Crec que és injust. Què, és injust? La son, la son és injusta. La son hauria d’estar més repartida. Hi ha gent que no té son, gairebé mai, pateixen insomni, no poden dormir de dia ni de nit. I altres ens adormim de dia i de nit. Per això és injust. És clar que la gent que pateix insomnis potser no pren còctels com els meus. De manera que ja tinc un objectiu a la vida: donar a conèixer els meus còctels a persones que tenen insomni i fer així un bé a la humanitat.
És bonic fer coses bones per la humanitat. Ara ja en sé una. El mal és que no se me n’acudeixen més, i com que l’única que se m’ha acudit és impracticable —ningú voldrà prendre els meus còctels, abans es llançaran a la via del tren segur—, doncs no en faig. Tan bonic com seria salvar la humanitat de les seves mancances.
Per exemple, hi ha una part de la població, important, que passa fam. Doncs no els puc ajudar, a mi em passa el contrari, que m’aprimo. Havia guanyat dos o tres quilos i els he tornat a perdre. Ah, voldríeu saber com ho faig, eh, pillines? Doncs no en tinc ni idea. Em passa i ja està. Jo diria que té a veure, un cop més, amb els còctels miraculosos. Però no vulgueu saber de què es componen, perquè hi ha allò de la via del tren i tal, ja ho he dit.
Què més. Encara estem trasbalsats, pel hàquer que ens va entrar al despatx l’altre dia, fent-se passar per bona persona. Ui, vostè sap molt d’anglès, deia. Ui, vostè segur que podria ser el meu pare, però sembla que tingui trenta anys. Ui, no sé què. En fi, t’ensabonava tota l’estona. I com que sempre estàs baix d’autoestima, o gairebé sempre, doncs el sabó no el rebutges del tot, deies “sure, yes”, com dient “ja, ja”, o sigui, gràcies, però no et crec, i mentrestant el tio anava instaŀlant tota la seva artilleria dins del teu ordinador, fins que et feia el xantatge final. Com hi vam caure? Com hi vaig caure? Només m’ho explico pel còctel. El còctel ho explica tot en aquesta vida. En aquesta vida meva, vull dir. El còctel és com allò que diuen els conspiranoics, que tot ho expliquen a partir d’una dada en què ningú no s’havia fixat, o que si s’hi havia fixat no li havia donat importància, i per al conspiranoic és la clau. Doncs el còctel no té res a veure amb això, encara que em contradigui, però el còctel ho explica tot, com estem demostrant aquest matí un cop i un altre. Per exemple, si plou és pel còctel. Però si no plou també. De manera que ho tens tot controlat. I si algú pensa que estàs com un llum, tu penses que a aquella persona se li han menjat el coco i la pobra és una ingènua que ara beu a galet el que li diuen els diaris. Pobra!, penses. Tothom és un pobre home o una pobra dona tret de tu, que estàs en el nivell 33 de coneixement. I això és una altra cosa, però és el que se m’ha acudit just en aquest moment. Alguna cosa hi deu tenir a veure.
Tota la vida que m’he resistit al uatsap i ara he caigut de quatre grapes a les xarxes del telegram. Per què m’ha passat això? Perquè el telegram es pot fer servir des de l’ordinador, no necessites pantalles d’aquelles inteŀligents ni mòbils de pedals com el meu. No, te’l poses a l’ordinador com un avisador de coses diverses i és molt útil per a la feina i per a resoldre coses instantànies sense necessitat del correu electrònic, que de vegades és molt lent. O sigui, del telegram no en té la culpa el còctel, ves per on hem trobat una cosa de la qual el còctel és innocent. Senyal que no sóc conspiranoic, perquè els conspiranoics viuen en un món tancat on tot té una explicació i tot està previst. Pobra gent, és una mena de malaltia, tampoc s’hi ha de fer sang.
A veure, hi ha alguna cosa més? Alguna cosa per aquí? Alguna cosa per allà? Ningú ofereix res més. Tanquem a la una, tanquem a les dues... aquella senyora deia alguna cosa? No, ha estat un gest involuntari. Doncs tanquem la paradeta, no se m’acut res més.
divendres, 30 d’octubre del 2015
dijous, 29 d’octubre del 2015
Improvisat 316
Com era allò? Em cauen els ulls. Deu ser la frase més repetida en aquests improvisats. La podria patentar, perquè no sé si ja existia. Ho haig de buscar a l’Espinal. L’Espinal és un dels meus llibres preferits, és un diccionari de sinònims de frases fetes, que és un títol complicat que jo tampoc no vaig entendre a la primera, no us preocupeu. No calia dir sinònims, i potser es podria haver posat al darrere: Diccionari de frases fetes i (els seus) sinònims. Una cosa així, no ho sé, caldria pensar-ho molt i aquest no és el lloc per pensar molt res.
El cas és que deia allò de caure’m els ulls. Em cauen els ulls, que és diferent d’allò de la caiguda d’ulls —era així?— amb que se suposa que determinada gent sedueix altra gent. Era caiguda d’ulls o era una altra cosa similar, potser caiguda de parpelles, però no, això no em sona. Un dia hi pensaré, però no ara, perquè ara em caurien els ulls definitivament, i no per seduir.
Ahir ens van intentar robar al despatx. Per internet. En anglès, mira que té mèrit. Al començament hi vaig caure de quatre grapes. Esclar, no era el meu ordinador i jo estava zombi. Bé, ara no us ho explicaré, el cas és que vaig acabar parlant amb un paio que em deia que parlava en nom de Windows i que m’havia d’arreglar la protecció de l’ordinador perquè estava molestant amb els meus virus —bé, no eren meus, però deixem-ho en meus— altres usuaris de la xarxa. I em va arribar a tenir a les seves mans, però vaig aconseguir ser prou hàbil per desconnectar l’ordinador en un moment de distracció seu. I de seguida, l’ordinador a cal metge, que el netegessin ben net, sobretot del que li havia entrat en la darrera hora i mitja.
