M’he tornat a encallar, he anat a fer uns quants tuits, m’he tornat a encallar, he anat a mirar un diari, m’he tornat a encallar, i si no paro repetiré que m’he tornat a encallar fins que m’encalli aquí, fent un improvisat. Cosa que no seria la primera vegada que em passa. Recordo que algun cop m’han caigut els ulls al damunt de l’improvisat, podríem dir que me l’he fet a sobre, si no fos que és una expressió barroera.
Puc dir que avui he vist unes fotos d’un paio patètic que normalment surt tal com raja a les fotos, és a dir, patètic, i aquest cop sortia com una criatura, feliç i content. És clar que les fotos eren de la vigília de Reis —i ara em penso que això ja ho he explicat?, deixem-ho, doncs.
Puc dir que em continua sent fidel l’ampolla d’aigua mineral que vaig portar de Polònia. La tinc aquí al costat i ara mateix la veig de reüll. La netejo ben neta cada dia i està com quan vaig venir. Només li ha caigut l’etiqueta, de manera que ara ni tan sols puc repassar com es diu aigua en polonès, ja no me’n recordo ni d’això. Sí que recordo que un dia un polonès em va dir que una paraula la sabia pronunciar com si fos polonès, que no se’m distingiria, i això sempre t’omple d’orgull. El mal és que no recordo la paraula. Era d’un carrer de nom complicat de Cracòvia. A força de repetir-la per saber orientar-me en aquella ciutat, me la vaig aprendre de memòria. La paraula i la pronúncia. Però Darwin tenia raó, si no necessites una cosa per sobreviure, la perds. I ara penso en coses que no necessito per sobreviure, o que necessito, potser sí, però no sé fer anar, i només em consolo pensant que per sort, no sóc l’únic ésser humà, n’hi ha més. Si no, amb gent com jo, la raça humana se n’anava a can pistraus en un tres i no res.
Ja que parlem de can pistraus, sóc partidari d’escriure-ho així, amb minúscula. Com can seixanta. Com la ramoneta que sempre fa companyia a la dona de les cantonades. Vull dir, són noms comuns, no propis. No té gaire sentit la majúscula, o, com diem en cercles saberuts, la c.a., o sigui, caixa alta, o c.b., caixa baixa —minúscules—, que fem servir aquestes denominacions perquè es vegi que en sabem molt. Jo ja m’he cansat de posar els puntets aquests i ho escric com una sigla, CA i CB, o sigui amb c.a., hehe, però sense puntets emprenyadors, i aviat ho escriuré en cb i, per tant, escriuré ca i cb, o si voleu, estic disposat a escriure ceà i cebé. Però els puntets em molesten, em molesten molt, de manera que quan puc els evito, i estic veient que puc gairebé sempre.
Suposo que tots els cercles tenen els seus codis secrets, fins i tot els cercles més oberts i més participatius. Ho he vist. Hi vas el primer dia i la meitat de les coses que diuen no les pesques. O sigui que deu ser una cosa més de les que va preveure el Darwin, o potser no la va preveure i ens va en contra, però de fet és així.
Ara, al diari que acabo de visitar —veus?, ara els diaris es visiten, no es llegeixen, es visiten—, bé, que m’acabo de mirar, hi havia una explicació sobre una nebulosa, aquella dels pilars, amb una imatge espectacular, suposo que retocada, i diu que aquella nebulosa potser d’aquí 7.000 anys ja no existirà. Ja ho deien: 7.000 anys no és res, ja ho cantava un d’aquells boleros. No sé si era un bolero, potser era el Julio Iglesias. No crec que era un bolero, no m’imagino el Julio cantant això. En fi, com que d’aquí 7.000 anys no hi serem, ni el que ha escrit allò ni nosaltres, et pots tirar de la moto, o, en català més de sempre, pots llançar-te daltabaix del pendís, o del penya-segat, i no passa res perquè ningú no et demanarà comptes. El més divertit és que, posats a llançar-se d’allà dalt on sigui, el paio explicava que també podria ser que la nebulosa no existeixi ara mateix, perquè les imatges triguen a arribar-nos no sé quants milers d’anys llum, de manera que podria ser que allò s’hagués fos i nosaltres vinga a mirar el passat.
I crec que m’he engrescat prou.
