dimecres, 5 de març del 2014

Improvisat (87)

Lalarà, lalarà, canto a veure si funciona però no funciona. Morfeu o el seu pare Hipnos em tenen atrapat —això d’Hipnos ho vaig mirar fa poc a la Viquipèdia i ja ho vaig incorporar a la carpeta perquè em va fer gràcia. Hipnos. Com era allò de “en tal palo tal astilla”. No me’n recoooooordo, merda. Perdó, vaig dir que no diria coses d’aquestes.

I avui ja m’he llevat així, o sigui que treballar se’m fa impossible. També haig de dir que si tradueixo m’espavilo més, si corregeixo ja comencen els problemes i quan llegeixo la cosa corregida és quan no passo de quatre pàgines —quatre com a número, o nombre, aquí (no?) indeterminat, com quan diem “us ho explicaré en quatre paraules”; en castellà em penso que diuen dos, o dues.

Els testos s’assemblen a les olles, ara. Anava escrivint això del quatre i alhora anava pensant en el palo i l’astilla.

Avui no m’han demanat res pel carrer.

Però sí que he vist F, que feia temps que no ens trobàvem. Malauradament li he hagut de dir que no era el meu millor dia i ens hem acomiadat tal com ens hem trobat. Fa ràbia.

“En un tres i no res”, m’ha vingut ara al cap. Aquí diem tres i no quatre. I també hi ha allò de “tretze són tretze”. I segur que n’hi ha més.

I ara què dic, perquè estic tan ensopit com al començament. Em ballen els dits com em penso que ja he dit algun altre dia. Haig de fer marxa enrere contínuament.

No en tinc ni cinc. Mira, amb el cinc.

Però penso massa, això no és improvisar. Improvisar és tenir els dits al teclat i no parar d’escriure bestieses, perquè si t’atures ja no és improvisar, és una altra cosa, un exercici diferent. Quan improvises pots mirar enrere però només per corregir allò que et marca el corrector, defectes de tecleig, o com es digui.

I, clar, a mi improvisar no se m’ha donat mai bé —aquesta construcció deu ser castellana, donar-se bé o malament una cosa a algú—, perquè sóc més aviat secundari, però mira aquests dies, aquests mesos, deunidó tot el que escrit. Miro aquí al costat, a la dreta, i estic gairebé espantat de la quantitat d’improvisats. Això diu molt del poder d’Hipnos i el seu fill de p, no que parlàvem del pare. No hi ha dites per recordar-se del pare que et va matricular. Vull dir, alguna cosa més pròpia del pare, no això de matricular que es pot dir de qualsevol cosa o persona. No?

I re, que continuo ensopit. Avui improvisar no funciona. Vaig a comprar una cosa que fa temps que vull comprar i no me’n recordo mai, un tallaungles, perquè el que tenim a casa ja fa pena del rovell acumulat, tot i que encara talla raonablement bé.

I ara que ho penso també hi ha una altra cosa que fa temps que dic t’ho has de comprar, i després no hi caic quan passo per davant del lloc on en venen. I de fet ara mateix ni me’n recordo del que era aquesta segona cosa, o sigui que compraré el tallaungles i prou—procuraré anar badant però ràpid, a veure si se’n va una mica el núvol—, tret del cas que em vingui al cap l’altra cosa.

Quin roooootllo, Déu meu, que us he clavat, si és que hi ha algú davant d’aquestes lletres absurdes.

I són gairebé les dotze!!