Hola. La paraula exacta és: destruït. No sé com és quan et maten, però deu ser així. No, sé què no, no crec que pugui ser tan bèstia. Però bé parlen del repòs etern, oi?
M’he adormit. Haig d’escriure més de pressa, però què, Déu meu, què puc escriure si no tinc neurones, les tinc totes al llit. Això que tinc és una closca buida, sense res a dins, que amb prou feines ha trobat el word per activar-lo i posar-se a escriure. És horrorós. Ara canviaran l’ortografia francesa, i ja era hora, perquè es veu que ho van decidir va vint anys, o més, o una cosa així. Però és clar, una cosa és dir que farem això i una altra és fer-ho. Això ho comprovem cada dia, amb les declaracions dels polítics. Doncs l’Académie Française deu ser similar. Farem això. I els escolten quatre. Fins que arriba a tothom, i tothom es reuneix, i fan comissions d’estudi i tal, passen els dies i els mesos, i no te n’adones i ja han passat vint anys. Ara no recordo si eren vint anys o trenta, o quinze. Però un munt de temps.
M’he tornat a adormir perquè escric massa a poc a poc. No hauria d’escriure, hauria de teclejar, o teclar, que segons qui segur que prefereix teclar, i t’ho defensen am ungles i dents.
M’he tornat a adormir i com segueixi així faré rècord. El mal és que si t’adorms passen els minuts i no avances.
Re, que no hi ha manera.
dijous, 4 de febrer del 2016
dimarts, 2 de febrer del 2016
Improvisat 323
No sé què em passa. Esclar que sé què em passa, em passa el que em passa sempre, però no se m’acudia res per començar a improvisar i se m’ha acudit aquesta mitja mentida. No sé si és una mentida, jo crec que hi ha mentides materials que no són mentides, fins i tot la paraula mentida se’ls fa gran, tu què et penses, tu, una mentida?, haha, una mentida és una altra cosa, és lletja, peluda i de color verd com un moc de malalt, amb tots els respectes pels malalts que secreten mocs verds, pobrets, i pobretes, no cal dir-ho, ara parlava en sentit figurat, però és veritat que has d’anar amb molt de compte per no ferir ningú. Haha, ara m’he pensat que em llegia algú, fora dels quatre que ja saps de sempre, aquells quatre que t’ho diuen, eh, què passa, ja no fas improvisats, i jo, no, sí, què vols que et digui, cada cosa té el seu moment i ara no és el moment dels improvisats, o sí, vés a saber, ara, per exemple, sembla que és el moment no sé si dels improvisats, però almenys sí que d’un improvisat.
Deunidó la parrafada, tu, quin cag..., ep, que hi pot haver criatures, que això sí, que de vegades a una criatura que navega per internet la cosa aquella que vigila els pot dir, sí, aquesta pàgina és segura, conec el tio i és bon paio, tranquils, pares, hi podeu confiar, etc., i llavors es troben que aquí dic tot de renecs, serà que sóc així?, serà que en el fons del meu interior estic ple de..., quina tonteria, no sabia per on anava. I és clar que sí, que hi ha molta m... per aquí dins, hauria d’aparèixer una X grossa de color vermell quan dic una cosa d’aquestes, m..., cag..., etc., que sí, que ja sé que són innocents, tan tan purità no sóc, ho sóc una mica per a determinades coses, tot i que podríem parlar-ne, perquè si em deixo anar, en fi, no sé on podríem arribar si em deixés anar i qui guanyaria, no se sap mai.
Ostres, és una tarda difícil, veig que a les ostres no m’ha saltat ni tan sols el guàrdia interior aquell d’abans, ni la X ni res, perquè heu de saber que sí, que tinc un guàrdia interior, m’avisa, no m’ajuda a aparcar perquè no tinc cotxe haha, però..., no, ara no em referia a l’àngel de la guarda, em referia al guàrdia, una mena de guàrdia urbà que et diu, ep, al tanto, per aquí prendràs mal, i llavors ja no tires per aquí, o sí, potser és l’àngel de la guarda, tu, per què no, però la veritat, crec que no, crec que és una cosa més meva, d’autocontrol, o així, no sé com dir-ne.
Abans parlava de renecs i de renecs tal com jo els entenc no en dic, de vegades dic o escric alguna marranadeta, però són taaaan innocents que fins i tot el guàrdia se les mira amb posat de, vés quina feina m’ha toca, amb aquest, si l’hauria d’animar perquè es deixés anar una mica, va, home, digues alguna cosa que escandalitzi i et pugui posar una multa, que si no què faig, i no, no la diré, sobretot perquè em penso que no tinc coses que escandalitzin gaire, jo, duc una vida més aviat normal i corrent, què voleu que us digui, m’ho podria inventar i seria legítim perquè als improvisats es pot inventar, però seria una mentida, i ara hem entrat en una espiral que no ens porta enlloc de manera que ho deixo.
I llavors? I llavors què?, què vols dir amb llavors, et refereixes a les llavors de les plantes, que dolent, feia temps que no se m’acudia una cosa tan dolenta, tu, estic fatal, ja no em vénen al cap ni bestieses que siguin una mica gracioses, que no demano que siguin moooolt gracioses, però almenys que em facin somriure i per tant desvetllar-me una mica, perquè quan somrius ni que sigui una mica et despertes també una mica, que ho he comprovat aquest matí amb una bestiesa que ha dit..., ui, que entrem en mode redacció d’escola, fora. No, es tracta d’improvisar, això és el que hauria de fer, però esclar, pots improvisar si hi ha alguna cosa a les puntes dels dits, si no, no improvises ni res, et surt una mè, i ja hi som, al renec blanc, bé, és marró, més que blanc.
Quina tonteria.
Deunidó la parrafada, tu, quin cag..., ep, que hi pot haver criatures, que això sí, que de vegades a una criatura que navega per internet la cosa aquella que vigila els pot dir, sí, aquesta pàgina és segura, conec el tio i és bon paio, tranquils, pares, hi podeu confiar, etc., i llavors es troben que aquí dic tot de renecs, serà que sóc així?, serà que en el fons del meu interior estic ple de..., quina tonteria, no sabia per on anava. I és clar que sí, que hi ha molta m... per aquí dins, hauria d’aparèixer una X grossa de color vermell quan dic una cosa d’aquestes, m..., cag..., etc., que sí, que ja sé que són innocents, tan tan purità no sóc, ho sóc una mica per a determinades coses, tot i que podríem parlar-ne, perquè si em deixo anar, en fi, no sé on podríem arribar si em deixés anar i qui guanyaria, no se sap mai.
