Improvisat (13)

Hola. Tinc la sensació que l’últim escrit que vaig fer aquí va ser una mica dramàtic. O molt, ja no me’n recordo. Un dels compromisos establerts —establerts per mi, que sóc qui els escric— en aquesta sèrie era que no em miraria els articles anteriors, de manera que tots queden, al cap d’un dia o dos, com en una boirina.

Vaig establir aquesta condició perquè si me’ls mirava passarien dues coses. Una, que tindria ganes de respondre’ls o de matisar-los en articles posteriors, i llavors es perdria la gràcia, si és que en tenen cap, d’aquesta improvisació. I la segona cosa, que tindria ganes d’arreglar aquells articles, de posar-los més bé, d’ordenar-los, de tot això. Que és una de les meves dèries, aquesta: no estic mai content del que he escrit.

És divertit això d’improvisar, perquè ara mateix no sé què dir.

Ah, sí, em ballava pel cap. Hi ha només una excepció en allò de respectar la improvisació, i era que quan acabava d’escriure l’article, i només en aquell moment, me’l rellegiria per eliminar errors de picatges o faltes d’ortografia que descobrís en aquella segona lectura. O primera, perquè ara, quan escric, no llegeixo, tinc les mans al teclat i vaig fent.

Les mans al teclat. Escric amb dos dits! I de vegades algun més, com el polze, per a la barra espaiadora, o el cor o el petit per a la tecla de... no sé com es diu, aquella que fa avançar el cursor un espai llarg, aquell espai que de vegades s’usa per a l’inici de paràgraf. També per a la de fixar les majúscules, o per a la ce trencada, uso dits suplementaris. O sigui, tecles que estan fora de les lletres. No sé si s’entén. Com la del retorn, també uso el cor de la dreta.

Quan la gent que encara no em coneix em veu escrivint amb dos dits —agafo bones velocitats, i sense gaires errors, no us penseu— se’n riu, o se n’enriu, com escriuen a l’Ara, i no sé si fan encara més aglutinació. Diuen, els que s’enriuen, tu que et dediques a això, i després de tants anys, escrius amb dos dits? O encara més sagnant, com és possible, ara sí que ha caigut baix el teu prestigi. I així. Ja s’ho faran, m’és ben igual.

Aquests articles els escric fora del Blogger, els escric al word perquè els apòstrofs quedin en forma tipogràfica, o sigui dibuixats, no com queden quan escrius en una plantilla d’aquestes, que són d’aquells rectes i no els suporto. Com les cometes. Els diaris que fan això ja em fan venir ganes de no comprar-los o de no llegir-los en pantalla. Quin horror.

Estem carregats de manies. O estic.

I ara quan escrivia això de preescriure en un word m’he recordat d’una altra cosa, però aquest article ja s’ha fet massa llarg.

Ah, també escric amb el word perquè així en la repassada ràpida que faré ara ja em deixa la majoria de les errades de picatges marcades, de manera que el repàs és més ràpid. Però no era això el que havia evocat abans, era una altra cosa. Si em ve una altra dia ja ho explicaré.

Prou, no?

Improvisat (12)

Haig d’improvisar alguna cosa abans d’anar a dormir perquè si no em penso que no m’adormiré.

Ha sigut un dia desastrós i alhora trepidant. Tinc masses coses al cap.

Però no era d’això del que volia parlar. De fet, no volia parlar de res, només volia escriure, volia abocar alguna cosa que duc a dins i que no sé com treure’m del damunt. Ni tan sols així, senyores i senyors?

Em cauen els ulls de son però no és veritat.

Que malament ha començat el dia. Com el joc de l’oca: caus a presó, o no sé on, que ara no me’n recordo, i te’n vas a la casella de sortida. Potser és això.

Però, i el desconcert que després es desemboiren els núvols foscos i s’obre una clariana i llavors et fiques dins la trepidació, dius sí a tot i a tothom?

En el fons és per fugir. Tens pànic de tornar no ja a la casella de sortida sinó al carrer, expulsat del joc. I tens pànic, sobretot, de pensar en el que ha passat i en el que pot tornar a passar avui mateix —ara ja no, al llit no—, demà al matí.

