És un fenomen que caldria estudiar: caure els dits de son. Primer cauen els dits, després les parpelles. Que diu que a la casa de les parpelles, que fa un muntó d’anys que hi fan obres, després es van aturar i ara en tornen a fer a un ritme trepidant, i fan sorolls molt estranys que no sabria definir i molt menys escriure ajuntant lletres, ni tan sols servint-me d’icones, que mira que han estat un bon invent, perquè ens permeten dir per escrit moltes més coses que abans no dèiem o havíem d’escriure molt per aconseguir dir-les.
Doncs deia que a la casa de les parpelles hi fan obres i diu que primer volien fer un hotel, la senyora aquella andorrana dels puros, però llavors va ser quan es van aturar les obres, i ara no hi fan un hotel sinó un edifici d’apartaments de luxe, bé, l’edifici ja està fet, és la casa de les parpelles, el que hi fan, és, per dins, uns apartaments de luxe, que vés a saber com són els apartaments de luxe ni per què en diuen apartaments, deu ser per modèstia, però si són de luxe probablement seran més grans que la majoria dels pisos de l’Eixample, perquè allò és Eixample, està a la punta de l’Eixample, a l’extrem superior esquerre, però és Eixample, vaja, suposo que ho és. I diu que els apartaments o pisos de luxe, que ja hem dit que els podem anomenar pisos perquè potser són més grans etcètera, doncs deia que diu que ja estan tots venuts i alguns a gent coneguda, te’n faries creus de qui hi anirà a viure. I tu preguntes: qui. I no, llavors els confident no t’ho diu, o és un secret o t’ha vaciŀlat, cosa que cada vegada em passa més, esclar, com que et veuen així com desmillorat doncs llavors se n’aprofiten, però no estic desmillorat, de fet he guanyat quilos i tothom diu que faig bona cara, el que passa és que amb la gent que veus cada vint o trenta anys doncs esclar et veuen desmillorat perquè tenien la imatge de fa vint o trenta anys o de l’escola del carrer Arimon, que mira que ja són anys, però vaja estic parlant de gent així, que els vas conèixer allà, o en aquella època, i després els has anat veient cada molt temps i t’expliquen coses d’aquestes una mica inútils però que et fan quedar bé, com si en sabessis molt i tal.
I això no cal que m’ho expliquin perquè ho he vist jo mateix, que tanquen la botiga aquella entendridora de WL, aquella que feia tot de coses kistsch, o com s’escrigui, que ara no ho miraré, que està prohibit perquè llavors no seria un improvisat, però hem de carregar-nos les prohibicions!, sí, maco, però en aquest cas no perquè llavors si comences a mirar diccionaris i googles t’adorms segur pel camí, i avui m’ha passat una cosa divertida, o patètica, que és que he anat a veure fa una estona C i m’he hagut d’esperar i en l’espera, dret i tot, m’he adormit, davant l’alarma de la concurrència, però ha anat bé perquè he passat davant de tothom i això s’ha de dir que és més aviat plaent i grat, o sigui que fins i tot les coses més xungues les has de convertir en avantatges, que això segur que ho diuen molts llibres d’autoajuda, que jo em vaig llegir el del formatge i ja em va quedar clar que no servien per a res, però aquell el vaig llegir a la botiga mateix, no tot tot tot, una mica en diagonal, però crec que no em vaig saltar res de substancial, perquè després n’he parlat amb algú, és d’aquells llibres que durant una temporada tothom en parlava, i és això, que arribes a la conclusió un cop més que els llibres d’autoajuda, com els consells de..., ui, ara no em ficaré en dibuixos no fos cas que algú hi cregués molt fort, deixem-ho, deixem-ho. Però és fotut deixar-ho perquè era el tema, i si per una vegada estàs enllaçant temes i llavors ho interromps per por de trepitjar ulls de poll llavors malament perquè és possible que trenquis l’encís, l’encís concretament d’aconseguir no adormir-te i fins i tot que no et caiguin els dits, que així era com començàvem, si no me’n recordo malament, i crec que no m’enrecordo malament perquè aquest cop ho he escrit tot d’una tirada i feia temps que no escrivia així, això val la pena de tants en tant, sí, sí, sí!, val la pena, perquè de veritat que et desvetlles, quina passada, almenys per aguantar, no ho sé, deu minuts, almenys cinc, davant el paper gris que m’espera per corregir, i que ja no m’esperarà més perquè encara que no sigui l’hora, només ha passat un quart, sí que acabem de saltar la pàgina, de manera que ja està.