Però ja estem fent redacció d’escola i no és això. A més, com que ho explico tot de manera improvisada no ho preciso prou i no queda ben explicat, de manera que poden entendre’s coses que no van ser així. Bé, deixem-ho, sempre m’estic excusant. Va bé excusar-se, però de vegades notes que et fas embafador, amb tanta excusa, i que produeixes incomoditat. Esteu incòmodes? Doncs deixeu de llegir, perquè aquí improviso i faig el que em surt de dins, i per dins tendeixo a això, a embafar demanant excuses per no res. Així que ja ho sabeu.
Faig pocs improvisats últimament i és perquè tinc altres coses en què distreure’m. Afortunadament el dia a dia em fa estar pendent de multitud de qüestions que em criden l’atenció i que m’ocupen el temps. No llegint, precisament, sinó actuant, fent coses, de manera que ja em va bé. De tant en tant hi hauria d’haver un procés d’independència, que així m’eixoriveixo i em desvetllo. Que si un article per a un blog de per aquí, que si unes piulades per allà, que si puc revisar o traduir això o allò, etc. En fi, que m’adormo igual però tinc més improvisats per fer com a mesura d’urgència a més d’aquest.
Que, a més, aquest ja fa massa temps que dura i suposo que ja no dec tenir res més a dir que sigui interessant i que es pugui dir aquí —perquè aquesta és una altra, l’autocontrol, l’autocensura—, perquè ja no hi disfruto tant. Que ja sabeu que disfrutar no es pot dir, aquí ho dic perquè improviso. Però també hauríem de limitar molt el gaudir, que de vegades diem gaudir en comptes de disfrutar —pecat de traductor— i allà no hi toca gaudir sinó simplement tenir, moltes vegades, o bé passar-s’ho bé i prou. Estic cada cop més avorrit del disfrutar dels anuncis. Del gaudir, vull dir. Que no ho veuen, que no hi va bé? Esclar que molts cops el que passa és que és la mateixa agència la que insisteix en les traduccions paraula per paraula, una sota l’altra, és a dir, no-traduccions, es nota tant! Has de tornar a traduir a l’idioma de procedència per entendre aquell text, quin horror. Això ens passa molt, però molts cops és veritat que és el client, o l’agència que fa d’intermediària, que són capaços d’acceptar traduccions creatives si vénen de l’anglès o del francès o de l’italià, però si són català-castellà han de ser traslacions de paraules —ara no sé com es diu això que vull dir de les traslacions, veus?, la diglòssia—, és a dir una paraula per una altra paraula, respectant la construcció de l’original, la sintaxi, etc. Em barallo contínuament per aquesta qüestió, ja pots fer-ho com vulguis, ja pots fer la traducció de la teva vida que no te la respectaran.
I així.
El cas és que deia allò de caure’m els ulls. Em cauen els ulls, que és diferent d’allò de la caiguda d’ulls —era així?— amb que se suposa que determinada gent sedueix altra gent. Era caiguda d’ulls o era una altra cosa similar, potser caiguda de parpelles, però no, això no em sona. Un dia hi pensaré, però no ara, perquè ara em caurien els ulls definitivament, i no per seduir.
Ahir ens van intentar robar al despatx. Per internet. En anglès, mira que té mèrit. Al començament hi vaig caure de quatre grapes. Esclar, no era el meu ordinador i jo estava zombi. Bé, ara no us ho explicaré, el cas és que vaig acabar parlant amb un paio que em deia que parlava en nom de Windows i que m’havia d’arreglar la protecció de l’ordinador perquè estava molestant amb els meus virus —bé, no eren meus, però deixem-ho en meus— altres usuaris de la xarxa. I em va arribar a tenir a les seves mans, però vaig aconseguir ser prou hàbil per desconnectar l’ordinador en un moment de distracció seu. I de seguida, l’ordinador a cal metge, que el netegessin ben net, sobretot del que li havia entrat en la darrera hora i mitja.
Però ja estem fent redacció d’escola i no és això. A més, com que ho explico tot de manera improvisada no ho preciso prou i no queda ben explicat, de manera que poden entendre’s coses que no van ser així. Bé, deixem-ho, sempre m’estic excusant. Va bé excusar-se, però de vegades notes que et fas embafador, amb tanta excusa, i que produeixes incomoditat. Esteu incòmodes? Doncs deixeu de llegir, perquè aquí improviso i faig el que em surt de dins, i per dins tendeixo a això, a embafar demanant excuses per no res. Així que ja ho sabeu.
Faig pocs improvisats últimament i és perquè tinc altres coses en què distreure’m. Afortunadament el dia a dia em fa estar pendent de multitud de qüestions que em criden l’atenció i que m’ocupen el temps. No llegint, precisament, sinó actuant, fent coses, de manera que ja em va bé. De tant en tant hi hauria d’haver un procés d’independència, que així m’eixoriveixo i em desvetllo. Que si un article per a un blog de per aquí, que si unes piulades per allà, que si puc revisar o traduir això o allò, etc. En fi, que m’adormo igual però tinc més improvisats per fer com a mesura d’urgència a més d’aquest.
