Tornem a estar en zona de deadline de feina, com cada divendres, i tornem a estar en zona de deadline de son, a punt de caure o, més ben dit, havent caigut ja unes quantes vegades damunt el teclat, amb les conseqüències que se’n deriven. I doncs, torno aquí, a veure què puc fer. I no crec que pugui fer res perquè no tinc res al cap ni hi ha res que em desperti cap pensament ni res. No hi ha res de res. El no-res absolut. Gris, com tants d’aquests dies. Quina tardor més fosca. Si haig d’encendre el llum del despatx i tot, i no l’encenc mai. Haig d’aclarir que treballo a tot just un pam de la finestra. O sigui, no caldria. Però molts d’aquestes últims dies l’he hagut d’encendre, perquè no veia el teclat. La pantalla rai, però el teclat, és el que costa de veure. Quan dissenyin un teclat amb les lletres grosses me’l compraré immediatament. Mentrestant, sembla que juguin a veure qui fa els teclat amb les lletres més fines i més esquifides. Deuen anar d’acord amb Endesa, els dels teclats.
Bueno. No se m’acut res. Ahir, quin dia de bojos: amb feina —regular, tampoc no us penseu que fos un dia per tirar coets— i alhora caos de xarxes, un dia d’aquells inoblidable per les coses que van passar al país. No cal que us ho expliqui, i a més està prohibit: perquè aquí no faig dietaris i perquè a més també està prohibit parlar de política, tot i que de vegades se m’escapi alguna cosa, perquè és inevitable i a més m’hi punxa la improvisació.
M’estic adormint aquí, no vaig prou de pressa i veig que va passant el temps. Demà tinc una cita important a Vilanova. Quan dic Vilanova vull dir Vilanova del costat d’Igualada, que ara no em ve el cognom, sí, Vilanova del Camí. Hi tinc una cita que he estat perseguint des d’abans de l’estiu. I encara no puc cantar victòria, perquè fins que no hi siguem i fins que no fem el fet... no haurem fet el fet. Però espero que sortirà bé. Però això és una mena de dietari i està prohibit. Suposo que explicar el que faràs també és dietari. Sí, esclar.
Llavors què. Llavors, la mort pelada, tu, no tinc res, només se m’acudeixen coses que he fet o coses que faré, no hi ha res que em vingui als dits, que m’inspiri, que... ara anava a dir allò dels gels que tens al congelador i que no sé com es diuen, que són de color blau i que serveixen per reduir les inflamacions, com si fossin els glaçons que es posen els jugadors de bàsquet quan fan un descans, que es veu que va bé, doncs jo no sé si va bé però aquests dies, que n’he fet servir, he vist que eren cold-heat, és a dir, que es poden escalfar, suposo que és això, que es poden fer servir de minimanteta elèctrica, o de bossa d’aigua calenta o de cosa que et poses en determinades ocasions en què el que et convé no és fred ni glaçons sinó una cosa calenta. I no sé com s’escalfen, hi he estat pensant. Es posen al microones? No, no és que ho necessito, ara el que necessito és gel, cosa congelada, però per si de cas. Que, per cert, et poses la cosa congelada aquesta blava i et cremes que deunidó, i ja dic que congelada, o sigui que calenta ni t’ho explico, deu ser. Jo almenys em cremo, em surten unes franges supervermelles a la pell que s’hi queden almenys 24 hores, suposo que és que m’ho poso malament, tot i que em sembla que segueixo les instruccions. Això es posa directament damunt la pell, no? En aquest cas meu al canell i a l’antebraç, ara no sé si es diu antebraç, no es deu dir així perquè m’ho subratlla, com dimonis es diu, avantbraç? Ah, doncs avantbraç no m’ho subratlla, però se’m fa molt estrany, francament. Això dels idiomes és una cosa. Ahir vaig veure molts titulares de premsa en moltíssims idiomes i n’hi havia un en què no entenia res, ni una sola paraula, cosa que sol ser estranya, perquè molts cops reconeixes arrels d’idiomes pròxims, doncs només en vaig reconèixer una que era una arrel grega, que nosaltres també tenim, i que ja es veu que el grec va viatjar molt, que estigui tan lluny i en llengües tan llunyanes. Potser va ser Alexandre el Gran?, que diu que era gran, però em penso que es va morir a vint i pocs anys, o això em sembla recordar. I és una llàstima però ho hauré de deixar córrer, ara que sí que havíem entrat en ritme d’improvisat bo, perquè hi ha improvisats bons i improvisat dolent i aquests ha siguts de les dues maneres, però m’he estat massa estona en el mode 1 i hi he perdut molt temps, de manera que ara haig de plegar, a veure si em dura la corda una estona, que no ho crec.
