Improvisat 343

Àpala, tornem-hi, sóc jo i estic adormit. O m’he adormit, més exactament, perquè suposo que si estigués adormit no podria escriure ni fer res suposadament voluntari. Anava a escriure racional, però he parat a temps, perquè ja sé que aquests escrits no sóc racionals. La veritat és que no sé si una persona adormida pot fer coses, vull dir, no sé fins a quin punt adormit vol dir que dorm. Però ara no ho miraré al diccionari, esclar, perquè llavors ja no seria un improvisat, seria una altra cosa.

Suposo que en aquests improvisats ja he dit i redit mil vegades les mateixes coses, perquè per a tant no dona el meu caparró. I fixeu-vos que he escrit dona i no dóna, perquè ja m’hi estic acostumant, i és que al final t’acostumes a tot. Ara, reconec que el dona i el soc són els més difícils, perquè ja tens els dits acostumats a anar a la banda dreta del teclat i buscar l’accent abans de posar la vocal.

No m’està sortint aquest improvisat, i és perquè estic molt adormit, o endormiscat, o superat per la son o com s’hagi de dir, el cas és que no me’n surto, vull dir, no sé què dir, m’aturo massa i em surt una cosa massa trellada, quan escric massa trellat vull dir que soc massa jo, o sigui, que rumio massa, i això és incompatible amb els improvisats. Els improvisats, tal com ho van establir els nostres fundadors, han de ser textos més aviat caòtics, si tenen massa trellat vol dir que no s’han improvisat, que rumies massa, i això és el que m’està passant, sí, escric ràpid, això és veritat, però tot és massa... ara no sé com s’ha de dir, que escric massa com si fos per publicar-ho, i no, amics, no pensava publicar-ho, és per als improvisats, que sí, és veritat, es publiquen, però es publiquen d’aquella manera, això és com les postveritats, que dius una trola però amagada de veritat, o més ben dit, has dit una trola i després fas veure que el que volies dir era el contrari, o ho maquilles perquè quedi com si no ho haguessis dit, ara no sé si la postveritat és exactament això, perquè se n’han escrit llibres i no n’he llegit cap, ni els penso llegir, ja tinc prou teories al cap per afegir-ne de noves, de noves, suposant que siguin noves, que això s’hauria de veure, hi tantes coses que s’haurien de veure, t’ho diuen sovint, sobretot la gent que viatja, això s’ha de veure, allò s’ha de veure, i a mi cada vegada em fa més mandra viatjar, de debò, i més si és per veure coses, si fos per veure persones encara, i de vegades ho faig, un pim-pam i ja hi ets, i sempre se’m fa curt, però és per veure gent, no per veure coses, i el que em supera és lo dels avions, no per l’avió, anar amb l’avió m’encanta, però tot el trasbals que suposa poder pujar a l’avió, i ara els trens els fan iguals, abans arribaves a l’estació, compraves el bitllet i pujaves al tren quan en passava un, i ja estava, ara no, ara has de fer un munt de coses, i l’altre dia que volia pagar amb targeta en una màquina de bitllets, doncs no me la volia, i llavors què fas, estàs perdut, perquè demanava l’import exacte o targeta, i la targeta no, que anés al banc a veure què passava, i no passava res, perquè després vaig pagar un te i una cervesa, que la cervesa no era per a mi eh?, i al final vaig anar a buscar canvis i vaig perdre dos trens però vaig poder superar l’obstacle, però a mi una cosa d’aquestes em deixa esgotat com a mínim per a la resta del dia, i llavors si vas a veure una persona què fas, mira, li dius, estic esgotat, no puc fer visita, deixem-ho córrer, perquè a més jo soc una d’aquelles persones que sí que té mòbil i en aquest cas hauria anat bé, però jo el meu no el portava al damunt, i a més resulta que no tenia el número de l’altra persona, i després vam aclarir que era impossible que el tingués perquè l’havia canviat o no sé què havia fet, però sigui com sigui jo no portava el mòbil perquè allò no era cap trajecte d’aventura, se suposava que no havia de passar res, i llavors ja no el porto, o no, sí que el portava!, ara me’n recordo, i vaig trucar i no contestava, però és que això de trucar quan estic nerviós perquè alguna cosa no està funcionant com hauria de funcionar, en aquest cas la màquina dels bitllets, i els trens que estava perdent, i encara sort que en passen sovint, em poso molt nerviós, com deia, i llavors quan engego el mòbil, perquè el tinc apagat, no encerto el número de la contrasenya que li haig de posar i en comptes del número del mòbil en teclejo un altre, que deu ser el del banc, vull dir, el de la targeta del banc, que aquesta és una altra, la dificultat que tinc per fer servir la targeta del banc, són coses molt difícils de fer servir, has de tenir al cap un munt de coses per fer-ho bé, perquè llavors et pregunten si vols còpia i jo no sé de quina còpia em parlen, i de vegades no et diuen res i de vegades et diuen que teclegis el número secret i llavors jo teclejo el del mòbil perquè estic nerviós, i llavors la targeta es bloqueja, que és el que sol passar. Total, és un drama.