Que, a més, aquest ja fa massa temps que dura i suposo que ja no dec tenir res més a dir que sigui interessant i que es pugui dir aquí —perquè aquesta és una altra, l’autocontrol, l’autocensura—, perquè ja no hi disfruto tant. Que ja sabeu que disfrutar no es pot dir, aquí ho dic perquè improviso. Però també hauríem de limitar molt el gaudir, que de vegades diem gaudir en comptes de disfrutar —pecat de traductor— i allà no hi toca gaudir sinó simplement tenir, moltes vegades, o bé passar-s’ho bé i prou. Estic cada cop més avorrit del disfrutar dels anuncis. Del gaudir, vull dir. Que no ho veuen, que no hi va bé? Esclar que molts cops el que passa és que és la mateixa agència la que insisteix en les traduccions paraula per paraula, una sota l’altra, és a dir, no-traduccions, es nota tant! Has de tornar a traduir a l’idioma de procedència per entendre aquell text, quin horror. Això ens passa molt, però molts cops és veritat que és el client, o l’agència que fa d’intermediària, que són capaços d’acceptar traduccions creatives si vénen de l’anglès o del francès o de l’italià, però si són català-castellà han de ser traslacions de paraules —ara no sé com es diu això que vull dir de les traslacions, veus?, la diglòssia—, és a dir una paraula per una altra paraula, respectant la construcció de l’original, la sintaxi, etc. Em barallo contínuament per aquesta qüestió, ja pots fer-ho com vulguis, ja pots fer la traducció de la teva vida que no te la respectaran.
I així.
divendres, 16 d’octubre del 2015
Improvisat 315
Tornem a estar en zona de deadline de feina, com cada divendres, i tornem a estar en zona de deadline de son, a punt de caure o, més ben dit, havent caigut ja unes quantes vegades damunt el teclat, amb les conseqüències que se’n deriven. I doncs, torno aquí, a veure què puc fer. I no crec que pugui fer res perquè no tinc res al cap ni hi ha res que em desperti cap pensament ni res. No hi ha res de res. El no-res absolut. Gris, com tants d’aquests dies. Quina tardor més fosca. Si haig d’encendre el llum del despatx i tot, i no l’encenc mai. Haig d’aclarir que treballo a tot just un pam de la finestra. O sigui, no caldria. Però molts d’aquestes últims dies l’he hagut d’encendre, perquè no veia el teclat. La pantalla rai, però el teclat, és el que costa de veure. Quan dissenyin un teclat amb les lletres grosses me’l compraré immediatament. Mentrestant, sembla que juguin a veure qui fa els teclat amb les lletres més fines i més esquifides. Deuen anar d’acord amb Endesa, els dels teclats.
Bueno. No se m’acut res. Ahir, quin dia de bojos: amb feina —regular, tampoc no us penseu que fos un dia per tirar coets— i alhora caos de xarxes, un dia d’aquells inoblidable per les coses que van passar al país. No cal que us ho expliqui, i a més està prohibit: perquè aquí no faig dietaris i perquè a més també està prohibit parlar de política, tot i que de vegades se m’escapi alguna cosa, perquè és inevitable i a més m’hi punxa la improvisació.
M’estic adormint aquí, no vaig prou de pressa i veig que va passant el temps. Demà tinc una cita important a Vilanova. Quan dic Vilanova vull dir Vilanova del costat d’Igualada, que ara no em ve el cognom, sí, Vilanova del Camí. Hi tinc una cita que he estat perseguint des d’abans de l’estiu. I encara no puc cantar victòria, perquè fins que no hi siguem i fins que no fem el fet... no haurem fet el fet. Però espero que sortirà bé. Però això és una mena de dietari i està prohibit. Suposo que explicar el que faràs també és dietari. Sí, esclar.
Llavors què. Llavors, la mort pelada, tu, no tinc res, només se m’acudeixen coses que he fet o coses que faré, no hi ha res que em vingui als dits, que m’inspiri, que... ara anava a dir allò dels gels que tens al congelador i que no sé com es diuen, que són de color blau i que serveixen per reduir les inflamacions, com si fossin els glaçons que es posen els jugadors de bàsquet quan fan un descans, que es veu que va bé, doncs jo no sé si va bé però aquests dies, que n’he fet servir, he vist que eren cold-heat, és a dir, que es poden escalfar, suposo que és això, que es poden fer servir de minimanteta elèctrica, o de bossa d’aigua calenta o de cosa que et poses en determinades ocasions en què el que et convé no és fred ni glaçons sinó una cosa calenta. I no sé com s’escalfen, hi he estat pensant. Es posen al microones? No, no és que ho necessito, ara el que necessito és gel, cosa congelada, però per si de cas. Que, per cert, et poses la cosa congelada aquesta blava i et cremes que deunidó, i ja dic que congelada, o sigui que calenta ni t’ho explico, deu ser. Jo almenys em cremo, em surten unes franges supervermelles a la pell que s’hi queden almenys 24 hores, suposo que és que m’ho poso malament, tot i que em sembla que segueixo les instruccions. Això es posa directament damunt la pell, no? En aquest cas meu al canell i a l’antebraç, ara no sé si es diu antebraç, no es deu dir així perquè m’ho subratlla, com dimonis es diu, avantbraç? Ah, doncs avantbraç no m’ho subratlla, però se’m fa molt estrany, francament. Això dels idiomes és una cosa. Ahir vaig veure molts titulares de premsa en moltíssims idiomes i n’hi havia un en què no entenia res, ni una sola paraula, cosa que sol ser estranya, perquè molts cops reconeixes arrels d’idiomes pròxims, doncs només en vaig reconèixer una que era una arrel grega, que nosaltres també tenim, i que ja es veu que el grec va viatjar molt, que estigui tan lluny i en llengües tan llunyanes. Potser va ser Alexandre el Gran?, que diu que era gran, però em penso que es va morir a vint i pocs anys, o això em sembla recordar. I és una llàstima però ho hauré de deixar córrer, ara que sí que havíem entrat en ritme d’improvisat bo, perquè hi ha improvisats bons i improvisat dolent i aquests ha siguts de les dues maneres, però m’he estat massa estona en el mode 1 i hi he perdut molt temps, de manera que ara haig de plegar, a veure si em dura la corda una estona, que no ho crec.
