divendres, 27 de novembre del 2015

Improvisat 320

Vinc poc per aquí i em sap greu. Hi ha raons per fer-ho, o per no fer-ho, no totes les culpes són meves. O sí, les responsabilitats de les nostres decisions són nostres. Sempre? No. Però ara hauríem d’entrar en filosofies, i això alentiria el ritme. I si alenteixo alguna cosa la guàrdia urbana ens faria abandonar no ja la calçada, sinó la vorera. Escolti, està entorpint el passeig dels guiris. Faci el favor d’anar cap a una banda o cap a una altra, però no es quedi aturat. Us ho imagineu? Jo sí, sóc capaç d’imaginar-me qualsevol cosa.

Bé, qualsevol cosa no, ahir vaig descobrir que el senyor Kelloggs, el dels cereals, era partidari de fer ènemes amb iogurt. I això sí que no. Vull dir, per aquí no passo. Aquest paio era realment molt i molt peculiar. Es veu que eren dos germans, els dels cereals, però n’hi havia un, els dels ènemes, que era particularment racista, eugenista. O eugenesista, no sé com s’ha d’escriure. Partidari de seleccionar el personal. Bé, ara d’aquests n’hi ha molts. No me’n recordo per què vai arribar al senyor Kelloggs, ara, era per una cosa que vaig llegir. Al diari. Recordo que el periodista li deia simpàtic. Sí, simpàtic, sobretot simpàtic. Khod...

Bé, que consti que li deia simpàtic amb ironia, que ho vaig pescar de seguida. Evident. Sí, era un article sobre els nazis, que el tema m’apassiona i quan trobo una cosa sobre això la llegeixo gairebé segur. Buenu, primer miro qui l’ha escrit, perquè segons qui molts cops ja sé si serà un refregit de coses que ja he llegit, i per tant m’ho puc estalviar. Tot i que ja he arribat a aquella edat que pots llegir el que sigui, perquè ja no te’n recordes si ho has llegit o no, o si te’n recordes molts cops és perquè et va agradar molts, i llavors ho retens i no et fa res tornar a llegir-ho, i si no te’n recordes i no t’agrada te n’adones de seguida i ho deixes córrer. No sé per a què serveix això ni quin partit se’n pot treure però ja està dit.

Parlant d’això de la memòria, també vaig llegir un article sobre l’estètica de les connexions cerebrals, estètica strictu sensu, vull dir, o sigui, com es veu al microscopi, que sembla que es veuen unes figures impressionants, i el científic que en parlava tenia la tesi que els grans artistes el que feien era copiar el que en realitat ja tenien a dins, o sigui que al final serà veritat que ningú no inventa res, ni tan sols els genis, perquè ja ho tens tot a dins i només es tracta de trobar la fitxa i baixar-la. Bé, i en aquest cas saber reproduir-la, que aquí ve quan et maten. Vull dir, aquí ve el mèrit de l’artista. Quin rotllo acabo de clavar, i a més inútil, perquè m’adormo jo mateix i es tracta d’aconseguir el contrari. Sé que no ho aconseguiré, no sé què faig aquí, sí, home, el que faig és intentar-ho, almenys ho intentes, i al qui fa tot el que pot..., no, no penso continuar, em rebenten, els tòpics, tot i que al capdavall el que fem és repetir tòpics, o el que tenim dins del cervell, etc., això ja ho he dit.

És divendres, ho sé, no m’hauria de preocupar gaire perquè el que no pugui acabar avui ja ho faré demà. I un bé negre, si no ho acabo avui no ho acabaré mai de val vida, perquè demà ja tinc el dia ple, en concret dormir tant com pugui i oblidar-me de l’ordinador o en general dels aparells, que també és una feina que requereix esforç, perquè com sabeu ens enganxem als aparells com si fossin una dependència, estic escrivint unes bestieses tan òbvies que em fa vergonya i tot, no ho puc esborrar?, què diuen les normes?, no, no ho puc esborrar, les normes diuen que no es pot esborrar res que no sigui falta estricta d’ortografia o de picatge, i encara, perquè les has de descobrir perquè queden subratllades, com ara picatge, que ara no sé com s’hauria de dir i no ho penso mirar, perquè les normes diuen que no es pot mirar res, si no no serien improvisats, i de fet no sé per què en dic improvisats, d’això, si estic improvisant tot el dia, com aquest matí, o ahir, que de vegades faig unes quantes piulades —que això em salva la vida, gràcies, Déu meu, per aquest invent que vas posar en una de les fitxes del cervell de l’ésser humà, perquè un dia el descobríssim, vull dir el tuiter— i de tan improvisades que són és millor que no les llegeixi després perquè fan vergonya, estan plenes de cag..., o no plenes, però n’hi ha, vull dir que es nota que està improvisat perquè se m’escapen allò que ara no sé com es diu, que confons l’ordre de les lletres i no és que ho escriguis diferent, és que ho penses diferent, o sigui, és més greu.

Però ho deixo perquè m’he allargat.