Ja hi tornem a ser, a punt de fer la sesta, que en podríem dir més sovint així, sesta, que no ho diem perquè s’assembla massa al castellà, però la veritat és que el migdia, l’hora de fer la migdiada, ja fa estona que ha passat, i en canvi la sesta són les tres, si no vaig errat, o no, ara penso que no, que la sesta, la sisena, és la mateixa que el migdia, o sigui, les dotze, perquè començaven a comptar a les sis del matí, de manera que sí, l’hora de la sesta i l’hora de la migdiada és la mateixa hora, de manera que si tenia escrúpols per dir migdiada a l’adormimenta de mitja tarda, de les cinc de la tarda concretament, també n’haig de tenir per dir-ne sesta.
Tornem on érem, que no érem enlloc perquè hem començat per aquí. Aquest matí he parlat amb E i m’ha fet molta iŀlusió perquè feia molt temps que no parlàvem. L’avantatge de parlar amb E és que ho diu tot, no has de posar cap esforç en la conversa, que a més és interessant, i quan acaba de parlar s’acaba la conversa, i la conversa no es fa pesada perquè no és que ens hi estiguem gaire estona, sap que ha arribat de sobte i sense avisar i llavors va per feina, comunica el que ha de comunicar, que sempre, ja ho dic, sempre és interessant, fas quatre preguntes o comentaris bàsics i s’ha acabat, tu, deixem-ho córrer i records i tal i fins un altre dia, és fantàstic, ja ho dic. Això, per a les visites o converses esporàdiques, és fantàstic.
Una altra cosa són les visites i les converses que esperes, que moltes vegades les esperes amb delit perquè les necessites... però ara entraríem en terrenys massa personals i no m’agrada. Tornem a les relacions tipus E, que són de tant en tant i em van tan bé, doncs avui m’ha anat bé també per aclarir una cosa que em tenia intrigat, i ja està, ja ho tinc resolt i era fàcil, veus?, només ho has de preguntar. M’haig d’animar a preguntar més sovint. Però has de tenir la persona adient per a aquella pregunta al davant i sobretot, sobretot, t’has d’enrecordar que tens aquella pregunta pendent el dia que, per sorpresa, topes amb E. Normalment no t’adones que tenies tal cosa pendent amb E fins l’endemà, o vés a saber quan. Doncs aquest cop me n’he enrecordat en el mateix moment, una mena de miracle. Ja ho diuen, que la gent, com el vi, millora amb el temps. Quina bestiesa, hi ha gent que millora i...
Què més? Doncs que aquests últims dies he pogut llegir a estones i això és una gran notícia. Llegir, el plaer de llegir! Doncs no podia. Per què? Perquè m’adormia, m’adormia fins i tot llegint un còmic. I, és clar, havia d’aprofitar les millors hores —“millors” poseu-ho en cursiva, i mira que sóc burro, podria haver-ho fet jo i m’hauria estalviat tot això que estic escrivint ara, burro—, bé, doncs deia les millors hores per treballar alguna micona, perquè si no què passa, eh?, què passa, doncs que a final de mes no factures ni per pagar-te autònoms, i ahir vaig llegir al diari que no sé quin blog d’una noia que va escriure un article sobre el que havia de facturar un autònom per aconseguir guanyar —és un dir— menys de mil euros, i és vergonyós, és vergonyós perquè has de facturar el doble, si en vols mil n’has de facturar dos mil, i d’acord, d’aquests dos mil quatre-cents són de l’IVA, que tu els ingresses sense, diguem-ne, haver-los suat, però de fet els factures i per al client és igual que els hagis suat o no, el client els ha de pagar i ha calculat el que li costes comptant aquests quatre-cents que tu li has posat al pressupost, de manera que tu els pressupostes i et contracten d’acord amb aquest pressupost de dos mil, i després resulta que dels dos mil, clar, quatre-cents no són teus —que no són quatre-cents, són quatre-cents vint, deia quatre-cents per abreujar—, però, hi insisteixo, a tu t’han contractat com si l’IVA fos part del teu preu. I després la resta, autònoms, retenció, que ara l’han abaixat —miracle, han abaixat una cosa!—, i les despeses mínimes del despatx, que has de comptar, l’amortització de l’ordinador, etc., total, ella comptava 2.000 per guanyar-ne nou-cents i escaig. Qui factura ara dos mil euros en el meu ram? Doncs sí, esclar, ja hi ha gent que factura això, jo podria això i més, però...
Total, que aquesta noia deia que rebia unes tres-centes visites al dia, em penso que eren, i aquest article en va rebre ara no recordo si un milió i mig, o tres, o no sé quants, però xifres milionàries, i ha maquillat una mica l’article perquè estigués més presentable i l’ha començat a enviar a polítics, però jo aquí no volia parlar de política, de manera que ja he dit prou coses sobre el tema, em quedo amb aquesta senzillesa amb què una cosa comença a córrer per internet i passa això, tu, milions...
Tinc feina, si vull facturar els 2.000 vaig bastant retardadet.
dimecres, 25 de febrer del 2015
Improvisat 223
Doncs això.
Quina torradaaaa, Déu meu, quina torrada. No sé si era ahir que comentava que la plantilla del word, per defecte, se m’obria amb lletra Calibri, o calibri, no sé per què l’he de posar amb majúscula, o en majúscula, que no sé mai com és o si es pot dir de les dues maneres, jo crec que sí. Doncs avui no se m’ha obert amb calibri sinó amb la típica times, aquella tan avorridota i seriosa. Una times, no sé quina. Tot i que ara hi ha lletres d’aquesta família, més ben dit, lletres que no són d’aquesta família però s’hi assemblen, i ara no em feu dir noms però n’hi ha, i dic que no em feu dir noms perquè a l’hora dels exemples sóc fatal. Però aquesta és times, segur. A la plantilla de Blogguer sortirà la de sempre és clar, perquè allà té per defecte la lletra..., la lletra no me’n recordo, no m’enrecordo mai a l’hora de dir noms, a l’hora de dir exemples. En fi.
A més de no sortir-me els exemples quan toca —cosa que és humiliant, perquè sembla que no ho sàpigues, i sí que ho saps— el que em passa és que sóc lent. Però això és nou. M’he fet lent. No sé si és la son o què, però fent les mateixes coses i, al meu parer, tal com jo les visc, a la velocitat de sempre, trigo el doble. I això és una tragèdia. Aquest matí, per exemple, em pensava que havia anat com un coet a l’hora de llevar-me, dutxar-me i fer-me el llit... i un desastre, no us dit el temps que m’hi he estat perquè us escandalitzaríeu. O us preocuparíeu massa, i no és això. Però jo escric aquí com si parlés sol, més ben dit, com si parlés amb algú, i en realitat parlo sol, eh?, que quedi clar, si algú llegeix això, està sentint un soliloqui personal, eh, eh?, vull dir això és confidencial —ja m’imagino els agents de la CIA apujant el volum en aquest moment exacte, a veure que ve a continuació.
