Ja torno a estar clapat tot i que aquesta tarda, abans de posar-m’hi, he anat una bona estona amunt i avall. Al final per la via oficial no he aconseguit solucionar el problema burocràtic, i llavors, com ho he aconseguit? Per la via privada. Pagues 13 euros i s’ha acabat la coliflor. Dic coliflor perquè m’agrada més que el bròquil. I no, no són el mateix són diferents.
Bé, doncs la corda m’ha durat una horeta i punt. Ja estic com sempre en aquestes hores. O sigui, mirant a banda i banda a veure si hi ha cap llit a la vista. No n’hi ha, els tinc tots amagats de dia. Si no...
Bueno, doncs què. Que necessito més corda perquè ja vaig de pena en terminis. Normalment no penso en terminis i ja agafo feines sense mirar terminis, tot i que les feines tenen terminis, esclar, però jo no els miro, no els miro perquè m’han dit que no els miri, els metge em té prohibits els terminis i jo no me’ls miro, però després ve sempre algú a dir-te que m’estic saltant els terminis. Menteixo, no sempre, només alguna vegada en què me’ls salto com el Beamon, de manera estratosfèrica. O com el Fosbury. Deunidó les coses que van passar a Mèxic aquell any. Jo tenia deu anyets però recordo la foto del Beamon, i també la del Fosbury, i potser ja havia vist la foto del Fosbury abans, en alguna pàgina d’aquelles que explicaven el Fets i Gent dels JO, com una curiositat de la competició, un tio que saltava cap endarrere i que saltava bastant amunt. Doncs jo, jo mateix, saltava d’aquella manera que pot saltar una criatura de deu anys, o sigui, de manera ridícula, però sobre la panxa, i em va costar moltíssim saltar cap endarrere, de fet jo diria que a l’escola no es feia, saltar d’esquena, perquè no teníem matalassos d’aquells bestials, teníem matalassets que eren suficients si saltaves de rodet però que t’hi podies deixar l’esquena si hi saltaves d’esquena. Encara recordo un que s’hi va atrevir i va caure plam, d’esquena a terra, i no va quedar allà mateix perquè Déu no va voler, jo sempre ho he considerat un miracle, encara m’esgarrifa pensar-hi. Doncs no, és un pare de família prolífic i tot, i amb una bona panxa. No crec que dient això se’l pugui reconèixer. En la situació actual, prolífic pot voler dir dos, tal com estan les coses. I la panxa, qui no en tingui a la nostra edat —dels homes, vull dir, les dones són totes maques, com deia el meu pare, que en aquest aspecte era molt cavaller. No sé si massa, però això jo sempre ho he trobat bonic, perquè totes totes, què vols què et digui, jo no. I no costa gens tirar una floreta. No ho sé, potser és masclista ara tirar floretes per escrit. Doncs mira, ja està, m’ha sortit improvisadament. I de tota manera era el meu pare, un cavaller, en aquest aspecte concret.
Però repasso una mica i parlàvem de terminis i ens en hem anat —normativament hauria d’escriure “ens n’hem anat”, ja ho sé, però se’m fa realment difícil, veus?, de vegades la parla té tendència a abreujar i de vegades a allargar, mira que en som de complicats els parlants.
I dels terminis jo crec que no en podem dir gaire més, perquè el tema està esgotat.
I jo mateix estic esgotat i a més acabem de passar pàgina.
