Dues pàgines, exactament, m’ha durat el cafè. Tinc el 2 aquí al davant. Patètic. I això que al migdia no prenc gaire còctel.
M’ha vingut a veure X, que és un encant, sempre tan amatent a fer-te més passadora la vida. Sempre em pregunta si estic molt enfeinat i jo sempre contesto que no, que ni parlar-ne, perquè tinc molt clar que lo primer és lo primer —què volíeu que escrigués?, “el primer és el primer” com “futbol és futbol”, o bé “la primera cosa és la primera cosa”?—, doncs que dic que no, o potser “una mica”, encara que estigui ficat en una voràgine bestial, que per a mi ara qualsevol cosa és una voràgine bestial perquè no estic gaire fi i...
Ara em subratlla voràgine dues vegades —ara tres—, suposo que deu ser espanyol. I això com es diu?, què és exactament una voràgine espanyola? O vorágine, clar, amb l’accent cap allà, accent “normal” que en diuen ells. Bé, no sé què és exactament vorágine, només sé que m’anava bé posar-lo allà on l’he posat. En fi, les regles impedeixen mirar el diccionari.
Però ara no sé si X segueix aquests improvisats, que això seria horrorós... però no, perquè les regles diuen que les descripcions que faci de les persones i les situacions poden ser maquillades de tal manera que fins i tot el mateix autor dels improvisats gairebé s’oblidi de qui i de què estava parlant, perquè té memòria de peix i més encara si improvisa.
Ho sabeu, no, allò de la memòria de peix? Doncs ara no us ho puc explicar perquè no me’n recordo exactament de com anava, sempre he sigut dolent per als acudits. Perquè això era un acudit, oi?
I ara recordo que més amunt deia que les regles permeten amagar les identitats de les persones i el que no sabíeu, perquè era una regla secreta que fins ara no havia revelat —em penso—, és que les regles permeten dir petites mentides, petites exageracions o bé omissions o bé maquillatges falsos sobre les coses que explica, en fi, inventar-se coses, perquè quan inventes... vull dir quan improvises —potser és el mateix?, m’ha traït el subconscient?, hi ha algun freud a la sala?— és inevitable que inventis coses, perquè si no què dius. Moltes vegades, què dius.
Bé, ja us he confessat el meu petit pecat. N’hi ha més, eh?, però no us els diré tots, almenys avui —els pecats. Per a això ja tinc els meus mitjans. Ostres, com estic avui. En fi, si és a fi de bé...
I per on anava? Ni idea. I ja hem saltat de pàgina? Si que ha anat ràpid. No us puc dir com, de ràpid, perquè no he mirat el rellotge, suposo que devia ser cap a un quart i mig quan m’hi he posat, o poc més tard.
