divendres, 31 de juliol del 2015

Improvisat 299

De vegades se m’acut alguna idea, ni que sigui una frase, quan obro aquesta pàgina de word en la qual començo a escriure parides a veure si em desvetllo. Però avui no se m’ha acudit res. Només aquesta parida. Bueno. O sigui, és com un word que es mossega el word, no sé com dir-ho. Ho dic així per no repetir allò del peix, que està molt suat.

Suposo que en aquests improvisats em dec repetir més que els pebrots farcits, que ara els que recordo amb delit són els de L que em feien a cal M, que aquells no es repetien. Potser hauria de dir cal A —o ca l’A, ara no sé com s’ha d’escriure, jo diria que va bé de les dues maneres, és una de les paraules que podem escriure de més maneres sense que deixi de ser sempre la mateixa: can, cal, ca l’, ca n’, casa, cals, cans i no sé si n’hi ha més, ara he estat a punt d’escriure etc. però quan poses etc en aquestes circumstàncies vol dir que no se te n’acut cap més i segurament no en queda cap més, però llavors hi poses això com si haguessis fet una relació casual. En fi, com som.

Puc dir com som, en aquestes circumstàncies? Vull dir, puc incloure tota la humanitat en un com som com aquests d’aquí dalt? Jo crec que sí. Em fa l’efecte que ho fem tothom, no hi ha gent que no ho faci. O potser sí, potser ara sóc injust i hi ha gent que sí que quan acaben de fer una relació diuen: i no se m’acudeix res més, i ja està, amb naturalitat. Però la tendència general és a posar un etc o uns punts suspensius, que volen dir el mateix. Ja que hi som: volen dir el mateix, així que feu el favor de no posar uns punts suspensius i després un etc, o al revés.

No sé per on anava. Sí, pels pebrots farcits. No sé com s’ho feia, la mare de l’A i de M, però eren per tornar-hi, i jo hi tornava. Primer, els pebrots eren fins com làmines. Com làmines fines, vull dir. O primes, que hi ha un paio que s’enfadava l’altre dia perquè a TV3 havien dit que una noia o una dona tenia les celles fines, i es veu que per ell en català les celles fines havien de ser primes. O no sé què volia, està una mica obsedit amb TV3, pobre noi. O pobre home, no sé l’edat que té. O sigui, eren pebrots, vermells, eh?, d’aquells tan escalivats que gairebé se’t desfan a la boca, però no es poden desfer, perquè si es desfan no els pots farcir. Bé, el cas és que els pebrots només feien la funció de farcidor. I què hi havia, a dins? No me’n recordo. Però era glòria. El cas és que a mi, que el plat, en teoria, no m’entusiasma, me’ls menjava com si res. Però t’havies d’aturar al segon màxim, perquè eren fets per anar a la guerra, suposo, eren pebrots farcits de combat, un farciment d’upa. Una cosa increïble. No vull dir pesats, eh?, no, vull dir sòlids, allà, en aquella casa que recordaré tota la vida, segur, una casa on em van acollir tan bé... ah, no, que ara confonc la casa on em donaven de menjar amb la casa on em donaven llit. Un pobre estudiant que si no havia de dormir en un sofanet els dies que tenia sort, i els dies que no en tenia al terra, amb una manta i un coixí —un dels del sofanet– com a capçal. No entenc com dormia, i envoltat de pols. O potser no dormia. No me’n recordo, però em penso que no dormia i només esperava que es fes de dia. Tot i que el pitjor era llevar-se i dutxar-se, els hiverns de L eren terribles. En fi, quan ets jove ho aguantes tot. No entenc com però ho aguantes. Feia poc que s’havia mort aquell home, la lucecita del Pardo, i jo corria món. Però era bon noi —jo, no la lucecita—, em portava bé.

No sé com he anat a parar als pebrots. Si no m’agraden! Però aquells sí. Ara, la mare de l’A i de M deu ser morta, pobra. Curiós, recordo perfectament la seva cara —l’A tenia la mateixa, exactament— i no recordo gens, però gens, la cara del pare de l’A. Serà possible? Re. I mira que la dona devia fer altres plats, també, però jo recordo aquest. Potser perquè em va desbloquejar una barrera. A mi no m’agradaven els pebrots —sobretot si no estaven farcits, hehe—, tot i que en menjava quan tocava, però fent sacrifici, i és allò que penses que mai t’agradaran i que mai en menjaràs de gust, i llavors vaig descobrir que hi havia pebrots que sí que m’agradaven. O sigui, no diguis mai d’aquests pebrots no en menjaré. O com sigui.

Ja he saltat de pàgina.

dijous, 30 de juliol del 2015

Improvisat 298

Ja m’he encallat de nou, com una balena a la platja. Les balenes són bitxos grans, realment, però simpàtics, no fan por, fan més aviat pena, perquè entre tots plegats els estem fent la vida impossible. Les fem anar com una baldufa, amb això del canvi climàtic. Que no sabem en quina mesura depèn de nosaltres, però certament en una molt bona mesura, això està ben comprovat i recomprovat i negar-ho és amagar el cap sota l’ala. En fi, si continuo amb temes tristos encara m’adormiré més.

Ahir vaig sortir en públic a defensar una expressió que encara no s’entén com no l’acceptem. És que és castellà!, diuen alguns. Sí, però és que no tenim manera de dir-la igual, saps, maco? O maca, no ve d’aquí, perquè ara qui fa més soroll en qüestions de llengua en públic és maca, no maco. Doncs això, ja m’hi he barallat, no perquè sigui maca, sinó perquè justament intentava defensar-se rere aquest tema per no contestar. Bé, no continuo per aquí perquè m’encenc, i això no convé. Tot i que el que em convé ara és potser això, encendre’m una mica, perquè si no no hi haurà maneres de treballar la resta del matí. És això, que no haig d’esperar a quedar adormit per iniciar estratègies paraŀleles, perquè un cop adormit del tot ja és molt difícil, ja hem entrat en una mena de punt de no-retorn, és com la bella dorment del bosc i no hi ha príncep ni petó —en el meu cas em demano princesa, si pot ser, o sigui, ho muntem al revés— fins a no se sap quina hora de la tarda o de vegades fins més tard, o fins a l’endemà.

Doncs necessito princesa. Ara, ja. Però el que no havia d’haver fet és mossegar la poma, ai, ara ja és massa tard. D’acord, m’he passat a un altre conte però tots dos es resolen igual, amb príncep i petó —em demano princesa.

Pot semblar que estic molt despert però estic sopes total. De fet, em penso que estic escrivint unes bestieses enormes. No sé què dic.

Ara bé, també és veritat que això d’escriure bestieses enormes també ho fa molta gent que després publica llibres amb aquelles bestieses enormes i fins i tot alguns es fan la barba d’or. Em penso que aquesta expressió va bé aquí però no em feu cas, potser és d’un altre context. Ara em direu, això és enveja, i no, benvolguts i benvolgudes, no és enveja, és la llàstima que em produeix llegir segons què en un llibre que ha tingut èxit. Penso: no podia haver trobat una manera mes elegant o més, no ho sé, ara no em surt, de dir això, d’explicar aquesta història. No dic tota la història, que per descomptat n’hi ha moltes que s’aguanten, i ara estic parlant de noveŀles d’èxit, que jo no sols llegir si no ha passat prou temps des del llançament. Si veig que allò continua venent-se, llavors hi faig un cop d’ull. Si encara que no hagi passat molt de temps me la recomanen molt algun dels meus prescriptors o prescriptores, doncs potser la llegeixo abans del temps que m’havia fixat. Però les excepcions que faig són poques. I us ho asseguro: no hi ha res català (ni espanyol), que ara recordi, que hagi passat aquests filtres. Però si els passa alguna cosa, llavors és quan hi ha el que deia abans, de les decepcions, i el tornar a formular el meu propòsit de no tornar a caure en l’abandonament del meu criteri. Però estic realment decebut del que s’escriu per aquí. Hola, hi ha algú? Això que escric ara és molt pretensiós, ho sé, però suposo que en un improvisat m’ho puc permetre. A més, segur que em falla la memòria i hi ha alguna cosa... Alto, no parlo de divertimerntos, parlo de noveŀla noveŀla. El que sí que llegeixo bastant són assaigs i... Però no sé perquè estic dient tot això si últimament no llegeixo gairebé res, si estic fet un pastitx, vull dir el cervell, sumat als còctels, sumat a tot plegat, poc pas que llegeixo, com diuen per allà dalt.

