Doncs això, que no puc. Ara estava amb una cosa que s’havia de passar d’espanyol a català i hi veia doble, o sigui imagineu-vos el que m’ha sortit. El cap de setmana, ara en parlàvem amb J, com que desconnectes, gradéu —què us sembla, se m’acaba d’acudir ara mateix, cosa que vol dir que alguna neurona amagada per allà a baix s’ha despertat— doncs gràcies a Déu s’ha despertat.
Gràcies a Déu ho diu molta gent diguem-ne de l’àmbit laic, i és com el Déu n’hi do i altres de semblants, que no es diuen pensant en el que dius sinó que es diuen d’esma com adéu. Hi ha gent, per cert, que té urticària o que no pot suportar —ostres, avui no em surt ni una paraula correcta, tot em balla, vull dir els dits— l’adéu —ara penso en J, que deia que això anava de baixada, que estava condemnat a la desaparició. Perquè us feu una idea del que escric en l’original —i que ,és clar, vosatros no ho veieu, perquè ho vaig corregint—, us copio les frases anteriors sense corregir: deia que això ka anaca de baixada, que estava consemnat e la dessapirió. Perquè us feu una uidesa dels que esxcric en l’original —i que ,és clkar, cpsatres no hoi veieu, perwque ho vaig corregiont.
O sigui que estic fatal —els dits. I els ulls, que van ballant per damunt de les tecles veient-hi doble. Doncs no, però sóc aquí, lligat al banc de remer perquè m’he proposat guanyar aquesta batalla.
I aquí dalt he deixat vosatros —o era vosatres?— perquè és el que dèiem a casa i ara em feia iŀlu deixar-ho així.
Ostres, aquest improvisat ha arribat ja al temps màxim dels improvisats. Però esclar, tant anar endavant i endarrere...
I a més, no hi ha res a fer amb l’ensopiment, bueno, miraré diaris a veure què, perquè aquest sistema avui no em fa servei.
Però abans, ja que parlàvem de vosatres-vosatros —potser el pare deia vosatros i la mare vosatres?— he recordat que la setmana passada M em deia que tant de bo els del IEC s’haguessin decidit per qu’ davant vocal, i no pel que sencer, quan de fet a l’hora de parlar és molt difícil trobar algú que faci que + vocal. Li haig de dir, que no hi vaig pensar, que en aranès ho fan així. Davant vocal, qu’ També és veritat que posant-nos així hi hauria massa coses que s’haurien de retocar en la normativa, perquè hi ha molts altres elements tan o més freqüents que que i també s’han mantingut íntegres. Ja tenim prou feina amb els diftongs actuals per afegir-ne més.
I ho deixo córrer. Just ara se n’ha ant el sol.
dilluns, 16 de juny del 2014
divendres, 13 de juny del 2014
Improvisat (134)
No sé si vaig dir aquí, des d’aquesta trona que clama davant un públic invisible que potser no hi és... Us ho imagineu, un paio o una paia, o una paia o un paio que troben que davant seu, a la sala on ha de fer una conferència, només hi ha una altra paia o un altre paio? O ningú! Però no ho saps mai, potser apareix algú a meitat de la suposada lliçó magistral.
M’acabo d’adormir fent l’improvisat. Em cauen els ulls de son. Per què?, em demano. Doncs perquè estàs refredat i als teus còctels hi has afegit una cirereta perquè no et ragi el nas. I llavors
M’he adormit una altra vegada. Això de l’improvisat, de moment, és com lo altre que feia ara, que no endevinaríeu mai què era?
—Corregiiiiiir!
Doncs sí, corregir, com ho heu sabut? I corregeixes i et cau el cap i lo perillós no és que et caigui el cap sense avisar, sinó que et caiguin els dits damunt el teclat i quan et despertes penses, horroritzat, terroritzat: quines tecles puc haver tocat? Faig marxa enrere? Torno a començar?
I no acabo d’arrencar. Ara no m’ha caigut el cap, però continuo grogui. Aquest matí he vist un bar d’aquests enormes, una... com es diu ara?, allò que cedeixes una marca a uns paios a canvi d’un tant per cent i que posen una botiga, un bar, una casa de menjar ràpid... No és credencial, s’hi acosta, ara no em ve. Doncs enorme, i sempre que hi passava, a primera hora del matí —bueno, primera hora per a mi, que amb l’excusa de la N vaig al despatx que ja són les nou tocades—, doncs enorme —i em penso que em quedaré aquí, en enorme, perquè no hi ha manera d’avançar.
Un bar enorme! I sempre buit —a “primera hora”. Sempre buit a l’hora de l’esmorzar, se suposa, de molta gent. Re, ningú. Doncs avui, tot passant per allà, l’he trobat tancat. No sé si han “reestructurat” horaris uké, però la credencial o com es digui estava o era tancada. Suposo que veieu la diferència entre el ser i l’estar aquí, no? Una porta és oberta o tancada si en aquell moment és oberta o tancada, però en qualsevol moment es pot obrir. I una porta està tancada quan no s’obre mai, és una porta permanentment tancada, no es fa servir per entrar o sortir d’aquell lloc, potser se surt per la finestra.
Dic sortir per la finestra perquè aquesta és la impressió que tens quan t’expliquen que en temps antics els cavallers utilitzaven el que ens sembla un banc de pedra corregut al costat de la porta d’entrada de l’antiga casa consistorial, al carrer de la Ciutat, mirant l’ajuntament a l’esquerra —acabo de saltar la pàgina, o sigui que haig de començar a pensar en el comiat de seguida, i sense haver-me desvetllat—, aquella porta que té un arc dibuixat que sembla ridícul, perquè canvia d’orientació noranta graus... bé, aquesta és una altra història que explicaré un altre dia si hi penso, doncs, ara, sí, aquell banc de pedra que podria ser fet pel meu avi picapedr... no, impossible, perquè això de BCN és més antic, i a més no em consta que l’avi rebés encàrrecs de Barcelona, seria tota una personalitat al poble! Doncs allò que era un banc era en realitat un pedrís perquè hi posessin el peu els cavallers que arribaven a la casa de la ciutat.
I m’he adormit de nou, o sigui que a fer punyetes l’improvisat. El penjo i ja està.
M’acabo d’adormir fent l’improvisat. Em cauen els ulls de son. Per què?, em demano. Doncs perquè estàs refredat i als teus còctels hi has afegit una cirereta perquè no et ragi el nas. I llavors
M’he adormit una altra vegada. Això de l’improvisat, de moment, és com lo altre que feia ara, que no endevinaríeu mai què era?