I ara estic així, esperant la clatellada de demà al matí. Que potser no arribarà, però llavors esperaré la de mig matí, i si no la del migdia, i si no la de la tarda.

I mentrestant em ficaré en una voràgine de coses que sempre tens per al cap de setmana, més les que he acumulat avui perquè he dit sí a tot el que ha passat per la vora. Per fugir.

(Ostres, això no és Nietzsche? S’hi assembla. No m’agrada Nietzsche. Gens.)

I la voràgine em portarà a acumular tensions per a la pròxima visita al pou del dolor.

Però el fet cert és aquest, diguin el que diguin. AHIR no hi va haver tensió, gens ni mica. Ni dilluns —bé, dilluns potser una mica sí—, ni dimarts, ni dimecres ni dijous. I avui ha passat el que ha passat. I doncs, per què n’hi ha que diuen de seguida, de franc, amb cara d’expertesa, que el problema és acumular tensions?

Ara sí, voregem ja la mitjanit. Me’n vaig a dormir. I que sigui el que Déu vulgui (perquè jo ja no hi puc fer res més).

(Que estrany que m'ha sortit això. Un pèl, com se'n diu, esotèric?, mistèric? N'hi ha que m'entenen.)

Les dotze, prou.

Improvisat (11)

Vinc de la farmàcia, fa una estona, i després de mirar el correu per si de cas hi hagués entrat alguna urgència o J volia res, m’he posat a treballar fins que, as usually, m’ha caigut el cap per terra. I llavors he pensat que us podria explicar l’aventura.

M’han donat al CAP aquest matí, de franc, uns sobres, setze —setze!, sixteen!, sedici!, seize!, i ara no me’n vénen més... dieciséis!, sí, us prometo que l’oblit no ha estat intencionat, vaig improvisant i m’ha sortit així— d’un producte que haig de prendre cada quinze/vint minuts demà passat al matí. A la tarda m’han de revisar els baixos a veure si estic embarassat d’alguna cosa, i es veu que per examinar-ho abans has de prendre tot aquest munt de sobres barrejats amb aigua.

Bé, cap problema. O sí, tinc un problema: la capsa on hi ha els sobres diu que tenen gust de taronja. Concretament, “sabor a naranja”, diu, que ve a ser si fa no fa el mateix. Això era broma. Doncs jo tinc un problema amb el gust de taronja: em fa descanviar la pesseta.

Total, que després de dinar torno al CAP i els explico el meu problema, només per demanar-los per favor si en tenen amb gust d’una altra cosa o bé amb gust de res, “sabor a nada”, per entendre’ns. I no, no en tenen i els sap greu: totes les capses són iguals. Llavors vaig a la farmàcia i els demano si en tenen d’altres gustos, encara que siguin d’una altra marca, que estic disposat a repagar-ho.

En tenen de quatre marques diferents. Hem anat mirant prospectes amb J, el meu punt de referència farmacèutic en qui crec de vegades més que en els i les metges —no, no estic disposat a dir metgesses, per mi elles són les metges—, i tots igual: “sabor a naranja”, “sabor anaranjado”. Ja sabeu que els prospectes farmacèutics són molt bilingües. Tots quatre, apa, tots quatre són com el naranjito.

O sigui, demà passat un bon xute de biodramina i vinga, setze copetes per matar la set. Quin sidral. Quin sidral, tu, mai més ben dit.

Set minuts, no baixo dels set minuts.

Improvisat (10)

Veus? Avui és dissabte i estic fresc com un espàrrec, en plenes facultats. Bé, plenes no, que hem sortit una estona i he hagut de seure de seguida perquè em marejava. I per això he tornat i m’he assegut aquí. Davant el teclat i la pantalla em puc adormir, però difícilment em marejo.

Ostres, estic amb marejos tot el dia, com una embarassada... Ups, això se m’ha escapat, no m’ho tingueu en compte, em sap greu, ja sé que són coses molt diferents.