Llavors, clar, que et posin al davant uns fulls insofribles i que et diguin, té, llegeix això i corregeix-ho, doncs, és per acabar amb les ganes de llegir del tot.

I me’n vaig, que he tornat a escriure sobre coses tristes i això produeix son.

dimecres, 29 de juliol del 2015

Improvisat 297

Crec que hauríem de tenir dret a esborrar coses de la memòria. Esperem que un dia algú s’hi posi. Senyora Memòria, la commino a esborrar aquesta dada, aquesta anècdota galdosa per als interessos del meu client i aquesta cançó patètica que es repeteix de tant en tant al seu cap sense el seu permís. Això estaria bé. Jo ho compraria. Em direu: seria car. Potser sí, però valdria la pena, t’imagines, esborrar per sempre la cançoneta o l’anècdota horrorosa aquella, quan vas patinar d’aquella manera.

Aquests dies he tingut l’oportunitat de xerrar amb l’E amb calma, que feia temps que no ens vèiem, i en una arrencada de sinceritat li he dit: E, tot sovint em ve al cap una cosa que et vaig fer i que estava molt mal feta. Em diu, no cal que me l’expliquis, però t’asseguro que no me’n recordo. I jo, segur que sí, però si dius que no te’n recordes, millor, de manera que no t’ho dic i ja està. I m’he quedat ben tranquil. E és bona persona i segurament se’n recorda però fa veure que no. O noooo! Els neures ens passa això, que ens pensem que tothom pensa igual, que tothom se’n recorda igual que tu de tot. I no és així. Molt sovint no es recorden de res d’una cosa que per a tu va ser horrorosa i et ve i et revé cada cop que veus aquella persona. Doncs ja està, ara estaré més tranquil perquè sabré que E no se’n recorda, i estic segur que no se’n recorda perquè si no m’hauria dit que sí, si alguna cosa no li falta a E és senzillesa. I em té confiança.

Bé, doncs hauria d’aconseguir pensar que la immensa majoria de la gent són com E, o sigui, normals, i no com jo, neuròtic perdut. Almenys a estones. I dic neuròtic per no dir coses pitjors. Que les podria dir, esclar. Herr Sigmund s’ho passaria bomba, amb mi. O no, potser em diria, escolti, no torni més, sisplau. Com el Bill Murray de la peŀli aquella. No, no, ni pagant ni res, no torni.

I què més, perquè avui el ritme de tonteries és impressionant. Em direu, home, és normal, si improvises pot passar això, i us diré, sí, pot passar, però tantes per metre quadrat no sé si és normal. Bueno, no feu cas de res del que he dit, perquè ho deia per dir alguna cosa, que no sé què dir.

Hauria de mirar més cine, això sí, si mires més peŀlis segur que això passa menys, vull dir això de dir tonteries, perquè tens ganes d’explicar les peŀlis o els arguments de les peŀlis se’t fiquen a dins i t’ocupen matèria grisa, ostres, quant de temps sense sentir parlar de la matèria grisa, ara es parla sempre de neurones, us hi heu fixat, quan es parla d’aquesta manera mig figurada, se sol dir ocupar neurones i no ocupar matèria grisa, la matèria grisa sembla que ha passat de moda. Si és que algun dia va ser moda. Doncs, he de mirar més peŀlis, és urgent, ja ho veieu, el que passa és que no se’n fan gaires, de peŀlis bones, o les que fan estan tan amagades a la pila de ferralla que has de veure un munt de peŀlis per poder... Un munt! Ara em ve al cap la bestiesa aquesta que he vist aquest matí, l’anuncia aquest absurd del mogollon de trilions. “Mogollon” realment fa falta en català? Vull dir, ens aporta alguna cosa, a part de la falta d’idees de qui s’ho ha empescat? Que ja parteixo de la base que no ha estat qui traduïa, sinó directament l’agència de publicitat, que molt sovint es posen impossibles amb la cosa de la literalitat i la coŀloquialitat i tot això, i no saben distingir gairebé mai entre coŀloquialitat i espanyolitat. Mogollon. Mira que tenim maneres de dir-ho en català. Ara no se m’acuden perquè estic improvisant, però aquest matí ja n’he piulat una de ben vàlida al twitter, i si m’hi poso segur que en trobaria tres o quatre més que dirien exactament el mateix que el mogollon aquest dels dallonses. M’ha posat a cent, el mogollon.

Improvisat 296

No sé com es deia, em va estar gratant les genives d’una manera bastant bèstia, ahir, i al final no va ser res, però crec que no va tenir en compte que si hagués passat res haurien passat tot seguit moltes coses. Perquè jo ja li havia dit el que podia passar, i a més ho tenia apuntat a la fitxa. Però ho volen fer especialment bé, suposo, volen que et miris al mirall i et sentis profidén, o oral-be, em va parlar molt bé d’oral-be, va dir que les taques de... Va dir, vostè fuma?, i jo, no, llavors va estar rumiant una mica i va dir, vostè pren cafè, i com que li vaig dir que sí, doncs ja tota l’estona enrotllant-se amb el cafè, i vinga les taquetes de cafè i tal. Escolti, si fa un moment era el fumar, ara és el cafè em tota seguretat? Doncs bé, em va dir que per a les taques de cafè a les dents no hi havia res de més bo que l’oral-be de color blau. En comprarà sa tia, és de les més cares. Hi deu tenir família.

Però va remenar a base de bé i es va arriscar, o sobretot em va arriscar a mi, i no sé què hauria passat, però d’entrada m’hauria aixecat i me n’hauria anat. Perquè ho tenia allà apuntat i li ho havia recordat. Al final diu, la pròxima vegada ho farem amb anestèsia, vale? Jo l’escanyaria. Suposo que es va adonar que encara que no em fes mal a la cosa, per miracle de les santes de Mataró, que em penso que són aquesta setmana, jo no sabia ni què eren però últimament n’he anat sabent més coses gràcies a N i fins i tot he vist que els diaris en parlaven força, a Mataró es celebren molt, i tothom, és una festa realment popular. Són dues santes de noms difícils, d’aquells romans tan complicats, i llavors per fer via els diuen les santes, i avall. I ara no sé per què he anat a parar a les santes de Mataró. Ah sí, perquè devia ser un miracle de les santes de Mataró que no em fes mal a la dallò, perquè si me n’arriba a fer l’escanyo de debò.

Però no em trec la son del damunt i avui en fa més que mai perquè no sé què passa amb la pressió, que està baixa, o potser que està alta, no he sabut mai com funciona això de les pressions i la son. O potser no era la pressió sinó una altra cosa.

Avui ja han passat unes quantes coses interessants i ja m’he escrit amb gent també interessant, però no són coses per explicar aquí, de manera que passem de llarg. No entenc com aconsegueixo fer els improvisats, amb tantes limitacions. Un dia m’hauria de deixar anar del tot i a veure què passa, a calça treta, que diuen per allà. Però no, les regles dels improvisats, que un dia d’aquests les hauria d’improvisar, vull dir, de repassar, perquè les tinc rovellades a la memòria, deien que no s’havia de barrejar coses. I una cosa és improvisar i l’altra ser indiscret. No sóc un borratxo que explica...

