Hi ha dies que no puc fer ni feines de gestió i avui és un d’aquests dies. M’haig de distreure anant cap aquí cap allà. De manera que no veig gens clar que pugui fer ni un improvisat.
Però com que ja ha passat altres vegades, que m’adormo davant un improvisat, no ve d’una.
El problema és que et vingui al cap alguna cosa per dir. I això no és fàcil quan tens el cap a tres quarts de quinze. Us puc dir, això sí, que he caigut a les grapes de la tecnologia de la immediatesa, vull dir una cosa del tipus uatsap però que no és uatsap sinó que és el telegram, i que no el faig servir amb un mòbil d’aquells superguais de pantalla supergrossa i que sempre em fa por que caiguin a terra i es trenquin, no ho sé, els telèfons sempre els he vist més sòlids, però aquestes pantalletes... Bé, no faig servir aquests estris perquè no en tinc, però sí que el tinc a l’ordinador. No sé com funciona el uatsap, però la gent que ha provat el telegram diu que el telegram és molt millor, entre altres coses per això, perquè el pots fer anar des de l’ordinador. I llavors és com el messenger aquell de fa mil anys, us en recordeu, però força millorat. Doncs això. Ho he incorporat a la meva vida, i quan connecto l’ordinador això se’m connecta sol. Però ho faig servir per a coses de feina i similars, contubernis diversos que també em donen feina ara que en tinc més aviat poca —el procés fa que tothom vagi al ralentí, o això sembla—, i tal. És pràctic, us el recomano.
Ahir em van dir que m’havia tocat un sopar per a dues persones en una mena de rifa. Està bé. Hi anirem, per descomptat, un sopar és un sopar. Però espero que em deixin triar el dia, perquè si ha de ser enmig de la setmana serà horrorós, tret del cas que ens posem a sopar a quarts de nou, que també és una bona solució. I europea, a més a més. “¿Y de Europa?” Ara tothom, i que sigui per molts anys, quan pensa en Europa se’n recorda del moment màgic aquell. Ens ho estan posant en safata. I és que Madrid, en els moments transcendentals, no ens falla mai. Això no sé qui ho va dir un dia, però és una frase que s’hauria de picar en alguna pedra i posar-la a la plaça Catalunya, ben grossa, que es vegi, quan tot això hagi acabat. Gràcies, Madrit! Esperem que a l’últim moment no ens falli, esclar. Confiem molt en la seva capacitat.
També haurem de posar alguna pedrota ben grossa en algun lloc dedicada al primer país que reconegui la declaració de dilluns. Jo m’ensumo que serà algun país africà. A veure, que potser Lituània o Dinamarca o... s’hi avancen. Pedrota ben grossa amb lletres de pam.
I llavors... Malament, perquè hem parlat de política, ni que sigui una mica, i això no està ben vist als improvisats. Però això no és política, és el país, tu tot ho veus com política? Bé, no, perdona, només m’ho ha semblat.... M’ha semblat, m’ha semblat, parles massa de pressa! De seguida tens el roc de la condemna a la faixa! Ets un intolerant! Bé, no escolta, disculpes, no he dit re, parla del que vulguis. És clar que parlaré del que vulgui!, qui ets tu per dir-me de què puc parlar o de què no, eh, eh? D’acord, d’acord, perdona, I a més quan em doni la gana faré redaccions escolars i explicaré el que vaig fer ahir i tot això, estic fart de tantes limitacions, explicaré el que em doni la gana, ja pots tremolar, aquí sortirà tot!, ho diré tot! Home, tot tot... Tot, ho diré tot, tot el que em doni la gana i em passi pels dallonses. Veus, no, et frenaràs, ara anaves a dir una altra paraula i has dit dallonses. Doncs dic dallonses perquè em passa pels dallonses, és així com ho dic, i tu calla. Bueno, bueno, ja callo, vés fent. I estic fins els dallonses que diguis bueno. Però a veure, tu pots escriure el que et surt dels dallonses i jo no puc escriure bueno? Això què és, què t’has cregut?, tu ets l’únic que pots reivindicar i queixar-te i imposar regles? Habrase visto! Bé, d’acord, fem les paus, ja continuarem demà, o aquesta tarda, o quan sigui, que ara hem de plegar. Sí, perquè ho dius tu! No, hem de plegar perquè jo haig de plegar. Doncs jo no! Jo plego no perquè m’ho diguis tu, sinó perquè em surt dels
