dijous, 29 de maig del 2014

Improvisat (126)

Potser ja n’havia parlat —potser no, segur— però ara n’haig de parlar de nou: és allò que et queden al cervell les notes d’una cançó, de vegades poc apropiada, políticament incorrecta, tu mateix la consideres horrorosa.

Doncs ara m’ha passat. No és que sigui de les horroroses, d’aquelles que et farien tornar a morir-te si et descobrissin, en els últims moments de la teva vida, que les taraŀlejaves, sinó una de les que ara sonen, en fi, carrinclones, i potser ja ho eren en el seu moment. I ara he escrit tornar a morir-te si et descobrissin abans de morir-te i ja veig que això és una contradicció, no sé ara si se’n diu paràfr... no, això no, taut..., tampoc, totes aquestes coses sempre m’han posat nerviós, vull dir els noms oficials de les coses literàries, no me les aprenc mai, sempre m’han costat.

Parlant de noms oficials, ahir vaig voler assabentar-me de com funcionava això del “declara’t” —que bàsicament consisteix a lliurar a l’agència tributària catalana una còpia de la teva declaració de renda— i resulta que el que has de fer és dues fotocòpies de la declaració, descarregar-te d’internet un formulari i omplir-lo —omplir un paper—, fer d’aquest paper una còpia, portar tots aquests documents i no sé si cap més al carrer Fontanella —que vés a saber si hi haurà una cua de por o no hi haurà ni sumpare i vés a saber quin horari fan, bueno sí, ho vaig mirar, era el típic horari espanyol, de 9 a 1 i de 4 a 6, m’ho invento, és perquè us en feu una idea—, però era una cosa tremenda, d’aquelles que dius, Bueno, la feina que tindrem per treure’ns tota aquesta mentalitat del damunt, homeee.

No sé què deia abans d’això dels funcionaris. Justament ahir parlava amb un amic sobre com seria el nou estat, si finalment ho aconseguim algun dia. I recordàvem que un deia que seria així, l’altre deia que hi hauria una llengua oficial, o dues, o més, l’altre que faríem una regeneració... I jo deia: el que farem serà el que digui el parlament que constituirem, no? Tot això altre són utopies, que està bé, que ja m’agrada, però no podem donar per bo i per irrenun... ara no em surt, impepinable —ja sé que no, ja m’ho subratlla el word, però és que ara no em surt—, perquè si no tenim en compte que el que vindrà serà una democràcia amb uns partits que —espero jo, però vés a saber com serà— s’organitzin de manera diferent de la d’ara, però que escriuran una constitució —que pot ser la del senyor Vidal o una altra nova de trinca—que serà la que aquests senyors voldran que sigui, i que les coses aniran d’una manera similar a la d’ara, sigui amb un sistema similar o no, però tampoc gaire diferent... i ara m’he perdut, no sé com anava la frase.

Bé, el cas és que ara m’estava adormint i per això he començat aquest improvisat... calla, que deia no sé què d’una cançó que taraŀlejava inconscientment mentre m’adormia: “Felicità”. No m’acuseu de re. Són coses inconscients, passen i ja està, sense que en tinguis cap responsabilitat. O no us ha passat mai.

I com que ja m’he desvetllat, i enrojolat i tot, ho deixo aquí.