Doncs a continuació no ve res perquè tot això no és res, és fum, és passar l’estona, és mirar d’eixorivir-me, que és una paraula que últimament dic molt perquè m’agrada molt. I ahir vaig aprendre una expressió nova, de la família de les locucions a la nostrada, a la..., a la, no se m’acuden més exemples, però n’hi ha més, de a+la+adjectiu. Doncs la nova —per sort aquesta sí que me’n recordo—, que vaig sentir a T, era “a la plegada”, que vol dir alhora, al mateix temps. No em digueu que no és fascinant? Ja vaig mirar si la trobava a l’Espinal o a l’Alcover, a la veu plegar, però no, no hi és, però és igual, és boníssima, s’entén a la primera, segueix una estructura ben catalana i a la plegada utilitza una arrel supercatalana, plegat, amb l’accepció aquella que té de junts, hem arribat plegats, hem arribat a la plegada. Fantàstic.
De fet, potser ni caldria que aparegués al diccionari, perquè com dic no hi ha secret al darrere, i aquí en comptes de no hi ha secret confesso que el que m’ha vingut al cap és “no hi ha trampa ni cartró”, traduint sobre la marxa, però no l’he escrit per respecte a qui em pugui escoltar, això no es fa, i segur que hi ha expressions supernostrades per dir això mateix però no em surten, i no em surten en aquest cas per la falta de memòria i també per la maleïda diglòssia.
I m’he entretingut massa en aquest improvisat, he arribat als vint-i-dos minuts i vint són màxim, així que adéu-siau. Un dia parlarem de l’adéu-siau, o de l’adéu, i de la relació amb deunidó, que hi ha gent que no li agrada i diuen que com és possible i tal.
Quina torradaaaa, Déu meu, quina torrada. No sé si era ahir que comentava que la plantilla del word, per defecte, se m’obria amb lletra Calibri, o calibri, no sé per què l’he de posar amb majúscula, o en majúscula, que no sé mai com és o si es pot dir de les dues maneres, jo crec que sí. Doncs avui no se m’ha obert amb calibri sinó amb la típica times, aquella tan avorridota i seriosa. Una times, no sé quina. Tot i que ara hi ha lletres d’aquesta família, més ben dit, lletres que no són d’aquesta família però s’hi assemblen, i ara no em feu dir noms però n’hi ha, i dic que no em feu dir noms perquè a l’hora dels exemples sóc fatal. Però aquesta és times, segur. A la plantilla de Blogguer sortirà la de sempre és clar, perquè allà té per defecte la lletra..., la lletra no me’n recordo, no m’enrecordo mai a l’hora de dir noms, a l’hora de dir exemples. En fi.
A més de no sortir-me els exemples quan toca —cosa que és humiliant, perquè sembla que no ho sàpigues, i sí que ho saps— el que em passa és que sóc lent. Però això és nou. M’he fet lent. No sé si és la son o què, però fent les mateixes coses i, al meu parer, tal com jo les visc, a la velocitat de sempre, trigo el doble. I això és una tragèdia. Aquest matí, per exemple, em pensava que havia anat com un coet a l’hora de llevar-me, dutxar-me i fer-me el llit... i un desastre, no us dit el temps que m’hi he estat perquè us escandalitzaríeu. O us preocuparíeu massa, i no és això. Però jo escric aquí com si parlés sol, més ben dit, com si parlés amb algú, i en realitat parlo sol, eh?, que quedi clar, si algú llegeix això, està sentint un soliloqui personal, eh, eh?, vull dir això és confidencial —ja m’imagino els agents de la CIA apujant el volum en aquest moment exacte, a veure que ve a continuació.
Doncs a continuació no ve res perquè tot això no és res, és fum, és passar l’estona, és mirar d’eixorivir-me, que és una paraula que últimament dic molt perquè m’agrada molt. I ahir vaig aprendre una expressió nova, de la família de les locucions a la nostrada, a la..., a la, no se m’acuden més exemples, però n’hi ha més, de a+la+adjectiu. Doncs la nova —per sort aquesta sí que me’n recordo—, que vaig sentir a T, era “a la plegada”, que vol dir alhora, al mateix temps. No em digueu que no és fascinant? Ja vaig mirar si la trobava a l’Espinal o a l’Alcover, a la veu plegar, però no, no hi és, però és igual, és boníssima, s’entén a la primera, segueix una estructura ben catalana i a la plegada utilitza una arrel supercatalana, plegat, amb l’accepció aquella que té de junts, hem arribat plegats, hem arribat a la plegada. Fantàstic.
De fet, potser ni caldria que aparegués al diccionari, perquè com dic no hi ha secret al darrere, i aquí en comptes de no hi ha secret confesso que el que m’ha vingut al cap és “no hi ha trampa ni cartró”, traduint sobre la marxa, però no l’he escrit per respecte a qui em pugui escoltar, això no es fa, i segur que hi ha expressions supernostrades per dir això mateix però no em surten, i no em surten en aquest cas per la falta de memòria i també per la maleïda diglòssia.
I m’he entretingut massa en aquest improvisat, he arribat als vint-i-dos minuts i vint són màxim, així que adéu-siau. Un dia parlarem de l’adéu-siau, o de l’adéu, i de la relació amb deunidó, que hi ha gent que no li agrada i diuen que com és possible i tal.
dimarts, 24 de febrer del 2015
Improvisat 222
Suposo que deu ser una hora habitual d’improvisats, aquests. Un dia em miraré la llista que m’apareix al Blogger, a veure a quina hora, no, això està prohibit.
Com diria ara no recordo quin diputat, o diputada, o potser va ser Einstein, que va dir moltes coses interessants doncs qui sigui va dir: hi ha masses coses prohibides —com ara aquests masses que acabo d’escriure, s’ha de dir massa, o potser ja es pot dir, no aconsegueixo estar al dia, de fet no aconsegueixo ni llegir diaris, avui he parlat amb R del cas Pujol i jo només em sabia els titulars, i les fotos, quina parella. R s’ho sabia tot i jo li he dit que esperaria a saber-m’ho tot quan s’hagués acabat tot, que el safareig m’interessa només per distreure’m i de moment tinc altres distraccions més interessants pendents que no pas el safareig sobre afers públics. Dius, és que ens afecten a tots! Sí, ja ho sé, però hi puc fer res, a part de tenir-ho en compte en les pròximes eleccions? Doncs em penso que no gaire, a part de fer safareig i contribuir a crear un estat d’opinió favorable a o contrari a, i tot això, però a més no m’interessava gaire parlar de política quan faig improvisats, i no sé si en vaig parlar i tot amb el Gran Administrador dels Improvisats perquè estigués prohibit, però si no en vam parlar en parlaré aquest vespre i crec que quedarà prohibit. O restarà prohibit, que diuen alguns rètols, que divertit. Aquesta botiga restarà tancada per vacances..., ah no, que no era restarà, era romandrà, bueno, serveix igual el comentari.