Ah, ahir vaig descobrir que la gent que en l’àmbit de la salut tenen el meu problema —diguem el meu problema principal, ara no us faré la llista de problemes, centrem-nos en un—, siguin d’aquí o siguin de l’altra punta del món i escriguin en altres idiomes, tenen exactament el mateix vocabulari, i segur que tots l’hem anat improvisant —aquí improvisant és una manera de dir-ho—: la bèstia, els còctels, el pànic, la guerra, etc. Ara no me’n recordo de més però ahir, que repassava el blog de S, que feia temps que no me’l mirava, vaig veure que era tot igual, com si em copiés, o com si jo copiés el seu blob. Tot s’ha de dir: jo el vaig començar abans. Encara més. Si el seu hagués existit abans jo potser no hauria començat el meu, per`què era això el que buscava, no ho vaig trobar i vaig dir-me, doncs, fes-ho tu. Ara els no iniciats no deveu saber de què va la cosa però ja va bé, no tothom ho ha de saber tot, això és com a les famílies, que els germans grans saben més coses que la resta, que han arribat més tard. I si dic germans i no germanes és perquè a casa per damunt només hi havia nois i llavors ja t’acostumes a parlar així.

Ahir pel tema del dentista no vaig poder anar a... Deixem-ho.

Ara acabo de veure damunt la taula una aigua de Bezoya i he pensat, quin estrany mecanisme ha fet que aquesta ampolla estigui aquí al damunt de la meva taula, si jo sempre compro aigua de Ribes o alguna que estigui etiquetada almenys en català? És que no recordo haver comprar aquesta Bezoya. Però ara recordo un anunci que he vist aquest matí que és per c... Deixo això, encara que no m’he despertat, i aniré a fer una piulada, que em desvetlla més, i començaré amb la de l’anunci que he vist, quina poca-soltada.

dimarts, 28 de juliol del 2015

Improvisat 295

No sé com us ha anat a vosaltres aquests dies de calor, però a mi m’han anat rebé, de manera que ja els trobo a faltar ara que han baixat les temperatures fins a cotes suportables. És veritat, allò era insofrible, però almenys jo no patia quan pujava a l’autobús, perquè sabia que estigués a la temperatura que estigués, agrairia com tothom l’aire condicionat. Però ara ja no. Ara ja estic en molts moments raonablement bé i si em fico en un congelador em poso malalt. Malalt, entengui’s, de debò, o sigui, començo a moquejar, a esternudar i a necessitar l’autobús per a mi sol, perquè la gent em mira com dient aquest té una malaltia lletja i ens l’encomanarà i tal, o sigui, comences a necessitar autobusos individuals, que ja estan inventats, es diuen taxis, però el problema és que als taxis hi ha taxistes, o sigui, no són del tot individuals, i a més valen una pasta.

Ahir vaig agafar un taxi i em va fer mal. Allò que procures no mirar el taxímetre, però la tortura va durar tant i anàvem tan a poc a poc que de vegades se t’escapa la mirada. Que se t’escapi la mirada per un taxímetre realment no val gens la pena. Això em recorda aquell vell acudit clerical del paio que es va a confessar i que diu que deixarà de ser religiós perquè no acaba de creure en la Santíssima Trinitat, i el capellà, que té seny, li diu, home, que et condemnis per una tia bona ho entendria, però condemnar-se per la Santíssima Trinitat no té sentit. No ho sé, potser és masclista, però suposo que també valdria al revés. Doncs mirar un taxímetre no crec que sigui pecat, però jo intento evitar-ho, les raríssimes vegades que agafo un taxi, perquè lo dolent no és mirar el taxímetre sinó els pecats que pot comportar: ira, impaciència, mals pensaments sobre la família del o de la taxista, etc. En aquest cas, hi va haver mals pensaments d’aquests perquè em sembla que vam fer molta volta, però la culpa va ser meva perquè em va preguntar per on volia que anés i jo li vaig dir que no ho sabia, que vostè mateix. I així ens va anar. Jo crec que no ho va fer amb mala fe, simplement vam tenir mala sort, però això ho penses a posteriori, mentrestant hi ha mals pensaments i tal.

I què més. Doncs que m’he comprat un mocador de coll de rebaixes. Deu ser que estic depre, diuen que quan estàs depre t’entra la febre compradora. El cas és que venia de cal dentista, que sempre és un petit trauma encara que no et faci mal, perquè que et fiquin les mans i aquelles coses horroroses a dins de la boca sempre és desagradable, no ho sé, a mi m’ho sembla, i no fa mal, eh?, però esperes que s’acabi, i al sortir, doncs, els mocadors de coll, que a l’aparador n’hi havia quatre, super super baratets, i m’he dit, un d’aquests ha de ser meu, i a dins només en quedava un, vull dir, només d’un tipus, que potser no era el més maco dels quatre de l’aparador, però els homes, o almenys jo, quan entrem en una botiga a comprar una cosa ja no fem marxa enrere si allò és de la nostra talla, vull dir, que som una mica pensat i fet, i no sé si això és masclista, però la veritat és que ho he sentit a dir bastant tant d’una banda com de l’altra. Vull dir que les dones ens solen acusar de no pensar prou bé les coses que ens comprem. I suposo que tenen raó, però què hi vols fer, ara jo ja no canviaré en aquest punt, potser caldrà treballar les generacions més joves perquè sàpiguen rumiar millor les coses i no precipitar-se. A més, què vols que et digui, en aquest cas era un caprici, un caprici de nou euros, i a més la idea em ballava pel cap des de fa mesos i mesos, que m’havia de comprar un mocador de coll perquè els que tinc són de quan el Napoleó era sergent a l’illa de Còrsega, que no sé si Napoleó va ser sergent a l’illa de Còrsega, però era d’allà. Dic que no sé si va ser sergent perquè teòricament ho va ser, és una etapa prèvia, però ja se sap que amb els colpistes i els dictadors els graus aquests militars són una cosa relativa, passen de caporal a generalísimo en una nit.

I ja he explicat massa coses de la meva vida i no és això, companys, no és això. I companyes, que avui he tornat a tenir trifulga sobre el tema, la gent es pensa que si no estàs amb C vol dir que ets partidari de fer doblets sempre i peti qui peti. I no, jo sóc partidari de fer doblets quan toqui, quan et sembli i quan et roti i quan et vingui de gust, sense que fer-ne un vulgui dir haver de ser coherent, com diuen, i fer-los tots. No, els que vulguis, i prou. Doncs avui, una altra vegada amb el tema. No parem

En fi, també això em manté despert.

dijous, 23 de juliol del 2015

Improvisat 294

M’he entrebancat de nou. Avui no he pres cafè i es nota. O no, perquè de vegades me’l prenc a cullerots i tampoc funciona, o sigui que vés a saber com va. El cas és que avui no n’he pres i m’adormo. Podem treure conclusions d’aquests dos fets? En el meu cas no, suposo que si fos una persona normal i corrent sí. Però no és així.

La cosa és que estic adormit i per això he encetat un improvisat. I escric això perquè no sé què escriure, i llavors vaig guanyant temps. Que és el que fan molts polítics, parlar i parlar per omplir el temps que han d’omplir. No és que l’hagin d’omplir, però l’omplen, si els toca temps l’omplen. I llavors anem així, com una sabata i una espardenya, que no sé si és una locució que encaixi aquí però com que se m’ha acudit en aquest moment doncs ja hi és. Amb això de les locucions haig d’anar amb compte, perquè m’agraden molt i llavors de vegades vénen al cap en moments inoportuns, fora de context. I si les dius quedes fatal, perquè sembla que no sàpigues el que dius. I és així, quan no controles i dius les coses que et vénen al cap vol dir que no hi ets tot. Però les coses de vegades van així i no ho pots evitar. Llavors què pots fer? Queixar-te de la teva mala sort? Dir oh si fos tot diferent que bé que aniríem? Ho podria fer, però em sembla poc madur. I jo sóc madur.

—Hahahaha!

Sembla que el cor no s’ho cregui, que sóc madur. Però ho sóc. El fet és que faig improvisats, i altres potser anirien a la màquina escurabutxaques, ai això sí que em sembla un signe d’immaduresa tremenda. O tremend, ha de concordar amb signe, suposo. Vull dir, hi ha tot de coses que podria fer si no fos madur, i en canvi escric això. Que això que escric denota poca maduresa? Doncs mira, no hi puc fer res, ehloqueai, l’únic que defenso és que en el termòmetre de la maduresa no crec que estigués a la banda de baixa. Deixem-ho al mig?

