Tot anava bé aquests dies últims, anaven passant coses i els dits anaven fent la viu-viu i tirant endavant al seu ritme la feina prevista, però ara aquesta tarda tot s’ha desmoronat o s’ha anat avall, com diuen a la ràdio sense donar-se’n vergonya. I això no s’ha de dir, ni l’una ni l’altra, perquè estan mal dites. Més ben dit —“està mal dit - no s’ha de dir - més ben dit”, quin lio de frases—, el desmoronar encara es pot dir de broma, o el lio que acabo d’escriure, en articles com aquest o en converses desenfadades, però l’anar-se avall, o “venir-se avall”, que també ho he sentit, fan plorar. No, “s’han ensorrat” o, si en aquell moment no et ve al cap la paraula apropiada, que és aquesta, ensorrar-se, val més que no et compliquis la vida i que diguis que han caigut. Però no, mai, s’han anat avall o s’han vingut avall. Ni tampoc amb pronom, que et veig venir, res de “se n’han anat avall”. Quin horror.
Doncs es veu que se sent. Jo no, perquè no escolto la ràdio. Ni per tant la sento, que ara hi ha gent que escolta com si sentís, i al revés. No, no ho explico bé, em refereixo a la gent que diu “no t’escolto” volent dir “no et sento”. Escolta —mai més ben dit—, si no escoltes és impossible que sentis, encara que l’altre cridi molt. Qui no vol escoltar no sent —que aquí és diferent de “no hi sent”, o no, potser no ho dic bé. Escoltar és parar atenció, sentir és percebre sons. Jo escolto per sentir, de manera que si no et sento, tot i voler-te escoltar atentament, vol dir que has d’arreglar el micròfon o els altaveus o que has d’aixecar una mica la veu o has de canviar de posició o de situació o del que sigui perquè et falla la cobertura, i és per això que no sents l’altre. No el sents que és diferent de no hi sents, eh?, que aquesta és l’altra, que si dius “no sento” tampoc t’entendrà ningú. No, has de dir “no et sento”, si vols escoltar, o “no hi sento” si et falla l’oïda. Per exemple, si mig sordeges i et vols disculpar davant algú que parla baixet, li has de dir: perdona, però no hi sento gaire, llavors per sentir-te a tu i poder-te escoltar hauries d’aixecar una mica la veu o hem de sortir de la discoteca, perquè si no no ens entendrem. O no cal que li clavis tot aquest rotllo, li pots dir perdona però no hi sento, si ho vols deixar córrer, o perdona però no et sento, si el vols sentir perquè t’interessa escoltar el que diu.
I tot això no sé de que venia, però de vegades em van bé aquests rotllos perquè vas desenrotllant el tema, o la temàtica, que queda més enrotllat, i amb això et distreus i, suposo, t’eixoriveixes una mica, que és el que m’interessa primordialment, no pas clavar rotllos, ni a ningú ni a mi mateix. Ara, cal reconèixer que quan sents —quan sents, no quan escoltes!— contínuament a l’autobús o al carrer o a tot arreu: perdona, que no t’escolto!, dius, tens ganes de dir-li: si no l’escoltes apaga, o apaga-ho, que aquest “apaga” sol..., perquè si no l’escoltes vol dir que no el vols sentir!
Doncs ja he mirat de què venia i no té cap gràcia, perquè venia “del fet que” —quines ganes tinc de treure’m del damunt aquest “del fet que”, i similars, i poder escriure tranquiŀlament “venia de que”, doncs venia de que —perquè aquí puc escriure com vulgui— aquests últims dies, no sé quants, perquè això sí, no miro els improvisats anteriors, només miro el número d’articles penjats al bloc i aquest número em surt només d’obrir l’administrador, de manera que puc penjar l’article amb el número que li correspon, quan premo el botó de nou article, sense haver mirat cap text anterior, que això no ho faix per no condicionar-me. Llavors això voldrà dir que em repetiré un munt de vegades, i aquest “repetir-se” no m’agrada gaire, però és el que hi ha, em repetiré, deia, però si ho faig amb aquella alegria, alegria en el sentit de com aquell qui no vol, i sobretot amb una certa celeritat i agilitat, doncs l’article repetit ja farà el seu fet, i aquest fet de fer el seu fet no té res a veure amb el fet anterior, el fet del que —hehe, del que— parlàvem abans. I no sé què més, a veure si avanço una mica més, que demà encara tindré una estona per treballar, però després fins dilluns ja no res, i llavors els terminis se’m començaran a tirar al damunt, que tirar al damunt, encara que s’hi assembli, no té res a veure amb caure’s avall, eh?, no fotem—vull dir, no és l’antònim l’un de l’altre, que difícil és explicar les coses, perquè penses que només que tinguis tu al cap el concepte antònim ja es pescarà que parles d’antònim quan dius “tenir a veure”. Uf. Va.