No sé què més, si no es pot parlar de política... Ara em queixo de vici, perquè no em ve gens de gust parlar de política, és el tema que salta a totes les converses així que t’asseus o et plantes a xerrar amb algú. A totes les converses no, per sort trobes gent que no. Doncs n’acabes fart, fins al capdamunt. Prou. I a més de les converses, les coses que t’arriben, algunes que són documents per treballar, i això sí que ho faig perquè m’hi vaig comprometre. Però prou.
Què més. M’encanta aquesta lletra que em surt normalment per defecte al word, quan n’obro un de nou. Calibri. Però no sempre, de vegades em surt l’Arial, que l’odio profundament, no sols perquè em sembla lletja de pecat i sobretot grisa, sinó per aquella cosa que dic sempre que la i majúscula es confon amb la ela minúscula. I és clar, si et trobes una paraula desconeguda que comença amb una I o una l doncs no saps mai què és, i quan és una I seguida de o precedida de una l, i ja no diguem res si són dues l, ni t’ho explico, carinyo. Sí, d’acord, hi ha una petita diferència d’altura, i ara us confesso un pecat, va: no aconsegueixo saber mai quan és alçada, quan és alçària, quan és altura... Sé que dues d’aquestes són sinònimes, però quines són. Sé també que en alguns casos és altura segur, o és alçada segur, però després hi ha uns llimbs pel mig que sempre haig de començar a remenar papers per aclarir-me, i al final aposto per una o l’altra confiant que el meu pecat deu ser bastant compartit. Exemples? Ni idea, a l’hora dels exemples sóc un negat. Sé que jo vaig minvant d’alçada, però..., doncs ara no sé si també minvo d’altura, em penso que no, que és alçada. Alçada, alçada. I l’altura és des d’on jo em miro les coses que m’envolten, per exemple aquest ordinador, però quan em poso a rumiar coses concretes d’aquestes em perdo encara més. És horrorós. Doctor, és greu. Sí, és greu, i anirà a més. I llavors dius, per a una persona que es dedica a una feina com la meva, això és, ara he fet un cop d’ull involuntari a la línia de dalt, la línia del word, no coincideix amb la línia del blog on apareixerà això, ni sortirà, ara que hi caic, la lletra calibri, esclar, doncs dic que he vist la línia de dalt en fase preedició i he vist que després de “doctor, és greu” hi havia d’haver posat un interrogant i en comptes d’això he posat un punt, i això és una cosa que cada cop em passa més, que escric punt i seguit allà on havia de posar un interrogant, i és difícil d’entendre perquè són dues tecles que estan molt separades, deu ser cosa del subconscient, allò de ser taxatiu, en comptes de preguntar afirmes, vull dir preguntes sabent què et diran. O no ho sé. Però tampoc sé per què he dit punt i seguit quan podia ser perfectament punt, perquè per què ha de ser i seguit. I no em digueu que no ha estat bonic aquest perquè per què. Doncs pot ser punt i a part, perquè em passa igual si al final de la interrogació hi ha un salt de paràgraf.
Per cert.
I deixem-ho, que ja ha passat estona i crec que m’he distret una mica.
Com diria ara no recordo quin diputat, o diputada, o potser va ser Einstein, que va dir moltes coses interessants doncs qui sigui va dir: hi ha masses coses prohibides —com ara aquests masses que acabo d’escriure, s’ha de dir massa, o potser ja es pot dir, no aconsegueixo estar al dia, de fet no aconsegueixo ni llegir diaris, avui he parlat amb R del cas Pujol i jo només em sabia els titulars, i les fotos, quina parella. R s’ho sabia tot i jo li he dit que esperaria a saber-m’ho tot quan s’hagués acabat tot, que el safareig m’interessa només per distreure’m i de moment tinc altres distraccions més interessants pendents que no pas el safareig sobre afers públics. Dius, és que ens afecten a tots! Sí, ja ho sé, però hi puc fer res, a part de tenir-ho en compte en les pròximes eleccions? Doncs em penso que no gaire, a part de fer safareig i contribuir a crear un estat d’opinió favorable a o contrari a, i tot això, però a més no m’interessava gaire parlar de política quan faig improvisats, i no sé si en vaig parlar i tot amb el Gran Administrador dels Improvisats perquè estigués prohibit, però si no en vam parlar en parlaré aquest vespre i crec que quedarà prohibit. O restarà prohibit, que diuen alguns rètols, que divertit. Aquesta botiga restarà tancada per vacances..., ah no, que no era restarà, era romandrà, bueno, serveix igual el comentari.
No sé què més, si no es pot parlar de política... Ara em queixo de vici, perquè no em ve gens de gust parlar de política, és el tema que salta a totes les converses així que t’asseus o et plantes a xerrar amb algú. A totes les converses no, per sort trobes gent que no. Doncs n’acabes fart, fins al capdamunt. Prou. I a més de les converses, les coses que t’arriben, algunes que són documents per treballar, i això sí que ho faig perquè m’hi vaig comprometre. Però prou.
Què més. M’encanta aquesta lletra que em surt normalment per defecte al word, quan n’obro un de nou. Calibri. Però no sempre, de vegades em surt l’Arial, que l’odio profundament, no sols perquè em sembla lletja de pecat i sobretot grisa, sinó per aquella cosa que dic sempre que la i majúscula es confon amb la ela minúscula. I és clar, si et trobes una paraula desconeguda que comença amb una I o una l doncs no saps mai què és, i quan és una I seguida de o precedida de una l, i ja no diguem res si són dues l, ni t’ho explico, carinyo. Sí, d’acord, hi ha una petita diferència d’altura, i ara us confesso un pecat, va: no aconsegueixo saber mai quan és alçada, quan és alçària, quan és altura... Sé que dues d’aquestes són sinònimes, però quines són. Sé també que en alguns casos és altura segur, o és alçada segur, però després hi ha uns llimbs pel mig que sempre haig de començar a remenar papers per aclarir-me, i al final aposto per una o l’altra confiant que el meu pecat deu ser bastant compartit. Exemples? Ni idea, a l’hora dels exemples sóc un negat. Sé que jo vaig minvant d’alçada, però..., doncs ara no sé si també minvo d’altura, em penso que no, que és alçada. Alçada, alçada. I l’altura és des d’on jo em miro les coses que m’envolten, per exemple aquest ordinador, però quan em poso a rumiar coses concretes d’aquestes em perdo encara més. És horrorós. Doctor, és greu. Sí, és greu, i anirà a més. I llavors dius, per a una persona que es dedica a una feina com la meva, això és, ara he fet un cop d’ull involuntari a la línia de dalt, la línia del word, no coincideix amb la línia del blog on apareixerà això, ni sortirà, ara que hi caic, la lletra calibri, esclar, doncs dic que he vist la línia de dalt en fase preedició i he vist que després de “doctor, és greu” hi havia d’haver posat un interrogant i en comptes d’això he posat un punt, i això és una cosa que cada cop em passa més, que escric punt i seguit allà on havia de posar un interrogant, i és difícil d’entendre perquè són dues tecles que estan molt separades, deu ser cosa del subconscient, allò de ser taxatiu, en comptes de preguntar afirmes, vull dir preguntes sabent què et diran. O no ho sé. Però tampoc sé per què he dit punt i seguit quan podia ser perfectament punt, perquè per què ha de ser i seguit. I no em digueu que no ha estat bonic aquest perquè per què. Doncs pot ser punt i a part, perquè em passa igual si al final de la interrogació hi ha un salt de paràgraf.