—Bueeeeenooooo.

Puf. Respirem i prenguem aire abans de continuar per un altre tema. I quin tema serà aquest, em preguntareu, amiguets i amiguetes? Sí, de tant en tant faig dobles, però ara no em penso barallar amb ningú, faig doblets perquè em dóna la gana. I si algú em diu que si faig un doblet els haig de fer tots, que no se m’acosti perquè en aquest tema estic molt sensible i sóc capaç d’agredir. He agredit mai ningú? A veure, deixa-m’ho pensar, he agredit verbalment, sí, un munt de vegades. Pegar a algú? Ara no me’n recordo, una vegada recordo haver enganxat pel coll un nano perquè em molestava i m’agredia o m’insultava o no sé què em feia, o a mi o a un amic, i li vaig retorçar el coll fins que va demanar que el deixés, que no em faria mai més res i que disculpes i que no sé què més. Però d’això deu fer més de mil anys. Posem-ne mil quaranta-cinc o mil cinquanta. Aquell nano era més gran que jo i... Pegar bufetades crec que no n’he pegat mai, ni cops de puny. Ara, ganes moltes. Mossegar sí. No recordo a qui. Ara, haig de reconèixer que deu fer més mal un atac de menyspreu o d’ira descontrolada, que això sí que n’he sigut especialista, que un cop de puny o una bufetada. No ho sé, si em podrien acusar algun dia d’alguna cosa d’aquestes: un dia el Peric em va dir cul d’olla amb tota la mala bava i els ulls injectats en sang. Això sí que ho he fet. I qui diu cul d’olla diu coses potser no tan dolentes, però deunidó.

I ja està, ja m’he confessat. M’agrada confessar-me. Però no és així, com ho faig. Ho faig més de debò, quan crec que em toca fer-ho, i sí que va relacionat amb coses d’aquestes, de perdre el control. Però esclar, no s’hi val a confessar-te, com diuen, en pla catòlic i ja està, si el que has fet malament té a veure amb un altre. Si has robat, has de tornar-ho a l’amo, i si has insultat o similar, has de demanar perdó, i si has mentit has de dir que allò no era veritat. Etcètera. I per molt que diguin, els catòlics o ens confessem això o no ens confessem, si no ho fas així fas comèdia i te n’aniràs a l’infern, o a on sigui, exactament igual que si no li haguessis dit allò al mossèn. Has de dir-ho i llavors actuar, hi ha gent que es pensa que això és xauxa. I no.

Buf quin dia. Va, tornem-hi.

dimecres, 22 de juliol del 2015

Improvisat 293

Aquests dos o tres últims dies he estat ben distret perquè m’he barallat pel twitter. I llavors això fa que et vingui la baralla un cop i un altre al cap, i això em va bé perquè em desvetlla. No, no he caigut a rellegir el que vaig escriure i el que va escriure l’altra persona, això no ho he fet, però sí que ho faré perquè m’agradaria explicar com ha anat la cosa, sense valoracions, en un article al blog normal. I llavors potser quedaré en evidència, és possible, perquè aquella altra persona en sap mil vegades més que jo —sobretot de discutir, no, això és broma—, i llavors doncs això quedarà molt clar, però quan escrivia aquells tuits també em semblava molt clar que ens estava enredant, que m’estava enredant, vaja, que acabàvem discutint una cosa que no era la que havíem de discutir, i jo crec que és perquè l’altra persona es contradeia, que era el meu argument.
Bé, ja ho veurem. El cas, com dic, és que m’ha anat molt bé perquè com que sóc molt secundari doncs aquestes coses les recreo, o se’m recreen, jo no ho busco, i em fan estar bastant despert. A banda, tot s’ha de dir, que he tingut una feina entretinguda, diferent de l’habitual. Sí, ho heu encertat, he estat dos dies, o tres, no me’n recordo, traduint en comptes de corregint, i traduir és molt més agraït, almenys per a mi, perquè em fa estar més actiu.
Doncs aquest era el tema de l’improvisat, que se surt una mica del que és habitual perquè hem entrat en aquella cosa indesitjable d’explicar la vida, i no era això. Es tractava d’improvisar. Però és veritat que he improvisat perquè ara m’adormia i se m’ha acudit fer un improvisat, i m’he preguntat sobre què, i m’he respost, home, pots explicar allò, i ja està, ja ho he explicat, de manera que ara s’ha acabat la història.

També m’ha fet gràcia trobar en una revista que llegeixo habitualment un reportatge sobre un indret que de criatura havia repassat als mapes, perquè me’n parlava una persona de la família, que hi vivia, i per a mi allò era com si em parlés d’un altre planeta, de manera que agafava l’atles, que llavors s’escrivia atlas, d’això me’n recordo, em penso que encara s’escrivia atlas, com s’escrivia enrera, i també recó, i algunes coses més d’aquestes. Doncs agafava l’atlas i mirava si trobava aquells indrets i no els trobava mai, eren massa petits, m’havia de conformar amb les poblacions més grans, però quan t’expliquen una història sobre un lloc petit no et serveixen de res els llocs grans, vistos una vegada ja estava. En qualsevol cas, si no era per la qüestió dels punts de la geografia la resta no m’interessava gens, era un llenguatge que no comprenia, i a més es confonien les lletres d’una banda i l’altra perquè era aquell paper tan fi que anava “por avión”. Parlo de fa, no ho sé, quaranta i molts anys, o quaranta i bastants. Doncs ara he trobat en una revista tots aquests llocs mítics, i situats en un mapa. Fascinant. I no té res a veure amb aquelles històries que m’explicaven llavors, o molt poc. Però és com retrobar un punt de la infància, de la preadolescència o de quan fos, perquè no me’n recordo, sí que sé que allò va durar molts anys, i d’alguna manera encara dura, bé, tampoc ho explicarem tot, que la vessaríem.

Sí que puc explicar que divendres... No, això tampoc. Ostres, no puc explicar res del que se m’acut. Bé, si que ho puc explicar però no ho vull explicar perquè m’autocontrolo molt en aquests improvisats, i en general sempre, o penso que m’autocontrolo molt, tot i que la gent que m’estimo i sobretot la gent que m’estima em sol conèixer molt millor del que jo crec que em coneixen, això per descomptat. Sol passar, fas veure això i allò, vull dir, de reserves i tal, i quan tu hi vas la gent del teu voltant ja ha tornat, i això és perquè en general el personal és més inteŀligent del que ens pensem, o del que em penso jo, que en general solc pensar poc en això, vull dir, que la gent també rumia i també llegeix entre línies i tal. En fi, no sé per què dic això, si és tan obvi.

M’ha alegrat trobar un llibre que em penso que agradarà a X. Tant de bo. La gent que no et coneix es pensa que el que vols és quedar bé però la gent que et coneix ja sap que en realitat només penses que aquella altra persona sigui feliç. Ara estic penedit d’haver escrit això, perquè sobretot molts cops no és veritat, ho he improvisat i quedo massa bé i no és veritat, hi ha moltes vegades que penses no en l’altra persona sinó en tu mateix i en la teva autoestima.
En fi, per sort ja ha passat el temps i em salva la campana. Un improvisat ben estrany, aquest.

dimarts, 14 de juliol del 2015

Improvisat 292

Odio l’aire condicionat, suposo que ja ho he dit avui tres-centes vegades. Això sense exagerar. De fet, jo faria una peŀlícula que es diria Seven + One, i aniria assassinant un per un els culpables dels pecats capitals. El de la Ira seria jo mateix, que em reservaria el paper esteŀlar per al final, per matar el número Eight, que seria el culpable de l’aire fred artificial. Però ara que ho penso això seria al començament de tot de la peŀlícula, amb la qual cosa ens carregaríem la peŀli perquè ja no tindria gràcia. S’hauria de fer de nou el guió.

