És veritat que fa calor. Però té sentit fer un improvisat sobre un tòpic? No. Però vaig més al fons: té sentit fer un improvisat? Tampoc. Llavors? Llavors hi ha poques coses que tinguin sentit.
Que no, que no m’he tornat nihilista ni coses d’aquestes, sé que hi ha coses que tenen sentit, però si em posés a escriure sobre les coses que tenen sentit, en les circumstàncies actuals meves, em penso que s’adormiria l’ordinador. O sigui, passaria a mode descans, que ara no sé com es diu, allò que s’apaga la pantalla i comencen a sortir coses. Que, ja que hi som, quan intentes programar aquestes coses sempre hi ha dos moments que semblen que et preguntin el mateix, allò de quant de temps fins que s’apaga, i no, no és exactament el mateix i no he entès mai quan és una cosa i quan és l’altra i per què no t’ho pregunta tot junt i amb preguntes prou clares perquè s’entenguin bé. Però de vegades això passa.
Sense anar més lluny, quan programes les autocorreccions del word, hi ha dos moments diferents que et pregunten si les cometes han de ser rectes o tipogràfiques i altres coses similars, i no he entès mai per què t’ho preguntes dues vegades i a més separades l’una de l’altra. Per què no fan les dues preguntes juntes i afinen una mica més? Hi ha algú interessat que allò no s’entengui? Absurd, oi? Perquè al cap i a la fi és el teu ordinador. Bé, o l’ordinador de molta penya, d’acord, però per què s’ha de ficar el word en el que programem molta penya, que al final és un, que en aquest cas sóc jo? Eh, eh?
Doncs aquest matí he parlat amb l’A i m’ha posat content. A més, la conversa m’ha servit per tirar endavant el matí, que estava sent difícil. Sobretot ha començat de molt mala manera, m’he pensat més d’una vegada que un zombi de veritat ha de ser molt més entretingut que el meu estat lamentable d’aquest matí. Però mira, l’he superat. I llavors et preguntes: si has aguantat com un campió i ho has superat, per què demà em pot tornar a passar el mateix i en canvi em pensaré que no arribaré al migdia de cap manera i em moriré de son —però morir-se de debò, no és un dir—? No ho sé. Però la cosa va així.
No sé per què explico aquestes coses que potser són més pròpies d’un altre blog, el de la cosa aquella, allà sí que hi aniria bé. Però no, no és exactament el mateix. Hi ha coses que no saps on les pots explicar i si calles, que és el que hauria de fer, no passaria res, però quan improvises, si calles això, i ara allò, i ara allò altre, al final no improvises. Ja callo prou coses. No en teniu ni idea, ho ho ho.
Que absurd, ara anava com de dràcula pel·liculer. No, els dràcules no riuen així, així hi riuen els pares Noels, que ja que hi som només falta mig any, sembla mentida com passa el temps. No és que trobi a faltar els pares Noels, i menys encara els patètics que trobes al carrer, però pobres, potser només han trobat aquesta feina i a més els paguen una misèria, bueno, entengueu-me, no era una qüestió personal, no tinc res contra els pares Noel ni tampoc els que en fan per guanyar unes quantes pessetes, que és el que deuen guanyar, pobrissons, o pobrissones, perquè l’últim Nadal em penso que ja hi havia mares Noel. Noël que el recordo escrit així, amb dièresi, en un disc que teníem a casa de la cantant aquella que ara, evidentment, no em vindrà el nom al cap, però que era mítica de la meva generació. Doncs en teníem aquest disc i alguns més. Aquella que després anava a cantar als mítings contra el Vietnam, com es deia, o contra les guerres en general i altres causes , ara no em ve, és absurd.
Si no em ve el nom d’ella al magí hauré de plegar, perquè ara NECESSITO recordar aquest nom.
Llavors, la millor manera de recordar-lo serà tancar l’improvisat, i segur que m’enrecordaré. Doncs us deixo, però és per aquest motiu, no pas pel temps perquè encara tenia estona.