Improvisat 342

Ei, que ja quasi ni me’n recordava. Per què he escrit quasi i no gairebé, que seria el més natural d’un catalanoparlant? Perquè el que m’ha vingut al teclat ha sigut casi, i encara sort que he pogut rectificar en dècimes de segon i no deixar-me caure en el pendent bla bla bla.

Som policies de nosaltres mateixos. En la llengua, vull dir. I està bé que sigui així una mica, perquè si no escriuríem i sobretot parlaríem fatal. O no parlaríem, perquè no en sabem prou. L’altre dia vaig dir en una reunió: sembla mentida quines errades tan grosses cometem o comet la gent quan escriu en català, això en castellà no passa tant. I anava a dir que era cosa de la diglòssia, però de seguida hi va haver persones que em van rebatre la idea que en castellà no passava. I tant si passa, diuen, en castellà s’escriu fatal.

Bé, no és el meu cas, deu ser pel bagatge que porto al damunt d’anys i panys, i encara dura, de lectures en espanyol, no prou compensades amb les catalanes, sempre escasses, que se’m fa sempre més difícil trobar la paraula exacta... bé, sempre sempre no, que ara cada cop més em passa que no recordo com es diu una cosa en espanyol. Però són moments excepcionals, em passa molt més al contrari.

La diglòssia, i és impossible que afini això que estic escrivint si el tema és la diglòssia. Encara més, és impossible que l’improvisat serveixi per eixorivir-me ni una mica si el tema és la diglòssia o, en general, qualsevol tema d’aquests que requereix una mica de precisió quan parles. O sigui, no em serveix de res, cosa òbvia. Llavors, per què escric?, per què continuo teclejant? Perquè voldria perdre de vista aquest tema de què parlàvem i parlar de no res, deixar-me anar i deixar que els dits vagin cap aquí i cap allà, i llavors pot ser que els ulls s’acabin d’obrir i el cap es desemboiri una mica i sigui més fàcil un cop acabat l’exercici que el Peric pugui fer alguna cosa de profit aquest matí, o més ben dit, el que queda de matí, que ja no és gaire.

