Improvisat 258

M’he tornat a encallar, he anat a fer uns quants tuits, m’he tornat a encallar, he anat a mirar un diari, m’he tornat a encallar, i si no paro repetiré que m’he tornat a encallar fins que m’encalli aquí, fent un improvisat. Cosa que no seria la primera vegada que em passa. Recordo que algun cop m’han caigut els ulls al damunt de l’improvisat, podríem dir que me l’he fet a sobre, si no fos que és una expressió barroera.

Puc dir que avui he vist unes fotos d’un paio patètic que normalment surt tal com raja a les fotos, és a dir, patètic, i aquest cop sortia com una criatura, feliç i content. És clar que les fotos eren de la vigília de Reis —i ara em penso que això ja ho he explicat?, deixem-ho, doncs.

Puc dir que em continua sent fidel l’ampolla d’aigua mineral que vaig portar de Polònia. La tinc aquí al costat i ara mateix la veig de reüll. La netejo ben neta cada dia i està com quan vaig venir. Només li ha caigut l’etiqueta, de manera que ara ni tan sols puc repassar com es diu aigua en polonès, ja no me’n recordo ni d’això. Sí que recordo que un dia un polonès em va dir que una paraula la sabia pronunciar com si fos polonès, que no se’m distingiria, i això sempre t’omple d’orgull. El mal és que no recordo la paraula. Era d’un carrer de nom complicat de Cracòvia. A força de repetir-la per saber orientar-me en aquella ciutat, me la vaig aprendre de memòria. La paraula i la pronúncia. Però Darwin tenia raó, si no necessites una cosa per sobreviure, la perds. I ara penso en coses que no necessito per sobreviure, o que necessito, potser sí, però no sé fer anar, i només em consolo pensant que per sort, no sóc l’únic ésser humà, n’hi ha més. Si no, amb gent com jo, la raça humana se n’anava a can pistraus en un tres i no res.

Ja que parlem de can pistraus, sóc partidari d’escriure-ho així, amb minúscula. Com can seixanta. Com la ramoneta que sempre fa companyia a la dona de les cantonades. Vull dir, són noms comuns, no propis. No té gaire sentit la majúscula, o, com diem en cercles saberuts, la c.a., o sigui, caixa alta, o c.b., caixa baixa —minúscules—, que fem servir aquestes denominacions perquè es vegi que en sabem molt. Jo ja m’he cansat de posar els puntets aquests i ho escric com una sigla, CA i CB, o sigui amb c.a., hehe, però sense puntets emprenyadors, i aviat ho escriuré en cb i, per tant, escriuré ca i cb, o si voleu, estic disposat a escriure ceà i cebé. Però els puntets em molesten, em molesten molt, de manera que quan puc els evito, i estic veient que puc gairebé sempre.

Suposo que tots els cercles tenen els seus codis secrets, fins i tot els cercles més oberts i més participatius. Ho he vist. Hi vas el primer dia i la meitat de les coses que diuen no les pesques. O sigui que deu ser una cosa més de les que va preveure el Darwin, o potser no la va preveure i ens va en contra, però de fet és així.

Ara, al diari que acabo de visitar —veus?, ara els diaris es visiten, no es llegeixen, es visiten—, bé, que m’acabo de mirar, hi havia una explicació sobre una nebulosa, aquella dels pilars, amb una imatge espectacular, suposo que retocada, i diu que aquella nebulosa potser d’aquí 7.000 anys ja no existirà. Ja ho deien: 7.000 anys no és res, ja ho cantava un d’aquells boleros. No sé si era un bolero, potser era el Julio Iglesias. No crec que era un bolero, no m’imagino el Julio cantant això. En fi, com que d’aquí 7.000 anys no hi serem, ni el que ha escrit allò ni nosaltres, et pots tirar de la moto, o, en català més de sempre, pots llançar-te daltabaix del pendís, o del penya-segat, i no passa res perquè ningú no et demanarà comptes. El més divertit és que, posats a llançar-se d’allà dalt on sigui, el paio explicava que també podria ser que la nebulosa no existeixi ara mateix, perquè les imatges triguen a arribar-nos no sé quants milers d’anys llum, de manera que podria ser que allò s’hagués fos i nosaltres vinga a mirar el passat.

I crec que m’he engrescat prou.

Improvisat 257

Hi ha un problema amb els improvisats que és quan obres el word sense saber què dir i el primer tema que et ve al cap, o el titular, dius: no, això no. I llavors et quedes en blanc i has de rumiar altres coses però mentrestant aquella cosa et va donant voltes per dins i no et deixa, i tomba i gira, i no hi ha manera. El que se’n diu una obsessió.

Com lluitar contra les obsessions. Vet aquí el títol d’un llibre d’autoajuda que segur que seria supervendes. Doncs se m’acaba d’acudir. Jo improvisant títols de llibre d’autoajuda sóc un crac. El mal és que els llibres d’autoajuda no solen servir per a res. Parlo de mi. Respecto molt les creences de tothom. A mi no hi ha cap llibre d’autoajuda que m’ajudi, m’ajuden les mans amigues i els somriures i que la gent valori sense dir-t’ho —però això es nota— que has intentat fer això que a tu t’ajuda a algú altre. No sé si es pot fer alguna cosa que a tu no t’ajuda a un altre, quan no saps si a l’altre l’ajuda o no. Vet aquí un dilema difícil. És ben clar que has d’estimar de la manera com l’altre vol ser estimat i no de la manera com tu vols ser estimat, però això és complicat, perquè de vegades l’altre vol ser estimat de la manera com tu ho fas... i vet aquí que ja he començat a escriure un llibre d’autoajuda que a mi no em serviria de res.

De moment que plego. Per aquesta banda, perquè haig d’aconseguir despekhar-me una mica, i escriure llibres d’autoajuda no és la millor manera de despekhar-se, i ja no diguem res llegir-los. Parlo per mi.

Què més. Doncs que arribarà de seguida la calor —gràcies a Déu— i aquest matí pensava com s’ho fan les noies i les dones i els homes que porten cabellera llarga per sobreviure, perquè la cabellera deu ser com portar una manta al cap. És extraordinari. Conec J, que li arriben fins a la cintura i de vegades li dic: però recull-te’ls!, i no, no li agrada, portar-los recollits no li agrada. En parlo aquí perquè em consta que no llegeix això ni sap que existeix. Els porta netíssims, com una patena, no, com una patena no, els cabells no poden estar nets com una patena, hauríem de buscar una altra imatge, a questa no serveix. Si no sabeu què és una patena busqueu-ho al diccionari aquell d’en Salvador Alsius, Hem perdut l’oremus, un diccionari com no n’hi deu haver en gaires idiomes, o en cap.