Per casualitat, quan entrava a casa, a la porta del carrer, he ensopegat —és una manera de dir— amb A, que no ens parlem de fa temps i que ara també fa temps que no coincidíem. Bueno, és A qui no em parla, a mi no em faria res parlar-hi, és una bona persona. Però si ens trobem mira a terra o fa veure que no m’ha vist o, però avui no podia “no veure’m” perquè hem coincidit de cara. Li he fet un somriure i he mussitat un bon dia però ni m’ha mirat. Pfff.

Però no, a veure, que això no és un dietari. La cosa és que m’ha vingut al cap un fet que sovint recordo, de no fa tants anys com lo altre que explicava ahir o abans-d’ahir d’estimbar un cotxe (uf, encara m’esgarrifo, “gallina de piel” total) però de fa com a mínim disset anys, que és el temps que fa que visc aquí. Llavors vivíem a la plaça Gaŀla Placídia, com sempre de lloguer —un preu rebentat, encara recordo qui ens en va donar la pista—, a l’edifici aquell enorme que es va cremar.

Doncs la cosa era que buscava una merceria que estigués oberta, perquè “la nostra” de sempre aquell dia estava tancada, ara no em demaneu per què. Doncs començo a passejar i llavors entro en una cotilleria (quina vergonya) i dic a l’home —era un home, tu— “perdoni, sap d’alguna merceria, per aquí?” i em diu “no”, sec, total que surto, continuo passejant i a la primera cantonada, ni a cent metres de la cotilleria, hi ha una merceria. Faig el fet, no m’enrecordo què era, i torno emprenyat al cotillaire.

Està amb una clienta, m’espero i quan ella se’n va li dic “escolti, li he demanat fa un moment si sabia de cap merceria, m’ha dit que no i n’hi ha una aquí al darrere”. Queda un moment parat —la clienta anterior encara està mig sortint, la tinc a l’esquena i sens dubte escolta amb interès, allò promet—, fa la cara de mala llet igual que la primera vegada que hi he entrat i diu “vostè, quan ha entrat abans no ha dit ni bon dia” —jo no recordava amb detall què li havia dit però em semblava que, com és habitual, si no dic “bon dia” dic “perdoni” o una cosa així, crec que sóc més o menys educat. Doncs li dic —i menteixo, de vegades “em passa” sense voler quan haig d’improvisar, en una discussió— “escolti, doncs que sàpiga que procuraré per tots els mitjans que la meva dona no posi els peus mai més aquí!” Em respon “jo no la conec, la seva dona!” Li dic: “I tant si la coneix, però ara no la veurà més!” I me’n vaig enfurismat.

Tot s’ha de dir, la clienta d’abans encara no havia acabat de sortir, em sap greu escriure-ho perquè alimenta un tòpic masclista però va anar així. Esclar que més masclista que el tòpic anterior era la meva intervenció, com si pogués “convèncer la meva dona de no sé què” a partir d’una embrancada meva. Uf, quines coses més lletges que se t’acudeixen, noi, em vaig dir quan sortia. Us prometo que me’n vaig penedir de seguida.

I avui, ara, un cop més hi he pensat. Saps quan una tonada et ve al cap i no te la pots treure del damunt encara que no t’agradi? Doncs això, però, o sigui, no com al programa de la tele, que em sembla que totes eren boniques, entranyables i/o ensucrades, sinó de vegades desagradables, que et porten a un món que voldries oblidar, o que per exemple t’esgarrifa pensar que allò potser se t’acudirà taraŀlejar-ho en públic quan ja facis catúfols. Quin horror, quina vergonya.

Si hi penso un altre dia, ja en parlaré, d’això últim, que és interessant.

Avui em penso que m’hi he estat més estona, es nota que és dissabte. Ni he mirat l’hora.

Improvisat (9)

Ara em ve al cap que em sembla que he parlat un parell de vegades (almenys una segur) sobre la combinació “après després” (“això ho he après després”; que bonic, deia jo, no referint-me a mi sinó a l’idioma, esclar) i no havia caigut que encara hi ha una combinació més bonica, la de “desprès després”, com en la frase “..i finalment se n’havia desprès, després de constatar que no li feia servei...”, que acabo de trobar ara corregint una cosa.