Per cert.
I deixem-ho, que ja ha passat estona i crec que m’he distret una mica.
dilluns, 23 de febrer del 2015
Improvisat 221
He arribat bastant lluny aquest dilluns, i veig que lluny i dilluns tenen una certa rima que no m’hi havia fixat mai. Benvinguda, doncs, m’agraden les rimes, diguem-ne, prosaiques.
Estic de sort de no haver conegut M, perquè si no ara estaria fet pols. Qui sí que conec és P, que ja m’han dit que no s’aguanta. Ha estat un cop dur. Buf. I sents explicar la trajectòria de M i dius no hi ha qui ho entengui.
Ara que hi som, em molesten especialment aquesta mena d’expressions: això no ho entén ni Deú, no hi havia ni Déu, això no hi ha déu que ho entengui —i suposo que s’entén el perquè de les primeres majúscules i el perquè de la minúscula tercera. Diuen —deu ser llegenda— que al Titanic hi havia una placa que deia “No l’enfonsa ni Déu”, i no m’ho crec, esclar. Però, si hi fos, tampoc creuria que l’enfonsament fos un “càstig”. Perquè, ja que en parlem, si em molesten les primeres coses que deia, potser em molesten més les reaccions de certa mena de personal que de seguida tendeixen a pensar en els càstigs “bíblics” de Déu, com si Déu estigués preocupat per les tonteries que diem més que per les nostres actituds de fons, que li preocupen —ho crec— però li preocupen com li poden preocupar a un bon pare o a una bona mare les malandances, ara em subratlla malandances, i ho sabia, sabia que ho faria, però no em venia al cap la paraula, mira que està ben trobada, en una sola paraula, hauria de ser els malcamins, aquesta seria perfecta, els malcamins d’un fill o d’una filla. Sí, també m’ho subratlla, però escrivint aquesta et fa l’efecte que escrius més bon català. I segur que hi ha alguna expressió més de debò, però no em surt i si me’n vaig als diccionaris això ja no seria un improvisat.
Per on anàvem? Sí, allò dels “càstigs bíblics”. Ahis o abans d’ahir hi havia una mena de ressenya d’un indocumentat a El País sobre un llibre d’un altre indocumentat que “revela” —així ho deien— les contradiccions de la Bíblia. Aquest s’ha pensat que ha descobert el Moll de la Fusta i no ha passat de la Boqueria. Serà possible. Hi ha milers o milions de llibres jueus, catòlics i cristians de totes les denominacions que miren d’explicar que la Bíblia no pretén ser un llibre de ciència, ni històric, a part que no són un llibre, com ho és l’Alcorà —em sembla—, sinó que són molts llibres que, combinats, els jueus consideren “sant” o “savi” i els cristians, afegint-ne més —el Nou Testament—, igual. Són llibres amb un altíssim contingut simbòlic, i això no hi ha jueu ni cristià que ho negui, fora d’uns quants —també— indocumentats, però que a part d’aquest tenen altres problemes mentals. Amb perdó, ja sé que no s’ha de parlar així de gent que no coneixes. Però de debò, porto tota la vida envoltat de gent catòlica i en ma vida no he sentit ningú que digui que la Bíblia s’ha de creure com si fos un llibre exacte. Algú pot fer alguna referència de broma alguna vegada, però com la fem tots, tothom —tothom que tingui una mica de cultura bíblica, que al nostre món occidental vol dir una mica de cultura, que l’altre dia vaig sentir explicar que un guia davant de no sé quina crucifixió deia que la imatge d’una verge Maria al peu de la creu de Jesús amb set espases clavades al cor volia dir que la mare de Jesús s’havia suïcidat perquè no podia suportar el que li havien fet al seu fill. Esclar, així on anem.
Si no sabeu lo de les set espases i us interessa mireu-ho al google, intentant evitar els llocs on informin de suïcidis, si és que n’hi ha, perquè jo aquesta no l’havia sentida mai. Més aviat poseu al Google: Maria, set espases, Simeó, temple, que així suposo que us sortirà més ràpid. Evidentment, tot això és llenguatge simbòlic, en aquest cas artístic. Ai, senyor.
I em penso que res més, que ja he esgotat la capacitat d’improvisar. Ara m’hauria de quedar una estona pensant què més explico, i no és això.
Estic de sort de no haver conegut M, perquè si no ara estaria fet pols. Qui sí que conec és P, que ja m’han dit que no s’aguanta. Ha estat un cop dur. Buf. I sents explicar la trajectòria de M i dius no hi ha qui ho entengui.
Ara que hi som, em molesten especialment aquesta mena d’expressions: això no ho entén ni Deú, no hi havia ni Déu, això no hi ha déu que ho entengui —i suposo que s’entén el perquè de les primeres majúscules i el perquè de la minúscula tercera. Diuen —deu ser llegenda— que al Titanic hi havia una placa que deia “No l’enfonsa ni Déu”, i no m’ho crec, esclar. Però, si hi fos, tampoc creuria que l’enfonsament fos un “càstig”. Perquè, ja que en parlem, si em molesten les primeres coses que deia, potser em molesten més les reaccions de certa mena de personal que de seguida tendeixen a pensar en els càstigs “bíblics” de Déu, com si Déu estigués preocupat per les tonteries que diem més que per les nostres actituds de fons, que li preocupen —ho crec— però li preocupen com li poden preocupar a un bon pare o a una bona mare les malandances, ara em subratlla malandances, i ho sabia, sabia que ho faria, però no em venia al cap la paraula, mira que està ben trobada, en una sola paraula, hauria de ser els malcamins, aquesta seria perfecta, els malcamins d’un fill o d’una filla. Sí, també m’ho subratlla, però escrivint aquesta et fa l’efecte que escrius més bon català. I segur que hi ha alguna expressió més de debò, però no em surt i si me’n vaig als diccionaris això ja no seria un improvisat.