Ah, sí. M’han enviat fotos precioses d’un paio patètic envoltat de patges reials, a Igualada. Són del 5 de gener, però de vegades els correus van així, sobretot si van massa carregats de megues, com és el cas. Els reis s’afanyen molt per tenir-ho tot a punt el 5 de gener al vespre, però la resta de l’any tot és una mica pengim-penjam. Els entenc, no deu ser fàcil allò, i llavors necessiten descansar almenys tres o quatre mesos seguits, hivernar, vaja. I ara s’han despertat, han vist aquelles cosetes que van quedar pendents i m’han enviat les fotos. No els renyo. De fet,
vist de lluny potser fan més iŀlusió i tot. El paio patètic surt a les fotos amb cara de criatura. Realment aquell dia devia disfrutar, o gaudir, o xalar, o fruir o passar-s’ho bomba. Totes són bones tret de disfrutar, que m’ho subratlla.

I m’he entretingut massa i, encara que no he arribat al temps límit, ja no sé quin altre tema... De vegades n’hi ha prou amb dir això que em ve un altre tema al cap, però no ha estat així ara, només se m’acut que aquest estat que acaba de sortir és un estat après, abans no ho hauria dit mai així, hauria dit sigut, i no sé per què no dic sigut si sigut és perfectament bo. Coses que algú et va dir un dia que era millor una cosa que l’altra i després, mira, t’ha quedat i quan escrius —i fins i tot quan parlo, horreur— se t’escapen.

Però deixem-ho estar, o ser —gracieta—, que gairebé he passat el temps límit.

Improvisat 256

Avui tinc titular. X m’ha explicat una cosa... que se m’acaba d’oblidar. I llavors ara hauré de treure aigua del pou, perquè si no tinc titular no tinc res. Per què tinc aquesta memòria inferior a la dels peixos? Perquè els peixos diu que no tenen memòria i és fals, tenen una mica de memòria, de fet superior a la meva, segons vaig comprovant a mesura que passa el temps.

Passa que quan passa el temps diu que recordes més les coses antigues, o les reelabores, però continuen sent antigues, de fa anys, que no les recents. Jo ara no recordo una cosa que m’ha explicat X aquest mateix matí. I això que mentre escric parides intento enrecordar-me’n. I re. En blanc, com si no haguéssim parlat.

És veritat: jo als matins sóc molt inferior als peixos, no sols en memòria, també en capacitat resolutiva, en agilitat física, en més o menys tot. Sí que hi ha alguna de les coses que faig que els peixos generalment no són capaços de fer, com és sortir del llit. Perquè ells no són capaços de sortir de l’aigua. Però ara em direu: no sóc capaços de sortir de l’aigua però sí que són capaços de sortir del seu cau, d’allà on dormen, que és el que es pot comparar al teu llit. Doncs sí, ja m’heu fotut, fins i tot en això són superiors perquè segur que en surten més de pressa. Ara, ¿els peixos són capaços de menjar un bol de cereals laxants —vull dir, d’aquells marrons, tot fibra— amb llet i una mica de formatge fresc, tot barrejat? I, atenció, avui era formatge fresc perquè ens va sobrar d’ahir una micona de rees, perquè si no el que faig és barrejar-ho amb un iogurt natural? Ja ho tinc. ¿Els peixos són capaços de distingir un iogurt natural d’un iogurt de fruites abans d’obrir-lo?. Abans, perquè tots dos són verds, gairebé iguals, només es distingeixen perquè en un hi posa natural en l’altre hi posa pera. No hi ha dibuixos, que llavors sí que el peix em guanyaria, almenys en velocitat, a triar l’un o l’altre. Són d’aquells que abans es deien bio i ara no recordo per quina cosa legal ja no es poden dir bio sinó que es diuen de iogurt no sé què —ni d’això, me’n recordo. I, atenció, ¿els iogurts són capaços de pelar un alvocat partint-lo per la meitat, distingir si està prou madur i llavors si encara no està prou madur se’n mengen mig i deixen l’altre mig per a l’endemà i en canvi si ja està molt madur se’l mengen sencer perquè si no l’endemà estarà podrida aquella meitat? Encara més: ¿els peixos són capaços d’amanir pa torrat —integral, saben distingir l’integral de l’altre, eh eh?— amb oli? Eh, eh, eh eh???

Bé, amb això acabem de demostrar que en algunes coses sóc superior al peix. No sé si m’agradaria tenir un peix com a animal de companyia. Crec que no, perquè potser, a part d’amanir el pa amb oli, em podria posar en ridícul en altres coses, i això no interessa. Ara, tenir un gos no em faria res. Un gos dels que mossega. El problema és que a mi m’agradaria però jo diria que només a mi. Sobretot si mossega. Per què dels que mossega? Doncs no ho sé, ha sortit així improvisadament perquè parlàvem de gossos, però em penso que no, jo crec que si mossegués el tornaria a la gossera. Perquè això sí que ho tinc clar. Si un dia porto un gos a casa serà de la gossera, no el compraré. No s’han de comprar gossos, s’han adoptar, això ho tinc claríssim. És que estan malalts. Doncs, escolta’m cuida’ls, fes que es posin bons. A més un gos malalt també et pot fer companyia.

I un cavall. Clar, el problema és que el cavall no el pots tenir a casa. Això ho tinc clar. Però el podries tenir allà on fos que tenen cavalls —sé que això existeix— i anar-lo a veure i cuidar-lo i que et faci companyia i et sigui coŀlega cada dia. Això, hi torno, existeix, i serveix a molta gent per tenir un cavall i alhora no tenir-lo a casa, perquè tenir a casa un cavall és complicat. Deixant de banda el fet que si tens un cavall a casa i te l’estimes, sempre pensaràs que aquell veí malparit et poc amenaçar i un dia pots trobar el cap del cavall dins del llit. Si no heu vist El Padrí de Coppola us la podeu estalviar, perquè és boníssima però transgredeix un per un tots els principis morals continguts en les lleis judeocristianes i en els codis ètics de qualsevol civilització. Us enrecordeu dels deu manaments de la llei de Déu? Doncs tots, un per un.

I ja està.

Improvisat 255

Som-hi de cara, tot i que em feia mandra. De vegades fa mandra, esclar, treure’s la son de les orelles. Dels ulls. Em penso que aquest acudit ja l’havia fet. Bé, treure’s la son del damunt literalment. Tens més ganes de deixar-te anar.

Però, i qui fa la feina, aleshores. Qui hi ha a la botiga? Els autònoms tenim això, una botiga. No te’n pots anar. Ni tan sols pots deixar el fill o la cunyada o un veí si te’n vas un moment, perquè aquella feina —posem que ets lampista— moltes vegades només la saps fer tu. Esclar, si és una botiga de roba, potser sí que de tant en tant algú et pot substituir. Però no ho farà com tu. O qualsevol altra botiga. Cadascú té el seu segell de qualitat. O de desastre, perquè hi ha cada botiga que hi vas una vegada i no hi tornes.

Avui he estat a Transsilvània. Al Clínic. A la part de dalt del Clínic, carrer Còrsega, el Regne de Transsilvània hi té muntat un negoci de xuclament de sang. Em penso que també agafen pipins i caques, però avui a mi només m’han agafat sang. Un munt. Tubs i tubs. Per a què la voldran? Ni idea. Jo ja no pregunto. M’estimo més pensar en la sucursal de Transsilvània, hi deu haver una colla de dràcules assedegats.

