Avui ja ha començat el dia malament i és miracle que hàgim arribat fins aquí. Miracle o milacre, que per allà baix ho diuen així. I no passa res. Ens capfiquem massa en aquestes coses, les maneres de dir. Són maneres de dir, no són discursos de recepció a la secció filològica! Doncs això.
I què, perquè això està sortint molt seriós. Està sortint, he dit, i recordo que l’altre dia un amic deia que els estics eren per al hoquei i prou. Es referia a estic fent, estic anant, estic dormint, no això no ho diem, perquè si estem dormint, o si dormim, més senzill, i això és el que volia dir el meu amic, doncs si dormim no podem dir que dormim, o sí, perquè si ens desperten un moment sí que podem dir que dormim, encara que en aquell moment exacte que ho diem no dormim, justament perquè ens han despertat o ens han desvetllat, que és el mateix i no sé per què ho dic de les dues maneres. Ho dic de les dues maneres perquè volia dir dues coses diferents però la segona se me n’ha anat del cap just quan estava dient, no!, quan deia la primera. Doncs és veritat que generalment els estics són per al hoquei i prou, però de vegades no, i ara no em feu dir exemples perquè ja sabeu que quan improviso, sigui per escrit o sigui oralment, sóc incapaç de recordar exemples adequats. Per fer-ho m’hauria d’aturar, i llavors ja no seria un improvisat, seria una altra cosa i suposo que no em serviria de res, perquè això només té una finalitat...
Ah, ara me’n recordo, havíem dit que podríem fer diàlegs, que seria més entretingut.
—Però diàlegs sobre què?
Aquesta és la cosa, que no ho sé, i no poso guions en les meves intervencions perquè se suposa que les meves intervencions no formen part del diàleg, sinó que jo sóc el narrador i els que intervenen són els altres, vull dir, vosaltres, ui quin embolic, si tothom sóc jo, estic molt malament, ja ho veieu.
—Per què dius que estàs molt malament?
Perquè dic coses bastant inconnexes i que no tenen gaire sentit.
—Però els improvisats ja eren això, no?
—Tens raó, carinyo, i t’agraeixo la teva comprensió, no sé què faria sense tu, t’ho he dit alguna vegada? O t’ho he dit mai? M’haig d’esforçar a fer servir aquests falsos adverbis negatius, ara no sé si són adverbis, em penso que sí, mai, res, ningú, etc., que segons com i en quina situació no són negatius sinó afirmatius
—Senyoreta, senyoreta
—Digues, maca
—Què vol dir adverbis falsos negatius?
—Ui, ara no t’ho sabria explicar, hauríem d’alentir massa l’escriptura i
—Per què?
—No, no sisplau, els perquès no, un altre dia t’ho explicaré, maco, ara no puc perquè estic fent
—Senyoreta, senyoreta!!!
—Acaba de dir un estic!!!
—Tens tota la raó, se m’ha escapat, no l’hauria d’haver dit, no sé què deia però no l’hauria d’haver dit, hauria d’haver dit una altra cosa, però ara ja no me’n recordo
—Senyoreta, senyoreta!
—Digueeees
—Per què quan li preguntem una cosa difícil sempre diu que ara no, que un altre dia?
—És que em pregunteu unes coses molt difícils
—Senyoreta, senyoreta!
—Però vostè és la mestra, no, per això li preguntem coses.
—Algú de vosaltres vol posar-se aquí a fer improvisats?
—Jo, jo, jo, jo!!!
—Doncs ho deixo, ja n’estic tipa per avui