Bueno. No se m’acut res. Ahir, quin dia de bojos: amb feina —regular, tampoc no us penseu que fos un dia per tirar coets— i alhora caos de xarxes, un dia d’aquells inoblidable per les coses que van passar al país. No cal que us ho expliqui, i a més està prohibit: perquè aquí no faig dietaris i perquè a més també està prohibit parlar de política, tot i que de vegades se m’escapi alguna cosa, perquè és inevitable i a més m’hi punxa la improvisació.
M’estic adormint aquí, no vaig prou de pressa i veig que va passant el temps. Demà tinc una cita important a Vilanova. Quan dic Vilanova vull dir Vilanova del costat d’Igualada, que ara no em ve el cognom, sí, Vilanova del Camí. Hi tinc una cita que he estat perseguint des d’abans de l’estiu. I encara no puc cantar victòria, perquè fins que no hi siguem i fins que no fem el fet... no haurem fet el fet. Però espero que sortirà bé. Però això és una mena de dietari i està prohibit. Suposo que explicar el que faràs també és dietari. Sí, esclar.
Llavors què. Llavors, la mort pelada, tu, no tinc res, només se m’acudeixen coses que he fet o coses que faré, no hi ha res que em vingui als dits, que m’inspiri, que... ara anava a dir allò dels gels que tens al congelador i que no sé com es diuen, que són de color blau i que serveixen per reduir les inflamacions, com si fossin els glaçons que es posen els jugadors de bàsquet quan fan un descans, que es veu que va bé, doncs jo no sé si va bé però aquests dies, que n’he fet servir, he vist que eren cold-heat, és a dir, que es poden escalfar, suposo que és això, que es poden fer servir de minimanteta elèctrica, o de bossa d’aigua calenta o de cosa que et poses en determinades ocasions en què el que et convé no és fred ni glaçons sinó una cosa calenta. I no sé com s’escalfen, hi he estat pensant. Es posen al microones? No, no és que ho necessito, ara el que necessito és gel, cosa congelada, però per si de cas. Que, per cert, et poses la cosa congelada aquesta blava i et cremes que deunidó, i ja dic que congelada, o sigui que calenta ni t’ho explico, deu ser. Jo almenys em cremo, em surten unes franges supervermelles a la pell que s’hi queden almenys 24 hores, suposo que és que m’ho poso malament, tot i que em sembla que segueixo les instruccions. Això es posa directament damunt la pell, no? En aquest cas meu al canell i a l’antebraç, ara no sé si es diu antebraç, no es deu dir així perquè m’ho subratlla, com dimonis es diu, avantbraç? Ah, doncs avantbraç no m’ho subratlla, però se’m fa molt estrany, francament. Això dels idiomes és una cosa. Ahir vaig veure molts titulares de premsa en moltíssims idiomes i n’hi havia un en què no entenia res, ni una sola paraula, cosa que sol ser estranya, perquè molts cops reconeixes arrels d’idiomes pròxims, doncs només en vaig reconèixer una que era una arrel grega, que nosaltres també tenim, i que ja es veu que el grec va viatjar molt, que estigui tan lluny i en llengües tan llunyanes. Potser va ser Alexandre el Gran?, que diu que era gran, però em penso que es va morir a vint i pocs anys, o això em sembla recordar. I és una llàstima però ho hauré de deixar córrer, ara que sí que havíem entrat en ritme d’improvisat bo, perquè hi ha improvisats bons i improvisat dolent i aquests ha siguts de les dues maneres, però m’he estat massa estona en el mode 1 i hi he perdut molt temps, de manera que ara haig de plegar, a veure si em dura la corda una estona, que no ho crec.
dijous, 8 d’octubre del 2015
Improvisat 314
Crec que he aguantat bastants dies sense venir a veure’l, Dr. Improvisat, no sé si va ser dilluns l’últim dia. Ja veu que les seves pastilles han anat bé. Que quines pastilles? No em va receptar unes pastilles? Doncs no ho sé, escolti, jo he pres alguna cosa que m’ha anat bé, almenys contra els mocs, que últimament era una cataracta. Sí, ja ho sé, els mocs no tenen res a veure amb la son, però tot ajuda. Em direu que això és absurd, però hem arrencat d’aquesta manera i ara suposo que ja no hi ha res a fer: mocs, un psiquiatre, o vés a saber quina mena de doctor, i una torrada de ca l’ample. És el que hi ha.
Què més puc dir? Poca cosa, la veritat, no tinc res a dir. Molts cops quan vinc aquí a fer un improvisat és perquè he esgotat tots els recursos de la imaginació, de la memòria i de la inventiva. Ja no sé què més fer per mantenir el cos dret i que no caigui al terra. O que no em desllorigui de costat, ara no sé exactament què vol dir desllorigar, però suposo que hi va bé. Volia dir trencar-me, sigui la columna o sigui el braç, que ja el tinc prou fumut. El braç dret, sí. Es veu que està cansadet de treballar, pobret, quan no fot ni brot més que de tant en tant. Llavors li foto canya, perquè normalment quan hi ha feina hi ha pressa, però no n’hi ha per tant, coi, i ara se’m queixa, ai, em fa mal, nene pupa, jo és que li trencaria la cara, a aquest braç, idioooota, de què vas, tio, què t’has cregut amb aquestes manies, si has de pencar penques, i a creure, eh? Ni una mala cara.