—Corregiiiiiir!
Doncs sí, corregir, com ho heu sabut? I corregeixes i et cau el cap i lo perillós no és que et caigui el cap sense avisar, sinó que et caiguin els dits damunt el teclat i quan et despertes penses, horroritzat, terroritzat: quines tecles puc haver tocat? Faig marxa enrere? Torno a començar?
I no acabo d’arrencar. Ara no m’ha caigut el cap, però continuo grogui. Aquest matí he vist un bar d’aquests enormes, una... com es diu ara?, allò que cedeixes una marca a uns paios a canvi d’un tant per cent i que posen una botiga, un bar, una casa de menjar ràpid... No és credencial, s’hi acosta, ara no em ve. Doncs enorme, i sempre que hi passava, a primera hora del matí —bueno, primera hora per a mi, que amb l’excusa de la N vaig al despatx que ja són les nou tocades—, doncs enorme —i em penso que em quedaré aquí, en enorme, perquè no hi ha manera d’avançar.
Un bar enorme! I sempre buit —a “primera hora”. Sempre buit a l’hora de l’esmorzar, se suposa, de molta gent. Re, ningú. Doncs avui, tot passant per allà, l’he trobat tancat. No sé si han “reestructurat” horaris uké, però la credencial o com es digui estava o era tancada. Suposo que veieu la diferència entre el ser i l’estar aquí, no? Una porta és oberta o tancada si en aquell moment és oberta o tancada, però en qualsevol moment es pot obrir. I una porta està tancada quan no s’obre mai, és una porta permanentment tancada, no es fa servir per entrar o sortir d’aquell lloc, potser se surt per la finestra.
Dic sortir per la finestra perquè aquesta és la impressió que tens quan t’expliquen que en temps antics els cavallers utilitzaven el que ens sembla un banc de pedra corregut al costat de la porta d’entrada de l’antiga casa consistorial, al carrer de la Ciutat, mirant l’ajuntament a l’esquerra —acabo de saltar la pàgina, o sigui que haig de començar a pensar en el comiat de seguida, i sense haver-me desvetllat—, aquella porta que té un arc dibuixat que sembla ridícul, perquè canvia d’orientació noranta graus... bé, aquesta és una altra història que explicaré un altre dia si hi penso, doncs, ara, sí, aquell banc de pedra que podria ser fet pel meu avi picapedr... no, impossible, perquè això de BCN és més antic, i a més no em consta que l’avi rebés encàrrecs de Barcelona, seria tota una personalitat al poble! Doncs allò que era un banc era en realitat un pedrís perquè hi posessin el peu els cavallers que arribaven a la casa de la ciutat.
I m’he adormit de nou, o sigui que a fer punyetes l’improvisat. El penjo i ja està.
dijous, 12 de juny del 2014
Impovisat (133)
Les tardes són difícils —això ja ho he dit, no?—, però no sempre més difícils que els matins. Tanmateix avui el matí ha anat com una seda i he pogut treballar no de valent però sí d’esforçat. Anava a dir mig valent però com que no se sap què vol dir mig valent doncs deixem-ho així, esforçat.
Bé, tant com una seda, el matí, no, perquè hi ha hagut dos moments de crisi. Un l’he resolt ad modum micorum, és a dir, amb l’estratègia dels micos —tot i que micos, en llatí ens portaria a una altra cosa, però ara deixem-ho així, i avui tot ho deixem així, el mig valent, el micorum... prou. Micorum. Tinc al despatx una bossa de cacauets —no de les grosses, n’haig de comprar una perquè si no amb les petites, ni que siguin d’un Suma, no surten a compte; ara, n’hi ha de grosses en altres llocs. Doncs això, t’aixeques de la cadira, vas a la bossa de cacauets, li treus la pinça —jo les bosses de cacauets, i també d’altres coses que no són cacauets, les tanco amb una pinça, previ doblegament de les vores o la vora on he fet el forat d’obertura o com s’hagi de dir, obertura que com sabeu tot sovint no és fàcil, cap obertura de gairebé cap producte modern té obertures fàcils, jo ara mateix tinc el polze dret amb una tirita, o tireta, que tirita m’ho subratlla.
Ui, que llarg, el paràgraf. Però ha anat bé saltar-lo, perquè ja no sabia què més dir sobre un tema, les bosses, que no sabia per què... Ah, els cacauets. Però deixo una cosa pendent en la frase anterior que després pujaré a veure-la, encara que estigui prohibit per una de les normes, però avui me la saltaré. Doncs un grapat de cacauets, entre que els peles i tal, et treus una mica la son de les orelles... No, això és una frase feta que serveix per a una altra cosa, encara que sigui qüestió de matisos. Doncs no us ho creureu, ha anat fantàstic: els cacauets, vas a fer un riu —fent tentines, perquè jo a aquesta hora, devien ser les onze quarts de dotze, encara estic sota els efectes del còctel del matí. Doncs no sé què més he fet que m’he posat al davant de l’ordinador i fins a l’hora de tornar a casa, jo mateix he quedat sorprès de mi mateix, que hagués estat capaç de tant heroisme.
Parlant d’heroisme, ahir vaig fer una cosa que per a mi va ser heroica. Però no penso explicar-la. Si hi ha algú a la sala que em conegui més, ja la deu saber. Coll..., com costen determinades coses si no saps quina rebuda tindran. Ho fas a cegues i amb els dallonses per corbata... No sé si això és castellà. I a més deu ser sexista. O sigui que nem bé... (Avui no és el meu dia més delicat, em penso.)
I què més. Perquè no tinc ni idea de per on anava i ara no sé què més dir, no sé quanta llargada té el que escrit —només sé que no he saltat de pàgina, perquè això sí que es veu de seguida— i ara no sé què més.
Doncs si no saps què més no saps què més. La veritat: aquest improvisat no m’ha servit gaire per a la seva finalitat principal, però ho he intentat. L’important és participar, no la medalla. Això ens ho deien sempre a l’escola. I quedaves bastant escorregut, d’allò, perquè per a tu l’important era la medalla, ni que fos de bronze. O almenys un diploma o algu. Doncs re, em penso que mai em van donar re, només estrelletes blaves i vermelles i grogues —el que ara en diuen gomets, em sembla, però que llavors eren estrelles, que feien goig, sí, però les que feien goig eren les d’or i les de plata, i d’aquestes potser alguna, sí, però comparat amb altres...
