dimecres, 12 de febrer del 2014

Improvisat (79)

Avui sí que tinc la ment en blanc. He obert full sense tenir ni idea del que escriuria.

He esmorzat poc, suposo que perquè ahir em vaig cruspir un parell de tasses de brou, una amanida espectacular, amb enciam d’aquell mig verd mig morat que ara no recordo com es diu, tomàquet sense gust de tomàquet, i tot de coses que he tret de la nevera —platets petits, restes dels dies anteriors. Doncs mira, em va eixir —E, no et queixis, que ja veus que et faig cas: eixir, eixida, eixidiu, tota la família— una amanida es-pec-ta-cu-lar, que diria aquell personatge del Polònia que ara no recordo a qui representava però que és el mateix actor que feia de Quim Nadal i de Puigcercós —potser era aquests el que deia es-pec-ta-cu-lar— i ara no recordo quins més.

Amanida espectacular però amb la pena que no podria sucar pa al final al que quedaria d’olis i vinagres i salses i greixos i tal, no podria sucar-hi pa, que és el que m’agrada més d’aquests processos de producció, perquè només en tenia de congelat i em feia mandra descongelar-lo. Llavors vaig veure per allà —no a la nevera, sinó en un racó rere la torradora— un tros de pastís de pasta de full que havia fet jo mateix dilluns farcit amb altres restes de llom i pebrot verd que vam dinar diumenge i que no recordava que encara en quedava una mica. Boníssim. Doncs vaig agafar això i ho vaig ficar enmig d’aquell líquid de múltiples gustos i vaig anar-ho passejant per tot el plat una bona estona fins que va quedar ben amarat i llavors cap dins.

Ecs, dieu? Això és perquè no ho vau veure ni ho vau tastar. Potser no tenia bon aspecte, però era de cine, un festival de gustos. Ni el paio aquest que tenia un restaurant on feia barreges per allà dalt a la costa Brava, ni aquest seria capaç d’aconseguir el que vaig aconseguir jo, amb ingredients que ni recordo.

I després encara vaig sopar més coses.

Ho explico en primera persona perquè aquestes coses més íntimes de la casa sempre les explico com si fos jo sol, però no, sempre tinc... al costat que observa amb cara atònita, com sempre en aquestes situacions —quan sopo sol faig d’enginyer en proves— tot el procés de producció del sopar. Que encara m’he deixat alguna cosa, però per ara ja està bé.

Dic que observa perquè jo sopo tard aquests dies —m’entretinc molt a l’hospital amb C, mentre... i llavors sopo sol. No soletes, sinó que sóc l’únic que sopo en aquell moment.

I ja he explicat massa coses de com funciona casa meva. Massa... S’enfadaran (?).