J...! —ho dic en castellà—, és que cada dia estem igual, no hi ha manera de treballar en aquestes condicions. Sembla que l’home —almenys aquest pobre home que els parla— estigui fet per clapar a l’hora de pencar. I no al contrari: no és que penqui a l’hora de clapar. És que a l’hora de clapar, clapo, i com una criatura.
O sigui, tot lo dia. I tota la nit. Em clapo dret —i no és una hipèrbole, m’ha passat.
A veure, i ara què més.
Discutíem fa un moment amb A sobre si “esclar”, “encabat” i altres són “correctes” —m’ho demanava A, no és que discutíssim.
Quan et dediques a això, les preguntes sobre qüestions de llengua tendeixen a l’infinit, vull dir el nombre de vegades al dia (vegades el dia?) que et fan preguntes d’aquesta mena: XXX és pot dir?, com s’escriu XXX?, com es diu XXX en català?
I què fas? Doncs, expliques la norma —“esclar”, “encabat” et al. no estan permesos— i després dius que el diari tal, la web qual, l’empresa publicitària pasqual, i un munt de mitjans més, i tu mateix, ho fan servir. “Però llavors...?” Però llavors res més, it’s up to you, per a tu el pollastre.
Aquest migdia mateix. M’escriu Q per dir-me que m’he deixat un “tonteria” sense cometes en tal escrit que jo havia corregit. És veritat, l’havia deixat sense cometes, un descuit —no voluntari, que consti.
Però trigarem gaire a acceptar tonteria i tonto (i tonta, que també n’hi ha alguna)? O serà com barco, prohibit pels segles dels segles? No demano “tontaina” ni “tontolaba” ni “a tontes i a boges”. No, simplement tonto i tonteria, documentats en català des de fa no sé quants segles.
Que consti que Q també es mostrava d’acord que la prohibició normativa de tonteria era una tonteria.
I ja fa més de deu minuts que estic amb aquest improvisat i no em trec el núvol del cap. Me’n vaig a donar un volt. A escampar la boira, mai més ben dit. La boira del coco.