Mira, ara ha saltat la pàgina. Comparat amb altres... No és que fos el pitjor, tampoc, però, en fi. Per això després he necessitat tantes injeccions d’autoestima, de posar-me de tant en tant jo mateix una estrella daurada o platejada... argentada, que és més bonic. I argentada em porta a Argent, al carrer Argent d’Igualada... Però no puc seguir, he de deixar-ho perquè si no m’hi podria estar tota la tarda sense parar, un cop encetat aquest meló
Bé, tant com una seda, el matí, no, perquè hi ha hagut dos moments de crisi. Un l’he resolt ad modum micorum, és a dir, amb l’estratègia dels micos —tot i que micos, en llatí ens portaria a una altra cosa, però ara deixem-ho així, i avui tot ho deixem així, el mig valent, el micorum... prou. Micorum. Tinc al despatx una bossa de cacauets —no de les grosses, n’haig de comprar una perquè si no amb les petites, ni que siguin d’un Suma, no surten a compte; ara, n’hi ha de grosses en altres llocs. Doncs això, t’aixeques de la cadira, vas a la bossa de cacauets, li treus la pinça —jo les bosses de cacauets, i també d’altres coses que no són cacauets, les tanco amb una pinça, previ doblegament de les vores o la vora on he fet el forat d’obertura o com s’hagi de dir, obertura que com sabeu tot sovint no és fàcil, cap obertura de gairebé cap producte modern té obertures fàcils, jo ara mateix tinc el polze dret amb una tirita, o tireta, que tirita m’ho subratlla.
Ui, que llarg, el paràgraf. Però ha anat bé saltar-lo, perquè ja no sabia què més dir sobre un tema, les bosses, que no sabia per què... Ah, els cacauets. Però deixo una cosa pendent en la frase anterior que després pujaré a veure-la, encara que estigui prohibit per una de les normes, però avui me la saltaré. Doncs un grapat de cacauets, entre que els peles i tal, et treus una mica la son de les orelles... No, això és una frase feta que serveix per a una altra cosa, encara que sigui qüestió de matisos. Doncs no us ho creureu, ha anat fantàstic: els cacauets, vas a fer un riu —fent tentines, perquè jo a aquesta hora, devien ser les onze quarts de dotze, encara estic sota els efectes del còctel del matí. Doncs no sé què més he fet que m’he posat al davant de l’ordinador i fins a l’hora de tornar a casa, jo mateix he quedat sorprès de mi mateix, que hagués estat capaç de tant heroisme.
Parlant d’heroisme, ahir vaig fer una cosa que per a mi va ser heroica. Però no penso explicar-la. Si hi ha algú a la sala que em conegui més, ja la deu saber. Coll..., com costen determinades coses si no saps quina rebuda tindran. Ho fas a cegues i amb els dallonses per corbata... No sé si això és castellà. I a més deu ser sexista. O sigui que nem bé... (Avui no és el meu dia més delicat, em penso.)
I què més. Perquè no tinc ni idea de per on anava i ara no sé què més dir, no sé quanta llargada té el que escrit —només sé que no he saltat de pàgina, perquè això sí que es veu de seguida— i ara no sé què més.
Doncs si no saps què més no saps què més. La veritat: aquest improvisat no m’ha servit gaire per a la seva finalitat principal, però ho he intentat. L’important és participar, no la medalla. Això ens ho deien sempre a l’escola. I quedaves bastant escorregut, d’allò, perquè per a tu l’important era la medalla, ni que fos de bronze. O almenys un diploma o algu. Doncs re, em penso que mai em van donar re, només estrelletes blaves i vermelles i grogues —el que ara en diuen gomets, em sembla, però que llavors eren estrelles, que feien goig, sí, però les que feien goig eren les d’or i les de plata, i d’aquestes potser alguna, sí, però comparat amb altres...
Mira, ara ha saltat la pàgina. Comparat amb altres... No és que fos el pitjor, tampoc, però, en fi. Per això després he necessitat tantes injeccions d’autoestima, de posar-me de tant en tant jo mateix una estrella daurada o platejada... argentada, que és més bonic. I argentada em porta a Argent, al carrer Argent d’Igualada... Però no puc seguir, he de deixar-ho perquè si no m’hi podria estar tota la tarda sense parar, un cop encetat aquest meló
dimarts, 10 de juny del 2014
Improvisat (132)
He aguantat una bona estona —més de deu pàgines corregides!, amb uns quants mèils pel mig— i m’haig de felicitar. Peric, molt bé. Per què no mèils?, ho ha proposat algú? Sóc el primer? Sóc un campió de les propostes que no recull ningú, que es queden allà? Perquè fa uns dies vaig piular un tuit amb una cosa boníssima i un hashtag també boníssim que ara no recordo però que feia referència a un editorial del País i al tema del procés... i no sé què més dir sobre això.
I ara recordo allò de les aventures del Peric.
El Peric era un aventurer que havia corregit deu pàgines però encabat es va adormir. Per sort va arribar en aquell moment una princesa, o la campaneta, i li va xiuxiuejar a cau d’orella que podria fer un improvisat. I el Peric es va posar a fer un improvisat i va escriure unes quantes coses sobre el Twitter i després es va recordar de les aventures del Peric i va començar una aventura nova i llavors va començar un bucle interminable de xorrades.
Però ara que ha parlat del Twitter —i ara per què no m’ha subratllat xorrades?, ho hauré d’investigar, deu ser una altra cosa i no la que jo volia dir—, però parlant del Twitter us puc dir que de vegades piules una cosa que et sembla boníssima i no la repiula ni la iaia. I en canvi altres vegades piules una cosa rutinària i trobes l’endemà a l’apartat aquell que ara no me’n recordo com es diu, però és alguna cosa com notificacions o així, doncs t’hi trobes un munt de piuladisses que fan referència a allò que has escrit d’esma. I no us passa que quan voleu escriure una è us surt un `pe o un ´ñe i quan vols escriure una é et surt ´pe? A mi em passa contínuament. Però salto de paràgraf, que ho diuen les regles.