Per què es van posar de moda fa uns anys els contes aquests, i les peŀlícules de vampirs? Quina gràcia té un vampir? Ja no saben què inventar per cridar l’atenció, l’amor ha d’estar envoltat de sang i de tragèdia perquè cridi l’atenció? El pit i cuixa ja no funciona? Primer descrivíem l’amor humà tal com és, carnal i espiritual alhora, i amb això aconseguíem emocionar. Llavors vam perdre la capacitat d’emocionar amb amor humà i vam haver d’intruduir l’amor més animalitzat, epidèrmic, pur desig i pura satisfacció d’un mateix, satisfacció dels instints, no sé per què dic això si no sé com continuar, estava fent filosofia barata, i a més jo què sé com ho fan l’altra gent... Però això dels vampirs no ho entenc.

Bé, m’han xuclat sang, toquem de peus a terra, això és veritat. Un munt de tubs, n’he comptat nou. Per a què la volen? Ni idea, em penso que ja ho he dit. Ni tan sols sé qui la vol. Jo ara em miro les citacions, hi vaig, faig la cua que toqui –avui gens, un minut–, em deixo fer i torno a la botiga a vendre les meves roses. Això era d’una cançó, d’un musical d’aquests tradicionals, em penso que un de Dickens, devia ser Oliver. Vull dir això de les roses. Who will buy my sweet red roses, me’n recordo com si fos avui i deu fer quaranta anys. Era molt bonica. Llavors. Llavors era molt bonica, però és d’aquelles que et queden gravades només d’haver-les sentit una vegada i de vegades em ve al cap que l’hauria de buscar al Youtube a veure si et cau l’ànima als peus o s’aguanta.

Em va fer gràcia llegir ahir l’E que també deia que havia llegit un llibre un munt de vegades i que “s’aguanta”. És una expressió coneguda? Vull dir, és d’ús comú, aquesta accepció d’aguantar-se? I parlant de llibres que s’aguanten haig de dir el següent, que fa dies que em balla pel cap i que penso, quan estiguis davant el twitter ho piularàs. Doncs de moment ho piulo aquí, que si no no me’n recordaré mai de piular-ho enlloc. I a més jo si escric les coses em queden gravades, de manera que si ho escric així és fàcil que després me’n recordi de piular-ho al twiter. Tot i que quan dic que si ho escric després me’n recordo s’hauria de matisar, perquè últimament no m’enrecordo de gaire cosa, i encara menys del que escric als improvisats. Però en fi. Quina cosa era, aghhh! Ah, sí, m’enrecordo, aquest cop m’enrecordo, o me n’enrecordo o me’n recordo —aquest és el canònic, no me’l subratlla. Cada vegada que veig una botiga d’aquestes de “Compro oro” —cada cop n’hi ha menys, gràcies a Déu— no puc evitar pensar en “Crim i càstig”. No és un acudit i prou, és que em passa, és com si els rètols aquests tinguessin una capacitat d’evocació automàtica.

I no sé què més, ho deixo.

Improvisat 254

Sóc home. Vull dir, no dona. Sóc heterosexual. Vull dir, no homo, ni trans, ni bi, ni res. Sóc com els altres homes, si fa no fa. Al servei militar, que ens humiliaven posant-nos a tots conills de tant en tant, no hi havia gaires diferències. N’hi ha, però en fi, si no t’hi fixes... No, no anava per aquí. Anava perquè de vegades em sorprenc amb un “aquests homes...!” quan veig una cosa d’aquestes pròpies de determinats desastres que s’atribueixen als mascles humans. És injust, perquè jo també ho sóc, però em passa això. I suposo que jo també em dec descuidar coses d’aquestes de tant en tant. No són desastres, són punyetes, però tu sempre les veus i molta gent —sector sexe dominant— no les veu i molta altra gent —sector sexe feble— sí que les veu. I m’acaba de passar ara mateix. No, no és la tapa del vàter, és una cosa que he vist al carrer —he sortit cinc minuts a escampar la boira.

D’on em ve aquest “aquests homes...!”? De la meva mare? És veritat que ella ho deia, com moltes dones —generalitzo—, però com és que ara se m’escapa a mi?

Ni idea. Com solem dir per aquí, vés a saber. El cas és que ara m’ha sortit i m’ha fet gràcia. I com que la boira no havia acabat d’escampar-se m’he dit, mira, faràs un improvisat. I ja està fet, perquè no sé què més dir, i llavors no sé si n’hi ha prou.

Hi ha gent que necessita fer compres compulsivament quan estan depres i jo el que necessito és escriure, quan estic depre i quan no estic depre. Més ben dit, quan estàs depre de debò no escrius. Perquè llavors no estàs depre, tens una depressió, que és una altra cosa. I si tens una depressió no escrius ni res. Recordo que fa mil anys el metge m’ho deia: escrigui, escrigui —crec que m’ho deia així, de vostè. O no, impossible, em tractava de tu. Escriu, escriu. I com vol que escrigui —jo sí que el tractava de vostè—...? No, em penso que no li deia res, perquè quan tens una depressió no dius res, només mires i gràcies. Però quan estaves sortint-ne llavors sí que hauria pogut escriure més, però llavors el que feia era llegir, necessitava llegir, distreure’m oblidar-me d’aquell monstre. Posar-se a escriure?. ni parlar-ne i si escrivint t’hi tornaves a ficar? Ara sé que no va així, però llavors m’ho pensava.

No, alguna cosa sí que vaig escriure, alguna cosa sí, i deu estar per algun calaix. Ja sortirà un dia, o no.

Però ara no és això, són pujades i baixades absurdes que et provoquen bones notícies i males notícies que t’afecten massa. Esclar que hi ha d’haver un fons de cosa per allà, ja ho sé, és així, però...

No sé per què explico això. Aquest improvisat crec que l’hauria de llançar a la paperera, però no el llençaré, em conec, no el llençaré. Total, hi ha molts dies que m’invento coses —quan improvises inventes, és inevitables, si no revelaries massa detalls que constantment intentes amagar, i per alguna banda hi ha una fuita que es manifesta d’aquesta manera, amb exageracions, etc.

Doncs avui ha anat així, res del que explico ha sigut veritat, era una manera de distreure’m, he llegit tant sobre les depressions que me les sé de memòria i em penso que sóc capaç de reproduir tota mena de situacions d’aquestes malalties i de fer veure això i allò. Sí que era veritat el que deia dels homes: “aquests homes...!” Fa gràcia, no?

Va, somhi.

Improvisat 253

El títol de l’improvisat podria ser: El cavaller Peric contra els elements kafkians de la societat moderna que tot ens ho facilitat tant gràcies a internet.

Re, que he portat una màquina avariada al servei tècnic que tenia més a prop de casa —encara sort que n’hi havia uns quants per triar—, i en aquest cas més a prop vol dir a només tres parades de metro, o onze d’autobús, tria tu mateix, al final he agafat l’autobús perquè encara que ja sabia que trigaria més m’he dit “from lost to the river”, que és com ho diuen per allà, ja que havia de perdre temps, doncs almenys que fos miserablement i no estar pendent tota l’estona de quant temps perdia.