Alguna cosa bona té aquest invent, esclar, que és que a partir d’una determinada temperatura s’agraeix. Però és que el posen sempre. Als autobusos, per exemple. Vaja, a tot arreu on hi ha aire condicionat. Tot el dia, tu. A més, ara això és poc catòlic, perquè diu el papa que no en podem abusar. O sigui que ara tinc aquesta arma confessional per a segons qui me’l posi. Ara, quan pugi a l’autobús li preguntaré al conductor, o a la conductora, que cada cop n’hi ha més: escolti, vostè és creient? Doncs si és de la corda del papa ja pot anar traient l’aire condicionat. I si si resistia li explicaria l’encíclica, que jo ja me l’he llegit. Segur que acabaria traient-lo encara que fos perquè jo deixés d’explicar-li l’encíclica. Que mira que és un nom estrany, encíclica, aquest papa tan modern es podria carregar això, ja de passada.

Jo ja entenc que hi ha d’haver convivència entre els de l’aire condicionat sí i l’aire no, però la convivència d’ara consisteix que si l’aparell funciona està al màxim. A tot arreu. I llavors vas entrant i sortint als llocs, a cada moment, i pujant i baixant la temperatura que t’envolta com si canviessis d’estació, vull dir d’estació en sentit estiu-hivern.

Tornant a la peŀlícula, ara se m’acut que la manera de matar l’inventor de l’aparell seria lligar-lo a un seient d’autobús, amb l’aire a tope que surt a no sé quina temperatura, que et toca directament el cervell. Doncs l’inventor s’estaria allà a sota de l’aire durant mesos, de manera que acabaria amb l’orella congelada, amb gel autèntic, vull dir, i el cap com els soldats alemanys de la segona guerra mundial al front rus, ja a prop de Moscou. Geladets, geladets. I així. Em sembla que seria un bon càstig, apropiat. Després de les primeres vint-i-quatre hores cridaria perquè l’alliberessin i diria que l’aire fred li agradava però fins a cert punt i jo li diria que a mi també m’agrada fins a cert punt, i la cosa està en el cert punt. El meu cert punt és la calor inaturable, aquella dels migdies de Barcelona d’aquestes dies. Llavors pujaries al bus i ho agrairies si no t’han estat congelant l’orella des de primera hora del matí. Però si ja et lleves i des de molt primeres hores ja et trobes envoltat d’aire condicionat, encara que estiguem a vint-i-cinc graus, que és una temperatura crec que suportable. Hauria de ser-ho, perquè el Montilla deia que l’aire condicionat hauria de regular-se a 25, és a dir, que s’aturessin quan s’arribés a 25. Però no, no conec cap aire condicionat que s’aturi, tots són permanent, i no n’hi ha cap que tingui sortides d’aire a 15 graus o així que no et toquin directament el clatell. És horrorós. En fi, una de les meves creus. Si tingués poders i fos amic dels germans Warner Brothers, aviat s’acabaria, això.

dilluns, 13 de juliol del 2015

Improvisat 291

Tenia un problema gairebé metafísic, amb això dels mocs que explicava aquest matí —o era ahir?, no ahir segur que no, ahir no vaig treballar gens ni mica, vaig fer diumenge, que no sé si és una expressió feta però la podem donar per bona, i suposo que s’entén a la primera. Doncs un problema metafísic. Perquè si els mocs són aigua, o similar, l’aigua bé deu sortir d’alguna banda, no? I si surt d’alguna banda vol dir que si no la reposes —quan deia alguna banda volia dir alguna banda dins teu, i és segur, ja he mirat que no hi hagués un tubet connectat des de l’aixeta al nas, per darrere, com si fos un audiòfon però en suplement de nas, un nasòfon. Doncs no, no hi és. I per tant, surt de dins. I llavors, haig de beure. Però atenció, haig de beure amb cura, intentant que l’aigua se’n vagi cap a la gola i no es quedi... ara m’adono que això ho he explicat recentment, no sé si aquest matí i tot. Doncs haig de beure i molt, perquè el nas raja a bots i barrals. Aquesta tarda menys, deu ser el canvi climàtic, en aquest cas a nivell o a escala corporal. El nas s’ha cansat de rajar i s’ha acabat la matèria primera. Podríem dir que s’ha acabat de fondre el pol nord. Ara no sé si s’escriu pol nord o Pol Nord. No penso mirar-ho, no estic treballant. Vull treballar i per això estic aquí, per tornar a treballar així que acabi aquesta parida. En qualsevol cas, el pol s’ha fos del tot i això raja menys. Però de seguida que li dono una mica més d’aigua al pol nord o al sud, és a dir, tant si baixa fins als peus com si es queda a mig camí, de seguida tornem a tenir cascada., De manera que estic Hamlet total. Si bec, cascada, si no bec, deshidratació. O no. De vegades tendeixo a exagerar, no sé si es nota. És per fer passar millor els mocs —en aquest cas els mocs, altres vegades són altres materials.

Deixem això, que ja cansa. Estic sentint tota la tarda una musiqueta que no sé si és que algú del veïnat se l’ha posat de música ambient o s’està posant la sèrie, que em sona a alguna d’aquestes coses de quan Adam encara festejava amb Eva al Paradís, abans de dinar. No sé si és Daktari o Félix Rodríguez de la Fuente, però les imatges que m’evoquen són aquestes, sol a dojo, sabana africana, lleons i mosques. Deu ser Daktari. Oi que era Daktari? Doncs és aquesta musiqueta, o similar. Potser és una audifonia d’aquestes, com es digui, que sents tu i ningú més. Seria lògic: si tens el pol nord sec perquè t’ha sortit sencer pel nas, és lògic que sentis coses. “De vegades sento morts”. Seria una cosa així. Daktari seria el més pròxim en sèries de Tv que una persona morta en la vida real. I si sóc jo qui...? I si jo estic ara tota l’estona dient Daktari i mai no ha existit una cosa així, sinó que es deia d’una altra manera? I si ara mateix hi ha algú que està trucant al 112 demanant un vehicle medicalitzat, em penso que en diuen així, per atendre un codi ictus urgent a casa meva? O sigui, a mi? Els vehicles medicalitzats els porta algú o són com els de Google? Si se t’emporten, pots optar a dir a quin hospital vols anar o se t’emporten sense dir res ni a la família. Perquè és clar, ara la família és a la piscina o a la biblioteca —tinc una família molt plural. I a la biblioteca hi ha aire condicionat de franc. I aquí l’aire condicionat, diguem-ne, va car. Vull dir, primer han de lluitar amb mi, preferentment amb pistola o fusell metrallador. Amb el fusell metrallador sóc molt bo.

I ja tornàvem als mocs, que em conec, de manera que deixem aquesta via. Però no sé per on anar. Política, ecs. Fins que no arribem al dia de votar, no m’interessa gaire. I això de Grècia cada dia fa més ferum de... En fi, per què van votar, pobra gent? Fora, temes tabú, que m’encenc, i una cosa és desvetllar-se i una altra cosa encendre’s, que a l’estiu està prohibit, ni tan sols demanant permís no et deixen.

Doncs per on vaig, que em queden cinc minuts de coll?

Una altra opció és estalviar-me cinc minuts i tornar a pencar.

Doncs faig això.

Improvisat 290

Ja està, j torno a estar amb els mocs a la boca. Em diuen: que estàs refredat? I jo: no, només em cauen mocs. No ho sé, em fa l’efecte que tal com hem començat, aquest improvisat pot eixir un pèl escatològic. Però prometo no parlar de caques.

Doncs això, en què es diferencia un refredat d’una cascada de mocs? En el fet que quan tens un refredat no hi ha tants mocs. Crec que és això. Quan hi ha cascada, hi ha cascada, hi ha cataracta. En el meu cas és així. Llavors, de tant en tant s’atura —perquè de fet no estàs refredat— i llavors no es posa en marxa fins que et bellugues o beus aigua. Si beus aigua, has de beure com un ocellet, piripiiip, piripiiip, amb el bequet minúscul, que cada gota baixi sencera per la gola i arribi a l’esòfag i continuï baixant. Si en un glopet del piripiip en comptes d’una gota te n’hi entren dues, llavors potser una baixa cap avall, però l’altra es reuneix amb milions de companyes que no sé on s’amaguen esperant que una companya els obri les comportes i baixen totes felices pel nas, sense importar-los que el nas estigui fins als nassos de mocs.