Això, per descomptat (el “desprès, després”) no ho he tocat, és un tresor de la llengua, dels que agraden a Màrius Serra (i a mi, és clar, i a tanta altra gent).

Improvisat (8)

Ja hi tornem a ser. Maleïdes pastilles. O beneïdes (beneites?), perquè de nit continuo dormint, igual que tot lo dia, com una criatura, i això també està bé.

On érem? No sé com ens vam quedar ahir perquè no ho he volgut mirar expressament i així és més divertit, que es tracta d'improvisar.

Però sí que sé que estàvem explicant allò d’estimbar el cotxe. Que bèsties, quina bretolada. (Ho reconec, en aquella època jo no sabia prou català com per dir “bretolada”, això ho he après després [après després, que bonic... potser ja ho havia comentat?, i dedico els claudàtors, una altra paraula que no coneixia llavors, a L]).

Era jo, amb un altre, però era jo —no me n’amago—, em poso al davant perquè no sé qui va tenir la idea i potser vaig ser jo.

(Ara veig que allà dalt se m’ha escapat un “com per” [“no sabia prou català com per dir...”], que diu que és iŀlegal, que s’ha d’escriure només “per”. Doncs bé, jo crec que aquí és necessari.)

Això no ho sap gairebé ningú —vull dir aquesta aventura.

Entre els mitjos dubtes i/o les males consciències, més el cansament, més aquell obstacle, no vam fer-ho. No, no vam estimbar el cotxe (“estimbar”, una altra paraula... no, potser aquesta sí que la coneixia, del Cavall Fort, que els teníem a casa des del primer número; i ara que ho penso, “bretolada” també; “claudàtor” seguríssim que no).

De vegades em ve al cap aquella “aventura” i penso que m’hauria pogut canviar la vida, tot el que vaig fer després comparat amb el que m’hauria passat i el que s’hauria esdevingut si allò hagués acabat amb el 1500 a la via. Les conseqüències penals, que al ser uns xavals suposo que comportarien ingrés en un centre de menors i penalització econòmica enorme, i no diguem ja si allò provocava ferits... o morts!; les conseqüències a casa; les conseqüències en els estudis, en les amistats, en tot tot tot el que hauria passat després.

Per això hi penso sovint i m’esgarrifo. Com pot canviar la vida d’un de manera radical per un instant, uns minuts de bogeria. És increïble, és... Per’xò molts cops penso que les coses que pugui fer un menor no s’han de jutjar d’una manera... No ho sé, però tot plegat m’espanta i m’ha espantat sempre.

I no és l’única.

Avui he enllestit ràpid, sis minuts i mig.

Improvisat (7)

Ahir va sortir el tema de les dolenteries i vaig pensar de seguida en una i vaig decidir que en la següent improvisada en parlaria, ara que ja ha passat tant de temps. Em penso que no l’he explicada mai a ningú, i mira que em ve al cap un munt de vegades la història.

A veure, que això d’improvisar una història com aquesta no és fàcil. Anem al gra i ja sortirà. Quan tenia tretze o catorze anys vaig estar a punt, però a punt a punt, de llançar des d’un, no sé com es diu, les parets aquestes altes que delimiten el lloc per on passen les vies del tren just abans d’entrar en un túnel, doncs a punt de llançar des d’allà, amb un altre company d’aventures idiotes (en aquest cas no hi fa res que descobreixi que era company i no companya, ara ja no ve d’aquí), un cotxe a la via.

Jo no vaig pensar gaire en el que podria passar si fèiem allò, només pensava que seria divertit, era una aventura, era arriscat. No pensava que podia morir gent, o almenys que hi podria haver ferits, i no diguem si per atzar el cotxe queia just quan passava el tren —la visibilitat en aquell punt on érem no era gaire bona perquè els trens allà venien des d’un revolt tancat, i a més nosaltres seríem darrere el cotxe, empenyent i sense veure gairebé res. No pensava en el que podria venir després, ni després del després.