Ostres, és una tarda difícil, veig que a les ostres no m’ha saltat ni tan sols el guàrdia interior aquell d’abans, ni la X ni res, perquè heu de saber que sí, que tinc un guàrdia interior, m’avisa, no m’ajuda a aparcar perquè no tinc cotxe haha, però..., no, ara no em referia a l’àngel de la guarda, em referia al guàrdia, una mena de guàrdia urbà que et diu, ep, al tanto, per aquí prendràs mal, i llavors ja no tires per aquí, o sí, potser és l’àngel de la guarda, tu, per què no, però la veritat, crec que no, crec que és una cosa més meva, d’autocontrol, o així, no sé com dir-ne.
Abans parlava de renecs i de renecs tal com jo els entenc no en dic, de vegades dic o escric alguna marranadeta, però són taaaan innocents que fins i tot el guàrdia se les mira amb posat de, vés quina feina m’ha toca, amb aquest, si l’hauria d’animar perquè es deixés anar una mica, va, home, digues alguna cosa que escandalitzi i et pugui posar una multa, que si no què faig, i no, no la diré, sobretot perquè em penso que no tinc coses que escandalitzin gaire, jo, duc una vida més aviat normal i corrent, què voleu que us digui, m’ho podria inventar i seria legítim perquè als improvisats es pot inventar, però seria una mentida, i ara hem entrat en una espiral que no ens porta enlloc de manera que ho deixo.
I llavors? I llavors què?, què vols dir amb llavors, et refereixes a les llavors de les plantes, que dolent, feia temps que no se m’acudia una cosa tan dolenta, tu, estic fatal, ja no em vénen al cap ni bestieses que siguin una mica gracioses, que no demano que siguin moooolt gracioses, però almenys que em facin somriure i per tant desvetllar-me una mica, perquè quan somrius ni que sigui una mica et despertes també una mica, que ho he comprovat aquest matí amb una bestiesa que ha dit..., ui, que entrem en mode redacció d’escola, fora. No, es tracta d’improvisar, això és el que hauria de fer, però esclar, pots improvisar si hi ha alguna cosa a les puntes dels dits, si no, no improvises ni res, et surt una mè, i ja hi som, al renec blanc, bé, és marró, més que blanc.
Quina tonteria.
dimecres, 20 de gener del 2016
Improvisat 322
Hola, sóc jo, que he estat fora una temporada. Mig de baixa i tal. No, adormit igual gairebé sempre, però amb altres coses per fer. Però ara des de primera hora que he provat totes les solucions i no me’n surto. I llavors m’he dit, calla, i si tornes a fer un improvisat, i catalans i catalanes, ja sóc aquí. Sé que m’adormiré fent l’improvisat, però no sé qui deia que el fracàs és no provar-ho, o que participar és l’important, o no sé què. Bueno.
Sembla mentida, tantes coses que hauria de poder explicar, després de tant de temps. Perquè no sé si és el primer improvisat de l’any. Ara no m’enrecordo quan va ser l’últim, però jo diria que ha fer, no ho sé, però un mes, almenys, no? O sigui, que ens plantem a l’any passat. Bon any doncs. I a més si no us vaig desitjar bon Nadal, doncs bon Nadal. I bones festes. I tota la pesca.
Ja m’he adormit, perquè no sabia què més dir. Però m’haig d’esforçar, haig d’aconseguir que els dits corrin pel teclat com si fossin gràcils ballarines del dia del concert de cap d’any, que aquest any no el vaig veure perquè vaig trobar coses més interessants a fer, que ara no m’enrecordo què van ser, però en qualsevol cas aquell dia em van resultar més interessants. I llavors
Re, que si paro un instant a rumiar m’adormo, o sigui que no puc parar, no puc rumiar, haig de dir coses, haig d’escriure coses, i al mateix temps haig d’aconseguir que els dits premin la tecla correcta, perquè quan estàs adormit passa això, que els dits s’equivoquen, però avui ja es veu que és un adormiment de cap i no de dits, perquè jo diria que els dits no s’equivoquen, almenys no hi ha paraules subratllades de vermell, el word està content, i si el word està content jo haig d’estar content, perquè això és una relació com si fos entre pare i fill, la meva relació amb el word, de fet hi passo moltes més hores, amb el word, que amb els meus fills, sobretot perquè de fills no en tinc, almenys de biològics, i llavors, doncs, és més fàcil que tingui més relació amb qualsevol cosa que amb els meus fills.
Ahir vaig passar molt de fred al despatx i va ser perquè no em vaig recordar d’encendre el radiador, tinc un radiador d’oli, aquí al meu costat, a dos pams, deu ser dolent per a la salut, ja ho sé, però això és una hipòtesi, que els radiadors siguin dolents per a la salut, mentre que refredar-me si tinc el radiador lluny del cos no és una hipòtesi sinó la realitat, abans tenia el radiador, però d’una altra mena, també molt a prop del cos, però estava en una estança molt àmplia i no hi havia manera, corria l’aire per tot arreu i vaig estar a punt de comprar-me una tenda tipus iglú, per ficar-m’hi amb el radiador, i no sigueu mal pensats, no tinc cap mena de rotllo amb el radiador, és només per mantenir l’escalfor al meu voltant. Aquestes idees de bomber, de tenir un iglú al mig del despatx, va durar fins que va venir a treballar al despatx J, que llavors jo em vaig ficar en una peixera que estava plena de llibres i d’arxius i de teranyines i de no sé què més, però ho vaig netejar ben net un cap de setmana hi vaig fer els orificis adequats perqupe hi entressin els cables que hi havien d’entrar i jo solet vaig acabar la instaŀlació de tot plegat per poder estar-me a partir de dilluns següent dins la peixera amb el meu radiador d’oli, amb el qual som molt amics, no sé si us ho he dit, i tenim més bona relació que amb el word, perquè amb el word m’hi estic bastanta estona, però no tota, i en canvi amb el radiador, que ara no sé de quina marca és i ni tan sols li he posat mai nom, tot i la relació estreta que tenim, el tinc aquí a la vora, fins i tot és molest per aixecar-me de la cadira i anar a la porta, si fos un gos diries, passa cap allà, no t’estiguis tan a prop, però no, no és un gos, és un radiador d’oli, de color, no ho sé quin color és aquest, com es pot definir, és color de gos com fuig, entre gris i no sé què més, no sé com fan aquests colors indefinibles, hauria d’estar prohibit, la veritat, perquè després si els vols recomanar, com ara faig jo, i et pregunten, i de quin color és el teu, doncs no saps què dir, de color de radiador de tota la vida, sempre han sigut del mateix color, si fa no fa, els radiadors, no.