I al servei tècnic —al qual m’havien derivat des de la botiga en la qual vaig comprar la màquina, una màquina que vaig comprar encara no fa un any i té dos anys de garantia— m’han confirmat que la màquina estava avariada. I?, que demano. I la senyora, molt atenta: doncs que s’haurà de portar al taller. I?, que torno a demanar. Doncs que si es pot arreglar ho faran en una setmana. I si no es pot arreglar?, que demano. Si no es pot arreglar n’hi donaran una de nova. D’aquí una setmana, que demano? No, les màquines noves triguen tres setmanes.

He somrigut, us ho prometo, ahir vaig fer el propòsit que passés el que passés amb la màquina jo somriuria. He somrigut poc, però he somrigut. I llavors m’han demanat tot de dades, que jo sempre em resisteixo a donar fins a gent coneguda, doncs apa, les has de donar al servei tècnic. Per a què les volen? Perquè les dades valen diners, em dic jo —però no ho manifesto exteriorment. I si no li dono el telèfon?, que demano. Necessitem el telèfon per a la fitxa. Però em trucaran quan estigui?, que demano. No, no li trucarem, vostè ha de mirar com està el seu cas a la nostra pàgina d’internet, amb una clau que li donaré ara. I llavors per a què volen el telèfon, l’adreça, això i allò? Per a la fitxa. Molt bé, deixem-ho córrer, em dono i els ho dic tot. No em demanen la data de naixement, encara sort.

I al final es queden la màquina i em tornen la capsa i em donen un paperet. I així, amb aquest codi, jo entro a internet i puc saber com està la meva màquina, si la podran arreglar, si no, si me’n donaran una de nova, quan, etc? Sí, exacte. Doncs molt bé. Crec que no he deixat de somriure, n’havia fet el propòsit i l’he complert, però no sé si m’ha enxampat un cert deix de sarcasme, en el meu somriure. Almenys ho he provat.

Esgotat, finalment, he arribat al despatx i he pogut posar-me a treballar i, per tant, a descansar d’aquella cosa tan descoratjadora i tan esgotadora. Encara no he provat si l’accés amb el meu codi funciona o no, m’estimo més esperar una setmana, no fos cas que si hi accedeixo abans em diguin que he trencat les regles i em quedi sense màquina i sense garantia i sense res.

És fantàstic com funciona el nou món. Jo recordo que abans, en aquella botiga, compraves una cosa i si se t’espatllava te l’arreglaven i si no no ho sé, potser mala sort, o potser te’n donaven una de nova —ara no recordo que mai m’hagin tornat una màquina nova a canvi d’un trasto espatllat, ni amb garantia ni amb sense, sempre has fet alguna cosa malament que impedeix que et puguin tornar allò, perquè miri, veu, aquí ho diu. Però no et feien agafar el bus turístic i et posaven a donar voltes per Barcelona perquè t’arreglessin la màquina. Se’n cuidaven ells. Això sí, no hi havia internet.

Avui estic carcamal a tope.

A veure si acabo això que feia ara.

Improvisat 252

Torno a tenir la sensació que fa molts dies que no faig improvisats, i això és bon senyal, és senyal que els necessito menys. També podria ser que no m’hi hagués vist amb cor —quina fenyada, i tal—, però no recordo haver tingut aquesta sensació els últims dies. O els darrers dies, que hi ha gent que els agrada més, els sembla com més català., i jo aquí vull ser molt català, una mica xava, sí, però molt català.

Parlant de xaves, me les he tingut aquest matí amb un corresponsal de Twitter, que volia intervenir tant sí com no en un assumpte sobre el qual no tenia ni idea del que jo demanava i ja ha començat dient allò de “deu ser que” simplement per ficar-hi cullerada. És veritat que ningú havia dit res fins aleshores, però és que ell —calla, o ella, perquè en realitat no sé qui era, a Twitter tot està ple de pseudònims com el meu mateix, i encara que hi posis Enric Prat de la Riba vés a saber si ets un senyor que es diu així o has agafat un nom de persona com a pseudònim, que hi ha gent que es pensa que només que posis u nom i un cognom “normals” ja vol dir que ets transparent i et presentes donant la cara, haha, no com els covards que ens amaguem rere un pseudònim, ui, ui—, doncs deia que ha estat molt ràpid. No li hauria d’haver contestat, però hi he caigut i llavors s’ha comportat com un troll autèntic, i jo hi he tornat a caure dues o tres vegades, burro de mi. Al final, com solen fer aquesta gent, m’ha donat lliçons d’urbanitat i que la pròxima vegada m’hi miri més, etc. Són gent fant`+astica, els trolls.
Però no cal que siguin trolls, poden ser conductors d’autobús, com el d’ahir, que no va parar en una parada tot i que una senyora va aixecar molt clarament el braç, tot el braç, i jo no el vaig aixecar perquè ja ho havia fet la senyora i em sembla ridícul que tothom que vol pujar a l’autobús hagi d’aixecar el braç, però ho fem quasi sempre —un munt de braços alcant-se— perquè tots hem tingut experiències com la d’avui, la d’ahir, vull dir. Perquè ell en aquell moment no devia mirar la senyora i ja se’ns saltava però per sort —o per desgràcia, pel que diré ara— se li va posar el llum vermell i es va haver d’aturar. Vaig anar a la porta d’entrada, me li vaig arronsar d’espatlles i ell em va contestar amb gestos que havia d’haver fet un senyal, i jo li vaig recontestar que els havia fet —mitja mentida, perquè jo no els havia fet, els havia fet la senyora, però em penso que és perdonable—, i llavors obre, pugem la senyora i jo, ens torna a dir que per parar hem de fer senyal, torno a mig mentir dient que tant jo com la senyora n’havíem fet —aquí ja em vaig passar de mentider, mea culpa—, i llavors vaig afegir que si ell tenia dubtes de si havíem fet senyal o no s’havia d’aturar, i llavors diu amb veu forta: “Buenas tardes!” O sigui, damunt de mala praxi, ens vol donar lliços d’educació. Quina cara. I jo per sort ja he callat, però em durarà la cosa per dins mentre el continuï veient.

Lo bo és que avui he agafat el mateix autobús, fent-li un senyal molt ostensible —però sense provocar, tampoc—, hi he pujat sense mirar-lo i, quina gràcia, o quina pena, quan n’he baixat per empalmar amb un altre en aquest altre hi havia un conductor parlant amb la conductora que li deia que el de davant —o sigui, el meu amic— era un cap quadrat que s’enfrontava amb tothom. Buenooo. Continuaré pensant en la meva anècdota quan me l’ensopegui, però ja serà d’una altra manera, esclar.

Ara, em desagrada molt aquesta mena d’enfrontaments absurds perquè no treuen cap a res i només serveixen per amargar-me. A ell, si és un cap quadrat, què li té. Que més li té o què més li fa, la primera la deia J.

