dilluns, 25 d’abril del 2016

Improvisat 330

Hola, torno a ser jo. Em direu, però avui és dilluns, no has dormit prou el cap de setmana, i contesto, sí que he dormit prou, però mira , carinyo, t’ho explico, el meu problema no és de dormir més o menys —tot i que si dormo menys també ho noto, no sóc de fusta—, sinó de prendre’m còctels. No sé si acabes d’arribar o què, però això va de còctels. Prenc còctels, tinc aquesta mala afició, no me’n puc desenganxar, és un desastre, ho sé, me’n penedeixo, mea culpa, tot això, però no hi puc fer res, prenc còctels, i llavors m’adormo i no puc treballar encara que sigui dilluns i el cap de setmana hagi dormit com una marmota. Oh, quina peŀli més bona la de la marmota, aquesta i la dels pasitos de bebè, també del Bill Murray, és de lo milloret que s’ha fet en humor des dels germans Marx, amb permís de What’s up doc de la Barbra Streisand, una delícia de petar-se del començament fins al final. No, hi ha altres coses molt bones d’humor, però ara no em vénen al cap i estic improvisant de manera que m’ho heu de disculpar. Ara que no se’m tirin al cap els cinèfils especialistes en cine d’humor i em diguin que no en tinc ni idea, perquè bé, en part no en tinc ni idea, però en part és que estic improvisant i no puc rumiar gaire el que escric perquè si no m’adormo damunt la pantalla fins i tot fent l’improvisat, que no seria la primera vegada, la veritat és que arribes a unes edats que ja no és la primera vegada de quasi res del que són aquesta mena de coses, sí que és la primera vegada que et volen cedir el seient al bus, la primera vegada que et passen coses aquestes pròpies de la gent gran, que a mi encara no em tocaria, però de fet això del bus m’ha passat un parell de vegades i passes una vergonya que ja no t’ho explico.

I al matí he anat al banc, un banc nou d’aquests que gairebé tot ho fan per internet i a més és dels que se’n diuen ètics, que després ja ho veurem, i havia quedat a la porta amb una altra persona per obrir un compte, a les 9, i resulta que els dilluns obren a les 10, quines coses que tenen els de les banques ètiques, tu, que no sols deuen dormir més els caps de setmana sinó que a més allarguen els caps de setmana tant com poden, bé, potser jo faria el mateix, no m’hi fico, vés a saber el que hi ha al darrere, potser és un assumpte important dels horaris del personal i no m’hi hagi de ficar, que això ho faig molt de fer judicis no ja temeraris sinó directament sumaríssims sobre qüestions que no en saps els envitricolls, i vinga, t’hi llances com si fossis un clavadista d’aquells que es tiren a l’aigua des de distàncies increïbles, i fins a on arribarem, sempre fent coses cada cop més difícils, no jo, ara no parlava de mi, quins acudits, ara parlava de tanta gent que sembla que viuen la vida per fer coses cada cop més difícils, però ara que hi caic jo faig el mateix, jo cada cop em prenc uns còctels més complets i jugo amb la vida de l’artista o almenys amb la seva integritat, perquè pots anar de lloros en qualsevol moment, adormit, patapam, per terra, i deu ser la cara que faig de vegades de poder anar per terra que em diuen si vull seure al bus, quina vergonya, tu. Per descomptat, sempre dic que no, però no contesto malament, podria dir, què s’ha cregut, escolti, que sóc jove! però no, sé que la gent ho fa amb bona voluntat, boníssima, i més gent que ho hauria de fer, jo mateix, no, jo mateix no perquè gairebé sempre vaig dret, però sí que de vegades he renyat alguna persona que anava asseguda als seients reservats i recordo una vegada que a unes nenes els vaig preguntar si estaven embarassades, no ho sé, em va sortir així, però és que estaven assegudes i xerrant tan tranquiŀles i l’autobus ple com un ou i gent gran al seu voltant que se les mirava amb cara de mala llet. Encara gràcies que s’ho van prendre bé i es van enrojolar i es van aixecar de seguida dels seients i va poder seure aquella gent gran, però jo em vaig passar un munt, però és que de vegades et fa ràbia com poden ser tan inconscients. De vegades hi ha gent que s’hi asseu i no ho són gens d’inconscients, que s’hi asseuen tan tranquils i miren a la finestra o a la pantallata amb molta fixació no sigui cas que se’ls posi al davant una persona gran o una embarassada de debò o una persona que va amb crosses o una mare o un pare amb un nen petit a collibé, si és dels que van a collibé, eh?, eh, que hi ha pares i mares i avis i àvies que de seguida volen fer asseure la criatura de cinc anys, o de vuit, al seient, i els grans començant per ells mateixos que es fotin, quina manera d’educar les criatures, Mare de Déu Senyor, o marededeusenyor.

Va ja hem acabat, a veure si funciona una estona.