Però si m’adormo puc caure. Ja procuro estar lluny de tota mena de llits i de sofàs, per això vinc al despatx, que quan vaig començar a venir, quan vaig veure com era aquest despatx de sobri, de seguida vaig tenir la temptació de portar-hi un sofà, però sort que no ho vaig fer, perquè ara em passaria tot el dia aclofat al sofà i pesant figues. Soooort que no vaig portar cap sofà. Si l’hagués portat ara el que em faria mal no seria el braç sinó la ratlla del trasero, de les hores que passaria planxant-la. És veritat que a la cadira també planxes ratlla, però a la cadira et bellugues, de tant en tant t’aixeques, vas al lavabo a omplir la cantimplora o a canviar l’aigua de les olives, en fi, fas coses, però al sofà? Buenooo, al sofà seria un no parar, fins i tot hi hauria portat una tele, per estar al dia, com se sol dir, i en comptes d’estar al dia t’enxufes la Maria Rosa o com es diguin els programes aquells que fan al matí, vull dir els de safareig total.
Bueno. Què més. Que no aconsegueixo avançar, vull dir, que ha sigut canviar de paràgraf i per pot tinc una luxació de parpelles, de tan de pressa com han caigut. De manera que no avancem. Què podria fer? Què podria dir? Què podria explicar? Quines preguntes podria fer més aquí, ara, per continuar escrivint i no haver de deixar-ho sense completar la teràpia. Perquè se suposa que la teràpia antimorfeu d’un improvisat no es pot considerar completa fins que has omplert almenys un full de word. Que són diferents, esclar, si estan fets amb una lletra o una altra, amb un espaiat o amb un altre —aquest d’ara em sembla més alt que el normal, no sé què ho fa que obris un word i de vegades surt una lletra i un estil i de vegades un altre, el que em sembla que sí que és sempre igual és el cos 12, i suposo que amb això ja compleixo. Però el cas és que deia que la teràpia no es completa fins que no arribes al final de la pàgina o lògicament fins que arribes als vint minuts de límit, que això sí que ho haig de complir peti que peti, i a més haig de tallar abans, perquè els vint minuts inclouen el temps de penjar l’article, però ha saltat de pàgina, me’n vaig, un altre improvisat fracassat.
Què més puc dir? Poca cosa, la veritat, no tinc res a dir. Molts cops quan vinc aquí a fer un improvisat és perquè he esgotat tots els recursos de la imaginació, de la memòria i de la inventiva. Ja no sé què més fer per mantenir el cos dret i que no caigui al terra. O que no em desllorigui de costat, ara no sé exactament què vol dir desllorigar, però suposo que hi va bé. Volia dir trencar-me, sigui la columna o sigui el braç, que ja el tinc prou fumut. El braç dret, sí. Es veu que està cansadet de treballar, pobret, quan no fot ni brot més que de tant en tant. Llavors li foto canya, perquè normalment quan hi ha feina hi ha pressa, però no n’hi ha per tant, coi, i ara se’m queixa, ai, em fa mal, nene pupa, jo és que li trencaria la cara, a aquest braç, idioooota, de què vas, tio, què t’has cregut amb aquestes manies, si has de pencar penques, i a creure, eh? Ni una mala cara.
Però si m’adormo puc caure. Ja procuro estar lluny de tota mena de llits i de sofàs, per això vinc al despatx, que quan vaig començar a venir, quan vaig veure com era aquest despatx de sobri, de seguida vaig tenir la temptació de portar-hi un sofà, però sort que no ho vaig fer, perquè ara em passaria tot el dia aclofat al sofà i pesant figues. Soooort que no vaig portar cap sofà. Si l’hagués portat ara el que em faria mal no seria el braç sinó la ratlla del trasero, de les hores que passaria planxant-la. És veritat que a la cadira també planxes ratlla, però a la cadira et bellugues, de tant en tant t’aixeques, vas al lavabo a omplir la cantimplora o a canviar l’aigua de les olives, en fi, fas coses, però al sofà? Buenooo, al sofà seria un no parar, fins i tot hi hauria portat una tele, per estar al dia, com se sol dir, i en comptes d’estar al dia t’enxufes la Maria Rosa o com es diguin els programes aquells que fan al matí, vull dir els de safareig total.
Bueno. Què més. Que no aconsegueixo avançar, vull dir, que ha sigut canviar de paràgraf i per pot tinc una luxació de parpelles, de tan de pressa com han caigut. De manera que no avancem. Què podria fer? Què podria dir? Què podria explicar? Quines preguntes podria fer més aquí, ara, per continuar escrivint i no haver de deixar-ho sense completar la teràpia. Perquè se suposa que la teràpia antimorfeu d’un improvisat no es pot considerar completa fins que has omplert almenys un full de word. Que són diferents, esclar, si estan fets amb una lletra o una altra, amb un espaiat o amb un altre —aquest d’ara em sembla més alt que el normal, no sé què ho fa que obris un word i de vegades surt una lletra i un estil i de vegades un altre, el que em sembla que sí que és sempre igual és el cos 12, i suposo que amb això ja compleixo. Però el cas és que deia que la teràpia no es completa fins que no arribes al final de la pàgina o lògicament fins que arribes als vint minuts de límit, que això sí que ho haig de complir peti que peti, i a més haig de tallar abans, perquè els vint minuts inclouen el temps de penjar l’article, però ha saltat de pàgina, me’n vaig, un altre improvisat fracassat.
divendres, 2 d’octubre del 2015
Improvisat 313
Hola, sóc jo, bon dia i bona hora i tal. No sé què fer, estic desesperat, passen les hores i la feina no avança. Tampoc em distrec llegint, m’he clapat fins i tot llegint el manifest de T en què reclama que els traductors paguem per treballar, ja que fins ara hem viscut massa bé. Té raó, però tampoc calia dir-ho en veu alta, no sé per què ens ha descobert el xollo. No hi ha ningú que visqui com nosaltres, és veritat, tan ben pagats i tal. I el manifest va en aquest pla, té gràcia perquè ho explica molt ben explicat, però m’he clapat. O sigui que no hi ha res a fer.
