Faig de nou un improvisat perquè m’estic adormint —quina novetat, que fa rima amb improvisat— i vull acabar una cosa que estic fent, abans de plegar.
I només d’aquesta frase que he escrit ja se m’acuden —o acudeixen— dues coses. Una, que he hagut de posar una coma —sóc molt amic de les comes si serveixen per a alguna cosa, com ara expressar exactament el ritme i les pauses de qui parla, o en aquest cas de qui escriu—, he hagut de posar una coma, deia, després de “estic fent” perquè m’ha semblat que entre “acabar una cosa que estic fent abans de plegar” i “acabar una cosa que estic fent, abans de plegar” hi ha un matís que sense la coma es perd. El pesqueu? O són dèries meves?
L’altra cosa que se m’acudia del primer paràgraf és que és moda —i ja dura, fa anys i panys— que els i les articulistes d’opinió dels diaris s’excusin quan fan una rima interna dins del discurs, amb una expressió com “perdoneu la redundància” o “valgui la redundància”. I em sembla còmic perquè: u, si ho has fet —la redundància—, per què has de demanar disculpes? Fa lleig, escriure amb redundàncies? Si de cas, alegra-te’n, mira que bonic que m’ha eixit, etcètera. Però demanar disculpes?
Ja sé que ho fem amb el secret objectiu de dir al lector o la lectora que “me n’he adonat, ho faig d’intent”, no fos cas que algú li ho retragués o pensés malament en el seu interior crític. I llavors ho fem d’aquesta manera, dient-li a qui llegeix allò que som prou llestos.
I no sé què més dir d’això.
Sí, encara, del segon paràgraf, quan escrivia he volgut posar un tercer incís entre guions després de “deia” —un incís que seria una cosa com “a veure si el follet dels improvisats em deixa escriure normal, sense tants incisos”— però me n’he estat per tres motius —així, improvisant, se me n’han acudit tres, si hi penso una estona segur que me’n surten per parar o aturar un tren—: primer, per no complicar encara més la frase; segon, per no interrompre per segona vegada l’orador, que sóc jo; tercer, per no contradir amb un incís el que dic al mateix incís.
I de moment res més. A veure si acabo aquest dallonses.