Per on anàvem? Sí, allò dels “càstigs bíblics”. Ahis o abans d’ahir hi havia una mena de ressenya d’un indocumentat a El País sobre un llibre d’un altre indocumentat que “revela” —així ho deien— les contradiccions de la Bíblia. Aquest s’ha pensat que ha descobert el Moll de la Fusta i no ha passat de la Boqueria. Serà possible. Hi ha milers o milions de llibres jueus, catòlics i cristians de totes les denominacions que miren d’explicar que la Bíblia no pretén ser un llibre de ciència, ni històric, a part que no són un llibre, com ho és l’Alcorà —em sembla—, sinó que són molts llibres que, combinats, els jueus consideren “sant” o “savi” i els cristians, afegint-ne més —el Nou Testament—, igual. Són llibres amb un altíssim contingut simbòlic, i això no hi ha jueu ni cristià que ho negui, fora d’uns quants —també— indocumentats, però que a part d’aquest tenen altres problemes mentals. Amb perdó, ja sé que no s’ha de parlar així de gent que no coneixes. Però de debò, porto tota la vida envoltat de gent catòlica i en ma vida no he sentit ningú que digui que la Bíblia s’ha de creure com si fos un llibre exacte. Algú pot fer alguna referència de broma alguna vegada, però com la fem tots, tothom —tothom que tingui una mica de cultura bíblica, que al nostre món occidental vol dir una mica de cultura, que l’altre dia vaig sentir explicar que un guia davant de no sé quina crucifixió deia que la imatge d’una verge Maria al peu de la creu de Jesús amb set espases clavades al cor volia dir que la mare de Jesús s’havia suïcidat perquè no podia suportar el que li havien fet al seu fill. Esclar, així on anem.
Si no sabeu lo de les set espases i us interessa mireu-ho al google, intentant evitar els llocs on informin de suïcidis, si és que n’hi ha, perquè jo aquesta no l’havia sentida mai. Més aviat poseu al Google: Maria, set espases, Simeó, temple, que així suposo que us sortirà més ràpid. Evidentment, tot això és llenguatge simbòlic, en aquest cas artístic. Ai, senyor.
I em penso que res més, que ja he esgotat la capacitat d’improvisar. Ara m’hauria de quedar una estona pensant què més explico, i no és això.
divendres, 20 de febrer del 2015
Improvisat 220
Tot anava bé aquests dies últims, anaven passant coses i els dits anaven fent la viu-viu i tirant endavant al seu ritme la feina prevista, però ara aquesta tarda tot s’ha desmoronat o s’ha anat avall, com diuen a la ràdio sense donar-se’n vergonya. I això no s’ha de dir, ni l’una ni l’altra, perquè estan mal dites. Més ben dit —“està mal dit - no s’ha de dir - més ben dit”, quin lio de frases—, el desmoronar encara es pot dir de broma, o el lio que acabo d’escriure, en articles com aquest o en converses desenfadades, però l’anar-se avall, o “venir-se avall”, que també ho he sentit, fan plorar. No, “s’han ensorrat” o, si en aquell moment no et ve al cap la paraula apropiada, que és aquesta, ensorrar-se, val més que no et compliquis la vida i que diguis que han caigut. Però no, mai, s’han anat avall o s’han vingut avall. Ni tampoc amb pronom, que et veig venir, res de “se n’han anat avall”. Quin horror.
Doncs es veu que se sent. Jo no, perquè no escolto la ràdio. Ni per tant la sento, que ara hi ha gent que escolta com si sentís, i al revés. No, no ho explico bé, em refereixo a la gent que diu “no t’escolto” volent dir “no et sento”. Escolta —mai més ben dit—, si no escoltes és impossible que sentis, encara que l’altre cridi molt. Qui no vol escoltar no sent —que aquí és diferent de “no hi sent”, o no, potser no ho dic bé. Escoltar és parar atenció, sentir és percebre sons. Jo escolto per sentir, de manera que si no et sento, tot i voler-te escoltar atentament, vol dir que has d’arreglar el micròfon o els altaveus o que has d’aixecar una mica la veu o has de canviar de posició o de situació o del que sigui perquè et falla la cobertura, i és per això que no sents l’altre. No el sents que és diferent de no hi sents, eh?, que aquesta és l’altra, que si dius “no sento” tampoc t’entendrà ningú. No, has de dir “no et sento”, si vols escoltar, o “no hi sento” si et falla l’oïda. Per exemple, si mig sordeges i et vols disculpar davant algú que parla baixet, li has de dir: perdona, però no hi sento gaire, llavors per sentir-te a tu i poder-te escoltar hauries d’aixecar una mica la veu o hem de sortir de la discoteca, perquè si no no ens entendrem. O no cal que li clavis tot aquest rotllo, li pots dir perdona però no hi sento, si ho vols deixar córrer, o perdona però no et sento, si el vols sentir perquè t’interessa escoltar el que diu.
I tot això no sé de que venia, però de vegades em van bé aquests rotllos perquè vas desenrotllant el tema, o la temàtica, que queda més enrotllat, i amb això et distreus i, suposo, t’eixoriveixes una mica, que és el que m’interessa primordialment, no pas clavar rotllos, ni a ningú ni a mi mateix. Ara, cal reconèixer que quan sents —quan sents, no quan escoltes!— contínuament a l’autobús o al carrer o a tot arreu: perdona, que no t’escolto!, dius, tens ganes de dir-li: si no l’escoltes apaga, o apaga-ho, que aquest “apaga” sol..., perquè si no l’escoltes vol dir que no el vols sentir!
Doncs ja he mirat de què venia i no té cap gràcia, perquè venia “del fet que” —quines ganes tinc de treure’m del damunt aquest “del fet que”, i similars, i poder escriure tranquiŀlament “venia de que”, doncs venia de que —perquè aquí puc escriure com vulgui— aquests últims dies, no sé quants, perquè això sí, no miro els improvisats anteriors, només miro el número d’articles penjats al bloc i aquest número em surt només d’obrir l’administrador, de manera que puc penjar l’article amb el número que li correspon, quan premo el botó de nou article, sense haver mirat cap text anterior, que això no ho faix per no condicionar-me. Llavors això voldrà dir que em repetiré un munt de vegades, i aquest “repetir-se” no m’agrada gaire, però és el que hi ha, em repetiré, deia, però si ho faig amb aquella alegria, alegria en el sentit de com aquell qui no vol, i sobretot amb una certa celeritat i agilitat, doncs l’article repetit ja farà el seu fet, i aquest fet de fer el seu fet no té res a veure amb el fet anterior, el fet del que —hehe, del que— parlàvem abans. I no sé què més, a veure si avanço una mica més, que demà encara tindré una estona per treballar, però després fins dilluns ja no res, i llavors els terminis se’m començaran a tirar al damunt, que tirar al damunt, encara que s’hi assembli, no té res a veure amb caure’s avall, eh?, no fotem—vull dir, no és l’antònim l’un de l’altre, que difícil és explicar les coses, perquè penses que només que tinguis tu al cap el concepte antònim ja es pescarà que parles d’antònim quan dius “tenir a veure”. Uf. Va.
