dissabte, 27 de febrer del 2016

Improvisat 326

Ja sé que és dissabte al matí, però voldria acabar una feina i no puc. D’acord, sí, renyeu-me, l’hauria d’haver acabat ahir i no la vaig acabar ahir. Ja està?, ja esteu satisfets? Doncs ahir em passava el mateix que avui: em clapava. Sí, em clapava en un minut. Com avui. Obro els ulls i em clapo excepte que em posi a fer alguna cosa que requereixi moviments, moviments encara que sigui dels ulls. I no, corregir no requereix moviments dels ulls. No ballen poc.. Han de ballar més. O moviments de les neurones. O moviments, i jo què sé, el que sé és que corregir no és un moviment suficient per desvetllar-me, i llavors doncs això, em clapo irremeiablement, i a més de manera gairebé furiosa, com si el cap s’emprenyés amb el teclat i l’ataqués, bum. I això m’hauria d’alarmar i despertar-me però no, ja hi estic acostumat i per tant és com el conte de Pere i el llop.

Què puc dir que no hagi dit? Bé, això de “que no hagi dit” és un dir, perquè segurament en aquests improvisats dec anar per la quarta repassada de les neurones, ja no sé ni quants n’he fet, però les meves neurones segur que no donen per a tant. O sigui, que us ho sabeu tot, tret d’un racó que crec que he reservat. O potser no, perquè hi ha dies que estic tan fora de joc que sóc capaç de cantar O sole mio. Oooo soleeee miooooo! Ja està. Si un dia em pesca la poli per algun afer tèrbol he de recordar de dir-los que abans de torturar-me perquè canti alguna cosa que mirin aquí, que hi deu ser tot. He de recordar tantes coses, en general, que segur que a l’hora de la veritat no recordaré res. De fet és el que em passa, que no recordo mai el que he de recordar quan he de recordar-ho, i en canvi ho recordo moltes vegades, fins que es fa obsessiu, quan no tinc cap interès a recordar-ho. És gros, eh? Doncs sí, em passa això. I em direu que és una gran troballa perquè això li passa a tothom. Doncs què volíeu, que jo fos diferent? No, amiguets i amiguetes, no sóc diferent, tinc dos braços, dues cames, allò del mig, ui, perdó, però perdó per què, perdó perquè hi ha coses que se saben però no cal dir-les en públic, fa mal efecte i tot això, doncs jo crec que ens hem d’alliberar de traves i d’encotillamentes i dir les coses pel seu nom, ja està bé, doncs, sí.

No sé què deia però sí que veig que m’he engrescat una mica, però ara és el moment clau, perquè si aconsegueixo seguir o continuar engrescat l’engrescament va a més i tot plegat ajuda a fer que el desvetllament pugui ser més sostenible, i com m’agrada aquesta paraula, sostenible, que d’acord, està ben trobada, perquè abans no parlàvem de sostenibilitat, suposo que dèiem continuïtat o vés a saber què dèiem, o no dèiem res, perquè aquestes coses ens relliscaven, però la paraula i el concepte estan molt ben trobats, sí, i això no és una lliçó del típic progre que puja a la tarima i ens explica quatre coses, és una cosa que sento sincerament dins el meu cervellet, de debò, no sé què dic, de debò que no sé què dic i m’estimo més no fer una ullada enrere perquè tot això deu ser patètic, però de vegades som patètics i no passa res per reconèixer-ho, la veritat molts cops comença pel reconeixement, però ara m’he posat en mode sermó i no crec que l’engrescament per aquesta via duri gaire, no, ja veig com s’inquieten els culs als bancs, escolta, no, perdoneu, ja trobarem alguna cosa que sigui més divertida, o divertida no és la paraula, volia dir entretinguda, o sigui, que ens faci passar una bona estona, però com que aquest gènere dels improvisats no és interactiu no hi ha manera que em pugueu dir res, per tant no sé per on continuar i em vaig apagant, quina mè, apagant, no sé per on tirar, mèèèè, no pot ser, tan ben com anava a l’alçada del paràgraf dos o tres, o no sé quan era, i després tot se n’ha anat en orris, per l’aigüera, tot aigües avall, tot perdut, tota una vida, bé, una vida, no, un improvisat, però és que de debò que no sé per on continuar, i no puc estar repetint aquesta frase tota l’estona, de manera que ho haig de deixar, quina pena.

dilluns, 8 de febrer del 2016

Improvisat 325

És un fenomen que caldria estudiar: caure els dits de son. Primer cauen els dits, després les parpelles. Que diu que a la casa de les parpelles, que fa un muntó d’anys que hi fan obres, després es van aturar i ara en tornen a fer a un ritme trepidant, i fan sorolls molt estranys que no sabria definir i molt menys escriure ajuntant lletres, ni tan sols servint-me d’icones, que mira que han estat un bon invent, perquè ens permeten dir per escrit moltes més coses que abans no dèiem o havíem d’escriure molt per aconseguir dir-les.