I ja he d’acabar.
Sembla mentida, tantes coses que hauria de poder explicar, després de tant de temps. Perquè no sé si és el primer improvisat de l’any. Ara no m’enrecordo quan va ser l’últim, però jo diria que ha fer, no ho sé, però un mes, almenys, no? O sigui, que ens plantem a l’any passat. Bon any doncs. I a més si no us vaig desitjar bon Nadal, doncs bon Nadal. I bones festes. I tota la pesca.
Ja m’he adormit, perquè no sabia què més dir. Però m’haig d’esforçar, haig d’aconseguir que els dits corrin pel teclat com si fossin gràcils ballarines del dia del concert de cap d’any, que aquest any no el vaig veure perquè vaig trobar coses més interessants a fer, que ara no m’enrecordo què van ser, però en qualsevol cas aquell dia em van resultar més interessants. I llavors
Re, que si paro un instant a rumiar m’adormo, o sigui que no puc parar, no puc rumiar, haig de dir coses, haig d’escriure coses, i al mateix temps haig d’aconseguir que els dits premin la tecla correcta, perquè quan estàs adormit passa això, que els dits s’equivoquen, però avui ja es veu que és un adormiment de cap i no de dits, perquè jo diria que els dits no s’equivoquen, almenys no hi ha paraules subratllades de vermell, el word està content, i si el word està content jo haig d’estar content, perquè això és una relació com si fos entre pare i fill, la meva relació amb el word, de fet hi passo moltes més hores, amb el word, que amb els meus fills, sobretot perquè de fills no en tinc, almenys de biològics, i llavors, doncs, és més fàcil que tingui més relació amb qualsevol cosa que amb els meus fills.
Ahir vaig passar molt de fred al despatx i va ser perquè no em vaig recordar d’encendre el radiador, tinc un radiador d’oli, aquí al meu costat, a dos pams, deu ser dolent per a la salut, ja ho sé, però això és una hipòtesi, que els radiadors siguin dolents per a la salut, mentre que refredar-me si tinc el radiador lluny del cos no és una hipòtesi sinó la realitat, abans tenia el radiador, però d’una altra mena, també molt a prop del cos, però estava en una estança molt àmplia i no hi havia manera, corria l’aire per tot arreu i vaig estar a punt de comprar-me una tenda tipus iglú, per ficar-m’hi amb el radiador, i no sigueu mal pensats, no tinc cap mena de rotllo amb el radiador, és només per mantenir l’escalfor al meu voltant. Aquestes idees de bomber, de tenir un iglú al mig del despatx, va durar fins que va venir a treballar al despatx J, que llavors jo em vaig ficar en una peixera que estava plena de llibres i d’arxius i de teranyines i de no sé què més, però ho vaig netejar ben net un cap de setmana hi vaig fer els orificis adequats perqupe hi entressin els cables que hi havien d’entrar i jo solet vaig acabar la instaŀlació de tot plegat per poder estar-me a partir de dilluns següent dins la peixera amb el meu radiador d’oli, amb el qual som molt amics, no sé si us ho he dit, i tenim més bona relació que amb el word, perquè amb el word m’hi estic bastanta estona, però no tota, i en canvi amb el radiador, que ara no sé de quina marca és i ni tan sols li he posat mai nom, tot i la relació estreta que tenim, el tinc aquí a la vora, fins i tot és molest per aixecar-me de la cadira i anar a la porta, si fos un gos diries, passa cap allà, no t’estiguis tan a prop, però no, no és un gos, és un radiador d’oli, de color, no ho sé quin color és aquest, com es pot definir, és color de gos com fuig, entre gris i no sé què més, no sé com fan aquests colors indefinibles, hauria d’estar prohibit, la veritat, perquè després si els vols recomanar, com ara faig jo, i et pregunten, i de quin color és el teu, doncs no saps què dir, de color de radiador de tota la vida, sempre han sigut del mateix color, si fa no fa, els radiadors, no.
I ja he d’acabar.
dilluns, 14 de desembre del 2015
Improvisat (no he mirat el número que tocava)
Ja ni me’n recordava, dels improvisats. Però existeixen, ara, en un moment de lucidesa entre la broma, hi he caigut. La broma, no sé si s’entén el que vull dir. La boira mental. Un improvisat. Ja sóc aquí.
Per fer què? Què diré? Ni idea. Però estava caient, o sigui, em queia el cap, de fet m’ha caigut. I no tinc ningú que me l’aguanti i voldria preservar el teclat. No és que sigui gaire bo, però és. I ara s’entén que em caigui el cap, perquè estic corregint un llibre de filosofia. Més o menys. Per això sortia el tema de ser. O d’ésser, que a la filosofia els agrada molt l’ésser. I esclar, tu et poses a corregir una cosa sobre l’ésser i encara que no prenguis còctels pots destrossar teclats. Ara hi caic, potser no és culpa del còctel. Potser és culpa de... No, ara no li donaré la culpa al client, ell ha complert el seu deure de donar-me feina, que no és un deure, però parlo filosòficament. Si vols tenir feina, si l’ésser humà té dret a treballar, és perquè algú té el deure de donar-li alguna feina. I ja som al cap del carrer, per això parlava de complir el deure. Però encara m’embolicaré i prendrem mal, val més que anem per una altra banda.
Quina altra banda? No ho sé, de debò que no ho sé, hi ha amics meus que em deien que Cerdà havia planificat l’Eixample barceloní guiant-se per no sé quins números o nombres, que no sé mai quan és una cosa o és l’altra, per exemple a mi que es digui nombre primer em sona fatal, però es veu que és així com es diu, nombre primer. Bé, doncs els números del pla Cerdà. I es veu que això tenia a veure amb la càbala jueva. Per mi, un dels misteris més misteriosos, em declaro ignorant impossible, o sigui, incapaç d’entendre’n res. De debò, per bona voluntat que hi posi, no ho entenc ni sé què es vol dir. O sigui, estic a favor dels misteris, però no sé quins misteris em resolen les càbales. Ara no ho sé dir, perquè estic mig adormit. Haha.
