dimecres, 25 de febrer del 2015

Improvisat 223

Doncs això.

Quina torradaaaa, Déu meu, quina torrada. No sé si era ahir que comentava que la plantilla del word, per defecte, se m’obria amb lletra Calibri, o calibri, no sé per què l’he de posar amb majúscula, o en majúscula, que no sé mai com és o si es pot dir de les dues maneres, jo crec que sí. Doncs avui no se m’ha obert amb calibri sinó amb la típica times, aquella tan avorridota i seriosa. Una times, no sé quina. Tot i que ara hi ha lletres d’aquesta família, més ben dit, lletres que no són d’aquesta família però s’hi assemblen, i ara no em feu dir noms però n’hi ha, i dic que no em feu dir noms perquè a l’hora dels exemples sóc fatal. Però aquesta és times, segur. A la plantilla de Blogguer sortirà la de sempre és clar, perquè allà té per defecte la lletra..., la lletra no me’n recordo, no m’enrecordo mai a l’hora de dir noms, a l’hora de dir exemples. En fi.

A més de no sortir-me els exemples quan toca —cosa que és humiliant, perquè sembla que no ho sàpigues, i sí que ho saps— el que em passa és que sóc lent. Però això és nou. M’he fet lent. No sé si és la son o què, però fent les mateixes coses i, al meu parer, tal com jo les visc, a la velocitat de sempre, trigo el doble. I això és una tragèdia. Aquest matí, per exemple, em pensava que havia anat com un coet a l’hora de llevar-me, dutxar-me i fer-me el llit... i un desastre, no us dit el temps que m’hi he estat perquè us escandalitzaríeu. O us preocuparíeu massa, i no és això. Però jo escric aquí com si parlés sol, més ben dit, com si parlés amb algú, i en realitat parlo sol, eh?, que quedi clar, si algú llegeix això, està sentint un soliloqui personal, eh, eh?, vull dir això és confidencial —ja m’imagino els agents de la CIA apujant el volum en aquest moment exacte, a veure que ve a continuació.

Doncs a continuació no ve res perquè tot això no és res, és fum, és passar l’estona, és mirar d’eixorivir-me, que és una paraula que últimament dic molt perquè m’agrada molt. I ahir vaig aprendre una expressió nova, de la família de les locucions a la nostrada, a la..., a la, no se m’acuden més exemples, però n’hi ha més, de a+la+adjectiu. Doncs la nova —per sort aquesta sí que me’n recordo—, que vaig sentir a T, era “a la plegada”, que vol dir alhora, al mateix temps. No em digueu que no és fascinant? Ja vaig mirar si la trobava a l’Espinal o a l’Alcover, a la veu plegar, però no, no hi és, però és igual, és boníssima, s’entén a la primera, segueix una estructura ben catalana i a la plegada  utilitza una arrel supercatalana, plegat, amb l’accepció aquella que té de junts, hem arribat plegats, hem arribat a la plegada. Fantàstic.

De fet, potser ni caldria que aparegués al diccionari, perquè com dic no hi ha secret al darrere, i aquí en comptes de no hi ha secret confesso que el que m’ha vingut al cap és “no hi ha trampa ni cartró”, traduint sobre la marxa, però no l’he escrit per respecte a qui em pugui escoltar, això no es fa, i segur que hi ha expressions supernostrades per dir això mateix però no em surten, i no em surten en aquest cas per la falta de memòria i també per la maleïda diglòssia.

I m’he entretingut massa en aquest improvisat, he arribat als vint-i-dos minuts i vint són màxim, així que adéu-siau. Un dia parlarem de l’adéu-siau, o de l’adéu, i de la relació amb deunidó, que hi ha gent que no li agrada i diuen que com és possible i tal.