Doncs deia que a la casa de les parpelles hi fan obres i diu que primer volien fer un hotel, la senyora aquella andorrana dels puros, però llavors va ser quan es van aturar les obres, i ara no hi fan un hotel sinó un edifici d’apartaments de luxe, bé, l’edifici ja està fet, és la casa de les parpelles, el que hi fan, és, per dins, uns apartaments de luxe, que vés a saber com són els apartaments de luxe ni per què en diuen apartaments, deu ser per modèstia, però si són de luxe probablement seran més grans que la majoria dels pisos de l’Eixample, perquè allò és Eixample, està a la punta de l’Eixample, a l’extrem superior esquerre, però és Eixample, vaja, suposo que ho és. I diu que els apartaments o pisos de luxe, que ja hem dit que els podem anomenar pisos perquè potser són més grans etcètera, doncs deia que diu que ja estan tots venuts i alguns a gent coneguda, te’n faries creus de qui hi anirà a viure. I tu preguntes: qui. I no, llavors els confident no t’ho diu, o és un secret o t’ha vaciŀlat, cosa que cada vegada em passa més, esclar, com que et veuen així com desmillorat doncs llavors se n’aprofiten, però no estic desmillorat, de fet he guanyat quilos i tothom diu que faig bona cara, el que passa és que amb la gent que veus cada vint o trenta anys doncs esclar et veuen desmillorat perquè tenien la imatge de fa vint o trenta anys o de l’escola del carrer Arimon, que mira que ja són anys, però vaja estic parlant de gent així, que els vas conèixer allà, o en aquella època, i després els has anat veient cada molt temps i t’expliquen coses d’aquestes una mica inútils però que et fan quedar bé, com si en sabessis molt i tal.

I això no cal que m’ho expliquin perquè ho he vist jo mateix, que tanquen la botiga aquella entendridora de WL, aquella que feia tot de coses kistsch, o com s’escrigui, que ara no ho miraré, que està prohibit perquè llavors no seria un improvisat, però hem de carregar-nos les prohibicions!, sí, maco, però en aquest cas no perquè llavors si comences a mirar diccionaris i googles t’adorms segur pel camí, i avui m’ha passat una cosa divertida, o patètica, que és que he anat a veure fa una estona C i m’he hagut d’esperar i en l’espera, dret i tot, m’he adormit, davant l’alarma de la concurrència, però ha anat bé perquè he passat davant de tothom i això s’ha de dir que és més aviat plaent i grat, o sigui que fins i tot les coses més xungues les has de convertir en avantatges, que això segur que ho diuen molts llibres d’autoajuda, que jo em vaig llegir el del formatge i ja em va quedar clar que no servien per a res, però aquell el vaig llegir a la botiga mateix, no tot tot tot, una mica en diagonal, però crec que no em vaig saltar res de substancial, perquè després n’he parlat amb algú, és d’aquells llibres que durant una temporada tothom en parlava, i és això, que arribes a la conclusió un cop més que els llibres d’autoajuda, com els consells de..., ui, ara no em ficaré en dibuixos no fos cas que algú hi cregués molt fort, deixem-ho, deixem-ho. Però és fotut deixar-ho perquè era el tema, i si per una vegada estàs enllaçant temes i llavors ho interromps per por de trepitjar ulls de poll llavors malament perquè és possible que trenquis l’encís, l’encís concretament d’aconseguir no adormir-te i fins i tot que no et caiguin els dits, que així era com començàvem, si no me’n recordo malament, i crec que no m’enrecordo malament perquè aquest cop ho he escrit tot d’una tirada i feia temps que no escrivia així, això val la pena de tants en tant, sí, sí, sí!, val la pena, perquè de veritat que et desvetlles, quina passada, almenys per aguantar, no ho sé, deu minuts, almenys cinc, davant el paper gris que m’espera per corregir, i que ja no m’esperarà més perquè encara que no sigui l’hora, només ha passat un quart, sí que acabem de saltar la pàgina, de manera que ja està.

dijous, 4 de febrer del 2016

Improvisat 324

Hola. La paraula exacta és: destruït. No sé com és quan et maten, però deu ser així. No, sé què no, no crec que pugui ser tan bèstia. Però bé parlen del repòs etern, oi?

M’he adormit. Haig d’escriure més de pressa, però què, Déu meu, què puc escriure si no tinc neurones, les tinc totes al llit. Això que tinc és una closca buida, sense res a dins, que amb prou feines ha trobat el word per activar-lo i posar-se a escriure. És horrorós. Ara canviaran l’ortografia francesa, i ja era hora, perquè es veu que ho van decidir va vint anys, o més, o una cosa així. Però és clar, una cosa és dir que farem això i una altra és fer-ho. Això ho comprovem cada dia, amb les declaracions dels polítics. Doncs l’Académie Française deu ser similar. Farem això. I els escolten quatre. Fins que arriba a tothom, i tothom es reuneix, i fan comissions d’estudi i tal, passen els dies i els mesos, i no te n’adones i ja han passat vint anys. Ara no recordo si eren vint anys o trenta, o quinze. Però un munt de temps.