Per exemple, ara m’ha passat amb refer`pencia, i més amunt amb tamb´pe. Ara no ho veieu —vull dir, no ho veieu més amunt, però aquí sí, perquè ho he escrit perquè ho vegeu, però més amunt ho he corregit, perquè corregir aquestes coses tan visibles sí que ho faig, altres no perquè la lectura final no la faig amb lupa sinó molt molt de pressa perquè si les fes, vull dir les correccions del que he escrit, amb lupa, seria contravenir les regles, i això no estaria bé. Parlant de contravenir les regles
I què més. Les regles. Un dia les tindria d’explicar en una llista, perquè sabéssiu com va la cosa, però és difícil això d’escriure les regles perquè van canviant o es van perfeccionant amb subregles i això. I això, tot plegat, em recorda Alícia. No perquè jo sigui res semblant a Carrol —Carrol o Carroll? o Caroll?, no, dues RR segur, però les regles diuen que no es pot consultar la Viquipèdia i ni tan sols el Google. I en aquest punt jo sóc molt complidor.
Però he de canviar de paràgraf. I em penso que ho hauria de fer més sovint. I per què parlava de Lewis Carrol o Carroll? Sí, per Alícia, perquè no sé res més que hagués escrit aquell bon home, com es digui. Doncs Alícia per les contínues variacions de les normes, oi que era així?
D’Alícia em va agradar moltíssim aquella peŀlícula que van fer i que ara no recordo quina és però feien una interpretació de l’Alícia increïble on el prota era el mateix escriptor, si no ho recordo malament, o almenys l’escriptor hi participava, no sé com, però era deliciosa. Deu ser de fa set o vuit anys, però potser més.
Ja us vaig dir que aquí al bloc aquest dels improvisats està permès dir mentides? Avui em penso que no n’he dit cap, però altres dies... buf, però és clar, no són mentides mentides, són mentides creatives, o més aviat ficció, narrativa de ficció, oi que es parla de llibres de ficció i de no ficció, doncs això. El problema és quan es barreja la ficció amb la realitat. Crec. Però és molt difícil que la ficció no es barregi amb la realitat, no? Com pots explicar un món absolutament nou sense ser-hi tu ni que sigui una mica? Crec que és impossible.
O sigui, la ficció total i absoluta em sembla impossible.
Però no ho sé segur. Ho hauria de rumiar més. Ara me’n vaig a veure si faig alguna pàgina més i després passejar´ñe per rumiar sobre això de la ficció i segur que no en trauré l’aigua clara, però almenys em distrauré una estona la pròxima vegada que m’adormi, que serà d’aquí deu o quinze minuts aprox. I aquí no corregeixo passejar´ñe perquè vegeu com ´ñes la cosa.
I ara recordo allò de les aventures del Peric.
El Peric era un aventurer que havia corregit deu pàgines però encabat es va adormir. Per sort va arribar en aquell moment una princesa, o la campaneta, i li va xiuxiuejar a cau d’orella que podria fer un improvisat. I el Peric es va posar a fer un improvisat i va escriure unes quantes coses sobre el Twitter i després es va recordar de les aventures del Peric i va començar una aventura nova i llavors va començar un bucle interminable de xorrades.
Però ara que ha parlat del Twitter —i ara per què no m’ha subratllat xorrades?, ho hauré d’investigar, deu ser una altra cosa i no la que jo volia dir—, però parlant del Twitter us puc dir que de vegades piules una cosa que et sembla boníssima i no la repiula ni la iaia. I en canvi altres vegades piules una cosa rutinària i trobes l’endemà a l’apartat aquell que ara no me’n recordo com es diu, però és alguna cosa com notificacions o així, doncs t’hi trobes un munt de piuladisses que fan referència a allò que has escrit d’esma. I no us passa que quan voleu escriure una è us surt un `pe o un ´ñe i quan vols escriure una é et surt ´pe? A mi em passa contínuament. Però salto de paràgraf, que ho diuen les regles.
Per exemple, ara m’ha passat amb refer`pencia, i més amunt amb tamb´pe. Ara no ho veieu —vull dir, no ho veieu més amunt, però aquí sí, perquè ho he escrit perquè ho vegeu, però més amunt ho he corregit, perquè corregir aquestes coses tan visibles sí que ho faig, altres no perquè la lectura final no la faig amb lupa sinó molt molt de pressa perquè si les fes, vull dir les correccions del que he escrit, amb lupa, seria contravenir les regles, i això no estaria bé. Parlant de contravenir les regles
I què més. Les regles. Un dia les tindria d’explicar en una llista, perquè sabéssiu com va la cosa, però és difícil això d’escriure les regles perquè van canviant o es van perfeccionant amb subregles i això. I això, tot plegat, em recorda Alícia. No perquè jo sigui res semblant a Carrol —Carrol o Carroll? o Caroll?, no, dues RR segur, però les regles diuen que no es pot consultar la Viquipèdia i ni tan sols el Google. I en aquest punt jo sóc molt complidor.
Però he de canviar de paràgraf. I em penso que ho hauria de fer més sovint. I per què parlava de Lewis Carrol o Carroll? Sí, per Alícia, perquè no sé res més que hagués escrit aquell bon home, com es digui. Doncs Alícia per les contínues variacions de les normes, oi que era així?
D’Alícia em va agradar moltíssim aquella peŀlícula que van fer i que ara no recordo quina és però feien una interpretació de l’Alícia increïble on el prota era el mateix escriptor, si no ho recordo malament, o almenys l’escriptor hi participava, no sé com, però era deliciosa. Deu ser de fa set o vuit anys, però potser més.
Ja us vaig dir que aquí al bloc aquest dels improvisats està permès dir mentides? Avui em penso que no n’he dit cap, però altres dies... buf, però és clar, no són mentides mentides, són mentides creatives, o més aviat ficció, narrativa de ficció, oi que es parla de llibres de ficció i de no ficció, doncs això. El problema és quan es barreja la ficció amb la realitat. Crec. Però és molt difícil que la ficció no es barregi amb la realitat, no? Com pots explicar un món absolutament nou sense ser-hi tu ni que sigui una mica? Crec que és impossible.
O sigui, la ficció total i absoluta em sembla impossible.
Però no ho sé segur. Ho hauria de rumiar més. Ara me’n vaig a veure si faig alguna pàgina més i després passejar´ñe per rumiar sobre això de la ficció i segur que no en trauré l’aigua clara, però almenys em distrauré una estona la pròxima vegada que m’adormi, que serà d’aquí deu o quinze minuts aprox. I aquí no corregeixo passejar´ñe perquè vegeu com ´ñes la cosa.
dilluns, 9 de juny del 2014
Improvisat (131)
Aquest cop faig trampa i començo l’improvisat de la tarda, un cop resolts els afers domèstics i treballat una estona i tal, amb un titular que ja duia al cap. Vull dir el titular, també, d’El Periódico d’avui, que m’ha cridat tant l’atenció que he comprat el diari. Potser feia anys, no, anys no, però mesos sí, que no comprava aquest diari.