Però no se m’acut gaire res, estic sec, ha marxat l’altra qüestió, gràcies a Déu, i ara penso que em vaig inventar una manera de dir gràcies a Déu que no era tan explícita, era, és veritat, gradeu. Gradeu, gradeu. La Pepeta ja es troba més bé avui, gradeu. Mira, diu un, ha sortit el sol després de cinc dies ennuvolats. Gradeu, diu l’altre. I així. És que veig que gràcies a Déu ja no ho diu gairebé ningú i dir per sort o afortunadament em sembla molt poc, diguem-ne, col•loquial, autèntic, en canvi gràcies a Déu, aglutinat o no, ho trobo autèntic. Direu: és antic. No ho sé, potser és antic, però sents gràcies a Déu i de seguida t’imagines una cara, una figura humana, algú que t’ho diu, cosa que no passa amb per sort o afortunadament. Em sembla, vaja. Sóc un home antic, potser? Sí, ja pot ser. Potser i pot ser, suposo que ja us hi heu fixat, la gent no es fixa en aquestes coses, en com són de boniques, com la diferència entre un perquè i un per què. Quina llàstima. I en canvi són coses molt importants, defineixen trets essencials de la llengua, et diuen com has d’escriure exactament això que dius perquè s’entengui. I en això tothom hi està d’acord, i en canvi en salvar un gràcies a Déu, o un gradeu, no hi ha manera, com si fos una cosa optativa, que sí, que és optatiu, que no és essencial, no és estructural, però és important, és expressivitat, és com el deunidó, que ara ens diuen que s’ha d’escriure Déu-n’hi-do, o déu-n’hi-do, és a dir, que encara haurem d’esperar vint anys més, quan ja semblava que estàvem a punt d’arribar al deunidó.

Uf, deunidó com m’he embalat. I ara direu i per què has escrit deunidó si t’han dit que no s’escriu així? Doncs perquè aquí escric com em dona la gana, només faltaria, vostè qui s’ha cregut que és, eh, eh, es pensa que és el xèrif, doncs no, aquí no hi ha xèrifs, jo escric com em passa pel... deixem-ho que encara prendríem mal.

Improvisat 341

Aquesta nit m’he desvetllat amb una idea boníssima i he perdut el son i com sempre passa en aquests casos les idees boníssimes de la nit són no res si intentes escriure-les, vull dir que queden en una bestiesa ingènua. I aquesta és l’única idea que tenia ara per començar aquest improvisat i ara ja no sé què més diré, perquè de vegades dius, va farem això, o farem allò, i en realitat només tens una idea, una idea més aviat pobra, però potser t’hi llences, perquè no tens alternativa, perquè t’adorms i ja ho has provat tot, i bé, et quedes encallat a la primera, que és el que m’està passant a mi ara mateix, que no sé com continuar i encara gràcies de tot el que he escrit.

