No pot ser que se m’acabi la setmana laboral ara, necessito més hores d’estar despert, de manera que recorrem a les estratègies clàssiques. Per exemple, un improvisat, després de fer altres coses. Ja n’he fet unes quantes, però em duren un paràgraf. Em duren un paràgraf vull dir que em donen corda per corregir un paràgraf, dit hiperbòlicament. O sigui, xavalla.
I ja que surt hiperbòlicament, aquesta setmana tothom parlava de la catàfora i se n’exclamava. Què és una catàfora, què és una catàfora? Aprovaria vostè l’examen si l’hagués de passar ara? Etcètera. Doncs bé, em dedico a qüestions de llengua i a llegir —llegir poc, snif, últimament— i a escriure i tot això i no recordava què era la catàfora. Sabia que d’alguna manera era el contrari d’una anàfora, però no és fàcil d’arribar al significat de catàfora a partir d’anàfora, ni tan sols en el cas que sàpigues què és exactament una anàfora. Perquè, esclar, cal saber què és una anàfora per arribar al significat de catàfora? Doncs no. Però de vegades les definicions i els diccionaris i els llibres de literatura t’ho posen així, de manera que no és fàcil. Primer, perquè no és fàcil saber què signifiquen aquestes coses si no en tens un exemple clar, un exemple que puguis conservar a la memòria amb facilitat. A partir de l’exemple, després, et pot sortir o no la definició. El que és absurd és que et sàpigues la definició i no en sàpigues donar exemples, o en donis exemples de llibre, sense explicar exactament en què consisteix allò.
I tot això, estimats meus i estimades meves, ho he vist força aquests dies. Que la gent potser era capaç de dir de manera aproximada què era una anàfora, la referència tal tal tal, i fins i tot posar-ne un exemple, però llavors per explicar la catàfora deien, doncs la catàfora és el contrari, i es quedaven tan panxos. Té gràcia. No ho sé, explico una cosa a l’engròs, que potser no ha passat exactament així, però notaves com la gent més saberuda —la gent teòricament més saberuda— navegava una mica. I llavors la gent més normal deien simplement que no ho sabien, esperaven una explicació i l’explicació els arribava abstrusa i incomprensible per a una ment normal. Els saberuts es quedaven tan tranquils pensant-se que havien quedat molt bé i els savis continuaven igual que abans, perquè no havien entès res.
No se si s’entén, de fet, el que dic ara, però és que ara estic improvisant, i improvisant no és fàcil d’explicar aquestes coses. En aquesta frase que acabo d’escriure les dues últimes paraules, aquestes coses, són una anàfora de tot el que he dit abans, o sigui, una mena de referència resumida —normalment sol ser resumida— a una cosa que has dit prèviament. La catàfora, en canvi, és una referència que fas a una cosa que explicaràs després. Per exemple —miro amunt—, si al començament del segon paràgraf jo hagués dit: tothom parlava del que diré ara, doncs aquestes quatre paraules, “el que diré ara”, serien una catàfora, perquè fan referència a tot el rotllo que he clavat després i del qual encara no havia parlat.
Però aquests exemples que acabo d’improvisar no us serviran per enrecordar-vos del tema perquè ha sigut massa rotllo. I ara no se m’acut cap exemple que sigui més fàcil de retenir. I és que tampoc pensava parlar d’això, perquè si per despekhar-me o desemboirar-me em poso a parlar de catàfores ho tinc claríssim. De manera que ha sigut un error, però mira, hem anat per aquí, què vols que hi fem.
I ara hauria d’explicar algun acudit, però només em ve al cap un no-acudit que m’han explicat aquest matí i que jo no m’he adonat que era un veritable acudit, petitó, però veritable, perquè l’enunciat estava construït amb una petita trampa i de fet jo no hi he caigut fins al cap de dues hores i perquè hi ha hagut explicacions indirectes pel mig, que si no encara m’estaria dient a què venia allò. I com que el no-acudit no serveix per a aquest moment i no se me n’acut cap altre, doncs ho haurem de deixar córrer, perquè ja ens acostem a l’hora límit dels improvisats i fa unes quantes ratlles que hem saltat de línia. Parlant de línia, l’altre dia els de Rodamots van passar una frase de Plini el Vell que era, en llatí, però no me’n recordo, l’hauré de recuperar perquè em va agradar i vaig decidir aprendre-me-la de memòria, una cosa com, ni un sol dia sense escriure una ratlla, i això és el que ens deien a la facultat, allà en temps de postfranquisme amb el cos de l’home encara calent. I llavors em semblava impossible escriure cada dia i ara no em ve d’aquí, t’hi poses i et comencen a sortir bestieses. Suposo que llavors era més assenyat i segons què no gosava fer-ho., I a més no hi havia blogs anònims. Però sí llibretes. Escrivia, sí, però poc.
I ara sí que plego.