No sé per què venia això. Sí, perquè no sabia què dir i llavors m’ha sortit això. Es veu que han trobat no sé quin manuscrit que diu alguna cosa sobre el tema. Parlant de trobar, però, a mi el que m’apassiona és el tema dels vaixells enfonsats. O no enfonsats, qualsevol cosa humana abandonada m’apassiona, em fa pensar en tot d’històries, no ho sé, m’engega la imaginació. Crec que podria estar-me moltes hores visitant un poble abandonat, un vaixell abandonat, un avió abandonat. Qualsevol cosa abandonada. Un misto no, és massa petit, té poca història. Ha de ser una cosa grossa, ja ho tinc, un habitacle humà, és això, un lloc on hagi viscut gent, si només hi ha passat gent, em penso que no em distreu tant.
I parlant de llocs abandonats, tinc pendent una visita a S., que fa temps que no hi vaig, i l’altre dia va sortir als diaris, tu, que em vaig quedar ben parat perquè sortia al costat de llocs molt famosos. Doncs hi haurem d’anar, i viure-hi tantes històries, a veure si quan torna el bon temps, el bon temps no, de bon temps ja en fa ara, vull dir quan no faci tant de fred, que tampoc, ara no en fa gaire, tot i que allà deunidó el que en deu fer. Vull dir quan vingui la caloreta, que és el que m’agrada a mi. La caloreta, ara de fet m’he comprat..., no això no, redaccions d’escola no, home si em sortís una cosa com la d’aquest nano que va predir amb un any o dos de temps el que passaria amb A, llavors potser sí que valdria la pena, però per a això has de ser molt espavilat, i no és el cas.
I llavors què. Llavors puc dir que m’ha arribat una gramàtica i un diccionari del dialecte del Capcir, i m’ha fet iŀlusió, perquè aquestes coses cada cop em fan més gràcia. De fet no sé res sobre la Catalunya del Nord, i com s’ho han fet per preservar mínimament el català —determinada gent— i no ser menjats pel francès o fins i tot l’occità. Que hi ha influències, esclar, però és que si no seria un miracle massa gros. El cas és que es conserven, i a més amb prou personalitat perquè es pugui parlar de capcirès, com parlem d’aranès respecte a l’occità, o sigui un subdialecte. I ara m’he ficat en un rotllo que no em desvetllarà pas, és més, m’havia desvetllat una mica amb no sé què que deia abans i ara ja em tornava a adormir. Maleïts improvisats.
Per fer què? Què diré? Ni idea. Però estava caient, o sigui, em queia el cap, de fet m’ha caigut. I no tinc ningú que me l’aguanti i voldria preservar el teclat. No és que sigui gaire bo, però és. I ara s’entén que em caigui el cap, perquè estic corregint un llibre de filosofia. Més o menys. Per això sortia el tema de ser. O d’ésser, que a la filosofia els agrada molt l’ésser. I esclar, tu et poses a corregir una cosa sobre l’ésser i encara que no prenguis còctels pots destrossar teclats. Ara hi caic, potser no és culpa del còctel. Potser és culpa de... No, ara no li donaré la culpa al client, ell ha complert el seu deure de donar-me feina, que no és un deure, però parlo filosòficament. Si vols tenir feina, si l’ésser humà té dret a treballar, és perquè algú té el deure de donar-li alguna feina. I ja som al cap del carrer, per això parlava de complir el deure. Però encara m’embolicaré i prendrem mal, val més que anem per una altra banda.
Quina altra banda? No ho sé, de debò que no ho sé, hi ha amics meus que em deien que Cerdà havia planificat l’Eixample barceloní guiant-se per no sé quins números o nombres, que no sé mai quan és una cosa o és l’altra, per exemple a mi que es digui nombre primer em sona fatal, però es veu que és així com es diu, nombre primer. Bé, doncs els números del pla Cerdà. I es veu que això tenia a veure amb la càbala jueva. Per mi, un dels misteris més misteriosos, em declaro ignorant impossible, o sigui, incapaç d’entendre’n res. De debò, per bona voluntat que hi posi, no ho entenc ni sé què es vol dir. O sigui, estic a favor dels misteris, però no sé quins misteris em resolen les càbales. Ara no ho sé dir, perquè estic mig adormit. Haha.
No sé per què venia això. Sí, perquè no sabia què dir i llavors m’ha sortit això. Es veu que han trobat no sé quin manuscrit que diu alguna cosa sobre el tema. Parlant de trobar, però, a mi el que m’apassiona és el tema dels vaixells enfonsats. O no enfonsats, qualsevol cosa humana abandonada m’apassiona, em fa pensar en tot d’històries, no ho sé, m’engega la imaginació. Crec que podria estar-me moltes hores visitant un poble abandonat, un vaixell abandonat, un avió abandonat. Qualsevol cosa abandonada. Un misto no, és massa petit, té poca història. Ha de ser una cosa grossa, ja ho tinc, un habitacle humà, és això, un lloc on hagi viscut gent, si només hi ha passat gent, em penso que no em distreu tant.
I parlant de llocs abandonats, tinc pendent una visita a S., que fa temps que no hi vaig, i l’altre dia va sortir als diaris, tu, que em vaig quedar ben parat perquè sortia al costat de llocs molt famosos. Doncs hi haurem d’anar, i viure-hi tantes històries, a veure si quan torna el bon temps, el bon temps no, de bon temps ja en fa ara, vull dir quan no faci tant de fred, que tampoc, ara no en fa gaire, tot i que allà deunidó el que en deu fer. Vull dir quan vingui la caloreta, que és el que m’agrada a mi. La caloreta, ara de fet m’he comprat..., no això no, redaccions d’escola no, home si em sortís una cosa com la d’aquest nano que va predir amb un any o dos de temps el que passaria amb A, llavors potser sí que valdria la pena, però per a això has de ser molt espavilat, i no és el cas.
I llavors què. Llavors puc dir que m’ha arribat una gramàtica i un diccionari del dialecte del Capcir, i m’ha fet iŀlusió, perquè aquestes coses cada cop em fan més gràcia. De fet no sé res sobre la Catalunya del Nord, i com s’ho han fet per preservar mínimament el català —determinada gent— i no ser menjats pel francès o fins i tot l’occità. Que hi ha influències, esclar, però és que si no seria un miracle massa gros. El cas és que es conserven, i a més amb prou personalitat perquè es pugui parlar de capcirès, com parlem d’aranès respecte a l’occità, o sigui un subdialecte. I ara m’he ficat en un rotllo que no em desvetllarà pas, és més, m’havia desvetllat una mica amb no sé què que deia abans i ara ja em tornava a adormir. Maleïts improvisats.
divendres, 27 de novembre del 2015
Improvisat 320
Vinc poc per aquí i em sap greu. Hi ha raons per fer-ho, o per no fer-ho, no totes les culpes són meves. O sí, les responsabilitats de les nostres decisions són nostres. Sempre? No. Però ara hauríem d’entrar en filosofies, i això alentiria el ritme. I si alenteixo alguna cosa la guàrdia urbana ens faria abandonar no ja la calçada, sinó la vorera. Escolti, està entorpint el passeig dels guiris. Faci el favor d’anar cap a una banda o cap a una altra, però no es quedi aturat. Us ho imagineu? Jo sí, sóc capaç d’imaginar-me qualsevol cosa.