Doncs es veu que se sent. Jo no, perquè no escolto la ràdio. Ni per tant la sento, que ara hi ha gent que escolta com si sentís, i al revés. No, no ho explico bé, em refereixo a la gent que diu “no t’escolto” volent dir “no et sento”. Escolta —mai més ben dit—, si no escoltes és impossible que sentis, encara que l’altre cridi molt. Qui no vol escoltar no sent —que aquí és diferent de “no hi sent”, o no, potser no ho dic bé. Escoltar és parar atenció, sentir és percebre sons. Jo escolto per sentir, de manera que si no et sento, tot i voler-te escoltar atentament, vol dir que has d’arreglar el micròfon o els altaveus o que has d’aixecar una mica la veu o has de canviar de posició o de situació o del que sigui perquè et falla la cobertura, i és per això que no sents l’altre. No el sents que és diferent de no hi sents, eh?, que aquesta és l’altra, que si dius “no sento” tampoc t’entendrà ningú. No, has de dir “no et sento”, si vols escoltar, o “no hi sento” si et falla l’oïda. Per exemple, si mig sordeges i et vols disculpar davant algú que parla baixet, li has de dir: perdona, però no hi sento gaire, llavors per sentir-te a tu i poder-te escoltar hauries d’aixecar una mica la veu o hem de sortir de la discoteca, perquè si no no ens entendrem. O no cal que li clavis tot aquest rotllo, li pots dir perdona però no hi sento, si ho vols deixar córrer, o perdona però no et sento, si el vols sentir perquè t’interessa escoltar el que diu.
I tot això no sé de que venia, però de vegades em van bé aquests rotllos perquè vas desenrotllant el tema, o la temàtica, que queda més enrotllat, i amb això et distreus i, suposo, t’eixoriveixes una mica, que és el que m’interessa primordialment, no pas clavar rotllos, ni a ningú ni a mi mateix. Ara, cal reconèixer que quan sents —quan sents, no quan escoltes!— contínuament a l’autobús o al carrer o a tot arreu: perdona, que no t’escolto!, dius, tens ganes de dir-li: si no l’escoltes apaga, o apaga-ho, que aquest “apaga” sol..., perquè si no l’escoltes vol dir que no el vols sentir!
Doncs ja he mirat de què venia i no té cap gràcia, perquè venia “del fet que” —quines ganes tinc de treure’m del damunt aquest “del fet que”, i similars, i poder escriure tranquiŀlament “venia de que”, doncs venia de que —perquè aquí puc escriure com vulgui— aquests últims dies, no sé quants, perquè això sí, no miro els improvisats anteriors, només miro el número d’articles penjats al bloc i aquest número em surt només d’obrir l’administrador, de manera que puc penjar l’article amb el número que li correspon, quan premo el botó de nou article, sense haver mirat cap text anterior, que això no ho faix per no condicionar-me. Llavors això voldrà dir que em repetiré un munt de vegades, i aquest “repetir-se” no m’agrada gaire, però és el que hi ha, em repetiré, deia, però si ho faig amb aquella alegria, alegria en el sentit de com aquell qui no vol, i sobretot amb una certa celeritat i agilitat, doncs l’article repetit ja farà el seu fet, i aquest fet de fer el seu fet no té res a veure amb el fet anterior, el fet del que —hehe, del que— parlàvem abans. I no sé què més, a veure si avanço una mica més, que demà encara tindré una estona per treballar, però després fins dilluns ja no res, i llavors els terminis se’m començaran a tirar al damunt, que tirar al damunt, encara que s’hi assembli, no té res a veure amb caure’s avall, eh?, no fotem—vull dir, no és l’antònim l’un de l’altre, que difícil és explicar les coses, perquè penses que només que tinguis tu al cap el concepte antònim ja es pescarà que parles d’antònim quan dius “tenir a veure”. Uf. Va.
dimecres, 18 de febrer del 2015
Improvisat 219
Em poso a improvisar i aquest cop no sé de què parlaré, o escriuré. És significatiu, em sembla, que tinguem tendència a dir “parlar” quan de fet escrivim. Suposo que és perquè els que escrivim molt, o bastant, i en canvi tendim a parlar poc ens expressem d’aquesta manera, escrivint. El nostre escriure és el nostre parlar. Fi de la teoria.
Però la teoria em porta als infinitius que acabem de fer servir com a substantius. Quan un verb el fem servir com a substantiu ens han dit que no ha de dur article, i ara m’acaba de sortir una coŀlecció de monosíŀlabs preciosa: ens han dit que no ha de dur. I hem encetat uns quants fronts perquè amb monosíŀlabs he recordat una breu conversa, o conversa breu amb l’A sobre si allò de les Ŀ amb el punt volat incorporat segueix vigent o no. Potser ja ho he explicat, que hi ha gent que diu que no. Ara hi ha gent que diu que no! Que és una llegenda urbana que s’hagi d’escriure ŀl i ĿL. Que hem de tornar a l·l i L·L! És ben veritat que cada habitant d’aquesta terra té el seu diccionari, la seva gramàtica i ara també la seva ortotipografia.
Però anem enrere, que ens hem deixat temes pendents. La cosa estava en els infinitius sense article. Em sembla tan absurda aquesta prohibició, o recomanació o el que sigui, quan tenim un munt de proverbis i de locucions que porten incorporat l’article, i ara no em sortirà cap exemple, perquè no em surten exemples mai, però sí, mira, “tocar el rebre”, a veure qui em dirà ara que l’article aquest és dolent. Va, home o dona, va!
I això ja no venia d’enlloc més, no tenim més qüestions per tancar. Ara, ahir vaig piular per Twitter una resposta a algú sobre un tema ortotipogràfic que era interessant, però naturalment ara no me’n recordo. Què era? No idea —dit en anglès, o sigui, no aidia; tot i que no sé si en anglès ho diuen, en realitat, perquè de vegades fem veure que diem coses en anglès, o en francès, o en italià i en realitat allà no les diuen. Però queda bé, és com donar un toc d’humor a la conversa. Ho veus? Conversa, una altra vegada. Parlo... escric! com si estigués parlant. I això ens passa crec que a tots els que escrivim, almenys als que escrivim improvisant. Però jo, encara que no improvisés, em penso que no corregiria aquests usos de parlar, conversar, etc. No sé si l’altra gent que escriu ho considera una imprecisió i ho canvia.
He tocat un tema important ara mateix —i ara mateix recordo que aquest ara mateix fa no gaire hi havia gent que el considerava espuri, que s’havia de dir ara com ara o ara per ara o ara. Ens emboliquem amb unes coses! Bé, el tema que acabava de tocar era parlar de la gent com a coŀlectiu homogeni. És absurd. Perquè cadascú fa el que li rota. No hi ha gent. No hi ha habitants de Catalunya excepte pel que fa al nombre. Vull dir que no hi ha coŀlectius que pensin o facin el mateix. Jo he escrit: “No sé si l’altra gent que escriu fa no sé què” i això és absurd, perquè l’altra gent no existeix, existeix cadascú, i aquest farà una cosa i aquesta una altra i si no és en el moment de votar no hi ha majories que es puguin esgrimir com a representatives. I fins i tot en el moment de votar, les majories són de votants, no de poble. El que passa és, això sí, que si aquesta majoria que ha estat votada, més ben dit, si el fi de la votació era un fi determinat, la gent que s’ha abstingut després no es pot queixar si aquella majoria pren decisions. Tu potser t’has quedat a casa i no has votat aquella gent, però podies votar i per tant sí que et representen. Has votat un altre grup però aquest altre grup ha quedat segon —i no pot formar majoria amb altres que superi la majoria del primer, esclar, i aquí encetaríem un altre tema sobre el qual no sé per què s’ha de discutir quan les competicions no són sobre qui acaba primer sinó sobre qui pot prendre decisions a partir de les votacions que s’han fet, i qui pot prendre decisions és qui té meitat més u, estigui formada com estigui aquesta meitat més u. Però ja he entrat en política, encara que sigui tan bàsica i tant de primer... anava a escriure d’EGB, però és clar, ara això ja no existeix. Tremendu: jo no vaig fer EGB i em vaig haver d’exercitar per traslladar els meus graus de primària i prebatxillerat i batxillerat —hi havia sis cursos de batxillerat— a l’EGB i al BUP a l’hora de parlar o d’escriure sobre aquests temes, i després això ha desaparegut i has de traslladar això al nou sistema de primària, ESO i batxillerat, i ara mateix —ara mateix!— ja no sé si quan dic ESO ho dic bé o també ha desaparegut.