Doncs això és el que hi ha. I podríem dir: els mocs impedeixen almenys que t’adormis? Noooo. T’adorms igual. En el moment que els milions de gotes de les comportes i el nas i tot plegat deixen de baixar, llavors t’entra el son de seguida i quedes grogui. De manera que has d’optar o bé per tenir el teclat ple de mocs o bé per tenir el full ple de ugdferngna xmvkhtw jfjg fins a l’infinit, tot el temps que et duri la baixada d’ulls. I no és jhfwtv twefkwej kgsrgjdfvkghtlhj, perquè si fos això encara podries jugar al miracle del mico dactilògraf, a veure si encertes alguna sèrie de paraules d’esma, però no, sol ser sempre la mateixa lletra, posem per cas la hhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhh, que és normalment muda però de vegades productiva, com veieu, durant ratlles i ratlles i en algun cas pàgines i pàgines. Llavors et despertes, esborres tot allò i et poses de genolls per demanar ferventment que no hagis fet malbé res més d’aquell document que estaves corregint i que no és teu. Però això gràcies a la tècnica moderna és relativament fàcil comprovar-ho perquè vas fent marxa enrere amb la fletxa de desfer i arriba un moment que desfàs una correcció que podríem anomenar racional i que la reconeixes com a teva. Quan arribes a aquest moment sublim vol dir que estàs salvat, que no has fet més desastres i que pots continuar fins a la pròxima cascada, si no ha començat ja per les emocions del moment —les emocions també obren comportes de mocs—, o fins a la pròxima clapada.

I així anem, distrets d’allò més. Ahir em va preguntar I, que me’l vaig trobar, si havia rebut un missatge per felicitar-me el sant i li podria haver dit que sí o que segurament sí, però li vaig dir que no. Llavors em va preguntar si tal telèfon era el meu i li vaig dir que havia set el meu, però feia moooolts anys. Pobre, planyo el senyor al qual van donar el meu número de telèfon l’endemà de prendre-me’l a mi. Vaig dir a I el nou número, però ja el vaig avisar que jo el mòbil el faig servir més aviat poc, i encara menys el dia del meu sant.

I no sé què més puc dir. Que odio els aires condicionats, en general, si no és que estem a 30 graus i som al migdia. Mentrestant els odio profundament. Ho dic aquí per no dir-ho gaire sovint en la vida real, perquè llavors la gent normal, que no sol odiar l’aire condicionat, m’odia a mi, de manera que procuro no dir-ho gaire sovint.

I crec que ja no tinc res més. Perquè ara em vénen al cap coses de política i no em ve de gust entrar a fer política, i a és em penso que vam dir que als improvisats miraríem de no fer política. Doncs ja està, no en fem.

dimecres, 8 de juliol del 2015

Improvisat 289

Hi ha dies que comencen bé i dies que comencen malament, i dies que ja es veu de bon començament que no és que comencin malament sinó que no hi haurà manera d’arreglar-los. No cal que digui quina mena de dia és avui. Sempre que parlo així em refereixo a la feina, ara no en tragueu conclusions apocalíptiques. No estic pensant a fer un entrepà de cianur per al mig matí.

De fet a mig matí, si prenc alguna cosa, prenc cacauets. O, més ben dit, una meva de barreges que venen al súper d’aquí al costat i que no són només cacauets, sinó que en diuen còctel —sóc molt aficionat als còctels— i hi ha una mica de tot, d’aquelles porqueries de petroli que deia el meu pare. L’avantatge és que és barat. Em direu: i això no s’acosta al cianur? Doncs ben mirat, potser sí. Però ara no m’ho feu canviar, que ja dic que és baratet i del que es tracta és de complir el manament de menjar alguna cosa a mig matí. Doncs jo faig això, alguna cosa de petroli amb cacauets. També hi ha algun cigró i algun festuc, que de vegades els sé distingir. No sé si són de petroli. Tampoc sé on ho fan, això, o on ho embossen, perquè suposo que fer-se, fer.se, tot deu venir fet de la Xina o de l’Índia i rodalia. De vegades trobes coses de petroli també que vénen de països de petroli, tipus Iraq, Iran, etc. O sigui que sí que deuen ser de petroli, també els festucs.

Festuc és com una paraula màgica. D’on deu venir? Recordo que un dia ho vaig mirar, però no em va quedar gravat. O potser em va quedar gravat però avui, dies horribilis, no puc concentrar-me prou per recordar-ho. Que he escrit dies horribilis i no m’he equivocat, que és així en llatí: dies. I és singular, de la cinquena. Els que som de la corda rosegaaltars tenim molt present allò del dies irae, dies illa. Em penso que era així, aquell dia, dia, d’ira. Però ara no em feu dir a quin dia es referia, suposo que al del judici final, vist des d’aquella perspectiva tràgica que en tenien a l’edat mitjana. Per sort, ara anem més evolucionats, també en teologia. En qualsevol cas, el dies irea més famós és el de Mozart, això sí que m’ho sé. Era Mozart, oi?

Però no és precisament Mozart el que em balla pel cap de manera insistent els últims dies —mira, dies, però aquest cop és el nostre, el català, i sí que és plural—, sinó una altra cançoneta d’aquelles obsessives que m’atrapen i no em deixen anar, això deu tenir un nom, que et vingui al cap durant dies una tonada absurda i que es repeteixi un cop i un altre fins que al cap d’uns dies canvia no deu ser normal, deu ser patològic. I a més, segur que té un nom. I encara més, segur que algú ha inventat unes pastilles que fan que no sé què. Ja se les poden confitar, les pastilles.

I no sé què més, avui vaig a poc a poc i ja queda poc temps.

dilluns, 6 de juliol del 2015

Improvisat 288

El drama del full en blanc. O la tragèdia, no sé com era. Reconec que de vegades, moltes vegades, em costa començar l’improvisat perquè és fer un esforç de treure d’enlloc alguna cosa que de moment no hi és. Però suposo que va bé per espavilar neurones. El cas és que si les neurones estan completament a passeig, no sé què haig de fer per espavilar-les.

Ho sé tot sobre Franck. Segur que ni us sona. Doncs era fotògraf, francès. Devia ser gent d’ordre, d’aquestes que es posen les mans al cap avui, que els grecs han dit que no. Bé, ara no hi entrem, tot i que de vegades et sents especialment grec, siguin o no culpables de la seva situació. Això és, mutatis mutandis, com la pena de mort. Tu pots ser el criminal més horrorós de la història, però llavors si t’agafen i passes a ser un personatget insignificant, com deia Arendt, i a aquest personatget insignificant li talles el cap, qui es comporta de manera inhumana és qui li talla el cap podent-lo tenir controlat, simplement perquè és un personatget insignificant un cop que l’has agafat i s’ha acabat el misteri de la seva maldat. Doncs els grecs no sé si són responsables de la seva situació, i en cas que ho siguin s’hauria de veure quants i quins ho són, però llavors el que no pots fer és condemnar-los a la misèria i a no tenir cap esperança de progrés de manera indiscriminada i per sempre i a tots, tret dels Onassis que la campen amb els seus dinerals escampats pels paradisos fiscals. Bé, és això. Per tant, han dit no a continuar així. Ja que tot crema, aprofitem l’escalfor. O de perduts al riu, que diuen per allà.

Bueno, i de política prou.