I vinc aquí i sé que no servirà de res, que em claparé just després o fins i tot durant, perquè se m’acluquen els ulls faci el que faci, és una força sobrehumana, ja es veia venir, a més, perquè la nit ha estat d’upa. I encara gràcies que no he agafat refredat, que ahir semblava que m’hi abocava de pet, doncs no, això s’ha superat, o m’ho sembla, perquè encara en queden restes, sobretot per per per, bueno, no cal donar detalls, que si no això semblarà una redacció d’escola, ni això, redacció de comuna, us enrecordeu de les comunes, no vull dir les comunes que són el que després es va dir lavabos o vàters o serveis o, com em van preguntar l’altre dia, banys —saps on és el bany?, així, tu—, doncs, no, no aquestes comunes diguem-ne escatològiques, sinó les comunes en el sentit de llocs per viure però una mica com els okupes d’ara però em cases més o menys normals, simplement amb gent no convencional, o sigui, cadascú fil del seu pare i de la seva mare. Doncs no, jo no vaig viure mai en cap comuna d’aquelles —encara n’hi ha?—, però sí en cases similars que no es poden dir comuna perquè érem gent, jove, això sí, però molt d’ordre, bé, no sé com explicar-ho. I deixo això, que no m’agrada el tema.
Què més. Que ara he begut aigua. Per què he begut aigua? Perquè em venia de gust, però sobretot per guanyar unes dècimes de segon. Ha servit d’alguna cosa? No, no ha servit de res, no se m’acut res. I llavors què faràs? No ho sé, estic desesperat, miraré al Google fórmules de suïc... no, això ni de broma, no s’han de fer bromes sobre aquest tema, jo ho tinc claríssim, bromes ni una, perquè les bromes les carrega el dallò. I llavors què? NO HO SÉ, ET DIC QUE NO HO SÉ, NO SÉ QUÈ FER. Bueno, ja m’he esbravat, les majúscules són per esbravar-se, les majúscules en tipografia volen dir normalment crits, o sigui que he cridat, de manera que la vostra actitud quan he cridat, ja m’ho imagino, ha estat fer veure que us eixordava, i eixordar no em digueu que no és una paraula bonica, eixordar. Doncs que us eixordava, i serràveu les dents, i us posàveu les mans obertes a les orelles, i fèieu ulls xinesos. Aquesta és la manera tradicional de dir sense paraules, tio, o tia, crides molt, que de vegades passa amb la gent justament sorda, que criden sense adonar-se’n, potser els sords sords no ho fan però els que estan sords ara sí ara no, sí que els passa, que quan no se senten a ells mateixos, i sobretot si tenen bona veu, doncs criden i t’eixorden, i ja hem dit que eixordar era un bon verb, de manera que per aquí ja no puc dir res més.
Però mira, estic content, un paràgraf més, però ho tinc clar, eh, quan m’aturi ho deixo, el que no té sentit és fer un improvisat per fer un improvisat, o sigui, no he vingut aquí a fer improvisats sinó a devetllar-me, que quedi clar, perquè de vegades ens passa, que fem una cosa com a mitjà per aconseguir-ne una altra, i ara no em ve cap exemple, però segur que a vosaltres sí, perquè sou molt inteŀligents, més que jo segur, i llavors fem aquella cosa i aquella cosa que fem per aconseguir-ne una altra si ens descuidem es pot convertir en una mena de deure, en una cosa que hem de fer com sigui, i no, amiguets, amiguetes, això no va així, si faig un improvisat és per desvetllar-me, i m’esforço per no aturar el teclat però és per això, per veure si aconsegueixo despertar neurones, però no per escriure i prou. De manera que si no funciona ho deixo, que ja ho he fet alguna vegada, i per això tinc un temps límit per fer l’aturat, vull dir l’improvisat, —en què devia estar pensant, grrrr— que ara que m’hi fixo ja s’acosta, concretament falten tres minuts, però tampoc cal esgotar el temps, perquè repeteixo que fer l’improvisat, no, no cal repetir-ho, ja ho he dit, no vull fer-me pesat. Vinga.
I vinc aquí i sé que no servirà de res, que em claparé just després o fins i tot durant, perquè se m’acluquen els ulls faci el que faci, és una força sobrehumana, ja es veia venir, a més, perquè la nit ha estat d’upa. I encara gràcies que no he agafat refredat, que ahir semblava que m’hi abocava de pet, doncs no, això s’ha superat, o m’ho sembla, perquè encara en queden restes, sobretot per per per, bueno, no cal donar detalls, que si no això semblarà una redacció d’escola, ni això, redacció de comuna, us enrecordeu de les comunes, no vull dir les comunes que són el que després es va dir lavabos o vàters o serveis o, com em van preguntar l’altre dia, banys —saps on és el bany?, així, tu—, doncs, no, no aquestes comunes diguem-ne escatològiques, sinó les comunes en el sentit de llocs per viure però una mica com els okupes d’ara però em cases més o menys normals, simplement amb gent no convencional, o sigui, cadascú fil del seu pare i de la seva mare. Doncs no, jo no vaig viure mai en cap comuna d’aquelles —encara n’hi ha?—, però sí en cases similars que no es poden dir comuna perquè érem gent, jove, això sí, però molt d’ordre, bé, no sé com explicar-ho. I deixo això, que no m’agrada el tema.