Guanyo temps saltant de paràgraf com un bambi gràcil i saltaire, no sembla que es pugui dir saltaire, ara el word m’ho ha subratllat, però atenció perquè ara has d’anar molt amb compte amb els correctors perquè perquè perquè, no, anava a dir que havia canviat l’ortografia, tot allò dels diacrítics i tal, però justament allò era una cosa que havies de tenir en compte abans i ara ja... calla, sí, perquè si tots els diacrítics que abans escrivies ara no els escrius, doncs no passa res, perquè sense accent també... però calla, perquè ara si els escrius serà falta, o sigui, que el corrector t’enganyarà, perquè tu potser escriuràs una paraula que ara ja no duu accent amb accent i el word no te l’assenyalarà i tu estaràs tan tranquil pensant-te que tal i en realitat... però calla, perquè han dit que hi ha un temps de transitorietat, així que podem estar tranquils durant aquest temps, i no hi ha cosa que em posi més nerviós que els temps de transitorietat o que les transitorietats mateixes, per mi o sí o no, i deixa’t estar de punyetes, per això deia jo que si treien els diacrítics que els treguessin tots, tu, i així... i jo que tinc tendència a escriure treguessin i tot això, vull dir escric aquesta primera e, de primeres, en tota la conjugació del verb treure, que sí, que ja sé que també és traure, però si deixen que sigui treure per què no deixen que posem la e tota l’estona, doncs no, pots escriure treure, i fins i tot trec, esclar, i altres, però després no pots escriure treiem i treurem ni companyia, no, te les subratlla el word totes, o sigui que són falta, has de recordar que aquest verb la e canvia a a després dels primeríssims compassos, i és això el que deia, per què ens passa això, per què som tan desgraciats que hem d’estar tota l’estona pensant no en com es pronuncien les coses sinó en com diu la regla que s’han d’escriure, doncs amb els diacrítics igual, tu, si saps que els monosíŀlabs no s’accentuen per què els havíem d’accentuar fins ara, doncs, pels ditxosos diacrítics, i aquesta de ditxosos l’he escrita a propòsit, o expressament, i ara penso en aquest aŀlot del qual hem parlat aquests dies que parla un català exquisit però amb algunes paraules castellanes que ell ha mamat segur que des de petit, però la fonètica, la sintaxi, la construcció, els raonaments, tot és espectacular, i els mateixos, però exactament els mateixos que normalment ataquen la tele catalana ara han lloat aquest noiet que fa de pastor, i no diuen res dels seus castellanismes, els semblen normals, suposo, encara més, el fan més autèntic, i llavors penses que el que molesta de la TV3 no són els castellanismes sinó que parlin en català central, normalment, i jo no sóc qui ha de defensar la Tv3, entre altres motius perquè no la miro, però la veritat és que se m’ha fet curiós que passés això d’aquest pastoret i hagin sigut tot aplaudiments, els meus aplaudiments també, esclar, perquè m’he quedat de pasta de moniato i fins i tot he pensat que era massa bonic per ser real, que potser era un actor i una sèrie de ficció, però no, no, es veu que és de veritat, i ja no sé què deia però estic esgotat de manera que ho deixo córrer.

Improvisat 340

La torrada d’avui és còsmica i dura des de l’hora mateix que ha tocat el despertador, ni un minut menys. No sé si se n’ha de dir torrada, és el que m’ha sortit, aquestes coses passen, el que volia dir és que ja estava grogui abans de prendre el còctel, no era una cosa com les de cada dia, i el problema pot haver sigut, o segur, vaja, que ahir a la nit vaig afegir un producte d’última hora al còctel, una cosa que em semblava que podria anar bé per al refredat d’aquesta setmana, perquè heu de saber que jo de refredats en gasto un per setmana, si fa no fa, o almenys un cada cop que canvia una mica el temps, com ara ha canviat, no cal que us digui que ja tinc l’edredó al llit des de fa dies, des que va començar a fer una mica de fresqueta i si no ho vaig fer abans va ser perquè encara no hi havia pensat, perquè si hi hagués pensat l’hi hauria posat abans, són tantes coses les que has de pensar que de vegades penso que me les hauria d’apuntar, però llavors penso que són tantes que passaria mitja vida apuntant i l’altra mitja llegint el que havia apuntat i llavors no tindria temps de fer-ho, però és veritat que són moltes coses i sort que no les fem, la majoria, pensant, les fem per rutina, perquè si les féssim pensant faria temps que hauríem esgotat la capacitat de pensar del cervell, que sí, que ja sé que tendeix a l’infinit, però no és així, hi ha coses que potser queden gravades allà al fons, d’acord, però després no hi ha manera de fer-les arribar al primer pla, penses en aquells pàrquings que tenien els cotxes amagats al fons si te’n descuidaves i l’anaves a recollir massa temps després d’haver-lo deixat, i llavors l’encarregat tenia feina a moure cotxes fins que arribava al teu i hi podies pujar i anar-te’n, i llavors la família t’esperava al carrer perquè al garatge era impossible i perillós esperar-se amb paquets i cistells i criatures mentre tots aquells cotxes es movien, que semblaven el joc aquell d’anar col•locant peces per poder descartar grups, ara no sé com es diu, em penso que hi he jugat una vegada o dues, però no ara que n’hi ha una versió als mòbils, que jo no tinc mòbils d’aquests però ho he vist al bus, sinó fa anys i panys, que n’hi havia una versió mecànica, o sigui, amb peces físiques que es movien en un tauler, jo de jocs d’ordinador, o virtuals només conec el del tennis i aquell del buscamines i també un solitari, però ara fa anys que no m’hi dedico perquè tinc feina i quan no tinc prou feina m’estimo més fer altres coses com llegir o també el twitter o conversar amb la gent i dir bestieses, però sobretot llegir i, esclar, escriure, escriure, però ara passa que amb els còctels puc llegir més aviat poc perquè m’adormo i llavors és quan ve allò de les altres possibilitats que he dit, i no sé si les he dit totes, suposo que no, però és difícil recordar-se de tot quan improvises, ja ho he dit.