M’he tornat a adormir perquè escric massa a poc a poc. No hauria d’escriure, hauria de teclejar, o teclar, que segons qui segur que prefereix teclar, i t’ho defensen am ungles i dents.

M’he tornat a adormir i com segueixi així faré rècord. El mal és que si t’adorms passen els minuts i no avances.

Re, que no hi ha manera.

dimarts, 2 de febrer del 2016

Improvisat 323

No sé què em passa. Esclar que sé què em passa, em passa el que em passa sempre, però no se m’acudia res per començar a improvisar i se m’ha acudit aquesta mitja mentida. No sé si és una mentida, jo crec que hi ha mentides materials que no són mentides, fins i tot la paraula mentida se’ls fa gran, tu què et penses, tu, una mentida?, haha, una mentida és una altra cosa, és lletja, peluda i de color verd com un moc de malalt, amb tots els respectes pels malalts que secreten mocs verds, pobrets, i pobretes, no cal dir-ho, ara parlava en sentit figurat, però és veritat que has d’anar amb molt de compte per no ferir ningú. Haha, ara m’he pensat que em llegia algú, fora dels quatre que ja saps de sempre, aquells quatre que t’ho diuen, eh, què passa, ja no fas improvisats, i jo, no, sí, què vols que et digui, cada cosa té el seu moment i ara no és el moment dels improvisats, o sí, vés a saber, ara, per exemple, sembla que és el moment no sé si dels improvisats, però almenys sí que d’un improvisat.

Deunidó la parrafada, tu, quin cag..., ep, que hi pot haver criatures, que això sí, que de vegades a una criatura que navega per internet la cosa aquella que vigila els pot dir, sí, aquesta pàgina és segura, conec el tio i és bon paio, tranquils, pares, hi podeu confiar, etc., i llavors es troben que aquí dic tot de renecs, serà que sóc així?, serà que en el fons del meu interior estic ple de..., quina tonteria, no sabia per on anava. I és clar que sí, que hi ha molta m... per aquí dins, hauria d’aparèixer una X grossa de color vermell quan dic una cosa d’aquestes, m..., cag..., etc., que sí, que ja sé que són innocents, tan tan purità no sóc, ho sóc una mica per a determinades coses, tot i que podríem parlar-ne, perquè si em deixo anar, en fi, no sé on podríem arribar si em deixés anar i qui guanyaria, no se sap mai.

Ostres, és una tarda difícil, veig que a les ostres no m’ha saltat ni tan sols el guàrdia interior aquell d’abans, ni la X ni res, perquè heu de saber que sí, que tinc un guàrdia interior, m’avisa, no m’ajuda a aparcar perquè no tinc cotxe haha, però..., no, ara no em referia a l’àngel de la guarda, em referia al guàrdia, una mena de guàrdia urbà que et diu, ep, al tanto, per aquí prendràs mal, i llavors ja no tires per aquí, o sí, potser és l’àngel de la guarda, tu, per què no, però la veritat, crec que no, crec que és una cosa més meva, d’autocontrol, o així, no sé com dir-ne.

Abans parlava de renecs i de renecs tal com jo els entenc no en dic, de vegades dic o escric alguna marranadeta, però són taaaan innocents que fins i tot el guàrdia se les mira amb posat de, vés quina feina m’ha toca, amb aquest, si l’hauria d’animar perquè es deixés anar una mica, va, home, digues alguna cosa que escandalitzi i et pugui posar una multa, que si no què faig, i no, no la diré, sobretot perquè em penso que no tinc coses que escandalitzin gaire, jo, duc una vida més aviat normal i corrent, què voleu que us digui, m’ho podria inventar i seria legítim perquè als improvisats es pot inventar, però seria una mentida, i ara hem entrat en una espiral que no ens porta enlloc de manera que ho deixo.

I llavors? I llavors què?, què vols dir amb llavors, et refereixes a les llavors de les plantes, que dolent, feia temps que no se m’acudia una cosa tan dolenta, tu, estic fatal, ja no em vénen al cap ni bestieses que siguin una mica gracioses, que no demano que siguin moooolt gracioses, però almenys que em facin somriure i per tant desvetllar-me una mica, perquè quan somrius ni que sigui una mica et despertes també una mica, que ho he comprovat aquest matí amb una bestiesa que ha dit..., ui, que entrem en mode redacció d’escola, fora. No, es tracta d’improvisar, això és el que hauria de fer, però esclar, pots improvisar si hi ha alguna cosa a les puntes dels dits, si no, no improvises ni res, et surt una mè, i ja hi som, al renec blanc, bé, és marró, més que blanc.

Quina tonteria.