No sé si vaig dir aquí, des d’aquesta trona que clama davant un públic invisible que potser no hi és... Us ho imagineu, un paio o una paia, o una paia o un paio que troben que davant seu, a la sala on ha de fer una conferència, només hi ha una altra paia o un altre paio? O ningú! Però no ho saps mai, potser apareix algú a meitat de la suposada lliçó magistral.
M’acabo d’adormir fent l’improvisat. Em cauen els ulls de son. Per què?, em demano. Doncs perquè estàs refredat i als teus còctels hi has afegit una cirereta perquè no et ragi el nas. I llavors
M’he adormit una altra vegada. Això de l’improvisat, de moment, és com lo altre que feia ara, que no endevinaríeu mai què era?
—Corregiiiiiir!
Doncs sí, corregir, com ho heu sabut? I corregeixes i et cau el cap i lo perillós no és que et caigui el cap sense avisar, sinó que et caiguin els dits damunt el teclat i quan et despertes penses, horroritzat, terroritzat: quines tecles puc haver tocat? Faig marxa enrere? Torno a començar?
I no acabo d’arrencar. Ara no m’ha caigut el cap, però continuo grogui. Aquest matí he vist un bar d’aquests enormes, una... com es diu ara?, allò que cedeixes una marca a uns paios a canvi d’un tant per cent i que posen una botiga, un bar, una casa de menjar ràpid... No és credencial, s’hi acosta, ara no em ve. Doncs enorme, i sempre que hi passava, a primera hora del matí —bueno, primera hora per a mi, que amb l’excusa de la N vaig al despatx que ja són les nou tocades—, doncs enorme —i em penso que em quedaré aquí, en enorme, perquè no hi ha manera d’avançar.
Un bar enorme! I sempre buit —a “primera hora”. Sempre buit a l’hora de l’esmorzar, se suposa, de molta gent. Re, ningú. Doncs avui, tot passant per allà, l’he trobat tancat. No sé si han “reestructurat” horaris uké, però la credencial o com es digui estava o era tancada. Suposo que veieu la diferència entre el ser i l’estar aquí, no? Una porta és oberta o tancada si en aquell moment és oberta o tancada, però en qualsevol moment es pot obrir. I una porta està tancada quan no s’obre mai, és una porta permanentment tancada, no es fa servir per entrar o sortir d’aquell lloc, potser se surt per la finestra.
Dic sortir per la finestra perquè aquesta és la impressió que tens quan t’expliquen que en temps antics els cavallers utilitzaven el que ens sembla un banc de pedra corregut al costat de la porta d’entrada de l’antiga casa consistorial, al carrer de la Ciutat, mirant l’ajuntament a l’esquerra —acabo de saltar la pàgina, o sigui que haig de començar a pensar en el comiat de seguida, i sense haver-me desvetllat—, aquella porta que té un arc dibuixat que sembla ridícul, perquè canvia d’orientació noranta graus... bé, aquesta és una altra història que explicaré un altre dia si hi penso, doncs, ara, sí, aquell banc de pedra que podria ser fet pel meu avi picapedr... no, impossible, perquè això de BCN és més antic, i a més no em consta que l’avi rebés encàrrecs de Barcelona, seria tota una personalitat al poble! Doncs allò que era un banc era en realitat un pedrís perquè hi posessin el peu els cavallers que arribaven a la casa de la ciutat.
I m’he adormit de nou, o sigui que a fer punyetes l’improvisat. El penjo i ja està.
