dimarts, 27 de setembre del 2016

Improvisat 339

De vegades, t’ho prometo, tinc sensació de The Day After, com si fos impossible que hi hagués ningú o almenys com si fos impossible que hagués sobreviscut gaire gent al desastre, i és que sembla que sigui un desastre tu, quin desastre, quin mareig, no ha caigut tothom per la borda, no s’adona ningú que això s’acaba?, com és possible que la gent sigui més o menys feliç, i llavors la llum, ells no prenen còctels com els teus, però teòricament els meus còctels estaven disminuint, ja anaven de baixada, i llavors què, doncs llavors vol dir que el dallonses continua, el naufragi, això, que no em sortia, els còctels tenen menys coses, menys components i menys quantitats però continuen fent els mateixos efectes i alguns dies més, no sé si és a causa de les interaccions amb altres coses, però el cas és que avui és bastant naufragi, aguanto la vista fixa davant la pantalla, sobretot si és un full de paper, vull dir un full de text, però si hi comença a haver coloraines i coses que es bellugues o que s’apaguen i s’encenen ja comença a haver-hi allò, naufragi, hi veig doble, i a més de tot això, amb full en blanc o davant d’internet o del telegram o del que sigui, si hi ha coloraines i moviments, o lletres diferents, de grandàries diferents i tot això, ja tot comença a donar voltes i per això em sembla que s’acaba, que és el món que dóna voltes, però miro per la finestra i veig nens i nenes feliços que fan la pausa de mig matí de l’escola del costat i penso que no, que no és el món, que sóc jo, i ja em quedo més tranquil. Haig d’aconseguir una butaca per al despatx per a aquestes situacions de crisis, però penso que si porto una butaca aqui, que fa molts anys que tinc ganes de fer-ho, amb els còctels que prenc em puc quedar clapat fins al vespre, o fins demà, o fins que s’acabi el món de debò, ah ho, perquè si m’espero masses hores sense prendre còctels hi pot haver mal rotllo, a part de despertar-me, o sigui, no és qüestió de despertar-se ni d’eliminar la son ni la causa dels rodaments del món, és qüestió d’aguantar, sí, Peric, aguantar, ja queda poc, això és com la independ, ui, no, que no, que aquí vam dir que no parlaríem d’això, ni parlar-ne, a més és molt diferent, era només una broma, no us ho prengueu en sèrio, eh, de debò, el que volia dir és que simplement ja passarà, a més sol passar en no gaire temps, una hora, i llavors ja està, ja pots continuar adormint-te normalment davant la pantalla però sense que rodi el món sense tornar al born, perquè aquí el món no torna, se’n va, és un món que gira per l’espai sideral, com deia aquell, en certa manera és divertit si t’ho prens bé, jo sempre dic el mateix, és qüestió de prendre-s’ho bé i ja està, ja passarà, i llavors no ho veuré tot tan negre, uf, una mica ja ha passat, però quina mala estona, ara no tornaré a mirar coses al meu voltant perquè cada cop que giro el cap, com he fet abans quan he mirat per la finestra m’ha girat els ulls el doble de de pressa, no sé si això s’escriu així, de de pressa, queda estrany, potser hauria d’haver escrit el doble de ràpidament, o el doble de ràpid, que aquest és un dels adverbis que admet la forma sense ment, si no vaig errat, però no em feu gaire cas perquè avui, bé, no ho torno a explicar, en qualsevol cas aquí sempre improviso, si voleu coses més rumiades aneu a l’altre bloc, o als altres blocs, que sí, que no m’acostumo a dir-ho de l’altra manera, a mi m’agrada més bloc, de debò, no sé per què però és així, no entenc per què ho van canviar, i ara em penso que deixaré això perquè no té cap ni peus i avui deu ser especialment horrorós aquest improvisat perquè realment l’he començat molt malament però ara ja estic més bé, esclar que abans de començar-lo, una estona abans, no podia ni obrir un word perquè no sabia ni on era, quines coses que passen, a veure si un dia s’acaben els còctels, o bé potser descobreixo que no sóc còctels sinó que ho porto a dins, llavors sí que serà divertit tot plegat. Bé, ho deixo.

dimarts, 13 de setembre del 2016

Improvisat 338

Avui ja ha començat el dia malament i és miracle que hàgim arribat fins aquí. Miracle o milacre, que per allà baix ho diuen així. I no passa res. Ens capfiquem massa en aquestes coses, les maneres de dir. Són maneres de dir, no són discursos de recepció a la secció filològica! Doncs això.