Aquests dies hem estat bastant entretinguts amb un grup d’amics amb la cosa aquesta dels diacrítics, que és quan penses que un poble com aquest que parla dels diacrítics a les xarxes socials com si els hi anés la vida és un poble imbatible, i ja sé que és un tòpic perquè ho ha dit molta gent però és que no se m’ha acudit res més i prou feina tinc a encertar tecles, tot i que després hauré de fer una repassada perquè deixo moltes paraules subratllades i això vol dir que les he escrit malament, m’he deixat alguna lletra o n’he escrit alguna de més, el que em passa més sovint és que introdueixo, o insereixo, que bonic, una lletra de més a la paraula que escric, i això ho faig més quan em tremolen els dit, que ara em tremolen una mica, però no és perquè estigui espantat sinó que és pel còctel, perquè no sé si sabeu... sí, sí que ho sabeu, però mare meva, què més podria dir, potser que avui justament fa vint anys que es va morir la meva àvia i la bona dona va tenir la sort que es va morir sense que se li haguessin mort abans cap dels seus descendents, i mira que érem i som colla, ni descendents ni descendents polítics, o sigui, que érem una corrua de gent que miraves i no acabaves de mirar, una vegada ens vam fer una foto, quan encara quedava molta gent per néixer de la generació posterior a la meva... ui, però havíem dit que aquí no explicaríem coses familiars, meves sí, però de la família no, bé, això ja està dit i em penso que no he dit res fora de lloc, el que passa és que ha coincidit l’improvisat amb l’aniversari i mira, quan improvises et saltes principis que havies dit que respectaries, és inevitable, ahir per exemple em van explicar d’un comiat funerari que van passar coses... bé, un dels presents em va dir que quan es mor algú dels teus tens dret a fer el que et doni la gana, no, no era això, però una cosa com que era disculpable el que poguessis fer aquell dia, encara que sigui de vergonya aliena per als assistents, no dic que puguis fer el que vulguis respecte al difunt sinó respecte a tu mateix, vull dir, que et pots posar en ridícul i fer coses que normalment no faries, però que aquell dia, que estàs trasbalsat, qui et vegi no s’ha d’estranyar de res del que facis perquè no hi ets tot, i ara m’he ficat en una plantació perillosa, de manera que val més que acabem, i a més això ja s’ha fet prou llarg, encara que anem molt bé de temps. A veure si em dura la benzina, una mica més desvetllat sí que ho estic.

