divendres, 31 d’octubre del 2014
improvisat 178
He arribat fins aquí i em penso que quan acabi aquest improvisat ja hauré d’anar a dinar o em quedarà poc temps per anar-hi, de manera que no sé per què faig aquest improvisat, doncs perquè, com altres vegades, em queia el cap damunt el teclat, i avui no tenia ni títol per fer aquest improvisat però he obert el full i he pensat en allò dels Manel Hem arribat fins aquí, em penso que era així, perquè he pensat que aquesta setmana havia anat prou bé perquè he tingut de recórrer, veus, he tingut de, això em vaig acostumar a no dir-ho, perquè a casa ho dèiem i no sé qui em va dir que no s’havia de dir, que s’havia de dir “caldre” o “haver de”, però no tenir de —i encara menys tenir que, però això ja ho sabia de petit, que tenir què era una castellanada horrorosa, però tenir de què té de castellà?, res, i per això es podia dir i ho diu molta gent i jo em vaig acostumar a no dir-ho per això que deia, que algú m’havia dit que no era correcte, i és que hi ha molta gent que et diu que això és correcte o no és correcte, no sé qui deia que cada català és un llibre de llengua i té els seus propis criteris, i de vegades comproves que sí, que la gent et corregeix o et trobes a tu mateix corregint o, bé, potser no corregint, perquè de vegades queda malament, però sí que ho penses, que és una manera de corregir subjectiva que tenim també els catalans, el cas és aquesta mentalitat de corregir, i ara recordo que això de corregir era com es deia a Q el fet de tutoritzar o com s’hagi de dir perquè ara veig que el word em subratlla tutoritzar, la qual cosa vol dir que el word és com un català, no podem dir que sigui català perquè sabem que és del Gates, que hi ha gent que li diu Portes, cosa que em va semblar graciosa el primer dia, però després ja m’ha cansat, i això també ens passa sovint, no sé si només als catalans o a tothom, i ara m’adono que he escrit els catalans quan jo sempre intento escriure sense utilitzar un llenguatge amb el qual algú es pugui sentir discriminat i quan dic algú ja sabeu qui vull dir, però és que jo m’hi sento molt identificat, amb molts dels seus, perdó, vull dir de les seves reivindicacions, i ara penso que en un document important que he fet aquests dies he aconseguit que no hi hagi ni una sola expressió del tipus els catalans, ni tampoc per descomptat catalans i catalanes, que és una fórmula que no descarto però que em sembla que s’hi ha de recórrer poques vegades, i ara miro la pantalla i veig que tot plegat és un xoriço tremendu, tremendu ja sé que és dolent, no cal que m’ho digui el word, però és que tremend, com estupend i alguna altra que hi ha d’aquesta mena sóc incapaç de dir-les sense sentir-me mestretites, encara que no m’ho digui ningú, ja m’ho dic jo mateix, no cal, gràcies, que hi hagi cap persona catalana, això, aquesta fórmula de cap persona catalana és horrorosa, i encara n’hi ha amb persona no sé què que són més horroroses encara, i és que hi ha, calla que ara recordo una cosa que vaig veure ahir a o abans-d’ahir que ara no recordo exactament com anava però el cas és que deia una cosa així com persones i entre guions, no t’ho perdis, deia, especificava, persones masculines i persones fem..., no ara me’n recordo deia persones físiques i entre guions homes i dones, com si s’hagués d’aclarir que persones físiques inclou els dos sexes, qui va escriure o simplement pensar això estava guillat, del tot guillat, i acabo amb aquest somriure, i veig que no he fet ni un punt i a part, i sé el que diuen les normes sobre els punts i a part però em penso que canviaré les normes perquè fer un improvisat amb punts i a part fa que et paris o que t’aturis, que moltes vegades vas a escriure parar i dius, calla, que en català queda més bé aturar, i és una bestiesa, ara recordo que algú, no sé si avui mateix o ahir deia que a més d’apropar o acostar-se hi ha atansar-se i té tota la raó, que ens n’oblidem, i aquest ens n’oblidem m’ha sortit així, us ho prometo, que hi ha coses d’aquestes, molt dallò que em surten ja d’esma, però ho deixo que és tard
dimarts, 28 d’octubre del 2014
Si algú ha pensat mai que a aquestes hores havent pres un còctel d’aquells que segur que tomba, tomba, tomba es pot treballar és que no sap el que és un còctel. Més o menys amb aquesta idea he obert el full, conscient a més que feia dies que no obria fulls per bolcar lletres en aquesta paperera de..., de... ara tenia al cap una idea bonica per completar la paperera i l’he perdut, o l’he perduda, perquè no es confongui idea amb cap. Encara que en aquest cas ´`es si fa no fa el mateix.