El cotxe era un Seat 1500 negre i verd que estava allà abandonat des de feia un munt de temps, molt fet malbé. Però conservava les rodes, de manera que es podia moure. El cas és que no recordo qui era el meu còmplice, em ve al cap una cara però penso que no pot ser perquè aquell era força més gran que jo i la idea que en tinc és que era força assenyat. No pot ser que fos aquell, vaja, però si ho fos era en J i ja és mort. No sé exactament per què es va morir, ja feia temps que havíem desconnectat i vaig saber que era mort, jove, només perquè va sortir una petita esquela en un diari, a l’època que jo llegia, per feina, tots els diaris que es publicaven a Catalunya. Tots? Sí, tots, amb bastanta rapidesa i saltant-me algunes seccions, però els llegia tots. I eren de paper, o sigui que ja us podeu imaginar la quantitat de paper que entrava cada dia en aquella empresa.

Però no era ell gairebé segur. Quines coses: recordes tants detalls i en canvi no recordes ni qui era l’altre bèstia que feia allò amb mi. Devia ser, o ho era segur, un company passavolant, d’aquells que apareixen a on som amb la colla i de sobte diuen qui vol venir a no sé on que t’ensenyaré una cosa, i hi vas i hi ha allò i se t’acut —se’m va acudir a mi, això gairebé segur— que podríem fer aquella passada.

Bufa, vuit minuts. Però m’he espavilat. Ja continuaré improvisant aquesta història un altre dia.

Improvisat (6)

Ja ho sabeu i no cal que ho digui més vegades. Quan escric aquí una cosa d’aquestes improvisades en hores de feina vol dir que no m’aguanto de la son que tinc i faig això com a mesura per distreure’m i desemboirar el cap, quan ja han fallat totes les altres estratègies.

M’ha escrit L demanant com anaven les coses i m’ha sorprès i alhora m’ha agradat. I J ja m’ha dit que m’acompanyaria dimecres que ve. Que bé. (Que ve / que bé; i que divertit és això d’improvisar.)

A M li fan demà unes proves per saber si té una cosa dolenta o no, perquè es veu que hi ha bastantes possibilitats que en tingui. Casa de M —o la casa dels seus pares, més ben dit, M ja n’havia marxat— era molt a prop de casa meva quan jo m’estava al seu barri i ens vam fer tan amics que, com que no tenia més família i va patir un atac de ciàtica just quan la seva mare estava ingressada i li quedava poc temps de vida, em va demanar que me’n cuidés —de la mare. I ho vaig fer!

Eren èpoques en què feia coses d’aquestes, les amistats porten de vegades a fer bogeries. Vaig estar-me uns dies allà, a l’hospital, dormint fins i tot a l’habitació, com si fos fill seu. M m’ho ha agraït tota la vida, però a mesura que passen els anys jo ho relativitzo i penso que segurament em devia anar bé fer allò, i alhora sé que M hauria fet el mateix per mi en una situació paraŀlela.

Ara M viu en un altre barri —de fet, en una casa molt a prop de la que tenien de lloguer els seus pares, sóc jo el que s’ha mogut— i ens veiem menys, però de tant en tant sí que ens trobem. Més ben dit, em ve a veure. I és divertit, perquè sol venir sense avisar.

Esperem que les proves de demà surtin negatives. O sigui, positives. Ja s’entén, no?

Parlant de dormir a casa d’altres per substitucions i tal, ara em ve al cap quan van ingressar d’urgència M —és una altra persona—, també fa temps. Era de nit i la seva parella em va trucar i em va demanar si podia anar a casa seva i, si no tornaven abans del matí, que preparés l’esmorzar de la seva prole —família nombrosa— i me’n cuidés fins que vingués S a fer-se’n càrrec. Però com que S té com a divisa, juntament amb el bon humor i la broma sempre a punt que et desarma de qualsevol irritació, el caos i l’arribar normalment a tres quarts de quinze quan has quedat a quarts de nou, dit amb tot el carinyo que sap que li tinc, doncs això, que (suposo que) va arribar a tres quarts de quinze i tota aquella canalla ja era a l’escola, amb les motxilles de coloraines corresponents.