Que consti que tenia el titular al cap i havia pensat que en el pròxim improvisat parlaria d’això, però després no havia elaborat més la cosa. Només havia pensat en una cosa que fa dies, o més temps, que li dono voltes. I és que al fenomen aquest de Podemos —aquí li diuen Podem, però realment està registrat així el nom, vull dir, és nom oficial—? M’encantaria que fos així.
Bé, doncs la meva teoria és que els vots de Podemos-Podem no vénen, com diu El Periódico, que l’he llegit de cap a peus —de cap a cua, diuen en espanyol, la qual cosa vol dir que es queden a mig camí; o no?—, més ben dit, he llegit de cap a peus les pàgines que fan referència al sondeig, doncs això, que l’èxit de Podemos-Podem no ve d’altres partits, sinó que ve directament de l’abstenció. Un gran nombre, vaja. Que esgarrapin percentatge sobretot a PSOE i IU és lògic, però una cosa és percentatge i una altra nombre de vots. El que vull dir és que PSOE i IU-Iniciativa poden tenir gairebé el mateix nombre de vots que fins ara, però que quedin superats pel sorpasso. I d’això el diari no en parla, de que —que es fo... que els bombin, que si no se m’enfada la tieta— de que molts d’aquests vots poden —podem!— venir de l’abstenció, o de grups minoritaris fins ara invisibles.
I reconec humilment que fins fa ben poc temps no sabia quan s’havia de dir nombre de vots i quan número. Per exemple, nombre primer o número primer? Si nombre és per a la quantitat i número per a l’ordre en una llista, per entendre’ns, per què no número primer? Com número u, no? Per què nombre cardinal? I més. Que et quedaves de pedra, com és que això és nombre i no número? Encara ara tinc dubtes, potser sí que és numero enter.
I aquí dalt he escrit sorpasso i ja estic cansat d’aquesta originalitat que, quan la repeteix tothom i totdon —jo mateix, fa un moment— es fa insuportable. Com la gracieta de tothom i totdon. Com caiem tots en les gracietes pensant-nos que som originals.
I ara que parlo de diaris, recordo que ahir vaig llegir una entrevista extraordinària —a mi m’ho va semblar— del Peirón a Gay Talese —Taliisi, ja, tot i que l’origen del cognom és evident que és italià. Bé, és evident i a més ho diu el Peirón quan presenta el personatge. Doncs un personatge que a mi sempre m’ha fascinat com a periodista, igual que Tom... era Tom?, ara no em ve al cap, aquell que va escriure La foguera..., ara, Tom Wolfe, el de la Foguera de les vanitats, extraordinari llibre, almenys llavors quan el vaig llegir, però que encara era més bo en els seus reportatges, com aquells que va recollir a ... si no m’enrecordo del nom, fa un moment, com vols que em recordi del llibre aquell, un que parlava d’astronautes, espectacular, divertidíssim en alguns fragments, com quan descriu la manera com van ensinistrar els micos que van enviar a l’espai.
Aquest improvisat m’està sortint com una mena d’article i no volia que els improvisats fossin com articles, sinó que fossin improvisats-improvisats. I ja ho és, però me n’he anat per la via seriosa i això deu ser perquè ja tenia el títol o el tema al cap quan l’he començat i això deu fer que vulguis o no el cap vagi treballant la cosa per dins de tal manera que et surt l’article tot sol, clar, ja ho sé, després l’hauries de retocar, i completar, i anar a la Viquipèdia per posar aquesta dada i aquella altra, però al final el podries portar al director del diari i dir-li, mira he escrit això sobre el tema aquest de... ondi, si el tema era l’enquesta política i no el Tom Wolfe, realment que burro, us ho asseguro, em pensava que el tema era el Tom Wolfe i que havia fet un article sobre el Tom Wolfe.
Parlant de la Viquipèdia, ahir o abans-d’ahir en parlava amb M i li explicava la meva experiència i li vaig dir si havia vist el programa de TV3 sobre això i que va sortir sense ni una crítica i que m’havia decebut, perquè a mi a mesura que m’hi vaig anar ficant més més em decebia perquè t’obligava a no ser tu mateix i a adaptar-te als usos i costums i criteris d’una petita minoria de gent que haurien de ser com tu i que en realitat manen, quines coses que passen. Bueno, ja ho vaig explicar en un altre lloc.
I ara intentaré continuar llegint, fins a les set, va, intenta-ho. Llegint el que he corregit, perquè un cop que has corregit una cosa l’has de tornar a llegir. Com que és un document moooolt llarg, el que faig és corregir al matí i llegir a la tarda el que he corregit al matí, així és fa més passador tot plegat i acabes d’enllestir-ho... acabes d’enllestir-ho, això es pot dir?, bé, en qualsevol cas ho acabes tot alhora.
I com deia me’n vaig a llegir. Prou d’improvisar, que t’hi arrepenges. No sé per què em subratlla ara arrepenges. No és bo? Bueno, ja ho miraré un altre dia.
Prou!
Que consti que tenia el titular al cap i havia pensat que en el pròxim improvisat parlaria d’això, però després no havia elaborat més la cosa. Només havia pensat en una cosa que fa dies, o més temps, que li dono voltes. I és que al fenomen aquest de Podemos —aquí li diuen Podem, però realment està registrat així el nom, vull dir, és nom oficial—? M’encantaria que fos així.
Bé, doncs la meva teoria és que els vots de Podemos-Podem no vénen, com diu El Periódico, que l’he llegit de cap a peus —de cap a cua, diuen en espanyol, la qual cosa vol dir que es queden a mig camí; o no?—, més ben dit, he llegit de cap a peus les pàgines que fan referència al sondeig, doncs això, que l’èxit de Podemos-Podem no ve d’altres partits, sinó que ve directament de l’abstenció. Un gran nombre, vaja. Que esgarrapin percentatge sobretot a PSOE i IU és lògic, però una cosa és percentatge i una altra nombre de vots. El que vull dir és que PSOE i IU-Iniciativa poden tenir gairebé el mateix nombre de vots que fins ara, però que quedin superats pel sorpasso. I d’això el diari no en parla, de que —que es fo... que els bombin, que si no se m’enfada la tieta— de que molts d’aquests vots poden —podem!— venir de l’abstenció, o de grups minoritaris fins ara invisibles.