Improvisat 339

De vegades, t’ho prometo, tinc sensació de The Day After, com si fos impossible que hi hagués ningú o almenys com si fos impossible que hagués sobreviscut gaire gent al desastre, i és que sembla que sigui un desastre tu, quin desastre, quin mareig, no ha caigut tothom per la borda, no s’adona ningú que això s’acaba?, com és possible que la gent sigui més o menys feliç, i llavors la llum, ells no prenen còctels com els teus, però teòricament els meus còctels estaven disminuint, ja anaven de baixada, i llavors què, doncs llavors vol dir que el dallonses continua, el naufragi, això, que no em sortia, els còctels tenen menys coses, menys components i menys quantitats però continuen fent els mateixos efectes i alguns dies més, no sé si és a causa de les interaccions amb altres coses, però el cas és que avui és bastant naufragi, aguanto la vista fixa davant la pantalla, sobretot si és un full de paper, vull dir un full de text, però si hi comença a haver coloraines i coses que es bellugues o que s’apaguen i s’encenen ja comença a haver-hi allò, naufragi, hi veig doble, i a més de tot això, amb full en blanc o davant d’internet o del telegram o del que sigui, si hi ha coloraines i moviments, o lletres diferents, de grandàries diferents i tot això, ja tot comença a donar voltes i per això em sembla que s’acaba, que és el món que dóna voltes, però miro per la finestra i veig nens i nenes feliços que fan la pausa de mig matí de l’escola del costat i penso que no, que no és el món, que sóc jo, i ja em quedo més tranquil. Haig d’aconseguir una butaca per al despatx per a aquestes situacions de crisis, però penso que si porto una butaca aqui, que fa molts anys que tinc ganes de fer-ho, amb els còctels que prenc em puc quedar clapat fins al vespre, o fins demà, o fins que s’acabi el món de debò, ah ho, perquè si m’espero masses hores sense prendre còctels hi pot haver mal rotllo, a part de despertar-me, o sigui, no és qüestió de despertar-se ni d’eliminar la son ni la causa dels rodaments del món, és qüestió d’aguantar, sí, Peric, aguantar, ja queda poc, això és com la independ, ui, no, que no, que aquí vam dir que no parlaríem d’això, ni parlar-ne, a més és molt diferent, era només una broma, no us ho prengueu en sèrio, eh, de debò, el que volia dir és que simplement ja passarà, a més sol passar en no gaire temps, una hora, i llavors ja està, ja pots continuar adormint-te normalment davant la pantalla però sense que rodi el món sense tornar al born, perquè aquí el món no torna, se’n va, és un món que gira per l’espai sideral, com deia aquell, en certa manera és divertit si t’ho prens bé, jo sempre dic el mateix, és qüestió de prendre-s’ho bé i ja està, ja passarà, i llavors no ho veuré tot tan negre, uf, una mica ja ha passat, però quina mala estona, ara no tornaré a mirar coses al meu voltant perquè cada cop que giro el cap, com he fet abans quan he mirat per la finestra m’ha girat els ulls el doble de de pressa, no sé si això s’escriu així, de de pressa, queda estrany, potser hauria d’haver escrit el doble de ràpidament, o el doble de ràpid, que aquest és un dels adverbis que admet la forma sense ment, si no vaig errat, però no em feu gaire cas perquè avui, bé, no ho torno a explicar, en qualsevol cas aquí sempre improviso, si voleu coses més rumiades aneu a l’altre bloc, o als altres blocs, que sí, que no m’acostumo a dir-ho de l’altra manera, a mi m’agrada més bloc, de debò, no sé per què però és així, no entenc per què ho van canviar, i ara em penso que deixaré això perquè no té cap ni peus i avui deu ser especialment horrorós aquest improvisat perquè realment l’he començat molt malament però ara ja estic més bé, esclar que abans de començar-lo, una estona abans, no podia ni obrir un word perquè no sabia ni on era, quines coses que passen, a veure si un dia s’acaben els còctels, o bé potser descobreixo que no sóc còctels sinó que ho porto a dins, llavors sí que serà divertit tot plegat. Bé, ho deixo.

Improvisat 338

Avui ja ha començat el dia malament i és miracle que hàgim arribat fins aquí. Miracle o milacre, que per allà baix ho diuen així. I no passa res. Ens capfiquem massa en aquestes coses, les maneres de dir. Són maneres de dir, no són discursos de recepció a la secció filològica! Doncs això.