I què més. Doncs que això que deia passa molt poques vegades, que hi hagi possibilitats de confusió, perquè el participi ... m’acabo d’adormir a sobre el teclat. I és que esclar intentes explicar aquí una idea coherent o sàvia i vulguis o no t’hi entretens i ja has begut oli,
Ara resulta que M diu que els jocs de paraules, els refranys, les locucions, etc., s’han d’escriure entre cometes. N’hi ha per llençar el barret al foc. Si no acabaríem! No se n’adona.
Això del barret al foc, per exemple... Ara he fet trampa i ho confesso, he mirat cap amunt a veure què havia escrit més o menys i he vist que el “no se n’adona” l’havia escrit sense interrogació finl, que era el meu propòsit. I això em passa molt.
Últimament em passen moltes coses que no voldria que em passessin.
Per exemple. Doncs ara no em ve al cap cap exemple (cap cap, entomeu aquesta, màquines de traduir, o potser les màquines de traduir ja tenen posades aquestes possibilitats.
I no sé, m’estic adormint mentre faig un improvisat, de manera que aquest sistema no rutlla.
Me’n vaig a provar-ne un altre, que és fer tuits absurd en un compte que tinc justament per a això, per fer tuits absurds, de manera que ja no has d’estar pendent de si et vénen idees al cap o no, si estàs inspirat o no, bé, inspirat no és la paraula, seria tenir el dia tonto, imaginatiu. O potser vol dir que els inspirats grossos són per a
Ja m’he adormit una altra vegada. Me’n vaig al tuiter absurd, a veure si me’n surto. Això sí que sol funcionar, perquè és com un joc. De vegades això és també el que faig, jugar una estona amb alguna bestiesa
Me’n vaig al tuiter, això em sol desvetllar, que ara per ràpid que escrivís no me’n sortia, m’aturava de pura son.
Finc quan sigui.
I què més. Doncs que això que deia passa molt poques vegades, que hi hagi possibilitats de confusió, perquè el participi ... m’acabo d’adormir a sobre el teclat. I és que esclar intentes explicar aquí una idea coherent o sàvia i vulguis o no t’hi entretens i ja has begut oli,
Ara resulta que M diu que els jocs de paraules, els refranys, les locucions, etc., s’han d’escriure entre cometes. N’hi ha per llençar el barret al foc. Si no acabaríem! No se n’adona.
Això del barret al foc, per exemple... Ara he fet trampa i ho confesso, he mirat cap amunt a veure què havia escrit més o menys i he vist que el “no se n’adona” l’havia escrit sense interrogació finl, que era el meu propòsit. I això em passa molt.
Últimament em passen moltes coses que no voldria que em passessin.
Per exemple. Doncs ara no em ve al cap cap exemple (cap cap, entomeu aquesta, màquines de traduir, o potser les màquines de traduir ja tenen posades aquestes possibilitats.
I no sé, m’estic adormint mentre faig un improvisat, de manera que aquest sistema no rutlla.
Me’n vaig a provar-ne un altre, que és fer tuits absurd en un compte que tinc justament per a això, per fer tuits absurds, de manera que ja no has d’estar pendent de si et vénen idees al cap o no, si estàs inspirat o no, bé, inspirat no és la paraula, seria tenir el dia tonto, imaginatiu. O potser vol dir que els inspirats grossos són per a
Ja m’he adormit una altra vegada. Me’n vaig al tuiter absurd, a veure si me’n surto. Això sí que sol funcionar, perquè és com un joc. De vegades això és també el que faig, jugar una estona amb alguna bestiesa
Me’n vaig al tuiter, això em sol desvetllar, que ara per ràpid que escrivís no me’n sortia, m’aturava de pura son.