Bé, qualsevol cosa no, ahir vaig descobrir que el senyor Kelloggs, el dels cereals, era partidari de fer ènemes amb iogurt. I això sí que no. Vull dir, per aquí no passo. Aquest paio era realment molt i molt peculiar. Es veu que eren dos germans, els dels cereals, però n’hi havia un, els dels ènemes, que era particularment racista, eugenista. O eugenesista, no sé com s’ha d’escriure. Partidari de seleccionar el personal. Bé, ara d’aquests n’hi ha molts. No me’n recordo per què vai arribar al senyor Kelloggs, ara, era per una cosa que vaig llegir. Al diari. Recordo que el periodista li deia simpàtic. Sí, simpàtic, sobretot simpàtic. Khod...
Bé, que consti que li deia simpàtic amb ironia, que ho vaig pescar de seguida. Evident. Sí, era un article sobre els nazis, que el tema m’apassiona i quan trobo una cosa sobre això la llegeixo gairebé segur. Buenu, primer miro qui l’ha escrit, perquè segons qui molts cops ja sé si serà un refregit de coses que ja he llegit, i per tant m’ho puc estalviar. Tot i que ja he arribat a aquella edat que pots llegir el que sigui, perquè ja no te’n recordes si ho has llegit o no, o si te’n recordes molts cops és perquè et va agradar molts, i llavors ho retens i no et fa res tornar a llegir-ho, i si no te’n recordes i no t’agrada te n’adones de seguida i ho deixes córrer. No sé per a què serveix això ni quin partit se’n pot treure però ja està dit.
Parlant d’això de la memòria, també vaig llegir un article sobre l’estètica de les connexions cerebrals, estètica strictu sensu, vull dir, o sigui, com es veu al microscopi, que sembla que es veuen unes figures impressionants, i el científic que en parlava tenia la tesi que els grans artistes el que feien era copiar el que en realitat ja tenien a dins, o sigui que al final serà veritat que ningú no inventa res, ni tan sols els genis, perquè ja ho tens tot a dins i només es tracta de trobar la fitxa i baixar-la. Bé, i en aquest cas saber reproduir-la, que aquí ve quan et maten. Vull dir, aquí ve el mèrit de l’artista. Quin rotllo acabo de clavar, i a més inútil, perquè m’adormo jo mateix i es tracta d’aconseguir el contrari. Sé que no ho aconseguiré, no sé què faig aquí, sí, home, el que faig és intentar-ho, almenys ho intentes, i al qui fa tot el que pot..., no, no penso continuar, em rebenten, els tòpics, tot i que al capdavall el que fem és repetir tòpics, o el que tenim dins del cervell, etc., això ja ho he dit.
És divendres, ho sé, no m’hauria de preocupar gaire perquè el que no pugui acabar avui ja ho faré demà. I un bé negre, si no ho acabo avui no ho acabaré mai de val vida, perquè demà ja tinc el dia ple, en concret dormir tant com pugui i oblidar-me de l’ordinador o en general dels aparells, que també és una feina que requereix esforç, perquè com sabeu ens enganxem als aparells com si fossin una dependència, estic escrivint unes bestieses tan òbvies que em fa vergonya i tot, no ho puc esborrar?, què diuen les normes?, no, no ho puc esborrar, les normes diuen que no es pot esborrar res que no sigui falta estricta d’ortografia o de picatge, i encara, perquè les has de descobrir perquè queden subratllades, com ara picatge, que ara no sé com s’hauria de dir i no ho penso mirar, perquè les normes diuen que no es pot mirar res, si no no serien improvisats, i de fet no sé per què en dic improvisats, d’això, si estic improvisant tot el dia, com aquest matí, o ahir, que de vegades faig unes quantes piulades —que això em salva la vida, gràcies, Déu meu, per aquest invent que vas posar en una de les fitxes del cervell de l’ésser humà, perquè un dia el descobríssim, vull dir el tuiter— i de tan improvisades que són és millor que no les llegeixi després perquè fan vergonya, estan plenes de cag..., o no plenes, però n’hi ha, vull dir que es nota que està improvisat perquè se m’escapen allò que ara no sé com es diu, que confons l’ordre de les lletres i no és que ho escriguis diferent, és que ho penses diferent, o sigui, és més greu.
Però ho deixo perquè m’he allargat.
Bé, qualsevol cosa no, ahir vaig descobrir que el senyor Kelloggs, el dels cereals, era partidari de fer ènemes amb iogurt. I això sí que no. Vull dir, per aquí no passo. Aquest paio era realment molt i molt peculiar. Es veu que eren dos germans, els dels cereals, però n’hi havia un, els dels ènemes, que era particularment racista, eugenista. O eugenesista, no sé com s’ha d’escriure. Partidari de seleccionar el personal. Bé, ara d’aquests n’hi ha molts. No me’n recordo per què vai arribar al senyor Kelloggs, ara, era per una cosa que vaig llegir. Al diari. Recordo que el periodista li deia simpàtic. Sí, simpàtic, sobretot simpàtic. Khod...
Bé, que consti que li deia simpàtic amb ironia, que ho vaig pescar de seguida. Evident. Sí, era un article sobre els nazis, que el tema m’apassiona i quan trobo una cosa sobre això la llegeixo gairebé segur. Buenu, primer miro qui l’ha escrit, perquè segons qui molts cops ja sé si serà un refregit de coses que ja he llegit, i per tant m’ho puc estalviar. Tot i que ja he arribat a aquella edat que pots llegir el que sigui, perquè ja no te’n recordes si ho has llegit o no, o si te’n recordes molts cops és perquè et va agradar molts, i llavors ho retens i no et fa res tornar a llegir-ho, i si no te’n recordes i no t’agrada te n’adones de seguida i ho deixes córrer. No sé per a què serveix això ni quin partit se’n pot treure però ja està dit.
