Ja hi tornem a ser, no hi ha manera. Completament coŀlocat. Un dia ho hauré de provar, de coŀlocar-me, a veure què. Com funciona la cosa, la barreja. Potser seria divertit.
Les aventures d’en Peric, va.
Vet aquí que una vegada en Peric anava coŀlocat. I llavors es va posar a escriure, cosa que segurament no convé fer quan estàs coŀlocat, perquè pots escriure qualsevol tonteria.
I llavors el Peric va recordar com si fos ara... No, no va poder recordar res com si fos ara. Es va quedar en blanc. No sabia què fer. Un dia d’aquests que, pensava, potser no m’hauria d’haver llevat, deia el seu dimoniet, però el seu angelet deia, sí, t’has de llevar, perquè si no et lleves no treballaràs gens i llavors...
I llavors el Peric va recordar com si fos ara el dimoniet i l’angelet que se li apareixien en somnis al capità Haddock —ara no sé si s’escrivia així— en una de les històries de Tintín, a les quals el Peric era molt aficionat, no sols de jovenet sinó també de grandet, tot i que ara feia temps que no els donava un cop d’ull, i això que en tenia la coŀlecció completa, en volums de tres o quatre històries cada volum, que li va regalar M feia moooolts anys, vaja, exactament disset i mig, no són tants, perquè va ser pocs dies després que va haver de canviar de casa i va anar a viure allà on viu encara avui dia.
Perquè el Peric encara és viu a hores d’ara, no us penseu; és vellet i està coŀlocat molts dies, però encara és viu, cosa que no sol passar amb els protagonistes de les històries o aventures de personatges. Normalment són gent que ja és morta o bé són personatges inventats.
Que també podria ser això, podria ser que el Peric fos un personatge inventat. Ui, d’aquí en podríem treure un suc enorme. Enorme, no, els sucs no poden ser enormes, poden ser inacabables, o altres característiques, però jo diria que enormes, enormes, no poden ser-ho.
Un dia al Peric li ballaven els dits al damunt del teclat on escrivia les seves històries —perquè heu de saber que el Peric era molt aficionat a explicar històries, i si m’ho demaneu ben demanat un dia us en explicaré alguna, i sóc incapaç d’escriure “us n’explicaré”, ja m’he perdut una altra vegada.
Sí, li ballaven els dits damunt el teclat escrivint històries —perquè heu de saber que el Peric explicava històries però només les escrivia, no podia explicar-les en veu alta perquè si no aleshores tenia uiuiui i li feia mal, sabeu?, i llavors no podia ni menjar ni parlar ni res i llavors es posava trist. O sigui que era millor per al Peric no explicar històries en veu alta, era millor que les escrivís, i llavors el que feia era això, escriure-les, i n’escrivia moltes, però la majoria les llençava perquè li semblava que no tenien trellat, fins que un dia va dir, ja ho sé, escriuràs històries de les teves, inventades, i les publicaràs en un bloc i llavors...
No això s’ho havia inventat, perquè sí que el Peric escrivia històries absurdes en un bloc, però no era perquè abans les escrivís sinó perquè un dia se li va ocórrer fer-ho a veure què passava, i ho va començar a fer i al cap d’un dies va veure que fer això també li servia per desemboirar el cap quan estava adormit o coŀlocat o...
I llavors el Peric va recordar que algunes obres de gent coneguda diu que s’havien fet quan l’autor estava coŀlocat, i dic “l’autor” i no “l’autor/a” perquè heu de saber que fins fa poc, i em sembla que encara ara, les obres més conegudes i valorades eren gairebé totes fetes per homes, i les que feien les dones, que també en feien, no es tenien en compte i no han passat a la història com les altres, es van oblidar o es van destruir, de vegades justament perquè eren coses fetes per dones, i allò no podia tenir valor. Només excepcionalment s’ha conservat alguna cosa. Però aquesta és una altra història.
I a més, la coŀlocació dels autors de la història era d’una altra mena, era, diguem-ne, una coŀlocació més aviat positiva, activa, creativa, no era dormitiva com la que tenia el Peric. Perquè el Peric escrivia tonteries per desvetllar-se, no pas per això altre.
I llavors l’autor de “Les aventures del Peric” va decidir que ho deixaria córrer, perquè ja havia escrit molt, encara que fos en poc temps, i no servia de res, perquè continuava grogui.