I reconec humilment que fins fa ben poc temps no sabia quan s’havia de dir nombre de vots i quan número. Per exemple, nombre primer o número primer? Si nombre és per a la quantitat i número per a l’ordre en una llista, per entendre’ns, per què no número primer? Com número u, no? Per què nombre cardinal? I més. Que et quedaves de pedra, com és que això és nombre i no número? Encara ara tinc dubtes, potser sí que és numero enter.
I aquí dalt he escrit sorpasso i ja estic cansat d’aquesta originalitat que, quan la repeteix tothom i totdon —jo mateix, fa un moment— es fa insuportable. Com la gracieta de tothom i totdon. Com caiem tots en les gracietes pensant-nos que som originals.
I ara que parlo de diaris, recordo que ahir vaig llegir una entrevista extraordinària —a mi m’ho va semblar— del Peirón a Gay Talese —Taliisi, ja, tot i que l’origen del cognom és evident que és italià. Bé, és evident i a més ho diu el Peirón quan presenta el personatge. Doncs un personatge que a mi sempre m’ha fascinat com a periodista, igual que Tom... era Tom?, ara no em ve al cap, aquell que va escriure La foguera..., ara, Tom Wolfe, el de la Foguera de les vanitats, extraordinari llibre, almenys llavors quan el vaig llegir, però que encara era més bo en els seus reportatges, com aquells que va recollir a ... si no m’enrecordo del nom, fa un moment, com vols que em recordi del llibre aquell, un que parlava d’astronautes, espectacular, divertidíssim en alguns fragments, com quan descriu la manera com van ensinistrar els micos que van enviar a l’espai.
Aquest improvisat m’està sortint com una mena d’article i no volia que els improvisats fossin com articles, sinó que fossin improvisats-improvisats. I ja ho és, però me n’he anat per la via seriosa i això deu ser perquè ja tenia el títol o el tema al cap quan l’he començat i això deu fer que vulguis o no el cap vagi treballant la cosa per dins de tal manera que et surt l’article tot sol, clar, ja ho sé, després l’hauries de retocar, i completar, i anar a la Viquipèdia per posar aquesta dada i aquella altra, però al final el podries portar al director del diari i dir-li, mira he escrit això sobre el tema aquest de... ondi, si el tema era l’enquesta política i no el Tom Wolfe, realment que burro, us ho asseguro, em pensava que el tema era el Tom Wolfe i que havia fet un article sobre el Tom Wolfe.
Parlant de la Viquipèdia, ahir o abans-d’ahir en parlava amb M i li explicava la meva experiència i li vaig dir si havia vist el programa de TV3 sobre això i que va sortir sense ni una crítica i que m’havia decebut, perquè a mi a mesura que m’hi vaig anar ficant més més em decebia perquè t’obligava a no ser tu mateix i a adaptar-te als usos i costums i criteris d’una petita minoria de gent que haurien de ser com tu i que en realitat manen, quines coses que passen. Bueno, ja ho vaig explicar en un altre lloc.
I ara intentaré continuar llegint, fins a les set, va, intenta-ho. Llegint el que he corregit, perquè un cop que has corregit una cosa l’has de tornar a llegir. Com que és un document moooolt llarg, el que faig és corregir al matí i llegir a la tarda el que he corregit al matí, així és fa més passador tot plegat i acabes d’enllestir-ho... acabes d’enllestir-ho, això es pot dir?, bé, en qualsevol cas ho acabes tot alhora.
I com deia me’n vaig a llegir. Prou d’improvisar, que t’hi arrepenges. No sé per què em subratlla ara arrepenges. No és bo? Bueno, ja ho miraré un altre dia.
Prou!
Improvisats (130)
He hagut de venir al despatx tot i que a Barcelona és festa. Ahir discutia amb R sobre això, si fan festa a Barcelona i només a Barcelona —això defensava ell— o si —la meva postura— del fet que a Barcelona fes festa depenien altres poblacions que, per tant, també s’apuntaven a la festa. I veus, en aquesta frase anterior he hagut d’escriure “del fet que” quan estava apunt d’escriure “de que”, que és el que diem la majoria dels mortals que parlem català. Però això no ho podem dir, caca, està prohibit, almenys no es pot escriure.
Del fet que què? Ara m’he perdut. Parlava de que —tomaaaa—a Barcelona fem festa i no sé què deia.
Bé, el cas és que he sóc aquí tancat dins la meva peixera per avançar feina perquè vaig per la p. 34 —ara per la 36, he avançat!— d’un document que haig de corregir i que és de 112 pàgines, o sigui, imagineu-vos que content que estic i quines esperances tinc en el futur immediat. I sigui festa o no, després de corregir dues pàgines m’he quedat adormit, amb cascos posats i tot. Completament clapat.
Parlant de cascos, últimament se’m fiquen al cervell d’una manera nova trossos de cançons, tonades llunyanes de cançons, però no cançons senceres, ni fragments, no és com allò de tenir gravada una cançó i la vas repetint. És diferent. Més endins del cervell, com una cosa llunyana... això em penso que ho acabo de dir, sonen dues o tres notes, amb veu inclosa, que es van repetint insistentment i molt ràpid. És greu? Algú de la sala s’hi ha trobat? Hi ha algú a la sala? No sé si als borratxos també els passa. Vull dir, als borratxos de vi, per entendre’ns. O d’altres coses similars. Canvio de paràgraf que ho diuen les regles i aquest ja s’ha fet llarguet.
I què més. Ara miro al meu voltant i veig els cascos maleïts que traspuen somnolència, sé que posar-me’ls ara serà cosa de tres minuts que em torni a agafar el son, i no sé què fer. Pum, pum, pum. Tinc l’ampolla d’aigua a un terç, de manera que l’hauré d’anar a reomplir d’aquí una estona. L’aigua l’agafo de l’aixeta. Sovint he pensat que m’aniria bé tenir, al costat del vàter, una dutxa —fent una reforma de tot plegat, esclar, perquè aquest local està així com ara des de fa 40 anys si fa no fa. Una dutxa per poder dutxar-me quan arribi ara d’aquí uns dies que farà caloreta i ara m’he proposat pujar a peu des de Lesseps cada dia, per fer una estona d’espoort. De moment estic complint el propòsit, però ja veurem què passarà quan arribi el calor de veritat. Sigui com sigui, ara ja pujo per la banda dreta del carrer, perquè per l’esquerra cau el sol a plom. No exactament a plom perquè a plom hi cau al migdia, però ara ja deunidó. Salto de paràgraf que si no em renyarà l’autor de les regles.