Finc quan sigui.
dissabte, 25 d’octubre del 2014
improvisat 176
Quin horror de somni. El meu metge de capçalera de quan jo era jovenet –que ara fa molts anys que no el veig, deu ser mort– em diu, dins del malson, que m’havien d’amputar el dallò –el dallò, ja m’enteneu, el fet diferencial–, perquè tenia no sé quina malaltia. I per fer-ho, ja que jo em resistia com un porc en dia de matança, ell cridava gent –tothom era gent coneguda, però jo no els veia les cares– que m’havien d’agafar mans i peus, cames i braços, i estirar fort perquè no em bellugués.
En aquesta tessitura, just aquí, ha sonat el despertador. Encara sort. Però fixeu-vos com són els somnis i els desvetllaments, que el primer que he fet, d’esma, ha sigut comprovar que estava íntegre. Buf.
Perdoneu, no volia parlar d’això... No volia parlar de res, de fet, el que passa és que mentre obres el word, aquests segons que passen et demanes, i ara què diré?, i llavors m’ha vingut això... No, és mentida, demano excuses per aquesta mentida: aquest article està poc improvisat, fa trampa. Vull dir, l’he escrit sense pensar-lo gaire però l’he escrit sabent clarament sobre què escriuria i m’he fet un esquema mental abans d’obrir el word i l’he escrit massa a poc a poc. O sigui, no hauria de comptar.
De fet, ara mateix no estava mig adormit, sinó que pensava que em venia de gust fer un improvisat per explicar lo del somni. Però les excuses i aquesta explicació sí que són improvisades, perquè no pensava demanar-les ni pensava explicar res, és després que m’he adonat que l’article no colaria com a improvisat perquè era massa rodó —redó, que diuen allà baix i això em porta a les meves relacions amb gent d’allà abaix, i això em porta a les segones interpretacions de segons quines paraules com ara relacions, i d’això ja n’hem parlat i ara mateix faig el propòsit ferm de recordar-ho quan acabi aquest article per apuntar-m’ho i fer un article seriós sobre el tema al bloc seriós. I se m’escapa bloc en comptes de blog contínuament, i ara el word em subratlla blog, ara, de sobte.
Però parlàvem de Freud i tal, que me’n recordo, perquè la primera part d’aquest article estava molt rumiada, o bastant rumiada, ara no exagerem, però he demanat disculpes i tot per la trampa contra les lleis dels improvisats.
Freud.
Doncs això.
I ara se m’acaba d’ocórrer el partit que podria treure Freud d’aquest somni i de la resta, “paradigma de la latent castració vital”. Em sona que ja vaig malparlar de Freud un dia, tinc una fixació amb Freud, ara me n’adono, això mateix, aquesta fixació, també deu tenir la seva interpretació freudiana.
No tornem a Freud, que m’embalo.
En aquesta tessitura, just aquí, ha sonat el despertador. Encara sort. Però fixeu-vos com són els somnis i els desvetllaments, que el primer que he fet, d’esma, ha sigut comprovar que estava íntegre. Buf.
Perdoneu, no volia parlar d’això... No volia parlar de res, de fet, el que passa és que mentre obres el word, aquests segons que passen et demanes, i ara què diré?, i llavors m’ha vingut això... No, és mentida, demano excuses per aquesta mentida: aquest article està poc improvisat, fa trampa. Vull dir, l’he escrit sense pensar-lo gaire però l’he escrit sabent clarament sobre què escriuria i m’he fet un esquema mental abans d’obrir el word i l’he escrit massa a poc a poc. O sigui, no hauria de comptar.