Parlant d’això de la memòria, també vaig llegir un article sobre l’estètica de les connexions cerebrals, estètica strictu sensu, vull dir, o sigui, com es veu al microscopi, que sembla que es veuen unes figures impressionants, i el científic que en parlava tenia la tesi que els grans artistes el que feien era copiar el que en realitat ja tenien a dins, o sigui que al final serà veritat que ningú no inventa res, ni tan sols els genis, perquè ja ho tens tot a dins i només es tracta de trobar la fitxa i baixar-la. Bé, i en aquest cas saber reproduir-la, que aquí ve quan et maten. Vull dir, aquí ve el mèrit de l’artista. Quin rotllo acabo de clavar, i a més inútil, perquè m’adormo jo mateix i es tracta d’aconseguir el contrari. Sé que no ho aconseguiré, no sé què faig aquí, sí, home, el que faig és intentar-ho, almenys ho intentes, i al qui fa tot el que pot..., no, no penso continuar, em rebenten, els tòpics, tot i que al capdavall el que fem és repetir tòpics, o el que tenim dins del cervell, etc., això ja ho he dit.
És divendres, ho sé, no m’hauria de preocupar gaire perquè el que no pugui acabar avui ja ho faré demà. I un bé negre, si no ho acabo avui no ho acabaré mai de val vida, perquè demà ja tinc el dia ple, en concret dormir tant com pugui i oblidar-me de l’ordinador o en general dels aparells, que també és una feina que requereix esforç, perquè com sabeu ens enganxem als aparells com si fossin una dependència, estic escrivint unes bestieses tan òbvies que em fa vergonya i tot, no ho puc esborrar?, què diuen les normes?, no, no ho puc esborrar, les normes diuen que no es pot esborrar res que no sigui falta estricta d’ortografia o de picatge, i encara, perquè les has de descobrir perquè queden subratllades, com ara picatge, que ara no sé com s’hauria de dir i no ho penso mirar, perquè les normes diuen que no es pot mirar res, si no no serien improvisats, i de fet no sé per què en dic improvisats, d’això, si estic improvisant tot el dia, com aquest matí, o ahir, que de vegades faig unes quantes piulades —que això em salva la vida, gràcies, Déu meu, per aquest invent que vas posar en una de les fitxes del cervell de l’ésser humà, perquè un dia el descobríssim, vull dir el tuiter— i de tan improvisades que són és millor que no les llegeixi després perquè fan vergonya, estan plenes de cag..., o no plenes, però n’hi ha, vull dir que es nota que està improvisat perquè se m’escapen allò que ara no sé com es diu, que confons l’ordre de les lletres i no és que ho escriguis diferent, és que ho penses diferent, o sigui, és més greu.
Però ho deixo perquè m’he allargat.
dimecres, 18 de novembre del 2015
Improvisat 319
El que no pot ser no pot ser, i a més és impossible. Doncs hauria de ser impossible i hauria de no poder ser, però és. Tinc feina més o menys entretinguda i m’adormo. No ho sé, no és com entretenir-te jugant, però gairebé. Us heu adormit mai caminant. Jo sí. I ara estic pensant que només em passava a mi, però crec que no, quan caminàvem de nit fent aquelles caminades absolutament imprudents —vistes des dels ulls d’ara—, perquè érem criatures, érem molt petits! I ens deixaven, tu. Ara sembla mentida. Quants anys tenia jo quan me n’anava tot sol amb la bicicleta i feia quaranta o cinquanta quilòmetres i em quedava a dormir a cals cosins, on no tenien telèfon, i després, potser al cap de dos o tres dies, arribava el cotxe amb tota la colla? O tornava jo pel meu compte. Això ho feia tothom, vull dir, totes les famílies eren així? El que és clar és que anàvem més sueltos que ara, o solts que ara, em sembla. I no sé si el món d’aleshores era més segur que el d’ara. Desapareixien nanos? No ho sé, suposo que sí, però no hi havia la informació que hi ha ara, hi havia El Caso, però era per a gent molt especial, quines ganes, comprar El Caso, que tot era truculent.
Doncs no sé què deia, però hem dit alguna cosa. Ara, m’he despertat? No. Estic com estava, mig clapat. I em clapo del tot si deixo de teclejar. I com que no sé què més dir, em claparé, ho veig a venir. De manera que se m’hauria d’acudir alguna cosa per dir, i ràpid, que això s’acaba. Vam dir que de política res, d’explicar el que vas fer ahir res, tot i que seria interessant, més que el que vaig fer ahir el que vaig fer abans-d’ahir, perquè avui ja és dimecres, tu, com passa la setmana, de fet ni me’n recordo, del que vaig fer ahir, l’interès de la setmana se centra en abans-d’ahir, que hi ha dues coses importants importants importants, però ara no les explicaré, elis-elis, no, no les explicaré perquè no són per explicar-les aquí. Però sí que n’hauré de prendre notes, perquè una l’explicaré en un altre lloc i l’altra l’escriuré per si un dia explico tota aquesta altra història.
I qui dia passa anys empeny, que és una frase que comença a estar suada, de tant que la fem servir. Hi ha locucions, refranys i frases fetes que les fem servir massa perquè enhs semblen originals, i també perquè no volem que es perdin i llavors ens pensem que som el capità Enciam o el superheroi català que ara no sé qui és —el Super López?— i com que tothom ha sentit a casa seva una paraula o una expressió que li sembla supernostrada i superoriginal i supercatalana i supertal, doncs, la repeteix a tort i dret perquè se salvi, perquè tots som salvadors de mots. Però ara no em referia als idiolectalismes, i em sap greu però em penso que se’n diuen així, trets de l’idiolecte de cadascú, idiolecte, sí, ja dic que em sap greu, sinó a coses més generals, que hem sentit aquí o allà o que hem llegit en un llibre o al diari i que ens sembla que s’han de salvar com sigui. Per no parlar d’aquella lliçó que ens van donar una vegada i que consistia en una cosa com: en català això es diu així, mai aixà. I escolta’m, com si fos el papa de Roma, tu defenses aquell manament a peu i a cavall —se m’ha escapat, aquesta, però és bonica, eh?—, vull dir que defenses aquell dogma com si fos dos més dos són quatre i mai dels mais són cinc ni tres i mig. I un dia et van explicar que segons com facis les operacions resulta que sí, que et pot sortir més o menys de quatre, però ja era massa tard, per tu, i per mi també, seran sempre quatre, i a més les operacions aquestes sempre tenen trampa. El que és difícil és descobrir-la. Bé, el que deia: que defensem aquesta cosa del català o aquell tret i ens és difícil baixar del burro, o del cavall, ja que parlàvem de cavalls. Sempre m’han agradat els cavalls, tot i que de menut me’ls mirava de lluny, i després també, perquè no he tingut ocasió gaires vegades d’estar a prop d’un cavall, però sembla que ha de ser interessant tenir un cavall i que sigui amic teu i cuidar-lo i que et cuidi i tot això. O un gos, esclar, però per tenir un cavall no has de viure a Barcelona, i per tenir un gos, què vols que et digui, has de tenir al teu voltant unes circumstàncies favorables que no sempre tens. Jo, per exemple, no les tinc. Quan dic circumstàncies vull dir persones, espais, etc. Ara, això sí, jo si tinc mai un gos, serà un gos gros, eh?, res de gossets d’aquests de joguina, un gossarro, tu, que faci goig, que sigui el que s’assembli més a un cavall, no per muntar-lo, però sí per passejar-hi i que estigui a l’altura, no sé si m’explico.