Però parlava de Franck. Franck era fotògraf, dels primers que hi va haver, i va venir a Barcelona a mitjan segle XIX, i ara ha sortit una foto seva —en realitat no és una foto, és un calotip— del riu Onyar just al lloc on ara hi ha el pont de ferro, el pont d’Eiffel. Doncs que diuen a Girona que és la foto més antiga que hi ha de la ciutat, que no en tenien de tan antigues, perquè és dels anus 50 del segle XIX. I a més té la particularitat que retrata el pont que hi havia abans del de ferro, que no era de ferro precisament. Bé, tot això ho he estat investigant perquè he estat escrivint un article per a un altre lloc, i quan em poso a investigar una cosa d’aquestes m’hi apassiono i no paro fins que ho sé tot o quasi tot. De manera que he passat bona part del cap de setmana amb aquest assumpte. Però això no ho volia explicar, perquè ja sortirà en un altre puesto, com deia, el que sí que volia dir és el tema del apassionament, que això sí que em va bé per als improvisats, i és que durant una temporada, llarga, en què vaig fer informació diària ho passava fatal perquè tot el que feia es moria, imperfecte, en vint-i-quatre hores, i jo que sóc un perfeccionista, i abans encara ho era més que ara, que ara m’he deixat anar i ja no em ve gaire d’aquí, doncs deia que abans ho passava fatal perquè jo mateix trobava un munt de forats en les coses que escrivia, si les llegia l’endemà, i pensava que la gent que comprava allò tindria més raó que un sant de queixar-se, perquè estava malament. El que sorprenia és que quan es queixava algú sempre es queixava —sempre no, de vegades t’enganxaven en alguna de les coses que tu ja havies vist— de coses que estaven bé! O sigui, de coses que tu no hauries canviat ni que haguessis tingut tres setmanes per arrodonir aquell text. Això era sorprenent. Total, que vaig haver de deixar de llegir les coses l’endemà, fossin meves o fossin d’altres —d’altres del mateix mitjà meu, s’entén, tot i que quan llegies coses d’altres mitjans també et feien adonar d’errades que havies comès tu, en fi, que era un drama, o una tragèdia, o un drama, sí, que E es queixa si dius tragèdia i no acaba amb morts per allà a l’escenari.

I no sé d’on venia. Sí, del Franck. Doncs tota la vida havia pensat que el Palau Reial que hi havia al pla de Palau era a la cantonada muntanya/Besòs de la plaça, i aquest cap de setmana he descobert que no, que era a la banda muntanya/muntanya de la plaça, oposat a la porta del Mar. Doncs ho he descobert gràcies a una foto del Franck aquest, no us penseu que ho expliquin amb gaire claredat els llibres.

I és una llàstima que els dies de cada dia només tingui aquests vint minuts per desvetllar-me, perquè si tingués temps per posar-me a investigar i a escriure coses interessants —vull dir coses que m’interessen, no que siguin interessants per se— segur que em desvetllaria, però no faria altra cosa en tota la setmana. I a més sense terminis per publicar-ho, el cel. Ho publiques quan vols i al damunt, un cop publicat, ho vas retocant de tant en tant, com et dóna la gana. El cel, com deia.

Ara sí que han passat els vint minuts.

dissabte, 4 de juliol del 2015

Improvisat 287

Un altre dissabte de passió. Tot i que diu el papa que l’home va ser creat per treballar i per tenir cura de la terra, de vegades es fa difícil. No és que enyoris els que treballen cuidant-se de la terra, perquè saps que tu no podries fer-ho ni dos dies, al segon dia ja estaries esllomat, o al primer, però hi ha la cosa aquesta bucòlica de la vida al camp, i que bonic, i tot el dia mirant les estrelles i tal. I em penso que no. És més complicat. De fet, gairebé tot és molt complicat.

Per exemple, ara han tornat a encetar amb una gran ferida de tres pams d’ample, en una illa del costat de casa, toooota la vorera que van acabar de plantar fa quatre dies. Que era necessari fer-ho? Segur. Però és que el que he vist és que estan substituint una canonada podrida que a la resta del carrer van substituir quan ho van obrir i aixecar tot. Van substituir aquella canonada, me’n recordo perfectament, és la mateixa. Doncs en aquest tram se la van deixar enterradeta i tapadeta. No ho van veure? Els va passar per alt? No tenien prou o prouta canonada nova? —prouta és horrorós, sempre que ho he sentit m’han xiulat les orelles. El cas és que ja hi tornem a ser. Obres la rasa, un metre i mig de fondària, per dos o tres pams d’ample, i vinga pols i vinga màquines i vinga hores extra. Però ara ja no tenen tanta pressa, que llavors hi havia pel mig eleccions, i és veritat que no ho van acabar per eleccions, però allò era, pensant malament, perquè el senyor alcalde havia previst deixar unes quantes obres sense acabar, però treballant-hi intensament, perquè es veiés que ell no feia les obres per inaugurar-les abans de les eleccions totes d’un plegat, sinó perquè ell treballava.

Bé, dèiem que és complicat. També és complicat el judici que acabo de fer sobre l’alcalde, suposo que no l’hauria d’haver fet, però ha sortit així. El cas és que ja no és alcalde i em sembla que ja no ho serà més.

Vaig dir que intentaria no parlar de política als improvisats, però deixeu-me dir una última cosa sobre el tema: deunidó com han posat la nova alcalde des del primer dia. És veritat que en part s’ho han buscat. És lleig que els teus contractin la parella..., bé, no m’hi fico, suposo que els calia i no ho han sabut fer d’alguna altra manera més elegant. Ningú ha dit que la política hagi de ser elegant. En fi, ni els justifico ni els ataco, no sé què dir, el fet és que em van sorprendre que comencessin així, però jo el comentari que hauria fet seria de sorpresa, més que de crítica furiosa, com ha passat. No tindrà les coses fàcils, pobra.

M’he quedat encallat, no se m’acut res més. He somiat que entraven a robar-nos al despatx, i estant jo a dins, i que tenia el temps just de trucar al 112 i dir l’adreça i deixar el telèfon despenjat perquè poguessin sentir el que passava mentre jo m’enfrontava als lladregots. Devia pensar en això d’avui, si vénen lladregots triaran un dissabte, a ningú se li acut que hi puigui haver gent treballant en un despatx un dissabte. Ara bé, com saben els lladregots que això és un despatx, eh?, eh? Perquè podria ser una casa normal i corrent. Els lladregots miren el registre de la propietat per saber si un local té permís d’habitabilitat? Sé que la paraula tècnica no és permís, sinó cèdula, però l’he evitat perquè no sabia si anava amb ela geminada, i ara no l’he evitat perquè he pensat que si la posava amb ela geminada i me la subratllava el word, volia dir que no hi anava, i com que primer, per provar, l’he escrit amb ela simple i ja he vist que el word no s’enfadava —si subratlla amb vermell suposo que vol dir que està enfadat, no?, si no estigués enfadat potser subratllaria amb un color més amigable, no el color de la sang, i això em porta —el color de la sang— a la història de lladregots —lladregots i serenos, l’altre dia recordàvem els serenos —els serens—, i que als pobles de pescadors, si volies que et despertessin a les tres, o a les quatre, com que no tenien despertador, deixaven tres o quatre pedretes a l’entrada de casa, i el serè et despertava a aquella hora. Suposo que no devien tenir l’opció que et despertessin a dos quarts, perquè llavors no sé com s’ho farien, a part que es multiplicava la feina del serè. Bé, tot això ho explicava R en una rotllana d’amics, i jo això de despertar no ho havia viscut —sí que ho havia sentit a explicar a altres—, però sí que recordo perfectament els serens, que llavors es deien serenos. Tampoc recordo que cridessin “las tres y sereno!”, que es veu que cantaven les hores, no sé si abans o després de despertar els pescadors, o feien servir el crit per despertar o també havien de picar a la porta.

Bé, amb tot això dels serenos m’he eixorivit. És veritat que serveixen per despertar-se.

dijous, 2 de juliol del 2015

Improvisat 286

Oh, Susanna, no ploris més per mi. No tinc cap Susanna que plori per mi, que jo sàpiga, però és una cançó que em sovint al cap i ara ha sigut una d’aquestes ocasions. Quan em ve una cançó al cap no és que em vingui sencera, ni molt menys, és només una estrofa, ni una estrofa, un vers, una part de la tornada, i prou, i llavors la puc estar repetint hores, fins que para. I fins a la pròxima. Doncs ara tinc aquesta. Que sol visitar-me sovint. És una llàstima que encara no puguem examinar-nos el cervell i mirar en quina carpeta hi ha totes aquestes tonades, diguem-ne, recurrents, simplement mirar com funciona el fenomen. Potser hem arribat massa aviat. Els nostres néts ho veuran? Els meus no, perquè no tinc ni fills. Biològics, vull dir.