Què més. Que ara he begut aigua. Per què he begut aigua? Perquè em venia de gust, però sobretot per guanyar unes dècimes de segon. Ha servit d’alguna cosa? No, no ha servit de res, no se m’acut res. I llavors què faràs? No ho sé, estic desesperat, miraré al Google fórmules de suïc... no, això ni de broma, no s’han de fer bromes sobre aquest tema, jo ho tinc claríssim, bromes ni una, perquè les bromes les carrega el dallò. I llavors què? NO HO SÉ, ET DIC QUE NO HO SÉ, NO SÉ QUÈ FER. Bueno, ja m’he esbravat, les majúscules són per esbravar-se, les majúscules en tipografia volen dir normalment crits, o sigui que he cridat, de manera que la vostra actitud quan he cridat, ja m’ho imagino, ha estat fer veure que us eixordava, i eixordar no em digueu que no és una paraula bonica, eixordar. Doncs que us eixordava, i serràveu les dents, i us posàveu les mans obertes a les orelles, i fèieu ulls xinesos. Aquesta és la manera tradicional de dir sense paraules, tio, o tia, crides molt, que de vegades passa amb la gent justament sorda, que criden sense adonar-se’n, potser els sords sords no ho fan però els que estan sords ara sí ara no, sí que els passa, que quan no se senten a ells mateixos, i sobretot si tenen bona veu, doncs criden i t’eixorden, i ja hem dit que eixordar era un bon verb, de manera que per aquí ja no puc dir res més.
Però mira, estic content, un paràgraf més, però ho tinc clar, eh, quan m’aturi ho deixo, el que no té sentit és fer un improvisat per fer un improvisat, o sigui, no he vingut aquí a fer improvisats sinó a devetllar-me, que quedi clar, perquè de vegades ens passa, que fem una cosa com a mitjà per aconseguir-ne una altra, i ara no em ve cap exemple, però segur que a vosaltres sí, perquè sou molt inteŀligents, més que jo segur, i llavors fem aquella cosa i aquella cosa que fem per aconseguir-ne una altra si ens descuidem es pot convertir en una mena de deure, en una cosa que hem de fer com sigui, i no, amiguets, amiguetes, això no va així, si faig un improvisat és per desvetllar-me, i m’esforço per no aturar el teclat però és per això, per veure si aconsegueixo despertar neurones, però no per escriure i prou. De manera que si no funciona ho deixo, que ja ho he fet alguna vegada, i per això tinc un temps límit per fer l’aturat, vull dir l’improvisat, —en què devia estar pensant, grrrr— que ara que m’hi fixo ja s’acosta, concretament falten tres minuts, però tampoc cal esgotar el temps, perquè repeteixo que fer l’improvisat, no, no cal repetir-ho, ja ho he dit, no vull fer-me pesat. Vinga.
dijous, 1 d’octubre del 2015
Improvisat 312
Hola, sóc jo. Com esteu? O com estàs? O com estic, vaja, que vés a saber si parlo o escric sol. Doncs mira, t’ho anava a comentar, o a dir, que comentar està mol però molt suat. T’ho anava a dir: estic adormit. I llavors he vingut a fer un improvisat, a veure si... no pot ser que sempre expliqui la mateixa història. No n’estic cansat? Resposta, sí, n’estic fins al capdamunt, però quan improvises no pots triar el tema, és el que ve i l’únic que pots fer és, quan toca, intentar evitar-ne algun que trobes inadequat.
Inadequat és una paraula antiga. Sí, ho sé. Però m’ha sortit. Em direu: t’autocontroles? Us respondré: sí, m’autocontrolo, deixant de banda l’engavanyament que comporta les regles dels improvisats: que si ara has de fer un salt de paràgraf,
ja que hi som, que si no sé què, que si no sé quants. I ara he escrit no sé què i no sé quants perquè ja no em venien al cap més regles, de manera que no deuen ser tantes ni tan engavanyadores. Això d’engavanyador ho dius sovint? No, no ho dic sovint, però m’agrada i quan en tinc l’oportunitat la coŀloco, i ho acabo de fer dos o tres cops. No és fàcil d’escriure, engavanyar, perquè és una paraula poc freqüent i, ho reconec, una mica has d’abaixar el ritme per escriure-la. És veritat, és una petita trampa, perquè les regles dels improvisats, o més ben dit la Regla Suprema dels Improvisats, i ho escric així com si escrigués Declaració d’Independència, o sigui, un document fundacional, doncs deia que les regles aquestes prohibeixen entretenir-se. Pots anar més o menys de pressa, però entretenir-se... O potser no, potser no era això el que estava prohibit, sinó rumiar gaire, parar-se. No, has de tirar endavant, sempre endavant, i quan no saps què més dir explicar que no saps què més dir, i així fins que se t’acudeixi alguna cosa per sortir del laberint, i de moment no se m’acut res i per això estic dient tantes no-coses.
Però si saltes de paràgraf guanyes una mica de temps, d’alguna manera respires i penses, va, noi, un altre tema, segur que n’hi ha més, però tot el que se m’acut és del tipus redacció d’escola, ahir vaig fer, avui faré, la profe m’ha dit tal, i de fet no podria explicar ni això de la profe perquè no tinc profe. De fet, si dic la veritat, per no tenir no tinc ni gaire feina aquests dies, no sé per què però tot sembla aturat, o bastant aturat, i només salta algun encàrrec de tant en tant, però això sí, sempre s’han de fer de seguida, o d’avui per a demà, o per a demà passat, i de vegades tenen volum, de manera que t’hi poses i, com sempre, em clapo en cinc minuts. I només em faltava aquesta, tenir poca feina i clapar-me quan penco. Doncs no, no ho permetré! Em rebeŀlo contra aquest esdevenidor, no serà així, venceré, etcètera, ara intentava una tàctica nova que és la que podríem anomenar de la de la de la, no em surt, allò de posar-se solemnes, ah, sí, una tàctica èpica, posar-se èpics a veure si em desemboiro amb l’èpica, però si després veiéssiu l’èpica del que he de corregir, perquè sempre és aquí que m’enganxo, corregint, que has de tenir vint ulls mirant-ho tot, o bé mirar-t’ho deu vegades, que llavors amb les deu vegades fan, deu per dos, vint, o sigui, també t’ho has mirat amb vint ulls, el que passa és que sempre són els mateixos, o sigui, els teus. Ja està, idea. Podríem dir a la clientela: correcció amb quatre ulls, tant, correcció amb vuit ulls, tant, correcció amb dotze ulls, tant, i així podríem cobrar més clar, perquè segur que hi hauria gent que picaria, o no, ens mirarien de manare estranya, sí, segurament seria això, i llavors et preguntarien, escolta et falta molt per jubilar-te, o bé, fa temps que no vas al metge. Etcètera.
