Ei, que ja quasi ni me’n recordava. Per què he escrit quasi i no gairebé, que seria el més natural d’un catalanoparlant? Perquè el que m’ha vingut al teclat ha sigut casi, i encara sort que he pogut rectificar en dècimes de segon i no deixar-me caure en el pendent bla bla bla.
Som policies de nosaltres mateixos. En la llengua, vull dir. I està bé que sigui així una mica, perquè si no escriuríem i sobretot parlaríem fatal. O no parlaríem, perquè no en sabem prou. L’altre dia vaig dir en una reunió: sembla mentida quines errades tan grosses cometem o comet la gent quan escriu en català, això en castellà no passa tant. I anava a dir que era cosa de la diglòssia, però de seguida hi va haver persones que em van rebatre la idea que en castellà no passava. I tant si passa, diuen, en castellà s’escriu fatal.
Bé, no és el meu cas, deu ser pel bagatge que porto al damunt d’anys i panys, i encara dura, de lectures en espanyol, no prou compensades amb les catalanes, sempre escasses, que se’m fa sempre més difícil trobar la paraula exacta... bé, sempre sempre no, que ara cada cop més em passa que no recordo com es diu una cosa en espanyol. Però són moments excepcionals, em passa molt més al contrari.
La diglòssia, i és impossible que afini això que estic escrivint si el tema és la diglòssia. Encara més, és impossible que l’improvisat serveixi per eixorivir-me ni una mica si el tema és la diglòssia o, en general, qualsevol tema d’aquests que requereix una mica de precisió quan parles. O sigui, no em serveix de res, cosa òbvia. Llavors, per què escric?, per què continuo teclejant? Perquè voldria perdre de vista aquest tema de què parlàvem i parlar de no res, deixar-me anar i deixar que els dits vagin cap aquí i cap allà, i llavors pot ser que els ulls s’acabin d’obrir i el cap es desemboiri una mica i sigui més fàcil un cop acabat l’exercici que el Peric pugui fer alguna cosa de profit aquest matí, o més ben dit, el que queda de matí, que ja no és gaire.
Però no se m’acut gaire res, estic sec, ha marxat l’altra qüestió, gràcies a Déu, i ara penso que em vaig inventar una manera de dir gràcies a Déu que no era tan explícita, era, és veritat, gradeu. Gradeu, gradeu. La Pepeta ja es troba més bé avui, gradeu. Mira, diu un, ha sortit el sol després de cinc dies ennuvolats. Gradeu, diu l’altre. I així. És que veig que gràcies a Déu ja no ho diu gairebé ningú i dir per sort o afortunadament em sembla molt poc, diguem-ne, col•loquial, autèntic, en canvi gràcies a Déu, aglutinat o no, ho trobo autèntic. Direu: és antic. No ho sé, potser és antic, però sents gràcies a Déu i de seguida t’imagines una cara, una figura humana, algú que t’ho diu, cosa que no passa amb per sort o afortunadament. Em sembla, vaja. Sóc un home antic, potser? Sí, ja pot ser. Potser i pot ser, suposo que ja us hi heu fixat, la gent no es fixa en aquestes coses, en com són de boniques, com la diferència entre un perquè i un per què. Quina llàstima. I en canvi són coses molt importants, defineixen trets essencials de la llengua, et diuen com has d’escriure exactament això que dius perquè s’entengui. I en això tothom hi està d’acord, i en canvi en salvar un gràcies a Déu, o un gradeu, no hi ha manera, com si fos una cosa optativa, que sí, que és optatiu, que no és essencial, no és estructural, però és important, és expressivitat, és com el deunidó, que ara ens diuen que s’ha d’escriure Déu-n’hi-do, o déu-n’hi-do, és a dir, que encara haurem d’esperar vint anys més, quan ja semblava que estàvem a punt d’arribar al deunidó.
Uf, deunidó com m’he embalat. I ara direu i per què has escrit deunidó si t’han dit que no s’escriu així? Doncs perquè aquí escric com em dona la gana, només faltaria, vostè qui s’ha cregut que és, eh, eh, es pensa que és el xèrif, doncs no, aquí no hi ha xèrifs, jo escric com em passa pel... deixem-ho que encara prendríem mal.
