dimarts, 2 de febrer de 2016

Improvisat 323

No sé què em passa. Esclar que sé què em passa, em passa el que em passa sempre, però no se m’acudia res per començar a improvisar i se m’ha acudit aquesta mitja mentida. No sé si és una mentida, jo crec que hi ha mentides materials que no són mentides, fins i tot la paraula mentida se’ls fa gran, tu què et penses, tu, una mentida?, haha, una mentida és una altra cosa, és lletja, peluda i de color verd com un moc de malalt, amb tots els respectes pels malalts que secreten mocs verds, pobrets, i pobretes, no cal dir-ho, ara parlava en sentit figurat, però és veritat que has d’anar amb molt de compte per no ferir ningú. Haha, ara m’he pensat que em llegia algú, fora dels quatre que ja saps de sempre, aquells quatre que t’ho diuen, eh, què passa, ja no fas improvisats, i jo, no, sí, què vols que et digui, cada cosa té el seu moment i ara no és el moment dels improvisats, o sí, vés a saber, ara, per exemple, sembla que és el moment no sé si dels improvisats, però almenys sí que d’un improvisat.

Deunidó la parrafada, tu, quin cag..., ep, que hi pot haver criatures, que això sí, que de vegades a una criatura que navega per internet la cosa aquella que vigila els pot dir, sí, aquesta pàgina és segura, conec el tio i és bon paio, tranquils, pares, hi podeu confiar, etc., i llavors es troben que aquí dic tot de renecs, serà que sóc així?, serà que en el fons del meu interior estic ple de..., quina tonteria, no sabia per on anava. I és clar que sí, que hi ha molta m... per aquí dins, hauria d’aparèixer una X grossa de color vermell quan dic una cosa d’aquestes, m..., cag..., etc., que sí, que ja sé que són innocents, tan tan purità no sóc, ho sóc una mica per a determinades coses, tot i que podríem parlar-ne, perquè si em deixo anar, en fi, no sé on podríem arribar si em deixés anar i qui guanyaria, no se sap mai.

Ostres, és una tarda difícil, veig que a les ostres no m’ha saltat ni tan sols el guàrdia interior aquell d’abans, ni la X ni res, perquè heu de saber que sí, que tinc un guàrdia interior, m’avisa, no m’ajuda a aparcar perquè no tinc cotxe haha, però..., no, ara no em referia a l’àngel de la guarda, em referia al guàrdia, una mena de guàrdia urbà que et diu, ep, al tanto, per aquí prendràs mal, i llavors ja no tires per aquí, o sí, potser és l’àngel de la guarda, tu, per què no, però la veritat, crec que no, crec que és una cosa més meva, d’autocontrol, o així, no sé com dir-ne.

Abans parlava de renecs i de renecs tal com jo els entenc no en dic, de vegades dic o escric alguna marranadeta, però són taaaan innocents que fins i tot el guàrdia se les mira amb posat de, vés quina feina m’ha toca, amb aquest, si l’hauria d’animar perquè es deixés anar una mica, va, home, digues alguna cosa que escandalitzi i et pugui posar una multa, que si no què faig, i no, no la diré, sobretot perquè em penso que no tinc coses que escandalitzin gaire, jo, duc una vida més aviat normal i corrent, què voleu que us digui, m’ho podria inventar i seria legítim perquè als improvisats es pot inventar, però seria una mentida, i ara hem entrat en una espiral que no ens porta enlloc de manera que ho deixo.

I llavors? I llavors què?, què vols dir amb llavors, et refereixes a les llavors de les plantes, que dolent, feia temps que no se m’acudia una cosa tan dolenta, tu, estic fatal, ja no em vénen al cap ni bestieses que siguin una mica gracioses, que no demano que siguin moooolt gracioses, però almenys que em facin somriure i per tant desvetllar-me una mica, perquè quan somrius ni que sigui una mica et despertes també una mica, que ho he comprovat aquest matí amb una bestiesa que ha dit..., ui, que entrem en mode redacció d’escola, fora. No, es tracta d’improvisar, això és el que hauria de fer, però esclar, pots improvisar si hi ha alguna cosa a les puntes dels dits, si no, no improvises ni res, et surt una mè, i ja hi som, al renec blanc, bé, és marró, més que blanc.

Quina tonteria.