La cosa de M —de qui parlo en aquest paràgraf últim— va anar bé.

I ho deixo aquí, que ja m’hi he estat més temps del compte. Que consti, però, que no sóc germaneta de la caritat. Que ja tocarà el dia que hauré d’explicar dolenteries. Ara, quina sort que et vinguin al cap espontàniament coses boniques. Diu que això li passa a molta gent, quan passa el temps. Doncs de primera.

Ja sóc gran, sí, tot i escriure aquests articles tan ingenus.

Improvisat (5)

Ecs. Havia de venir aquí i demanar-li a P que em deixés l’ordinador cinc minuts perquè havia de treure’m del damunt el mal gust que deixa una de les feines per mi més dures de fer en una casa: netejar el desaigüe o com es digui de la dutxa.

Té nom, aquesta cosa tan desagradable? Jo en dic desaigües perquè sé que al Segrià o per allà baix a l’Ebre és comú i tradicional, em sembla, fer servir aquesta paraula, encara que sigui espúria. A casa també ho dèiem, però no pel Segrià ni per l’Ebre, sinó per la diglòssia, la influència directa del castellà: el desaigüe de la dutxa i el desaigüe de la pica o del lavabo o... No en dèiem pica, no. Ara no ho sé. Sí, ara sí: aigüera. A la cuina, almenys, aigüera.

Com anava. El desaigüe de la dutxa. Em ve al cap que tenia un nom específic, el desaigüe, que he après després (“après després”, que bonic que és el català). Ara m’ho miro.

...

L’eixidiu!, això era. Quina paraula més fantàstica. Doncs, l’eixidiu de la dutxa. Però per sota, allò que hi ha a sota. Fa venir ganes de cridar al Pepitu (això ho deia un tio meu). A casa ho dèiem d’una altra manera, també frase feta, però ara no em ve al cap.

L’eixidiu, tornem-hi. Miro de fer-ho cada dissabte o cada diumenge, per tenir una mica de temps després per recuperar-me. Em fa tant de fàstic veure allò. S’assembla al personatge aquell que té cucs a la cara de les peŀlis del Johnny Depp, les dels pirates. Però amb pèls. Amb pèls i senyals. Ecs. No sé si pèls i senyals és català o castellà. Bé, el que sigui, ara m’anava bé.

Però si no ho faig jo cada cap de setmana sé que un dia s’ho mira A (i a A encara li deu fer més fàstic). Eeeecs. És que només de pensar-ho... I si ho veu A ho fa; no em renyarà encara que me n’hauria de cuidar jo, ho farà.

No ho puc descriure. Qui ho hagi fet, qui ho faci habitualment o de tant en tant, sabrà de què va.

Bé, ara vaig a fer més coses dels diumenges.

Improvisat (4)

Re, impossible. Si intento treballar, m’adormo. Si camino gaire estona, em marejo. I ahir, tanta estona dret, encara em va deixar més baldat i més aixafat.

Però som vius. I aquí un altre cop, sense saber què dir, improvisant, a veure si se’m desemboira el cap.

És clar, després d’allò d’ahir és difícil que et vingui al cap cap altra cosa.

Estic content perquè, sense pretendre-ho, vaig trobar força gent coneguda, gent amb qui tinc una bona amistat o a la qual admiro o totes dues coses. Vaig veure N, M, J, F i més. Això, esclar, a part de la multitud i la molta penya del món de la comunicació que coneixes però que com que no et coneixen gaire, o gens, doncs ja passes de fer l’esforç de dir-los hola perquè seria un no parar.

Tampoc podies parlar gaire estona amb ningú, per la cridòria i per la vibració coŀlectiva —això jo també— i per tot plegat, tret del cas de N, que anava amb molt bona companyia (hola, N i companyia, si llegiu això) i amb qui sí que havíem pogut xerrar una estoneta més llarga, un temps abans que comencés La Gran Moguda. És a dir, quan jo estava més aconillat pensant en el que m’esperava.