Un dia hauré de parlar amb l’autor de les regles dels improvisats per demanar-li que revisi aquest criteri de saltar paràgraf perquè és molt incòmode estar tota l’estona pendent si has de saltar de paràgraf. Esclar que l’autor de les regles em dirà que ja em salto les regles i que per tant a què ve —es pot dir això?— aquesta soŀlicitud de canviar les regles.
Ara a soŀlicitud —i aquí també, és clar, quan l’he citat—, no sé si es veu a la web, em penso que sí, almenys en altres webs o blocs es veu, el punt volat és realment un punt volat enganxat a la primera L, i no un punt volat entre L i L, no sé ara si s’entén. Això ho aconsegueixo gràcies a ctrl+4, no perquè ja vingui de fàbrica, sinó perquè ho he fet jo, jo solet, li he assignat aquesta tecla.
Tecla. Us vaig parlar de santa Tecla, que era —és una broma, em penso— la patrona dels escriptors, o de no sé qui que feia servir molt l’ordinador, o el teclat —haha? No sé qui s’ho va inventar però a mi em sembla que té gràcia. Tot i que tot això de fer brometes sobre religió, si que siguin innocents com aquesta, hi ha gent a qui li molesta. I a mi no m’agradaria molestar ningú amb aquest bloc, que el faig com a teràpia contra la son, perquè és una de les coses que se’m va acudir quan vaig començar-los.
I a part que de religiós religiós no crec que n’hi hagi gaires que ho siguin més que jo en aquesta sala, si és que hi ha algú en aquesta sala. Perquè jo sóc religiós, no sé si ho he dit alguna altra vegada. Practico quan puc i com puc i quan me’n recordo que ho haig de fer, però la cosa és aquesta.
I per on anava? Ah sí, allò de parlar amb l’autor de les normes dels improvisats. Que digui que haig de parlar amb l’autor de les normes vol dir que tinc doble personalitat, o que ho faig veure?
I per què tanta gent diu o escriu he de parlar en comptes de haig de parlar, que és el que he dit jo tota la vida? És més correcte “he de parlar” uké?
I ara us diria de qui vaig aprendre aquest uké però em penso que ja porto massa estona. I també us podria parlar d’aquest portar + expressió temporal però ja us he dit que fa massa estona que escric i que m’encomano a santa Tecla.
Hehe.
Del fet que què? Ara m’he perdut. Parlava de que —tomaaaa—a Barcelona fem festa i no sé què deia.
Bé, el cas és que he sóc aquí tancat dins la meva peixera per avançar feina perquè vaig per la p. 34 —ara per la 36, he avançat!— d’un document que haig de corregir i que és de 112 pàgines, o sigui, imagineu-vos que content que estic i quines esperances tinc en el futur immediat. I sigui festa o no, després de corregir dues pàgines m’he quedat adormit, amb cascos posats i tot. Completament clapat.
Parlant de cascos, últimament se’m fiquen al cervell d’una manera nova trossos de cançons, tonades llunyanes de cançons, però no cançons senceres, ni fragments, no és com allò de tenir gravada una cançó i la vas repetint. És diferent. Més endins del cervell, com una cosa llunyana... això em penso que ho acabo de dir, sonen dues o tres notes, amb veu inclosa, que es van repetint insistentment i molt ràpid. És greu? Algú de la sala s’hi ha trobat? Hi ha algú a la sala? No sé si als borratxos també els passa. Vull dir, als borratxos de vi, per entendre’ns. O d’altres coses similars. Canvio de paràgraf que ho diuen les regles i aquest ja s’ha fet llarguet.
I què més. Ara miro al meu voltant i veig els cascos maleïts que traspuen somnolència, sé que posar-me’ls ara serà cosa de tres minuts que em torni a agafar el son, i no sé què fer. Pum, pum, pum. Tinc l’ampolla d’aigua a un terç, de manera que l’hauré d’anar a reomplir d’aquí una estona. L’aigua l’agafo de l’aixeta. Sovint he pensat que m’aniria bé tenir, al costat del vàter, una dutxa —fent una reforma de tot plegat, esclar, perquè aquest local està així com ara des de fa 40 anys si fa no fa. Una dutxa per poder dutxar-me quan arribi ara d’aquí uns dies que farà caloreta i ara m’he proposat pujar a peu des de Lesseps cada dia, per fer una estona d’espoort. De moment estic complint el propòsit, però ja veurem què passarà quan arribi el calor de veritat. Sigui com sigui, ara ja pujo per la banda dreta del carrer, perquè per l’esquerra cau el sol a plom. No exactament a plom perquè a plom hi cau al migdia, però ara ja deunidó. Salto de paràgraf que si no em renyarà l’autor de les regles.
Un dia hauré de parlar amb l’autor de les regles dels improvisats per demanar-li que revisi aquest criteri de saltar paràgraf perquè és molt incòmode estar tota l’estona pendent si has de saltar de paràgraf. Esclar que l’autor de les regles em dirà que ja em salto les regles i que per tant a què ve —es pot dir això?— aquesta soŀlicitud de canviar les regles.
Ara a soŀlicitud —i aquí també, és clar, quan l’he citat—, no sé si es veu a la web, em penso que sí, almenys en altres webs o blocs es veu, el punt volat és realment un punt volat enganxat a la primera L, i no un punt volat entre L i L, no sé ara si s’entén. Això ho aconsegueixo gràcies a ctrl+4, no perquè ja vingui de fàbrica, sinó perquè ho he fet jo, jo solet, li he assignat aquesta tecla.
Tecla. Us vaig parlar de santa Tecla, que era —és una broma, em penso— la patrona dels escriptors, o de no sé qui que feia servir molt l’ordinador, o el teclat —haha? No sé qui s’ho va inventar però a mi em sembla que té gràcia. Tot i que tot això de fer brometes sobre religió, si que siguin innocents com aquesta, hi ha gent a qui li molesta. I a mi no m’agradaria molestar ningú amb aquest bloc, que el faig com a teràpia contra la son, perquè és una de les coses que se’m va acudir quan vaig començar-los.
