dijous, 12 de juny del 2014

Impovisat (133)

Les tardes són difícils —això ja ho he dit, no?—, però no sempre més difícils que els matins. Tanmateix avui el matí ha anat com una seda i he pogut treballar no de valent però sí d’esforçat. Anava a dir mig valent però com que no se sap què vol dir mig valent doncs deixem-ho així, esforçat.

Bé, tant com una seda, el matí, no, perquè hi ha hagut dos moments de crisi. Un l’he resolt ad modum micorum, és a dir, amb l’estratègia dels micos —tot i que micos, en llatí ens portaria a una altra cosa, però ara deixem-ho així, i avui tot ho deixem així, el mig valent, el micorum... prou. Micorum. Tinc al despatx una bossa de cacauets —no de les grosses, n’haig de comprar una perquè si no amb les petites, ni que siguin d’un Suma, no surten a compte; ara, n’hi ha de grosses en altres llocs. Doncs això, t’aixeques de la cadira, vas a la bossa de cacauets, li treus la pinça —jo les bosses de cacauets, i també d’altres coses que no són cacauets, les tanco amb una pinça, previ doblegament de les vores o la vora on he fet el forat d’obertura o com s’hagi de dir, obertura que com sabeu tot sovint no és fàcil, cap obertura de gairebé cap producte modern té obertures fàcils, jo ara mateix tinc el polze dret amb una tirita, o tireta, que tirita m’ho subratlla.

Ui, que llarg, el paràgraf. Però ha anat bé saltar-lo, perquè ja no sabia què més dir sobre un tema, les bosses, que no sabia per què... Ah, els cacauets. Però deixo una cosa pendent en la frase anterior que després pujaré a veure-la, encara que estigui prohibit per una de les normes, però avui me la saltaré. Doncs un grapat de cacauets, entre que els peles i tal, et treus una mica la son de les orelles... No, això és una frase feta que serveix per a una altra cosa, encara que sigui qüestió de matisos. Doncs no us ho creureu, ha anat fantàstic: els cacauets, vas a fer un riu —fent tentines, perquè jo a aquesta hora, devien ser les onze quarts de dotze, encara estic sota els efectes del còctel del matí. Doncs no sé què més he fet que m’he posat al davant de l’ordinador i fins a l’hora de tornar a casa, jo mateix he quedat sorprès de mi mateix, que hagués estat capaç de tant heroisme.

Parlant d’heroisme, ahir vaig fer una cosa que per a mi va ser heroica. Però no penso explicar-la. Si hi ha algú a la sala que em conegui més, ja la deu saber. Coll..., com costen determinades coses si no saps quina rebuda tindran. Ho fas a cegues i amb els dallonses per corbata... No sé si això és castellà. I a més deu ser sexista. O sigui que nem bé... (Avui no és el meu dia més delicat, em penso.)

I què més. Perquè no tinc ni idea de per on anava i ara no sé què més dir, no sé quanta llargada té el que escrit —només sé que no he saltat de pàgina, perquè això sí que es veu de seguida— i ara no sé què més.

Doncs si no saps què més no saps què més. La veritat: aquest improvisat no m’ha servit gaire per a la seva finalitat principal, però ho he intentat. L’important és participar, no la medalla. Això ens ho deien sempre a l’escola. I quedaves bastant escorregut, d’allò, perquè per a tu l’important era la medalla, ni que fos de bronze. O almenys un diploma o algu. Doncs re, em penso que mai em van donar re, només estrelletes blaves i vermelles i grogues —el que ara en diuen gomets, em sembla, però que llavors eren estrelles, que feien goig, sí, però les que feien goig eren les d’or i les de plata, i d’aquestes potser alguna, sí, però comparat amb altres...

Mira, ara ha saltat la pàgina. Comparat amb altres... No és que fos el pitjor, tampoc, però, en fi. Per això després he necessitat tantes injeccions d’autoestima, de posar-me de tant en tant jo mateix una estrella daurada o platejada... argentada, que és més bonic. I argentada em porta a Argent, al carrer Argent d’Igualada... Però no puc seguir, he de deixar-ho perquè si no m’hi podria estar tota la tarda sense parar, un cop encetat aquest meló