Ja m’adormo de nou i no hauria de ser així perquè al migdia, només d’aquí una estona, tinc un dinar important i hauria d’estar gairebé emocionat, o intranquil, o expectant, o, en fi, que no hauria d’adormir-me. Doncs no.
Ahir em vaig mirar Deux jours, une nuit, que me l’havien recomanat molt, i encara que últimament no miro gaire cine me la vaig mirar, i vaig quedar ben enlluernat per la Cotillard. La quantitat de coses que es poden transmetre amb una cara. Hi ha alguna trampa, és clar, per poder-ho encabir tot en un cap de setmana, però acceptades les trampes de compressió dels esdeveniments és impressionant. No us diré que us la mireu si no l’heu vista primer perquè no sé qui llegeix això exactament, segon perquè els que sé que de tant en tant llegiu aquestes bestieses sou prou diferents perquè pensi amb una mica de pesquis i em digui a mi mateix que el que m’agrada a mi és molt difícil d’encertar que li podrà agradar a tal i qual. Per no dir impossible. Tot i que qui me la va recomanar, sabent que jo gairebé no mirava peŀlis últimament, la va encertar de ple.
Bé, feia temps que no m’ho passava tan bé... potser passar-s’ho bé no és la manera de dir-ho, i no és perquè trobi a faltar disfrutar, en aquest cas, sinó perquè no és disfrutar tampoc, sinó contemplar, això, crec que se n’hauria de dir així, quan una obra d’art et captiva et que fas no és disfrutar-la sinó que la contemples. Doncs això. I ahir no tenia un dels meus millors dies, moolta nàusea tot el cap de setmana. Per sort ja ha passat. Potser ha estat una mena de refredat intestinal, a més de les coses habituals? Vés a saber, tot pot ser, la vida és un misteri, sobretot la vida del cos, que diuen que és la que es veu i que l’altra no es veu. Jo veig més l’altra que la del cos, o sigui, em faig més càrrec del que li passa a la meva ànima o esperit o com es digui que del que li passa al meu cos. Avui estic més transcendent del compte, me n’adono, potser és també per la peŀli. Aquesta peŀli té poders, et despulla. Als que som febles, almenys. O a mi, almenys.
No sé què dic, la veritat, prefereixo no rellegir i no ho faré, si rellegís gaire aquests papers suposo que els estriparia tots, però no sé per què els escric en públic i els penjo a internet. Si algú m’ho sap explicar que m’ho expliqui. No crec que sigui exhibicionisme, és una altra cosa, ha de tenir un altre nom. Jo diria que va connectat al motiu pel qual els escric. Si escrius coses d’aquestes i les escrius, en bona part, perquè et vols desvetllar, no hi posaries el cap si no fos que saps que allò es veurà. Vull dir, si es tractés de fer ratlles i ratlles sense més, doncs acabaria fent qwerttypoiuy asdfglkjhg zxcvb -.,mn i així, i això no em desvetllaria gota, i llavors si escrius coses amb un cert sentit, tot això ha d’anar amb cursiva o en cursiva, vull dir lo del sentit, és perquè saps que això estarà penjat a pública visió, ni que sigui en un carreró estret per on no hi passa gairebé ningú però per on saps que hi passa algú de tant en tant, i de vegades algú conegut, i llavors has de mig esforçar-te per fer alguna cosa que tingui un cert trellat, perquè si no et deixaries anar pendent avall i no faries improvisats ni res. En fi, ho veig així, no crec que sigui exhibicionisme. Tot i que al final pot passar que no em conegui gens bé i que hi hagi arrels profundes d’exhibicionisme en tots els meus comportaments, vés a saber, i em penso que ja he dit alguna vegada que “vés a saber” deu ser una de les frases que dic més. Però no les compto, simplement em sona haver-la escrita molts cops, i aquest... ara no sé que anava a dir, pensava dir alguna cosa i se me n’ha anat.
Què més. Doncs que avui no estic gens content d’aquest improvisat perquè em fa l’efecte que he dit coses que... però això em deu passar molts dies, i és perquè quan improvises és inevitable que això et passi, però arriba un moment que ja t’és igual, la veritat. I estava esperant el salt de pàgina per deixar-ho córrer i tornar a corregir aquests pesats.