I ja m’he enrotllat bastant i a més em penso que ho he aconseguit una mica.
Doncs no sé què deia, però hem dit alguna cosa. Ara, m’he despertat? No. Estic com estava, mig clapat. I em clapo del tot si deixo de teclejar. I com que no sé què més dir, em claparé, ho veig a venir. De manera que se m’hauria d’acudir alguna cosa per dir, i ràpid, que això s’acaba. Vam dir que de política res, d’explicar el que vas fer ahir res, tot i que seria interessant, més que el que vaig fer ahir el que vaig fer abans-d’ahir, perquè avui ja és dimecres, tu, com passa la setmana, de fet ni me’n recordo, del que vaig fer ahir, l’interès de la setmana se centra en abans-d’ahir, que hi ha dues coses importants importants importants, però ara no les explicaré, elis-elis, no, no les explicaré perquè no són per explicar-les aquí. Però sí que n’hauré de prendre notes, perquè una l’explicaré en un altre lloc i l’altra l’escriuré per si un dia explico tota aquesta altra història.
I qui dia passa anys empeny, que és una frase que comença a estar suada, de tant que la fem servir. Hi ha locucions, refranys i frases fetes que les fem servir massa perquè enhs semblen originals, i també perquè no volem que es perdin i llavors ens pensem que som el capità Enciam o el superheroi català que ara no sé qui és —el Super López?— i com que tothom ha sentit a casa seva una paraula o una expressió que li sembla supernostrada i superoriginal i supercatalana i supertal, doncs, la repeteix a tort i dret perquè se salvi, perquè tots som salvadors de mots. Però ara no em referia als idiolectalismes, i em sap greu però em penso que se’n diuen així, trets de l’idiolecte de cadascú, idiolecte, sí, ja dic que em sap greu, sinó a coses més generals, que hem sentit aquí o allà o que hem llegit en un llibre o al diari i que ens sembla que s’han de salvar com sigui. Per no parlar d’aquella lliçó que ens van donar una vegada i que consistia en una cosa com: en català això es diu així, mai aixà. I escolta’m, com si fos el papa de Roma, tu defenses aquell manament a peu i a cavall —se m’ha escapat, aquesta, però és bonica, eh?—, vull dir que defenses aquell dogma com si fos dos més dos són quatre i mai dels mais són cinc ni tres i mig. I un dia et van explicar que segons com facis les operacions resulta que sí, que et pot sortir més o menys de quatre, però ja era massa tard, per tu, i per mi també, seran sempre quatre, i a més les operacions aquestes sempre tenen trampa. El que és difícil és descobrir-la. Bé, el que deia: que defensem aquesta cosa del català o aquell tret i ens és difícil baixar del burro, o del cavall, ja que parlàvem de cavalls. Sempre m’han agradat els cavalls, tot i que de menut me’ls mirava de lluny, i després també, perquè no he tingut ocasió gaires vegades d’estar a prop d’un cavall, però sembla que ha de ser interessant tenir un cavall i que sigui amic teu i cuidar-lo i que et cuidi i tot això. O un gos, esclar, però per tenir un cavall no has de viure a Barcelona, i per tenir un gos, què vols que et digui, has de tenir al teu voltant unes circumstàncies favorables que no sempre tens. Jo, per exemple, no les tinc. Quan dic circumstàncies vull dir persones, espais, etc. Ara, això sí, jo si tinc mai un gos, serà un gos gros, eh?, res de gossets d’aquests de joguina, un gossarro, tu, que faci goig, que sigui el que s’assembli més a un cavall, no per muntar-lo, però sí per passejar-hi i que estigui a l’altura, no sé si m’explico.
I ja m’he enrotllat bastant i a més em penso que ho he aconseguit una mica.
dijous, 5 de novembre del 2015
Improvisat 318
Hi ha dies que no puc fer ni feines de gestió i avui és un d’aquests dies. M’haig de distreure anant cap aquí cap allà. De manera que no veig gens clar que pugui fer ni un improvisat.
Però com que ja ha passat altres vegades, que m’adormo davant un improvisat, no ve d’una.
El problema és que et vingui al cap alguna cosa per dir. I això no és fàcil quan tens el cap a tres quarts de quinze. Us puc dir, això sí, que he caigut a les grapes de la tecnologia de la immediatesa, vull dir una cosa del tipus uatsap però que no és uatsap sinó que és el telegram, i que no el faig servir amb un mòbil d’aquells superguais de pantalla supergrossa i que sempre em fa por que caiguin a terra i es trenquin, no ho sé, els telèfons sempre els he vist més sòlids, però aquestes pantalletes... Bé, no faig servir aquests estris perquè no en tinc, però sí que el tinc a l’ordinador. No sé com funciona el uatsap, però la gent que ha provat el telegram diu que el telegram és molt millor, entre altres coses per això, perquè el pots fer anar des de l’ordinador. I llavors és com el messenger aquell de fa mil anys, us en recordeu, però força millorat. Doncs això. Ho he incorporat a la meva vida, i quan connecto l’ordinador això se’m connecta sol. Però ho faig servir per a coses de feina i similars, contubernis diversos que també em donen feina ara que en tinc més aviat poca —el procés fa que tothom vagi al ralentí, o això sembla—, i tal. És pràctic, us el recomano.
Ahir em van dir que m’havia tocat un sopar per a dues persones en una mena de rifa. Està bé. Hi anirem, per descomptat, un sopar és un sopar. Però espero que em deixin triar el dia, perquè si ha de ser enmig de la setmana serà horrorós, tret del cas que ens posem a sopar a quarts de nou, que també és una bona solució. I europea, a més a més. “¿Y de Europa?” Ara tothom, i que sigui per molts anys, quan pensa en Europa se’n recorda del moment màgic aquell. Ens ho estan posant en safata. I és que Madrid, en els moments transcendentals, no ens falla mai. Això no sé qui ho va dir un dia, però és una frase que s’hauria de picar en alguna pedra i posar-la a la plaça Catalunya, ben grossa, que es vegi, quan tot això hagi acabat. Gràcies, Madrit! Esperem que a l’últim moment no ens falli, esclar. Confiem molt en la seva capacitat.