Parlant de J, avui estic especialment agraït a N, perquè m’ha donat una molt bona notícia. Bé, va ser ahir, però jo la notícia l’he vista avui. Una petita pega de no tenir el mòbil i de no tenir-lo contínuament en marxa. Si visqués d’aquesta manera, sempre pendent dels sorollets, la bona notícia l’hauria tingut ahir. Però què més té? L’he tinguda avui i m’ha servit per començar amb més bona cara el dia.

La bona cara no depenia pel conductor d’ahir, eh?, que de fet me’n vaig oblidar només d’arribar a casa i no hi he pensat més fins al cap de vint-i-quatre hores que l’he tornat a trobar. Avui depenia que he anat a primera hora a fer arreglar o que em canviessin una màquina que vaig comprar no fa ni un any, i què té garantia de dos, i a la botiga m’han dit que allà no, que als serveis tècnics. Ostres! Més o menys mitja hora de temps, avui. I ara els “serveis tècnics” són a l’altra punta de BCN —exagero—, ja veurem quan hi podré anar. Els he demanat horaris per correu —tenen un web magnífic amb un munt de dades, i “visiti’ns” i tal, però no l’horari de la botiga —perquè arreglen coses i també en venen de segona mà, de manera que han de tenir botiga. Fantpastic, no hi ha horaris —suposo que ja em contestaran. Doncs sort de la notícia de N, que m’ho ha fet oblidar, i fins ara, que me n’he enrecordat.
I prou.

Improvisat 251

Crec que ja ho havia dit fa uns dies i potser és una impressió equivocada, però ara tinc la impressió —o em fa l’efecte, que m’agrada més— que feia molts dies que no venia per aquí. I és que he estat distret, la veritat. Però no cal que us expliqui amb què he estat distret, perquè... perquè no cal.

I ara, as usually, m’adormia. I llavors em feia mandra començar un improvisat perquè no sabia, com sol passar —ja és això, ja es tracta d’això—, de què podria parlar, de què podria escriure. I vet aquí que sense saber què ni com, ja hem omplert unes quantes ratlles.

Omplert o emplenat? Fa temps ens van omplir o emplenar el cap, a mi almenys, que emplenar s’havia de reservar per als formularis. Emplenar un formulari, emplenar una plantilla. Emplenar un full de paper pautat. Això era emplenar. I omplir, el que ha sigut sempre omplir, la resta. Però és fals. I ara caic que he escrit omplert o emplenat i també podria haver escrit omplit, sí perquè encara que sembli una heretgia, també es pot dir, tot i que ara m’ho subratlla el word i això em produeix neguit, fins a cert punt, però esclar, estic en un improvisat i no puc anar a mirar el document aquell del IEC que diu que sí, que també es pot dir. I per què no?

I l’altre dia sortia sucumbir i em preguntaven si era català o no. Crec que era sucumbir. I jo no sóc cap diccioanri, però no veia quina trampa podia tenir aquell sucumbir, i per tant vaig dir que per mi era bo, i ho deu ser, perquè després no l’he mirat —tot i que ja em van dir que sí que es bo, ara que hi caic—, deia que després no l’havia mirat i no l’havia mirat per això que dic entre guions, que ja em van confirmar que era ben català, i és que de vegades quan escrius improvisant passa això, que no saps per què dius les coses i les planteges com un problema si el problema ja va quedar resolt. Però és que a més el word no me’l subratlla, i ara mateix em concentro molt fort i no se m’acut de quina altra manera es podria dir sucumbir en català. No, sucombre no. Sucombre seria un suc de cogombre fet al restaurant aquell de sucs que va ser flor d’un dia, i mai més ben dit, perquè ja van plegar, tot i que després diu que l’obrien una altra vegada en un altre lloc.

Però això ens passa molt als que ens dediquem a la cosa de la llengua —amb tot el respecte per les coses, i això és una broma. Dic que ens passa molt que ens demanen si això és correcte o no. O sigui, si saps de llengua ets home mort, o dona difunta, tot i que suposo que és el mateix que deu sentir per dins tothom que es dediqui a qualsevol ciència pràctica, per exemple la medicina. Quan hi ha per a prop algú que s’hi dedica, o que estudia medicina, o simplement que hi té una mica d’experiència, ja ha begut oli, perquè li plouran consultes de tot arreu i a totes hores. No sé com ho deuen viure. Suposo que si et saps la resposta amb certesa, bé, sents orgull, has pogut resoldre un problema, etcètera, però si no n’estàs segur què fas? Doncs és fàcil, dir que vagin a cal metge. Que, ja que hi som, quan diem a cal metge no distingim entre ells i elles, que això ja ho he dit del dret i del revés. O sigui, l’expressió “a cal metge” no l’hem de canviar si el metge és una metge.

Com sí que hauríem de fer en el cas que anéssim a ca la detectiva, que sortia l’altre dia una pobra dona dient que era detectiu i això no funciona, era per influència castellana,, la terminació -iu sí que és inequívocament masc... espera, i actriu, i emperadriu? Hi hauré de pensar més. Veus, tothom dient que la dona aquella s’havia equivocat dient detectiu i potser sí que ho era, o ho podia molt ben ser. Caldrà pensar-ho més.

Una cosa dolenta que faig és que quan penso en com diuen les coses els mitjans de comunicació és fixar-me massa en els escrits. Un defecte que tinc. I per això l’E va fer molt ben fet l’altre dia de proporcionar-me dades provinents d’altres mons que hauria de consultar més, com són ara els de la Corpo o els del grup Flaix o els de la ràdio dels Godó, que els Godó, ara que hi penso, deuen patir molt amb aquella gent que els fa la ràdio, però mira, si se’n surten econòmicament, ja no s’hi deuen fixar tant.

Els Godó, no sé si ho sabíeu, són d’Igualada. I això no sé per què ho dic si ho sap tothom, però mira, és una ratlla més. Però no sé si es fan amb algú, d’Igualada, aquests en concret.

I ja n’hi ha prou.

Improvisat 250

És una llàstima que estigui prohibit que els improvisats siguin redaccions escolars sobre el que has fet el cap de setmana, perquè donaria per a molt.

O sigui que passem a un altre tema, que no sé quin pot ser. Mira, sí, em puc fer el xulo. Em va arribar ahir un enllaç a un article apassionant de la revista New Yorker –que ja avanço que no solc llegir, tot i que m’agradaria, perquè quan algú m’hi porta sempre o gairebé sempre és per algun tresoret o alguna llaminadura que fa de bon llepar–, un article sobre una figura estilística o gramatical anglesa que l’autora anomenava autoantònim, i alguns altres noms. No em feu dir com es diu la periodista, només me’n recordo del nom de fonts, que jo diria que era Kathryn i escrivia al NYorker habitualment, segons el que vaig veure al seu perfil de Twitter. Doncs el seu exemple era “No, totally”, o sigui, “No, del tot”, podríem traduir-ho més o menys per aquí, literalment, però tenint en compte que “totally” té sempre un significat positiu. (Suposo que si us interessa el tema amb aquestes dades que he dit ho trobareu amb facilitat, jo no puc anar a mirar més detalls perquè això és un improvisat i està prohibit mirar detalls, tot t’ha de sortir de dins, màxim pots fer una paradeta mínima per pensar un segon, i ja l’he feta, el que us he dit és tot el que recordo de memòria, i jo diria que deunidó.)