I què, perquè això està sortint molt seriós. Està sortint, he dit, i recordo que l’altre dia un amic deia que els estics eren per al hoquei i prou. Es referia a estic fent, estic anant, estic dormint, no això no ho diem, perquè si estem dormint, o si dormim, més senzill, i això és el que volia dir el meu amic, doncs si dormim no podem dir que dormim, o sí, perquè si ens desperten un moment sí que podem dir que dormim, encara que en aquell moment exacte que ho diem no dormim, justament perquè ens han despertat o ens han desvetllat, que és el mateix i no sé per què ho dic de les dues maneres. Ho dic de les dues maneres perquè volia dir dues coses diferents però la segona se me n’ha anat del cap just quan estava dient, no!, quan deia la primera. Doncs és veritat que generalment els estics són per al hoquei i prou, però de vegades no, i ara no em feu dir exemples perquè ja sabeu que quan improviso, sigui per escrit o sigui oralment, sóc incapaç de recordar exemples adequats. Per fer-ho m’hauria d’aturar, i llavors ja no seria un improvisat, seria una altra cosa i suposo que no em serviria de res, perquè això només té una finalitat...

Ah, ara me’n recordo, havíem dit que podríem fer diàlegs, que seria més entretingut.

—Però diàlegs sobre què?

Aquesta és la cosa, que no ho sé, i no poso guions en les meves intervencions perquè se suposa que les meves intervencions no formen part del diàleg, sinó que jo sóc el narrador i els que intervenen són els altres, vull dir, vosaltres, ui quin embolic, si tothom sóc jo, estic molt malament, ja ho veieu.

—Per què dius que estàs molt malament?

Perquè dic coses bastant inconnexes i que no tenen gaire sentit.

—Però els improvisats ja eren això, no?

—Tens raó, carinyo, i t’agraeixo la teva comprensió, no sé què faria sense tu, t’ho he dit alguna vegada? O t’ho he dit mai? M’haig d’esforçar a fer servir aquests falsos adverbis negatius, ara no sé si són adverbis, em penso que sí, mai, res, ningú, etc., que segons com i en quina situació no són negatius sinó afirmatius

—Senyoreta, senyoreta

—Digues, maca

—Què vol dir adverbis falsos negatius?

—Ui, ara no t’ho sabria explicar, hauríem d’alentir massa l’escriptura i

—Per què?

—No, no sisplau, els perquès no, un altre dia t’ho explicaré, maco, ara no puc perquè estic fent

—Senyoreta, senyoreta!!!
—Acaba de dir un estic!!!
—Tens tota la raó, se m’ha escapat, no l’hauria d’haver dit, no sé què deia però no l’hauria d’haver dit, hauria d’haver dit una altra cosa, però ara ja no me’n recordo
—Senyoreta, senyoreta!
—Digueeees
—Per què quan li preguntem una cosa difícil sempre diu que ara no, que un altre dia?
—És que em pregunteu unes coses molt difícils
—Senyoreta, senyoreta!
—Però vostè és la mestra, no, per això li preguntem coses.
—Algú de vosaltres vol posar-se aquí a fer improvisats?
—Jo, jo, jo, jo!!!
—Doncs ho deixo, ja n’estic tipa per avui

Improvisat 337

Hola, sóc jo. Quina sorpresa, oi? Vull dir que segur que és una sorpresa per a tothom que ara, de sobte, hi hagi un improvisat i que a més a més el faci jo. Jo mateix! És increïble, no me’n sé avenir, que és una expressió que m’agrada molt i que he après als llibres.