I a part que de religiós religiós no crec que n’hi hagi gaires que ho siguin més que jo en aquesta sala, si és que hi ha algú en aquesta sala. Perquè jo sóc religiós, no sé si ho he dit alguna altra vegada. Practico quan puc i com puc i quan me’n recordo que ho haig de fer, però la cosa és aquesta.
I per on anava? Ah sí, allò de parlar amb l’autor de les normes dels improvisats. Que digui que haig de parlar amb l’autor de les normes vol dir que tinc doble personalitat, o que ho faig veure?
I per què tanta gent diu o escriu he de parlar en comptes de haig de parlar, que és el que he dit jo tota la vida? És més correcte “he de parlar” uké?
I ara us diria de qui vaig aprendre aquest uké però em penso que ja porto massa estona. I també us podria parlar d’aquest portar + expressió temporal però ja us he dit que fa massa estona que escric i que m’encomano a santa Tecla.
Hehe.
dimecres, 4 de juny del 2014
Improvisat (129)
Estava tan adormit encabat de dinar que m’he dit, tio, o comences amb un improvisat o algo o no tindràs cap possibilitat de fer res en tota la tarda.
I som aquí. Sense saber què fer ni que dir. I per tant continuo adormit.
Fer un improvisat mig adormit no serveix de res, ja ho vaig experimentar un dia, que a més m’hi vaig passar més temps del compte, és a dir, que... no ho sé, no sé què més, perquè si no em va servir de res, si continuava adormit i, per tant, incapaç de treballar, era igual el temps que passés fent un improvisat.
Sigui com sigui, les regles diuen que els improvisats no poden durar gaire estona, un màxim d’un quart, i això en els dies de més temps. Jo diria que la mitjana que faig són deu o dotze minuts. No està malament, tot i que m’agradaria que fos més baixa. També s’ha de tenir en compte que les llargades de l’improvisat són diferents. Esclar, si fas un improvisat de dues ratlles, toma, així jo també em faig improvisats d’un minut, o menys. No, menys no, perquè entre que obres el word... no, el temps comença a comptar quan ja tens el word obert, i s’acaba quan has acabat d’escriure i només et queda la lectura final per eliminar errades ortogràfiques i de tecleig. La resta diuen les regles que no s’ha de tocar, tot i que he de confessar que de vegades he tocat alguna cosa. Però us ho prometo, ha sigut molt poques vegades, la immensa majoria de vegades he seguit escrupolosament les regles.
Ara he estat a punt d’escriure “religiosament” —o sigui, “he seguit religiosament”— però no ho he dit perquè he pensat que això de “religiosament” ja començava a ser tòpic i llavors m’ha vingut al cap escrupolosament i m’he dit, mira, fantàstic.
I ara que he parlat de religió se m’acut que aquest matí, fent broma amb Q li he dit que si em resolia una cosa em faria feliç i Q me l’ha resolt però m’ha dit que confiava que la meva felicitat no depengués d’allò i jo li he contestat que segurament tenia raó i que ho meditaria quan fes l’examen de consciència de la nit. Era broma, esclar, però ara mateix penso, com sempre que parlo o sento a parlar d’examen de consciència, en allò que deia Anna Frank en el seu diari, que si tothom fes examen de consciència abans d’anar a dormir —no cal que sigui religiós, pot ser perfectament laic, simplement valorar com han anat les coses i veure si podríem evitar tal cosa que ens sembla que no hem fet bé o si podríem fer tal altra cosa que estaria bé que féssim—, doncs deia la nena, o la jove, Frank que el món aniria millor si tothom fes examen de consciència abans d’anar a dormir.
I salto de paràgraf com diuen les normes, perquè ja feia unes quantes ratlles que les estava incomplint.
I em penso que ja està perquè acabo de saltar pàgina.
I som aquí. Sense saber què fer ni que dir. I per tant continuo adormit.
Fer un improvisat mig adormit no serveix de res, ja ho vaig experimentar un dia, que a més m’hi vaig passar més temps del compte, és a dir, que... no ho sé, no sé què més, perquè si no em va servir de res, si continuava adormit i, per tant, incapaç de treballar, era igual el temps que passés fent un improvisat.
Sigui com sigui, les regles diuen que els improvisats no poden durar gaire estona, un màxim d’un quart, i això en els dies de més temps. Jo diria que la mitjana que faig són deu o dotze minuts. No està malament, tot i que m’agradaria que fos més baixa. També s’ha de tenir en compte que les llargades de l’improvisat són diferents. Esclar, si fas un improvisat de dues ratlles, toma, així jo també em faig improvisats d’un minut, o menys. No, menys no, perquè entre que obres el word... no, el temps comença a comptar quan ja tens el word obert, i s’acaba quan has acabat d’escriure i només et queda la lectura final per eliminar errades ortogràfiques i de tecleig. La resta diuen les regles que no s’ha de tocar, tot i que he de confessar que de vegades he tocat alguna cosa. Però us ho prometo, ha sigut molt poques vegades, la immensa majoria de vegades he seguit escrupolosament les regles.
Ara he estat a punt d’escriure “religiosament” —o sigui, “he seguit religiosament”— però no ho he dit perquè he pensat que això de “religiosament” ja començava a ser tòpic i llavors m’ha vingut al cap escrupolosament i m’he dit, mira, fantàstic.
I ara que he parlat de religió se m’acut que aquest matí, fent broma amb Q li he dit que si em resolia una cosa em faria feliç i Q me l’ha resolt però m’ha dit que confiava que la meva felicitat no depengués d’allò i jo li he contestat que segurament tenia raó i que ho meditaria quan fes l’examen de consciència de la nit. Era broma, esclar, però ara mateix penso, com sempre que parlo o sento a parlar d’examen de consciència, en allò que deia Anna Frank en el seu diari, que si tothom fes examen de consciència abans d’anar a dormir —no cal que sigui religiós, pot ser perfectament laic, simplement valorar com han anat les coses i veure si podríem evitar tal cosa que ens sembla que no hem fet bé o si podríem fer tal altra cosa que estaria bé que féssim—, doncs deia la nena, o la jove, Frank que el món aniria millor si tothom fes examen de consciència abans d’anar a dormir.
I salto de paràgraf com diuen les normes, perquè ja feia unes quantes ratlles que les estava incomplint.
I em penso que ja està perquè acabo de saltar pàgina.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)