Em terroritzen les multituds, i més si criden. Ho vaig dir en confidència a F, que ens coneixem de fa moooolts anys, en un xamfrà de l’Eixample on ens vam refugiar. Em va explicar que el crit “in-indé-indépendèncià” s’havia d’interpretar com una màquina de tren que es posa en marxa.

No sé si la cosa ve d’això o s’ho va inventar en aquell moment, però em va agradar la comparació. I a partir d’aleshores ja vaig sentir el crit d’una altra manera, com més amiga.

I ja han passat vuit minuts, de manera que ho deixo aquí.

Improvisat (3)

Treballo i m’adormo. No sé què fer. Si prenc un cafè, l’estar despert em dura deu minuts. Si vaig a passejar, un quart. Si faig gimnàstica o estiraments, cinc o deu minuts.

Ara provo d’escriure aquesta mica de cosa, encara què no sé què escriuré. Aquest matí feia fred a casa —jo tenia fred, més ben dit. Estava tot obert i passava un aire que t’encongia el... He tancat una finestra, la que dóna al carrer, però no les altres. M’he abrigat amb una caçadora per anar a esmorzar.

Això sembla una redacció d’escola. Sempre serà així? Però veig que va escampant la boira del cap i això és el que buscava. I ara no sé què més dir.

Ahir vaig trobar a faltar E. Se’n va anar al P i no en sabia res més que un miserable missatge que havia enviat a P, qui em va transmetre que E m’enviava records. I el blog que feia està aturat just el dia que se’n va anar. Però ahir, justament ahir, em va enviar —o ho vaig rebre, vés a saber quan ho va enviar— un paquetet amb una cosa ben maca a dins. Això no ve d’aquí, el cas és que ha pensat en mi, això és l’important.

També vaig rebre fa uns dies carta —carta!, d’aquelles que s’escrivien abans, amb sobre i segell!— de X, i no sols carta sinó també uns afegitons emocionants. X, si llegeix això, ho veurà com una traïció. Però no pateixis, que ningú no pot saber qui ets, queda entre tu i jo. Et vaig contestar per la mateixa via —carta!— i també et vaig enviar una coseta dins el sobre. O no... Ara em fas dubtar. Ho miraré quan arribi a casa.

M’emocionen les cartes. Els missatges i els SMSs i els guatsaps, que vulgars. No, està bé, és ràpid, però quan vols dir alguna cosa més de fons, més de cor a cor, què vols que et digui.

I ara torno a la feina. Només he perdut set minuts, compto ara, de manera que val la pena. Per no adormir-me. Faig una llegida ràpida, però el word no m’ha subratllat res amb la cosa aquella vermella. Només m’ha senyalat SMSs, guatsaps i word.

Penjo el post.

Improvisat (2)

Se m’ha acudit ara la idea i m’he dit: calla, espera, no hi pensis, engega l’ordinador i ho expliques tal com surti. I això faig, després d’haver creat a tota pastilla un nou blog a Blogger, amb el disseny primer que m’ha sortit de fàbrica. Hi he penjat el post d’ahir i ara escric aquest, també a tota pastilla.

Se m’ha acudit que això, si tira endavant, havia de ser un blog propi, no podia quedar-se al Vigilant. De manera que l’obro ara. I potser tot queda en aquests dos posts i prou, però no veig gens clar, i cada cop que hi penso menys, que un producte com aquest pugui conviure amb els continguts habituals del Vigilant. Ni pels lectors habituals ni per mi mateix.

És curiós. Em faria vergonya escriure segons què en uns blogs —ja no sé quants en tinc— i en canvi no em fa gaire vergonya escriure aquestes bajanades o aquestes intimitats, i altres que he publicat en altres llocs, en un blog com aquest que acabo d’encetar.

Truquen per telèfon. Ara vinc. És que tinc telèfon fix.

...

Miracle! Un miracle de debò! Em truca J, a qui veig molt de tard en tard, i em diu que ja ha trobat la peŀlícula que li vaig deixar... fa dos anys!, i que de tant en tant li reclamava (de tant en tant és una manera de dir, perquè ja dic que ens veiem qui sap quan, o sigui, l’hi dec haver reclamat un parell de vegades). L’ha trobat. I que me l’envia per correu. És un miracle o no?