Quina torrada que porto al damunt —i sóc conscient que la frase és castellana, però ara no se m’acut. Bueno, que no m’hi veig, ja està. I prou, que el rotllo d’avui ha sigut còsmic, tot i que em penso que hi hauré de tornar, perquè si no no faré re en tot el dia.
Però la teoria em porta als infinitius que acabem de fer servir com a substantius. Quan un verb el fem servir com a substantiu ens han dit que no ha de dur article, i ara m’acaba de sortir una coŀlecció de monosíŀlabs preciosa: ens han dit que no ha de dur. I hem encetat uns quants fronts perquè amb monosíŀlabs he recordat una breu conversa, o conversa breu amb l’A sobre si allò de les Ŀ amb el punt volat incorporat segueix vigent o no. Potser ja ho he explicat, que hi ha gent que diu que no. Ara hi ha gent que diu que no! Que és una llegenda urbana que s’hagi d’escriure ŀl i ĿL. Que hem de tornar a l·l i L·L! És ben veritat que cada habitant d’aquesta terra té el seu diccionari, la seva gramàtica i ara també la seva ortotipografia.
Però anem enrere, que ens hem deixat temes pendents. La cosa estava en els infinitius sense article. Em sembla tan absurda aquesta prohibició, o recomanació o el que sigui, quan tenim un munt de proverbis i de locucions que porten incorporat l’article, i ara no em sortirà cap exemple, perquè no em surten exemples mai, però sí, mira, “tocar el rebre”, a veure qui em dirà ara que l’article aquest és dolent. Va, home o dona, va!
I això ja no venia d’enlloc més, no tenim més qüestions per tancar. Ara, ahir vaig piular per Twitter una resposta a algú sobre un tema ortotipogràfic que era interessant, però naturalment ara no me’n recordo. Què era? No idea —dit en anglès, o sigui, no aidia; tot i que no sé si en anglès ho diuen, en realitat, perquè de vegades fem veure que diem coses en anglès, o en francès, o en italià i en realitat allà no les diuen. Però queda bé, és com donar un toc d’humor a la conversa. Ho veus? Conversa, una altra vegada. Parlo... escric! com si estigués parlant. I això ens passa crec que a tots els que escrivim, almenys als que escrivim improvisant. Però jo, encara que no improvisés, em penso que no corregiria aquests usos de parlar, conversar, etc. No sé si l’altra gent que escriu ho considera una imprecisió i ho canvia.
He tocat un tema important ara mateix —i ara mateix recordo que aquest ara mateix fa no gaire hi havia gent que el considerava espuri, que s’havia de dir ara com ara o ara per ara o ara. Ens emboliquem amb unes coses! Bé, el tema que acabava de tocar era parlar de la gent com a coŀlectiu homogeni. És absurd. Perquè cadascú fa el que li rota. No hi ha gent. No hi ha habitants de Catalunya excepte pel que fa al nombre. Vull dir que no hi ha coŀlectius que pensin o facin el mateix. Jo he escrit: “No sé si l’altra gent que escriu fa no sé què” i això és absurd, perquè l’altra gent no existeix, existeix cadascú, i aquest farà una cosa i aquesta una altra i si no és en el moment de votar no hi ha majories que es puguin esgrimir com a representatives. I fins i tot en el moment de votar, les majories són de votants, no de poble. El que passa és, això sí, que si aquesta majoria que ha estat votada, més ben dit, si el fi de la votació era un fi determinat, la gent que s’ha abstingut després no es pot queixar si aquella majoria pren decisions. Tu potser t’has quedat a casa i no has votat aquella gent, però podies votar i per tant sí que et representen. Has votat un altre grup però aquest altre grup ha quedat segon —i no pot formar majoria amb altres que superi la majoria del primer, esclar, i aquí encetaríem un altre tema sobre el qual no sé per què s’ha de discutir quan les competicions no són sobre qui acaba primer sinó sobre qui pot prendre decisions a partir de les votacions que s’han fet, i qui pot prendre decisions és qui té meitat més u, estigui formada com estigui aquesta meitat més u. Però ja he entrat en política, encara que sigui tan bàsica i tant de primer... anava a escriure d’EGB, però és clar, ara això ja no existeix. Tremendu: jo no vaig fer EGB i em vaig haver d’exercitar per traslladar els meus graus de primària i prebatxillerat i batxillerat —hi havia sis cursos de batxillerat— a l’EGB i al BUP a l’hora de parlar o d’escriure sobre aquests temes, i després això ha desaparegut i has de traslladar això al nou sistema de primària, ESO i batxillerat, i ara mateix —ara mateix!— ja no sé si quan dic ESO ho dic bé o també ha desaparegut.
Quina torrada que porto al damunt —i sóc conscient que la frase és castellana, però ara no se m’acut. Bueno, que no m’hi veig, ja està. I prou, que el rotllo d’avui ha sigut còsmic, tot i que em penso que hi hauré de tornar, perquè si no no faré re en tot el dia.
dimarts, 17 de febrer del 2015
improvisat (no he mirat al tauler el número que tocava)
Mort de son avui, des de les dotze que estic lluitant-hi i no me0n surto. Ahir no, o no tant, o ara no recordo si vaig fer un improvisat, em sona que no, o si el vaig fer em fa quedar esborrat.
Ara se m’esborra tota mena de coses d’aquestes, que he fet, que no he fet, que faig de fer. I la veritat és que és una mica horrorós, perquè l’improvisat rai, que no pot fer mal a ningú —espero que ningú no prengui mal per aquests esbarzers idiotes, eh?—, però quan són altres coses...