Doncs bé, a part de repiular l’enllaç, vaig pensar si hi havia cap exemple en català de la mateixa figura, però ni tan sols vaig mirar al google si autoantònim era una paraula que hagués fet servir mai abans —en català. Segur que en Màrius Serra i algun dels seus amics malalts —en el bon sentit, malalts de mots, de verbs— ja la deuen conèixer. Si després hi penso, però, ho miraré i, si fos el cas, els enviaré enllaç, no fos cas que se l’haguessin perdut un article tan bo.

Doncs en català només se’m va acudir el “Sí, no?” que diem a vegades per confirmar alguna cosa. Sé que és un exemple fluixet. Però després, parlant-ne amb uns amics, va sortir el “amb sense”, una expressió incorrecta que tanmateix s’ha fet servir molt i encara es fa servir. Vols la macedònia amb sucre o amb sense? Per exemple. Doncs bé, és incorrecte, però potser compleix les condicions d’un veritable autoantònim. Definim autoantònim, que no ho he fet. Si antònim és el contrari de sinònim, és a dir, és una paraula que significa el contrari que una altra, per exemple un antònim de content seria trist, un autoantònim seria una paraula o una expressió que portés implícita la negació de si mateixa. Em sembla que m’ha sortit una bona definició, tot i que si no h hagués improvisat i ho hagués rumiat una mica hauria dit “la negació d’ella mateixa”, perque tinc una mica la sensació, encara que normativament no sigui així —totes dues són bones— que si diem si mateix o si mateixa és una mica per influència del castellà. No ho sé. Recordo que una vegada en vam parlar amb S i vam estar d’acord en això, i com que sovint discutíem em va quedar gravat, tot i que fa una bona pila d’anys.

Doncs això, autoantònim. I llavors aquest matí, en un moment de crisi m’he connectat al twitter i he piulat això que deia de “amb sense”, i mentre ho escrivia, com que hi he posat les adreces de la Katryn i del New Yorker, he pensat, aquella gent no entendran res, esclar, però a més tindran un susto, o un ensurt —un ensurt, un ensurt— perq uè “sense” els farà pensar en una altra cosa i vés a saber... si és que miren el meu tuit, esclar, que ja és molta suposició. Però quan vols despertar-te has de fer castells de focs amb la imaginació, com faig ara, perquè si no no avances en el procés de desvetllament de l’animal adormit. I llavors, he escrit que en anglès aquest “amb sense” seria “with without”, però en el moment mateix que ho escrivia he pensat, quina bestiesa, si ells ho diuen, el que correspondria a “amb sense”, però ho diuen amb la construcció “with no”. I és ben correcta i usual. Si no m’equivoco.

Bé, i així he fet bullir l’olla al matí una estona, i m’ha anat bé. Com ara. Ja puc tornar a la mina fosca, amb energies renovades. Que bonic que queda.

Improvisat 249

He estat bastant entretingut aquests dies, o almenys tinc la sensació que fa dies que no vinc als improvisats, però amb la percepció del temps que gasto últimament vés a saber. I com m’agrada aquest “gastar” amb aquest contingut, es fa servir poc i jo tampoc no gaire, però de vegades me’n recordo i el gasto.

Doncs què. Que he estat entretingut, deia. Que tinc plans i de vegades m’esvero i això ho hauria de controlar, perquè sí, si t’esveres potser et despertes una estona, però després ho pagues. Jo ho pago. Últimament ho pago tot. Fa dies J em preguntava si es nota gaire la diferència entre els 50 i els 55 anys. Ostres si es nota. I quan ja ets més a prop dels 60 que dels 55 encara es nota més. O no, potser als 55 et tornes a estabilitzar una mica. No sé per què parlo de mi com si això pogués ser regla d’alguna cosa. No, era dir per dir, cadascú fa la seva vida i ho porta com pot. N’hi ha que ens queixem més i potser altres també les passen dallonses i no es queixen tant. Vés a saber.
Doncs de moment em controlo bastant. O controlo, “jo controlo”, que és com ho diuen ara. O com ho diuen alguns. Fa una estoneta, anant d’aquí a la plaça de la Llibertat, i això em porta molts records, a veure si hi torno després, he enxampat una conversa impagable entre dos quillos, dos pinxos, més ben dit, uns divuit o vint anys, i més o menys parlaven d’una xurri —sense més o menys, deien xurri— que havien portat a una festa i que a ella no li va agradar i deien que havia estat un muermu perquè s’havia queixat tota l’estona de mal de cap i de soroll i de tal. I deia un a l’altre: esclar si no beus i si no tal, no hi vagis, perquè allò no és música per escoltar tan tranquil a casa, és per a una altra cosa. M’ha sorprès que ho digués així, tan clarament. Ha dit “i si no tal”, que la música aquella horrorosa, que a mi m’ha produït mal de cap sempre i no l’he entès mai, no era per a escoltar música sinó per a beure i per a tal. Ha dit tal. No sé si era un “tal” amb sentit propi o un “tal” crossa. M’ha alegrat que algú ho digués, diguem-ne, imparcial, no solament els de la meva colla més immediata, la colla que de seguida vam fer plans alternatius perquè aquells plans ens semblaven... bé, no ens semblaven re, simplement no eren per a nosaltres. Però érem minoria. O hi havia més gent però érem poca colla perquè la majoria era allà i no s’atrevien a desmarcar-se? Vés a saber. (Ja ho vaig dir, em penso, i en sóc conscient, que “vés a saber” és el que repeteixo més aquí. I no sé si en general a la vida. Espero que a la vida no. Seria molt pesat.)

Les majories i les minories i tot això, quin gran tema. No és el moment, esclar, no tinc el cap gens clar, a més de menys son s’ha de tenir el cap més clar per parlar de segons què. Però segur que us passa que hi ha moltes coses que si les poguéssiu decidir cinc anys després, o deu, o vint, les faríeu completament diferents. Vull dir, que als vint anys no estàs gens preparat per fer les coses que se suposa que toca fer als vint anys. I als vint-i-cinc igual. I així successivament. L’exemple més clar és el que diu sempre R, que les tesis doctorals s’haurien de fer quan et jubiles, no quan comences. Quan et jubiles és quan pots aportar alguna cosa a la teva ciència, allò que vas fer als vint i pocs només va ser una mortificació per als teus pares, pobres, que potser van fer l’esforç de llegir-s’ho, o algun amic o alguna amiga d’allò més íntims. Qui vols que es llegeixi aquells totxos —perquè, a més a més, eren uns totxos...— sobre temes tan estranys com el que et triava normalment qui et dirigia allò, encara que et teledirigia de manera que pensessis, potser, que ho triaves tu...

