dilluns, 9 de juny del 2014

Improvisats (130)

He hagut de venir al despatx tot i que a Barcelona és festa. Ahir discutia amb R sobre això, si fan festa a Barcelona i només a Barcelona —això defensava ell— o si —la meva postura— del fet que a Barcelona fes festa depenien altres poblacions que, per tant, també s’apuntaven a la festa. I veus, en aquesta frase anterior he hagut d’escriure “del fet que” quan estava apunt d’escriure “de que”, que és el que diem la majoria dels mortals que parlem català. Però això no ho podem dir, caca, està prohibit, almenys no es pot escriure.

Del fet que què? Ara m’he perdut. Parlava de que —tomaaaa—a Barcelona fem festa i no sé què deia.

Bé, el cas és que he sóc aquí tancat dins la meva peixera per avançar feina perquè vaig per la p. 34 —ara per la 36, he avançat!— d’un document que haig de corregir i que és de 112 pàgines, o sigui, imagineu-vos que content que estic i quines esperances tinc en el futur immediat. I sigui festa o no, després de corregir dues pàgines m’he quedat adormit, amb cascos posats i tot. Completament clapat.

Parlant de cascos, últimament se’m fiquen al cervell d’una manera nova trossos de cançons, tonades llunyanes de cançons, però no cançons senceres, ni fragments, no és com allò de tenir gravada una cançó i la vas repetint. És diferent. Més endins del cervell, com una cosa llunyana... això em penso que ho acabo de dir, sonen dues o tres notes, amb veu inclosa, que es van repetint insistentment i molt ràpid. És greu? Algú de la sala s’hi ha trobat? Hi ha algú a la sala? No sé si als borratxos també els passa. Vull dir, als borratxos de vi, per entendre’ns. O d’altres coses similars. Canvio de paràgraf que ho diuen les regles i aquest ja s’ha fet llarguet.

I què més. Ara miro al meu voltant i veig els cascos maleïts que traspuen somnolència, sé que posar-me’ls ara serà cosa de tres minuts que em torni a agafar el son, i no sé què fer. Pum, pum, pum. Tinc l’ampolla d’aigua a un terç, de manera que l’hauré d’anar a reomplir d’aquí una estona. L’aigua l’agafo de l’aixeta. Sovint he pensat que m’aniria bé tenir, al costat del vàter, una dutxa —fent una reforma de tot plegat, esclar, perquè aquest local està així com ara des de fa 40 anys si fa no fa. Una dutxa per poder dutxar-me quan arribi ara d’aquí uns dies que farà caloreta i ara m’he proposat pujar a peu des de Lesseps cada dia, per fer una estona d’espoort. De moment estic complint el propòsit, però ja veurem què passarà quan arribi el calor de veritat. Sigui com sigui, ara ja pujo per la banda dreta del carrer, perquè per l’esquerra cau el sol a plom. No exactament a plom perquè a plom hi cau al migdia, però ara ja deunidó. Salto de paràgraf que si no em renyarà l’autor de les regles.

Un dia hauré de parlar amb l’autor de les regles dels improvisats per demanar-li que revisi aquest criteri de saltar paràgraf perquè és molt incòmode estar tota l’estona pendent si has de saltar de paràgraf. Esclar que l’autor de les regles em dirà que ja em salto les regles i que per tant a què ve —es pot dir això?— aquesta soŀlicitud de canviar les regles.

Ara a soŀlicitud —i aquí també, és clar, quan l’he citat—, no sé si es veu a la web, em penso que sí, almenys en altres webs o blocs es veu, el punt volat és realment un punt volat enganxat a la primera L, i no un punt volat entre L i L, no sé ara si s’entén. Això ho aconsegueixo gràcies a ctrl+4, no perquè ja vingui de fàbrica, sinó perquè ho he fet jo, jo solet, li he assignat aquesta tecla.

Tecla. Us vaig parlar de santa Tecla, que era —és una broma, em penso— la patrona dels escriptors, o de no sé qui que feia servir molt l’ordinador, o el teclat —haha? No sé qui s’ho va inventar però a mi em sembla que té gràcia. Tot i que tot això de fer brometes sobre religió, si que siguin innocents com aquesta, hi ha gent a qui li molesta. I a mi no m’agradaria molestar ningú amb aquest bloc, que el faig com a teràpia contra la son, perquè és una de les coses que se’m va acudir quan vaig començar-los.

I a part que de religiós religiós no crec que n’hi hagi gaires que ho siguin més que jo en aquesta sala, si és que hi ha algú en aquesta sala. Perquè jo sóc religiós, no sé si ho he dit alguna altra vegada. Practico quan puc i com puc i quan me’n recordo que ho haig de fer, però la cosa és aquesta.

I per on anava? Ah sí, allò de parlar amb l’autor de les normes dels improvisats. Que digui que haig de parlar amb l’autor de les normes vol dir que tinc doble personalitat, o que ho faig veure?

I per què tanta gent diu o escriu he de parlar en comptes de haig de parlar, que és el que he dit jo tota la vida? És més correcte “he de parlar” uké?

I ara us diria de qui vaig aprendre aquest uké però em penso que ja porto massa estona. I també us podria parlar d’aquest portar + expressió temporal però ja us he dit que fa massa estona que escric i que m’encomano a santa Tecla.

Hehe.