Altra cosa són les traduccions, aquí sí que no hi sol haver problema, tret del cas que siguin instruccions per a la utilització d’una màquina, però ara no sé el que dic perquè això sempre ho fan amb l’automàtic, estaria bé que alguna vegada encarreguessin a un humà unes instruccions d’ús, i llavors et trobaries que el text original també està fet amb màquina i llavors ja ets mort. Però no sé per on anàvem. Sí, aquest vespre haig d’acabar una feina llargueta que tinc des d’ahir i l’haig d’acabar com sigui, i això vol dir que he d’aconseguir despertar-me, però suposo que això ja ho he explicat, de manera que us deixo, perquè ja arribo a l’hora, m’imagino, tot i que avui no he mirat l’hora que començava, però m’ho imagino perquè he fet salt de pàgina, i el límit sol estar per aquí o poc més.
Inadequat és una paraula antiga. Sí, ho sé. Però m’ha sortit. Em direu: t’autocontroles? Us respondré: sí, m’autocontrolo, deixant de banda l’engavanyament que comporta les regles dels improvisats: que si ara has de fer un salt de paràgraf,
ja que hi som, que si no sé què, que si no sé quants. I ara he escrit no sé què i no sé quants perquè ja no em venien al cap més regles, de manera que no deuen ser tantes ni tan engavanyadores. Això d’engavanyador ho dius sovint? No, no ho dic sovint, però m’agrada i quan en tinc l’oportunitat la coŀloco, i ho acabo de fer dos o tres cops. No és fàcil d’escriure, engavanyar, perquè és una paraula poc freqüent i, ho reconec, una mica has d’abaixar el ritme per escriure-la. És veritat, és una petita trampa, perquè les regles dels improvisats, o més ben dit la Regla Suprema dels Improvisats, i ho escric així com si escrigués Declaració d’Independència, o sigui, un document fundacional, doncs deia que les regles aquestes prohibeixen entretenir-se. Pots anar més o menys de pressa, però entretenir-se... O potser no, potser no era això el que estava prohibit, sinó rumiar gaire, parar-se. No, has de tirar endavant, sempre endavant, i quan no saps què més dir explicar que no saps què més dir, i així fins que se t’acudeixi alguna cosa per sortir del laberint, i de moment no se m’acut res i per això estic dient tantes no-coses.
Però si saltes de paràgraf guanyes una mica de temps, d’alguna manera respires i penses, va, noi, un altre tema, segur que n’hi ha més, però tot el que se m’acut és del tipus redacció d’escola, ahir vaig fer, avui faré, la profe m’ha dit tal, i de fet no podria explicar ni això de la profe perquè no tinc profe. De fet, si dic la veritat, per no tenir no tinc ni gaire feina aquests dies, no sé per què però tot sembla aturat, o bastant aturat, i només salta algun encàrrec de tant en tant, però això sí, sempre s’han de fer de seguida, o d’avui per a demà, o per a demà passat, i de vegades tenen volum, de manera que t’hi poses i, com sempre, em clapo en cinc minuts. I només em faltava aquesta, tenir poca feina i clapar-me quan penco. Doncs no, no ho permetré! Em rebeŀlo contra aquest esdevenidor, no serà així, venceré, etcètera, ara intentava una tàctica nova que és la que podríem anomenar de la de la de la, no em surt, allò de posar-se solemnes, ah, sí, una tàctica èpica, posar-se èpics a veure si em desemboiro amb l’èpica, però si després veiéssiu l’èpica del que he de corregir, perquè sempre és aquí que m’enganxo, corregint, que has de tenir vint ulls mirant-ho tot, o bé mirar-t’ho deu vegades, que llavors amb les deu vegades fan, deu per dos, vint, o sigui, també t’ho has mirat amb vint ulls, el que passa és que sempre són els mateixos, o sigui, els teus. Ja està, idea. Podríem dir a la clientela: correcció amb quatre ulls, tant, correcció amb vuit ulls, tant, correcció amb dotze ulls, tant, i així podríem cobrar més clar, perquè segur que hi hauria gent que picaria, o no, ens mirarien de manare estranya, sí, segurament seria això, i llavors et preguntarien, escolta et falta molt per jubilar-te, o bé, fa temps que no vas al metge. Etcètera.
Altra cosa són les traduccions, aquí sí que no hi sol haver problema, tret del cas que siguin instruccions per a la utilització d’una màquina, però ara no sé el que dic perquè això sempre ho fan amb l’automàtic, estaria bé que alguna vegada encarreguessin a un humà unes instruccions d’ús, i llavors et trobaries que el text original també està fet amb màquina i llavors ja ets mort. Però no sé per on anàvem. Sí, aquest vespre haig d’acabar una feina llargueta que tinc des d’ahir i l’haig d’acabar com sigui, i això vol dir que he d’aconseguir despertar-me, però suposo que això ja ho he explicat, de manera que us deixo, perquè ja arribo a l’hora, m’imagino, tot i que avui no he mirat l’hora que començava, però m’ho imagino perquè he fet salt de pàgina, i el límit sol estar per aquí o poc més.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)