I aquí estic parlant, o escrivint, com si jo hagués fet una tesi i no, no en vaig fer cap, però vaig estar a punt a punt de posar-m’hi, sort que van venir ofertes de feina d’aquelles que penses o m’hi enganxo ara o mai, i la tesi ja vindrà quan vingui. I et deien que si la deixaves per a més endavant no la faries, i ha estat així, tenia raó, però i què, si no t’has de dedicar a fer classes, i jo com a docent no m’hi he vist mai, perquè una cosa és fer una classe o dues a la setmana —ara cap, des de fa més d’un parell d’anys— i una altra dedicar-t’hi.

En fi, no sé de què parlàvem però ja hem parlat prou. I ara veig que he utilitzat el plural majestàtic i sempre l’he odiat- Buf

Improvisat 248

Ja m’adormo de nou i no hauria de ser així perquè al migdia, només d’aquí una estona, tinc un dinar important i hauria d’estar gairebé emocionat, o intranquil, o expectant, o, en fi, que no hauria d’adormir-me. Doncs no.

Ahir em vaig mirar Deux jours, une nuit, que me l’havien recomanat molt, i encara que últimament no miro gaire cine me la vaig mirar, i vaig quedar ben enlluernat per la Cotillard. La quantitat de coses que es poden transmetre amb una cara. Hi ha alguna trampa, és clar, per poder-ho encabir tot en un cap de setmana, però acceptades les trampes de compressió dels esdeveniments és impressionant. No us diré que us la mireu si no l’heu vista primer perquè no sé qui llegeix això exactament, segon perquè els que sé que de tant en tant llegiu aquestes bestieses sou prou diferents perquè pensi amb una mica de pesquis i em digui a mi mateix que el que m’agrada a mi és molt difícil d’encertar que li podrà agradar a tal i qual. Per no dir impossible. Tot i que qui me la va recomanar, sabent que jo gairebé no mirava peŀlis últimament, la va encertar de ple.

Bé, feia temps que no m’ho passava tan bé... potser passar-s’ho bé no és la manera de dir-ho, i no és perquè trobi a faltar disfrutar, en aquest cas, sinó perquè no és disfrutar tampoc, sinó contemplar, això, crec que se n’hauria de dir així, quan una obra d’art et captiva et que fas no és disfrutar-la sinó que la contemples. Doncs això. I ahir no tenia un dels meus millors dies, moolta nàusea tot el cap de setmana. Per sort ja ha passat. Potser ha estat una mena de refredat intestinal, a més de les coses habituals? Vés a saber, tot pot ser, la vida és un misteri, sobretot la vida del cos, que diuen que és la que es veu i que l’altra no es veu. Jo veig més l’altra que la del cos, o sigui, em faig més càrrec del que li passa a la meva ànima o esperit o com es digui que del que li passa al meu cos. Avui estic més transcendent del compte, me n’adono, potser és també per la peŀli. Aquesta peŀli té poders, et despulla. Als que som febles, almenys. O a mi, almenys.

No sé què dic, la veritat, prefereixo no rellegir i no ho faré, si rellegís gaire aquests papers suposo que els estriparia tots, però no sé per què els escric en públic i els penjo a internet. Si algú m’ho sap explicar que m’ho expliqui. No crec que sigui exhibicionisme, és una altra cosa, ha de tenir un altre nom. Jo diria que va connectat al motiu pel qual els escric. Si escrius coses d’aquestes i les escrius, en bona part, perquè et vols desvetllar, no hi posaries el cap si no fos que saps que allò es veurà. Vull dir, si es tractés de fer ratlles i ratlles sense més, doncs acabaria fent qwerttypoiuy asdfglkjhg zxcvb -.,mn i així, i això no em desvetllaria gota, i llavors si escrius coses amb un cert sentit, tot això ha d’anar amb cursiva o en cursiva, vull dir lo del sentit, és perquè saps que això estarà penjat a pública visió, ni que sigui en un carreró estret per on no hi passa gairebé ningú però per on saps que hi passa algú de tant en tant, i de vegades algú conegut, i llavors has de mig esforçar-te per fer alguna cosa que tingui un cert trellat, perquè si no et deixaries anar pendent avall i no faries improvisats ni res. En fi, ho veig així, no crec que sigui exhibicionisme. Tot i que al final pot passar que no em conegui gens bé i que hi hagi arrels profundes d’exhibicionisme en tots els meus comportaments, vés a saber, i em penso que ja he dit alguna vegada que “vés a saber” deu ser una de les frases que dic més. Però no les compto, simplement em sona haver-la escrita molts cops, i aquest... ara no sé que anava a dir, pensava dir alguna cosa i se me n’ha anat.

Què més. Doncs que avui no estic gens content d’aquest improvisat perquè em fa l’efecte que he dit coses que... però això em deu passar molts dies, i és perquè quan improvises és inevitable que això et passi, però arriba un moment que ja t’és igual, la veritat. I estava esperant el salt de pàgina per deixar-ho córrer i tornar a corregir aquests pesats.

Improvisats 247

Què fas un dia com avui treballant? Primer, qui ha dit que estigui treballant? Segon, sí, estic treballant, o més ben dit intentant-ho. La raó no la sé ni jo. Primer els peus ens han portat al barri gòtic, a mirar una estampa que m’agrada contemplar i que no em canso, que és aquella imatge alada de la marededéu de la Mercè damunt la seva cúpula vista des del carrer de la Carbassa gairebé a tocar de la plaça Orwell. Si no ho heu experimentat us ho recomano. No cal ser creient. Simplement és bonic. Hi ha els dos pontets del carrer de la Carbassa, un carreró que no és del tot recte i que va a parar al carrer no sé si és l’Ample —no me’n recordo mai, quin és un i quin és l’altre, l’altre vull dir el de la Mercè, però no, el de la Mercè és el de més avall.

Doncs si un dia us perdeu per allà no deixeu de fer l’experiència. Dubto que us desagradi encara que sigueu grau 33 de la maçoneria antital. Ara no sé si els maçons són menjacapellans, últimament diu que no, oi?

I érem per allà badant i m ‘ha entrat la cosa i he dit, me’n vaig al despatx i he anat a metro Drassanes i sóc aquí des de fa una hora. I sort que he arribat a temps, perquè ja em pensava que m’ho faria tot al damunt. Vull dir que a mig camí m’han agafat dallonses. Cosa que m’alegra gairebè, perquè últimament el que tinc és més aviat dallò. Bueno. Fi del capítol escatològic.