I què, perquè això està sortint molt seriós. Està sortint, he dit, i recordo que l’altre dia un amic deia que els estics eren per al hoquei i prou. Es referia a estic fent, estic anant, estic dormint, no això no ho diem, perquè si estem dormint, o si dormim, més senzill, i això és el que volia dir el meu amic, doncs si dormim no podem dir que dormim, o sí, perquè si ens desperten un moment sí que podem dir que dormim, encara que en aquell moment exacte que ho diem no dormim, justament perquè ens han despertat o ens han desvetllat, que és el mateix i no sé per què ho dic de les dues maneres. Ho dic de les dues maneres perquè volia dir dues coses diferents però la segona se me n’ha anat del cap just quan estava dient, no!, quan deia la primera. Doncs és veritat que generalment els estics són per al hoquei i prou, però de vegades no, i ara no em feu dir exemples perquè ja sabeu que quan improviso, sigui per escrit o sigui oralment, sóc incapaç de recordar exemples adequats. Per fer-ho m’hauria d’aturar, i llavors ja no seria un improvisat, seria una altra cosa i suposo que no em serviria de res, perquè això només té una finalitat...

Ah, ara me’n recordo, havíem dit que podríem fer diàlegs, que seria més entretingut.

—Però diàlegs sobre què?

Aquesta és la cosa, que no ho sé, i no poso guions en les meves intervencions perquè se suposa que les meves intervencions no formen part del diàleg, sinó que jo sóc el narrador i els que intervenen són els altres, vull dir, vosaltres, ui quin embolic, si tothom sóc jo, estic molt malament, ja ho veieu.

—Per què dius que estàs molt malament?

Perquè dic coses bastant inconnexes i que no tenen gaire sentit.

—Però els improvisats ja eren això, no?

—Tens raó, carinyo, i t’agraeixo la teva comprensió, no sé què faria sense tu, t’ho he dit alguna vegada? O t’ho he dit mai? M’haig d’esforçar a fer servir aquests falsos adverbis negatius, ara no sé si són adverbis, em penso que sí, mai, res, ningú, etc., que segons com i en quina situació no són negatius sinó afirmatius

—Senyoreta, senyoreta

—Digues, maca

—Què vol dir adverbis falsos negatius?

—Ui, ara no t’ho sabria explicar, hauríem d’alentir massa l’escriptura i

—Per què?

—No, no sisplau, els perquès no, un altre dia t’ho explicaré, maco, ara no puc perquè estic fent

—Senyoreta, senyoreta!!!
—Acaba de dir un estic!!!
—Tens tota la raó, se m’ha escapat, no l’hauria d’haver dit, no sé què deia però no l’hauria d’haver dit, hauria d’haver dit una altra cosa, però ara ja no me’n recordo
—Senyoreta, senyoreta!
—Digueeees
—Per què quan li preguntem una cosa difícil sempre diu que ara no, que un altre dia?
—És que em pregunteu unes coses molt difícils
—Senyoreta, senyoreta!
—Però vostè és la mestra, no, per això li preguntem coses.
—Algú de vosaltres vol posar-se aquí a fer improvisats?
—Jo, jo, jo, jo!!!
—Doncs ho deixo, ja n’estic tipa per avui

dimecres, 7 de setembre del 2016

Improvisat 337

Hola, sóc jo. Quina sorpresa, oi? Vull dir que segur que és una sorpresa per a tothom que ara, de sobte, hi hagi un improvisat i que a més a més el faci jo. Jo mateix! És increïble, no me’n sé avenir, que és una expressió que m’agrada molt i que he après als llibres.