(Això de “miracle!” era un broma, J, sé que me l’hauries tornat segur.)

Aquí intentaré, quan esmenti algú, no identificar-lo gaire: la inicial (com es diu aquella paraula dels militars?... camuflatge!), camuflar les circumstàncies, amagar el sexe...

Amagar el sexe, he dit. Quines coses que dic. O escric. Sona ra estrany (ho confesso, anava a dir “raro” (raru), però m’he fet el propòsit de formular els pensaments mitjanament maquillats des del punt de vista normatiu, normatiu a la meva manera, almenys, perquè pel que fa a l’ortotipografia, les cursives, les negretes, determinades majúscules, això sí que no). Si anava a dir “raru” podria haver escrit “rar”, però la veritat és que rar sempre se m’ha fet raru.

On érem? Ni idea. Ah, sí, amagar el sexe, sí, que estrany. En parlarem un altre dia. Si em torna a venir al cap.

Odio els punts suspensius (els fem servir molt sovint rere una relació de coses o de fets o de persones quan ja no sabem què més dir). Punts suspensius. Aquí n’hauré de posar molts, em fa l’efecte.

Improvisat (1)

Fem un pacte. M’has de creure. Aquesta sèrie que enceto avui, i que se m’acaba d’acudir, i que no sé si tindrà continuïtat, estarà formada per articles improvisats. Crec en aquesta mena d’articles, que poden ser interessants aquestes experiències. Per a mi, esclar. Aquest mateix article l’estic improvisant, us ho asseguro.

Els escric en el word perquè surtin les cometes i els guions i tot això com a mi m’agrada que surtin, però improviso, us ho asseguro. M’heu de creure, ja us ho deia.

Ara penso en els músics que són capaços d’improvisar i de crear peces úniques, irrepetibles, quan es deixen portar pel ritme, pels dits, per la respiració, pel cor. Jo tot això sé que no ho faig, i sobretot no pretenc ser un virtuós de les tecles de l’ordinador, però ho intentaré.

Que pretensiós m’ha sortit. Però dec ser jo.

També prometo solemnement que un cop escrita la improvisació no la tocaré tret de per corregir errors de picatge i d’ortografia i coses així. Però no corregiré en el sentit que es diu aquesta paraula: refer, retocar, maquillar, tot això. No, us prometo que no ho faré.

O lapsus linguae. Això sí que també ho corregiré. Com si ara hagués escrit, en comptes de corregiré, cantaré, o vés a saber.

El problema d’improvisar és que el cap et va més de pressa que les mans.

Ah, una altra cosa... tenia una altra cosa al cap i l’he oblidat. Veus?

Miraré de ser breu i de fer molts punts i a part.

Però no sé si seguiré.

Ah, aquella cosa ... No, no era això, era més important, més de fons. Però serà inevitable que en aquest exercici apareguin de vegades, no ho sé, m’ho imagino, coses de l’actualitat immediata, més pròxima, que al cap d’uns dies o d’unes setmanes ja no tindran sentit. En aquest cas no sé què fer. Potser afegir-hi més endavant una nota a peu de pàgina? Però això seria contradir el principi establert.

Ah, la cosa que he dit que havia oblidat crec que era aquesta... Veus, ja l’he tornat a oblidar. Tinc memòria de peix. I era important.

No sé si seguiré... Això potser ja ho he dit?

Esclar, si algun articlet d’aquests quan el corregeixi em fa molta vergonya, em penso que no el publicaré. Però prometo que si el publico serà el mateix dia, no m’ho rumiaré més. O el publico o no el publico.

I no hi posaré fotos, en aquests.

Prou. Quin rotllo. Pobra gent.

 * * * 

[Nota posterior (també els asteriscos previs), no improvisada. M’he traslladat aquí perquè he pensat que els continguts d’aquesta sèrie, si tira endavant, no farien per al Vigilant autèntic.]