Doncs em poso a treballar i què trobo. Que tinc uns paios a la finestra. Miren? No, estan muntant una bastida. Quina por. Una bastida a la teva alçada. I de tant en tant claven un cargolet i amb el filaberquí elèctric sembla que te’l taladrin al cervell. Taladrar no es pot dir i ara no sé com es diu. Foradar i prou? Deixem-ho així. Ni cascos ni res, se sent igual. Sort que han acabat aviat, vull dir que muntar la bastida de la meva planta. Mentrestant els tenies com anaven cap aquí cap allà com si fossin angelets volant pel cel però en aquest cas volant només a una distància discreta del terra, uns tres metres i mig, deu fer això. I cada vegada que passaven feien miraves gens indiscretes, jo procuro no mirar-los gens. Però esclar haig de donar-los bon exemple, ara no em posaré a jugar al twitter ni a fer coses d’aquestes. De manera que quan he començát a adormir-me no he tingut cap més remei que refuguar-me aquí, als improvisats.

I què més. Doncs que penso que ara hi haurà molta més gent que tindrà un accés directe i immediat al meu ordinador i la meva pantalla. Que no valen gaire, però si te’ls foten t’han ben fotut. És que ells no ho saben, suposo, que no valen gaire, es poden pensar que això és un ordinador impressionant. No dic la gent que treballa a la bastida —que no sé què hi han de fer, ara que ho penso, ho hauré de preguntar al propietari—, sinó passavolants que poden trobar-se l’escala a mida per pujar al primer pis, o a l’entresòl, en aquest cas, i trencar un parell de vidres i emportar-se aquests trastos. Tant de bo vinguessin només per passar-hi la nit. Els convidaria a esmorzar. T’imagines, que véns dilluns —perquè penso venir dilluns, i tant, encara que sigui festa; si he vingut avui, dilluns ja ni t’ho explico—, t’imagines que véns i et trobes el despatx ocupat amb gent que ha entrat a passar el cap de setmana però que no ha tocat res més que els vidres de la finestra per on han entrat? Esclar, no és fàcil, perquè el primer que trobaran si trenquen algun vidre és que a dins no hi ha envans de separació, de manera que trencat un vidre trencats tots. I llavors ja no s’hi quedarien. Però imagina’t que s’hi queden. Però no et toquen res. Doncs jo els convido a esmorzar, si no han esmorzat, o els vaig a comprar coses perquè esmorzin. O encara millor: els dic que es quedin fins dimarts i dimarts ja crido els vidriaires perquè vinguin a canviar els vidres trencats. i llavors ens donem les mans i fins a la pròxima bastida. Sabeu si aquestes bastides tenen vigilants incorporats? Perquè és que és molt fàcil pujar-hi, fins i tot jo podria, i mira que estic fet caca, i llavors accedir a qualsevol pis. Bé, d’entrada a l’entresòl, que és el que han fet aquí. Per què només fins a l’entresòl, em preguntareu. Perquè damunt l’entresòl surt un voladís d’un parell ben bé de metres, que és volum corresponent al primer, una d’aquelles genialitats del Porcioles. Tu arrencaves al carrer d’aqcord amb la línia de la vorera i a partir de no sé quants metres ja podies treure edifici cap al carrer tant com t’aguantés l’estructura, de manera que amb un sòl de tants metres quadrats podies fer edificis de tants metres quadrats + n per planta, i amb aquest petit tant per cent anaves tirant. En fi, potser no va ser només Porcioles, això em penso que ho fan tots.

Però ja que he vingut, com que no he vingut a parlar de política, vaig a pencar una mica.

Improvisat 246

És dijous sant i avui hi escau, perquè diu que els apòstols es van quedar adormits després de sopar, quan Jesús pregava sabent el que se li venia al damunt l’endemà. Doncs jo no he hagut d’esperar a sopar per quedar-me clapat. Ara jo crec que hi he estat una estoneta, perquè quan t’hi estàs una estoneta deixes rastre. A banda dels desastres que produeixes al document on estaves treballant, si per mala sort tenies algun dit damunt del teclat en el moment del coŀlapse —com sempre, sobtat— també deixes rastres més de tipus físic. Ja he acabat d’eixugar el teclat. Us estalvio detalls.

I llavors què. Perquè és clar, vinga a fardar que aquí dijous sant és un dia com qualsevol altre, almenys al matí, que es treballa normal i tal, però aleshores resulta que véns al despatx i et dediques a clapar. Això és trampa, et diran amb raó, tot i que no sàpiguen que clapava. Però ara ho estic explicant. Llavors, m’haig de justificar. He clapat, sí, però sense mala intenció. No pretenia clapar, la meva intenció... ara he apretat una tecla que no tocava, a la perifèria, i m’ha sortit la calculadora. Podria pensar: la màquina és sàvia i sap que et toca fer factures. Doncs no, nena. Ja he fet les factures, les vaig fer ahir. Però és veritat que a la gestoria tenien tan poca confiança que les hagués fet —deuen saber que em dedico a clapar— que em van trucar al migdia demanant-les. I jo, amb aire de sorpresa, però sorpresa serena, com dient “quines preguntes em feu, si no fallo mai?”, hehe, doncs, que els dic —per una vegada que me’n recordo—, però si les he enviat aquest matí, però sense fer veu de protesta, eh?, només dient això, com si digués què estrany que no us hagin arribat, les he enviat a M aquest mateix matí, per sort X ha rectificat —dic X perquè no sé qui era, la veritat, de la gestoria conec, À, M i M, pel nom, i la resta de vista, però la veu de qui m’ha trucat no la reconeixia. Bé, això no dóna per a més. No m’ho ha reconegut X, però estic segur que li han dit: truca a aquest que si no arribarà el 20 i llavors tot són presses.

Escena íntima davant meu, a la cua del banc, aquest matí. Ni tan sols en aquest context d’incògnit sóc capaç de descriure-ho. Només això: una mare angoixada i el seu pare o sogre angoixat per la seva angoixa. I jo, i la gent del darrere el taulell, amb l’angoixa de veure que tens dues persones angoixades davant teu i no saps què fer. Buf. Podria donar molts més detalls, perquè ha durat una bona estona, però me n’estic.

He anat al banc a firmar no sé què que encara no sé per a què serveix i ja ho he firmat. A la vida, t’acabes refiant d’una sèrie de persones, encara que siguin desconegudes, perquè si no suposo que et mors. O has d’anar al desert. I jo al desert no m’hi veig, necessito la farmàcia a prop. Almenys cada quinze dies. I ahir un altre cop, perquè P tenia una inflamació al genoll encara no sap de què i vaig baixar a comprar-li Voltarén. Per a determinades coses sóc un bon metge de CAP, m’ho sé tot. Ara, ho haig de veure, eh?, per telèfon re, o sigui que no em truqueu.

Ha marxat un munt de gent de l’escala. No ho acabo d’entendre. Si no és que treballen a distància. No ho sé, vés a saber. O potser són mestres, tothom, i fan les mateixes vacances que les escoles. Hi ha gent que fa vacances cada poc temps. Més aviat els odio. O els tinc enveja. Per no parlar dels dissabtes, o dels divendres a la tarda. Allò de la setmana anglesa aviat serà la setmana... volia fer un acudit però no em surt, no sé com continuar-lo.

Patètic. És que no sé per on tirar, ara.

Doncs me’n vaig, que són gairebé les dotze. Haig de pencar una estona, abans de tornar a clapar. M’ho haig de guanyar, això de dormir a estones.