Doncs m’adormo, i això que he rebaixat una miconeta els còctels. Es veu que tinc alguna cosa al cos que produeix adormidina, i l’adormidina fa que t’adormis, com el seu nom indica. Avui no parem de sorpreses. Doncs això, ja fa dies que m’adormo, de fet, des que vaig tornar de vacances, però si voleu que us digui la veritat em feia mandra tornar als improvisats. De fet, em costarà, crec, fer-ne més, perquè és una feinada. Sobretot és una feinada pensar-hi, recordar-se’n, vull dir, perquè feinada feinada, no gaire, és obrir un word i posar-se a teclejar bestieses, el que se m’acudeixi. Però em passa que ja estic completament convençut que ho he dit tot i que ara ja només em repeteixo em repeteixo em repeteixo, ho veus?, em repeteixo, ja no sé què dir, i llavors no serveix, l’improvisat no desperta neurones amagades que llavors podrien provocar un moviment general del cervell i això faria que alguna altra cosa es posés en marxa i la son passés a estar en segon termini, però ja no en queden, de neurones, totes s’han fet servir i totes han sigut atrapades pel còctel, o sigui, he aconseguit, amb això, que tot jo sigui una sola cosa bastant desgraciadeta, desgraciadeta en el sentit de malaguanyada o feta malbé, ara no sé si s’entén, no volia posar-me tràgic, no volia que truquéssiu al 112, vull dir, no parlo de desgràcia, sinó d’estar fet una desgràcia, no sé si s’entén, vull dir, bé, deixem-ho.

Què voleu que us expliqui? Seria interessant, amiguets i amiguetes, que de tant en tant diguéssiu alguna cosa, no ho sé, participéssiu en aquesta performança, que és una paraula que em va ensenyar P l’altre dia i que m’agrada, és nostrada, no és als diccionaris però no cal que hi sigui, tampoc hi és indepe i avui mateix l’Optimot diu que es pot fer servir tranquiŀlament, doncs ja està, performança, performança, indepe, indepe, però ara ja no sé què deia, ah sí, que diguéssiu alguna cosa

—Senyoreta, senyoreta!

Digues, digues.

—És que ara no sé què dir, només volia fer una intervenció, com que vostè deia que féssim intervencions doncs he fet una intervenció, però no tinc res a dir.

Molt bé, maca. Primer, no em digueu senyoreta, d’acord? És que normalment als homes no ens agrada que ens digueu senyoreta. Dic normalment. Ni senyoret, esclar, almenys en el meu cas. Si voleu fer una intervenció no cal que em digueu res, us fiqueu a la conversa i dieu la vostra, valen? No cal ni que aixequeu la mà.



Bé, no dieu res però almenys ho he intentat, fer un improvisat-conversa. El mal és que això ho faig ara i aquest recurs, que podria ser útil altres dies que se’m podrien acudir coses, no hi pensaré i l’improvisat em pensaré que ha de ser un monòleg. I no ho ha de ser, per què? El problema, com dic, és que és difícil que me’n recordi, perquè segur que ja he dit aquí més d’una vegada que la meva memòria no és ni de peix, potser de petxina, i encara, perquè les petxines se saben tancar quan veuen algú que s’acosta i és més gros que elles, o més gran. Vull dir, si detecten perill. Suposo que no es tanquen en el cas que el que s’acosti sigui més petit, perquè llavors deuen pensar que potser és bo per a menjar. I si és més petit però és un mosquit tigre, o alguna altra bestiola perillosa? Doncs tranquils, nens i nenes, perquè els mosquits tigre no solen nedar sota l’aigua i per tant no se solen acostar a les petxines, les quals no han de decidir, per tant, si es tanquen o no en aquest cas. No ho sé, tot això ho suposo, perquè no ho he mirat a la Viquipèdia, a més dubto bastant que la Viquipèdia expliqui alguna cosa sobre les relacions entre les petxines i els mosquits tigre.

Per sort, jo no sóc ni una petxina ni un mosquit tigre, o sigui que no m’haig de preocupar d’aquestes coses tan amenaçadores, que les pobres petxines deuen haver de rumiar moltes vegades cada dia: em tanco o no, és perillós o no? I els mosquits tigre també deunidó la feinada, tot el dia pensant si allò és una petxina menjamosquitstigre o és una altra bestiola inofensiva.

La vida és complicada per a tothom, ja ho veieu.