Som-hi, ja hem fet un paràgraf, i bastant embaladets. He fet un cop d’ull al diari i veig que hi ha moguda política. Molta classe política de tota la vida escandalitzada perquè hi ha gent nouvinguda que fa les coses, o vol fer-les, de manera diferents. No se’n sortiran, m’imagino, els poders establerts són molt forts, costa molt fer virar els transatlàntics. Ara he vist que transatlàntic és una paraula difícil d’escriure, perquè anava a tota llet i a l’escriure això he hagut de parar i fer-ho a poc a poc. Anoto: és millor no fer servir aquesta paraula en els improvisats, perquè alenteix el ritme. Mira, alenteix, torna a aparèixer, recordo que en vam parlar fa poc. Sí, que deia ralenteix, etc.

Hi ha paraules que quan em vénen al cap miro de no escriure-les i anar per una altra via. Per exemple, algun dels derivats de la paraula llengua. Ara no me’l fet escriure, que m’hi entretindria. A més, crec que ja en vaig parlar, si no era aquí era... sí, havia de ser aquí, perquè era sobre el tema de la difícultat d’escriure de pressa determinades coses, de manera que només podia ser en un improvisat. Ara em subratlla dificultat i no sé per què..., ah sí, hi havia un accent..., l’he deixat, perquè es vegi. Mira que és complicat el cervell, o els dits, que escriuen accents en llocs absurds. Quina necessitat hi havia de posar aquest accent. Cap. D’on ha sortit. Ni idea. Però ha sortit. El cervell ling... de la llengua té aquestes coses, que escriu de manera absurda. O són els dits? Vés a saber.

I què més. Doncs que ahir vaig llegir que l’ajuntament de BCN faria obres aquest estiu per aquí i per allà i vaig estar una bona estona demanant-me de quin estiu parlaven, perquè l’estiu acabava de passar, no? I és que era que tenia associat l’estiu a les obres, i com que he viscut envoltat d’obres durant mesos, doncs d’alguna manera m’havia fet a la idea que final d’obres = final d’estiu. I no entenia res. Fins que vaig caure que no, que estàvem a l’estiu i que encara no havia fet vacances aquest any. En tot l’any no he fet vacances. Perquè els dies que agafo normalment per Nadal o per setmana santa aquest any els vaig agafar però en comptes de fer-los de cap d’any a Reis els vaig agafar però de nadal a cap d’any, de manera que encara érem al 2014. De manera que sis mesos del 2015 sense vacances, només les laborals canòniques i encara alguna me l’he saltat, de les del tipus dilluns de segona pasqua, que a més aquest any se’l va inventar el Trias perquè la van posar un dia que no tocava. Crec que ha estat així, potser menteixo i em deixo alguna cosa, però jo diria que no. Si menteixo i hi ha hagut algun extra de veritat que no me’n recordo. En fi, sigui com sigui, em toquen vacances, però les faré a l’agost com gairebé tothom, mentre hi hagi feina m’estaré aquí, i de moment hi ha fenya.

I què més. No gaire res. Haig de votar demà o demà passat i encara no sé què... però vaig dir que aquí no parlaria de política. Tot i que això no sé si és del tot política, perquè... bé, deixem-ho. Un altre tema.

Però no tinc cap altre tema, em sembla. A la una, a les dues, sí, ara se m’acut, que a partir de demà sí que hauré de fer alguns canvis en l’horari, pocs, perquè encara que jo no faci vacances hi ha gent que sí que en fa i això exigeix adaptacions. Però aquí, vull dir als improvisats, no crec que afecti. Que absurd és això que estic dient. Ja no sé ni el que dic. Ni el que dic o ni el que em dic? Potser aquí hi encaixaria més el pronom, perquè en realitat això és com una gran meditació. No ho sé. Quin rooootllo. Espero que no ho llegeixi ningú, de veritat.

dimecres, 1 de juliol del 2015

Improvisat 285

És veritat que fa calor. Però té sentit fer un improvisat sobre un tòpic? No. Però vaig més al fons: té sentit fer un improvisat? Tampoc. Llavors? Llavors hi ha poques coses que tinguin sentit.

Que no, que no m’he tornat nihilista ni coses d’aquestes, sé que hi ha coses que tenen sentit, però si em posés a escriure sobre les coses que tenen sentit, en les circumstàncies actuals meves, em penso que s’adormiria l’ordinador. O sigui, passaria a mode descans, que ara no sé com es diu, allò que s’apaga la pantalla i comencen a sortir coses. Que, ja que hi som, quan intentes programar aquestes coses sempre hi ha dos moments que semblen que et preguntin el mateix, allò de quant de temps fins que s’apaga, i no, no és exactament el mateix i no he entès mai quan és una cosa i quan és l’altra i per què no t’ho pregunta tot junt i amb preguntes prou clares perquè s’entenguin bé. Però de vegades això passa.

Sense anar més lluny, quan programes les autocorreccions del word, hi ha dos moments diferents que et pregunten si les cometes han de ser rectes o tipogràfiques i altres coses similars, i no he entès mai per què t’ho preguntes dues vegades i a més separades l’una de l’altra. Per què no fan les dues preguntes juntes i afinen una mica més? Hi ha algú interessat que allò no s’entengui? Absurd, oi? Perquè al cap i a la fi és el teu ordinador. Bé, o l’ordinador de molta penya, d’acord, però per què s’ha de ficar el word en el que programem molta penya, que al final és un, que en aquest cas sóc jo? Eh, eh?

Doncs aquest matí he parlat amb l’A i m’ha posat content. A més, la conversa m’ha servit per tirar endavant el matí, que estava sent difícil. Sobretot ha començat de molt mala manera, m’he pensat més d’una vegada que un zombi de veritat ha de ser molt més entretingut que el meu estat lamentable d’aquest matí. Però mira, l’he superat. I llavors et preguntes: si has aguantat com un campió i ho has superat, per què demà em pot tornar a passar el mateix i en canvi em pensaré que no arribaré al migdia de cap manera i em moriré de son —però morir-se de debò, no és un dir—? No ho sé. Però la cosa va així.

No sé per què explico aquestes coses que potser són més pròpies d’un altre blog, el de la cosa aquella, allà sí que hi aniria bé. Però no, no és exactament el mateix. Hi ha coses que no saps on les pots explicar i si calles, que és el que hauria de fer, no passaria res, però quan improvises, si calles això, i ara allò, i ara allò altre, al final no improvises. Ja callo prou coses. No en teniu ni idea, ho ho ho.

Que absurd, ara anava com de dràcula pel·liculer. No, els dràcules no riuen així, així hi riuen els pares Noels, que ja que hi som només falta mig any, sembla mentida com passa el temps. No és que trobi a faltar els pares Noels, i menys encara els patètics que trobes al carrer, però pobres, potser només han trobat aquesta feina i a més els paguen una misèria, bueno, entengueu-me, no era una qüestió personal, no tinc res contra els pares Noel ni tampoc els que en fan per guanyar unes quantes pessetes, que és el que deuen guanyar, pobrissons, o pobrissones, perquè l’últim Nadal em penso que ja hi havia mares Noel. Noël que el recordo escrit així, amb dièresi, en un disc que teníem a casa de la cantant aquella que ara, evidentment, no em vindrà el nom al cap, però que era mítica de la meva generació. Doncs en teníem aquest disc i alguns més. Aquella que després anava a cantar als mítings contra el Vietnam, com es deia, o contra les guerres en general i altres causes , ara no em ve, és absurd.

Si no em ve el nom d’ella al magí hauré de plegar, perquè ara NECESSITO recordar aquest nom.

Llavors, la millor manera de recordar-lo serà tancar l’improvisat, i segur que m’enrecordaré. Doncs us deixo, però és per aquest motiu, no pas pel temps perquè encara tenia estona.