També haurem de posar alguna pedrota ben grossa en algun lloc dedicada al primer país que reconegui la declaració de dilluns. Jo m’ensumo que serà algun país africà. A veure, que potser Lituània o Dinamarca o... s’hi avancen. Pedrota ben grossa amb lletres de pam.
I llavors... Malament, perquè hem parlat de política, ni que sigui una mica, i això no està ben vist als improvisats. Però això no és política, és el país, tu tot ho veus com política? Bé, no, perdona, només m’ho ha semblat.... M’ha semblat, m’ha semblat, parles massa de pressa! De seguida tens el roc de la condemna a la faixa! Ets un intolerant! Bé, no escolta, disculpes, no he dit re, parla del que vulguis. És clar que parlaré del que vulgui!, qui ets tu per dir-me de què puc parlar o de què no, eh, eh? D’acord, d’acord, perdona, I a més quan em doni la gana faré redaccions escolars i explicaré el que vaig fer ahir i tot això, estic fart de tantes limitacions, explicaré el que em doni la gana, ja pots tremolar, aquí sortirà tot!, ho diré tot! Home, tot tot... Tot, ho diré tot, tot el que em doni la gana i em passi pels dallonses. Veus, no, et frenaràs, ara anaves a dir una altra paraula i has dit dallonses. Doncs dic dallonses perquè em passa pels dallonses, és així com ho dic, i tu calla. Bueno, bueno, ja callo, vés fent. I estic fins els dallonses que diguis bueno. Però a veure, tu pots escriure el que et surt dels dallonses i jo no puc escriure bueno? Això què és, què t’has cregut?, tu ets l’únic que pots reivindicar i queixar-te i imposar regles? Habrase visto! Bé, d’acord, fem les paus, ja continuarem demà, o aquesta tarda, o quan sigui, que ara hem de plegar. Sí, perquè ho dius tu! No, hem de plegar perquè jo haig de plegar. Doncs jo no! Jo plego no perquè m’ho diguis tu, sinó perquè em surt dels
Però com que ja ha passat altres vegades, que m’adormo davant un improvisat, no ve d’una.
El problema és que et vingui al cap alguna cosa per dir. I això no és fàcil quan tens el cap a tres quarts de quinze. Us puc dir, això sí, que he caigut a les grapes de la tecnologia de la immediatesa, vull dir una cosa del tipus uatsap però que no és uatsap sinó que és el telegram, i que no el faig servir amb un mòbil d’aquells superguais de pantalla supergrossa i que sempre em fa por que caiguin a terra i es trenquin, no ho sé, els telèfons sempre els he vist més sòlids, però aquestes pantalletes... Bé, no faig servir aquests estris perquè no en tinc, però sí que el tinc a l’ordinador. No sé com funciona el uatsap, però la gent que ha provat el telegram diu que el telegram és molt millor, entre altres coses per això, perquè el pots fer anar des de l’ordinador. I llavors és com el messenger aquell de fa mil anys, us en recordeu, però força millorat. Doncs això. Ho he incorporat a la meva vida, i quan connecto l’ordinador això se’m connecta sol. Però ho faig servir per a coses de feina i similars, contubernis diversos que també em donen feina ara que en tinc més aviat poca —el procés fa que tothom vagi al ralentí, o això sembla—, i tal. És pràctic, us el recomano.
Ahir em van dir que m’havia tocat un sopar per a dues persones en una mena de rifa. Està bé. Hi anirem, per descomptat, un sopar és un sopar. Però espero que em deixin triar el dia, perquè si ha de ser enmig de la setmana serà horrorós, tret del cas que ens posem a sopar a quarts de nou, que també és una bona solució. I europea, a més a més. “¿Y de Europa?” Ara tothom, i que sigui per molts anys, quan pensa en Europa se’n recorda del moment màgic aquell. Ens ho estan posant en safata. I és que Madrid, en els moments transcendentals, no ens falla mai. Això no sé qui ho va dir un dia, però és una frase que s’hauria de picar en alguna pedra i posar-la a la plaça Catalunya, ben grossa, que es vegi, quan tot això hagi acabat. Gràcies, Madrit! Esperem que a l’últim moment no ens falli, esclar. Confiem molt en la seva capacitat.
També haurem de posar alguna pedrota ben grossa en algun lloc dedicada al primer país que reconegui la declaració de dilluns. Jo m’ensumo que serà algun país africà. A veure, que potser Lituània o Dinamarca o... s’hi avancen. Pedrota ben grossa amb lletres de pam.
I llavors... Malament, perquè hem parlat de política, ni que sigui una mica, i això no està ben vist als improvisats. Però això no és política, és el país, tu tot ho veus com política? Bé, no, perdona, només m’ho ha semblat.... M’ha semblat, m’ha semblat, parles massa de pressa! De seguida tens el roc de la condemna a la faixa! Ets un intolerant! Bé, no escolta, disculpes, no he dit re, parla del que vulguis. És clar que parlaré del que vulgui!, qui ets tu per dir-me de què puc parlar o de què no, eh, eh? D’acord, d’acord, perdona, I a més quan em doni la gana faré redaccions escolars i explicaré el que vaig fer ahir i tot això, estic fart de tantes limitacions, explicaré el que em doni la gana, ja pots tremolar, aquí sortirà tot!, ho diré tot! Home, tot tot... Tot, ho diré tot, tot el que em doni la gana i em passi pels dallonses. Veus, no, et frenaràs, ara anaves a dir una altra paraula i has dit dallonses. Doncs dic dallonses perquè em passa pels dallonses, és així com ho dic, i tu calla. Bueno, bueno, ja callo, vés fent. I estic fins els dallonses que diguis bueno. Però a veure, tu pots escriure el que et surt dels dallonses i jo no puc escriure bueno? Això què és, què t’has cregut?, tu ets l’únic que pots reivindicar i queixar-te i imposar regles? Habrase visto! Bé, d’acord, fem les paus, ja continuarem demà, o aquesta tarda, o quan sigui, que ara hem de plegar. Sí, perquè ho dius tu! No, hem de plegar perquè jo haig de plegar. Doncs jo no! Jo plego no perquè m’ho diguis tu, sinó perquè em surt dels
Subscriure's a:
Missatges (Atom)