Ahir, per exemple, m’havien de fer una anàlisi. Bé, abans ara anàlisi i ara és analítica, que queda més xulo. Doncs has de recordar un munt de coses. Primer, t’has de llevar a temps, perquè si no, si et lleves just, després ja vas tot el dia de c..orcoll. Després t’has de recordar de no esmorzar. No sabia si podia o no beure aigua, de manera que no havia de tenir l’ampolla d’aigua a la tauleta de nit. Després m’han dit que sí, que podia beure aigua, i sobretot en el meu cas, o sigui, quina ràbia. No beure a galet, però sí xarrupar-ne. En fi, podia fer coses d’aquestes i me n’he privat davant el manament “dejú 12 h”, que era el que posava el paperet, i després altres coses que els havia de portar i que també m’havia de recordar com fer-ho per fer-ho correctament. No entro en detalls però recordar aquestes coses a la nit o al llevar-te no és fàcil, havíeu de veure tota la casa plena de paperets i de coses per ensopegar.
Però estàvem en la memòria i me n’he anat per carrers secundaris. Però no sé què volia dir sobre la memòria i ara si m’aturo gaire estona això no servirà de res, perquè del que es tracta és de desvetllar una mica les neurones, cosa que de moment no estic aconseguint.
Veus?, ara m’havia oblidat d’una cosa, que és que demà és Dimecres de Cendra —s’ha d’escriure així, amb majúscules, hi creguis o no, perquè això és com la Festa dels Súpers o el Dia Internacionals del Pa amb Tomàquet, que no sé si existeix. Doncs el Dimecres de Cendra és important per a mi, m’haig de recordar d’una cosa que ara no explicaré perquè això no és un dietari ni tampoc una trona de capellà, jo no sóc capellà, d’això també me n’haig de recordar, no, d’això no cal que me’n recordi, això és una cosa que saps de sempre i per tant no depèn de la memòria, del que t’has de preocupar és de no actuar com si fossis un capellà, que siguis creient i que facis el que solem fer els catòlics els Dimecres de Cendra ho pots explicar però com que ja ho sap tothom tampoc..., bé, potser hi ha gent que no ho sap perquè no li ho han explicat mai, ara hi ha gent que aquestes coses no les sap, ja ha passat una generació com a mínim, és veritat, doncs és interessant i curiós, als catòlics, demà, si anem a l’església ens posen al cap un pessic de cendra —és cendra de palmera, si no m’equivoco, de branca de palmera— i el mossèn et diu que et recordis que ets pols i que tornaràs a la pols, i penses, quin mal gust, quines ganes de fer malbé el dia, però jo dic, jo ja hi penso molt, que aquí hi som per poca estona —i per això cal treballar i per treballar cal fer improvisats de tant en tant perquè si no la son no et deixa treballar—, jo hi penso bastant, però hi ha gent que potser no se’n recorda tant, gent que va a l’església, per exemple, i que tenen molta pasta i no la comparteixen, o gent que maltracta altra gent, o gent que fa coses dolentes i quan dic coses dolentes dic crims, doncs que la gent catòlica som com tothom i per tant també hi ha de tot això, i llavors que et recordin que això d’aquí és pols i que si ets creient val més que et calcis perquè rere la pols hi ha una ànima que no és pols i que tot això que has fet o que no has fet i havies de fer, doncs, nano, nena, et demanaran comptes, ets pols però no tot s’acaba aquí, i llavors, ja ho dic, va bé que ens ho recordin.
I m’he animat, tu, amb aquesta sessió de semiproselitisme.
Ara se m’esborra tota mena de coses d’aquestes, que he fet, que no he fet, que faig de fer. I la veritat és que és una mica horrorós, perquè l’improvisat rai, que no pot fer mal a ningú —espero que ningú no prengui mal per aquests esbarzers idiotes, eh?—, però quan són altres coses...
Ahir, per exemple, m’havien de fer una anàlisi. Bé, abans ara anàlisi i ara és analítica, que queda més xulo. Doncs has de recordar un munt de coses. Primer, t’has de llevar a temps, perquè si no, si et lleves just, després ja vas tot el dia de c..orcoll. Després t’has de recordar de no esmorzar. No sabia si podia o no beure aigua, de manera que no havia de tenir l’ampolla d’aigua a la tauleta de nit. Després m’han dit que sí, que podia beure aigua, i sobretot en el meu cas, o sigui, quina ràbia. No beure a galet, però sí xarrupar-ne. En fi, podia fer coses d’aquestes i me n’he privat davant el manament “dejú 12 h”, que era el que posava el paperet, i després altres coses que els havia de portar i que també m’havia de recordar com fer-ho per fer-ho correctament. No entro en detalls però recordar aquestes coses a la nit o al llevar-te no és fàcil, havíeu de veure tota la casa plena de paperets i de coses per ensopegar.
Però estàvem en la memòria i me n’he anat per carrers secundaris. Però no sé què volia dir sobre la memòria i ara si m’aturo gaire estona això no servirà de res, perquè del que es tracta és de desvetllar una mica les neurones, cosa que de moment no estic aconseguint.
Veus?, ara m’havia oblidat d’una cosa, que és que demà és Dimecres de Cendra —s’ha d’escriure així, amb majúscules, hi creguis o no, perquè això és com la Festa dels Súpers o el Dia Internacionals del Pa amb Tomàquet, que no sé si existeix. Doncs el Dimecres de Cendra és important per a mi, m’haig de recordar d’una cosa que ara no explicaré perquè això no és un dietari ni tampoc una trona de capellà, jo no sóc capellà, d’això també me n’haig de recordar, no, d’això no cal que me’n recordi, això és una cosa que saps de sempre i per tant no depèn de la memòria, del que t’has de preocupar és de no actuar com si fossis un capellà, que siguis creient i que facis el que solem fer els catòlics els Dimecres de Cendra ho pots explicar però com que ja ho sap tothom tampoc..., bé, potser hi ha gent que no ho sap perquè no li ho han explicat mai, ara hi ha gent que aquestes coses no les sap, ja ha passat una generació com a mínim, és veritat, doncs és interessant i curiós, als catòlics, demà, si anem a l’església ens posen al cap un pessic de cendra —és cendra de palmera, si no m’equivoco, de branca de palmera— i el mossèn et diu que et recordis que ets pols i que tornaràs a la pols, i penses, quin mal gust, quines ganes de fer malbé el dia, però jo dic, jo ja hi penso molt, que aquí hi som per poca estona —i per això cal treballar i per treballar cal fer improvisats de tant en tant perquè si no la son no et deixa treballar—, jo hi penso bastant, però hi ha gent que potser no se’n recorda tant, gent que va a l’església, per exemple, i que tenen molta pasta i no la comparteixen, o gent que maltracta altra gent, o gent que fa coses dolentes i quan dic coses dolentes dic crims, doncs que la gent catòlica som com tothom i per tant també hi ha de tot això, i llavors que et recordin que això d’aquí és pols i que si ets creient val més que et calcis perquè rere la pols hi ha una ànima que no és pols i que tot això que has fet o que no has fet i havies de fer, doncs, nano, nena, et demanaran comptes, ets pols però no tot s’acaba aquí, i llavors, ja ho dic, va bé que ens ho recordin.
I m’he animat, tu, amb aquesta sessió de semiproselitisme.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)