Doncs m’adormo, i això que he rebaixat una miconeta els còctels. Es veu que tinc alguna cosa al cos que produeix adormidina, i l’adormidina fa que t’adormis, com el seu nom indica. Avui no parem de sorpreses. Doncs això, ja fa dies que m’adormo, de fet, des que vaig tornar de vacances, però si voleu que us digui la veritat em feia mandra tornar als improvisats. De fet, em costarà, crec, fer-ne més, perquè és una feinada. Sobretot és una feinada pensar-hi, recordar-se’n, vull dir, perquè feinada feinada, no gaire, és obrir un word i posar-se a teclejar bestieses, el que se m’acudeixi. Però em passa que ja estic completament convençut que ho he dit tot i que ara ja només em repeteixo em repeteixo em repeteixo, ho veus?, em repeteixo, ja no sé què dir, i llavors no serveix, l’improvisat no desperta neurones amagades que llavors podrien provocar un moviment general del cervell i això faria que alguna altra cosa es posés en marxa i la son passés a estar en segon termini, però ja no en queden, de neurones, totes s’han fet servir i totes han sigut atrapades pel còctel, o sigui, he aconseguit, amb això, que tot jo sigui una sola cosa bastant desgraciadeta, desgraciadeta en el sentit de malaguanyada o feta malbé, ara no sé si s’entén, no volia posar-me tràgic, no volia que truquéssiu al 112, vull dir, no parlo de desgràcia, sinó d’estar fet una desgràcia, no sé si s’entén, vull dir, bé, deixem-ho.

Què voleu que us expliqui? Seria interessant, amiguets i amiguetes, que de tant en tant diguéssiu alguna cosa, no ho sé, participéssiu en aquesta performança, que és una paraula que em va ensenyar P l’altre dia i que m’agrada, és nostrada, no és als diccionaris però no cal que hi sigui, tampoc hi és indepe i avui mateix l’Optimot diu que es pot fer servir tranquiŀlament, doncs ja està, performança, performança, indepe, indepe, però ara ja no sé què deia, ah sí, que diguéssiu alguna cosa

—Senyoreta, senyoreta!

Digues, digues.

—És que ara no sé què dir, només volia fer una intervenció, com que vostè deia que féssim intervencions doncs he fet una intervenció, però no tinc res a dir.

Molt bé, maca. Primer, no em digueu senyoreta, d’acord? És que normalment als homes no ens agrada que ens digueu senyoreta. Dic normalment. Ni senyoret, esclar, almenys en el meu cas. Si voleu fer una intervenció no cal que em digueu res, us fiqueu a la conversa i dieu la vostra, valen? No cal ni que aixequeu la mà.

—

Bé, no dieu res però almenys ho he intentat, fer un improvisat-conversa. El mal és que això ho faig ara i aquest recurs, que podria ser útil altres dies que se’m podrien acudir coses, no hi pensaré i l’improvisat em pensaré que ha de ser un monòleg. I no ho ha de ser, per què? El problema, com dic, és que és difícil que me’n recordi, perquè segur que ja he dit aquí més d’una vegada que la meva memòria no és ni de peix, potser de petxina, i encara, perquè les petxines se saben tancar quan veuen algú que s’acosta i és més gros que elles, o més gran. Vull dir, si detecten perill. Suposo que no es tanquen en el cas que el que s’acosti sigui més petit, perquè llavors deuen pensar que potser és bo per a menjar. I si és més petit però és un mosquit tigre, o alguna altra bestiola perillosa? Doncs tranquils, nens i nenes, perquè els mosquits tigre no solen nedar sota l’aigua i per tant no se solen acostar a les petxines, les quals no han de decidir, per tant, si es tanquen o no en aquest cas. No ho sé, tot això ho suposo, perquè no ho he mirat a la Viquipèdia, a més dubto bastant que la Viquipèdia expliqui alguna cosa sobre les relacions entre les petxines i els mosquits tigre.

Per sort, jo no sóc ni una petxina ni un mosquit tigre, o sigui que no m’haig de preocupar d’aquestes coses tan amenaçadores, que les pobres petxines deuen haver de rumiar moltes vegades cada dia: em tanco o no, és perillós o no? I els mosquits tigre també deunidó la feinada, tot el dia pensant si allò és una petxina menjamosquitstigre o és una altra bestiola inofensiva.

La vida és complicada per a tothom, ja ho veieu.