De fet, ara mateix no estava mig adormit, sinó que pensava que em venia de gust fer un improvisat per explicar lo del somni. Però les excuses i aquesta explicació sí que són improvisades, perquè no pensava demanar-les ni pensava explicar res, és després que m’he adonat que l’article no colaria com a improvisat perquè era massa rodó —redó, que diuen allà baix i això em porta a les meves relacions amb gent d’allà abaix, i això em porta a les segones interpretacions de segons quines paraules com ara relacions, i d’això ja n’hem parlat i ara mateix faig el propòsit ferm de recordar-ho quan acabi aquest article per apuntar-m’ho i fer un article seriós sobre el tema al bloc seriós. I se m’escapa bloc en comptes de blog contínuament, i ara el word em subratlla blog, ara, de sobte.
Però parlàvem de Freud i tal, que me’n recordo, perquè la primera part d’aquest article estava molt rumiada, o bastant rumiada, ara no exagerem, però he demanat disculpes i tot per la trampa contra les lleis dels improvisats.
Freud.
Doncs això.
I ara se m’acaba d’ocórrer el partit que podria treure Freud d’aquest somni i de la resta, “paradigma de la latent castració vital”. Em sona que ja vaig malparlar de Freud un dia, tinc una fixació amb Freud, ara me n’adono, això mateix, aquesta fixació, també deu tenir la seva interpretació freudiana.
No tornem a Freud, que m’embalo.
divendres, 17 d’octubre del 2014
improvisat 175
Re, t’esforces a distreure’t, fas uns improvisats curt, et poses de nou davant el rotllo de la feina i deu, vint minuts després ja peses figues.
I llavors què més puc dir. Del que es tracta és de fer un improvisat gros, ja que els petits han durant tan poca estona, a veure si amb un de gros és com un cafè, que ara he pensat que el cafè no em va bé i no n’hauria de prendre, però llavors què faig, dormir tot el dia? I la nit, que a la nit dormo com un nadó? Un nadó dels que no tenen por ni gana ni totes aquelles coses que solen tenir els nadons, que també es poden dir bebès, i la primera vegada que ho vaig veure escrit —en català, vull dir— i amb l’accent obert i tot, o sigui, encara que dugués l’accent obert, vaig pensar que era una mena d’heretgia, un sot en el qual no hauríem d’haver caigut mai, un punt de no-retorn, etc., totes aquelles coses que penses quan et poses a ser maximalista i fonamentalista. I després resultarà segurament que allò ja ho deia Ramon Llull o almenys Alcover, o almenys Moll o almenys algun dels molts savis i alguna de les moltes sàvies que corren per aquí i que fan bloc més interessants i sobretot més fondos que aquest, i que, com tots els catalans però en aquest cas amb una mica més de coneixement, i ara sé que parlava de la gent que fa de lingüista però no recordo per què parlava d’ells, si a més a més rere cada català hi ha un filòleg, i mira quina peça de tòpic que acabo de pescar, grossa, eh? eh?, quantes vegades ho heu sentit a dir, per exemple, avui mateix? Perquè jo és la típica cosa que he sentit mil vegades i que ja no saps a qui atribuir. Bé, en aquests casos lo millor és atrubir-ho a Pla, que va dir de tot del dret i del revés i que em fa molta gràcia quan se l’esmenta com a font d’autoritat, ja sigui en coses lingüístiques com socials, com polítiques, de tot, va dir, i de vegades amb gràcia, i de vegades sense gens de gràcia, i ara els Reis em van portar el tom 12 de les Obres Completes, que havia llegit no sé on que eren el millor de Pla i, mira, em penso que em va durar deu pàgines, quina cosa més insuportable de vaguetats i erudicions o suposades erudicions, que en podríem dir erudi... no ho sé, ara no em surt, em fa l’efecte que un dia em va sortir la paraula justa i ara no em surt, bé, què hi farem la memòria de l’home és limitada, sobretot la d’aquest home que avui té la memòria moooolt limitada, tant que ara mateix no sap què fa aquí escrivint idioteses quan el que hauria de fer era acabar la feina de la setmana i anar a S, que he quedat amb A i a veure què farem —m’ho imagino, però, A sempre vol fer el mateix, ja fa molts anys que conec A, va, tornem-hi
I llavors què més puc dir. Del que es tracta és de fer un improvisat gros, ja que els petits han durant tan poca estona, a veure si amb un de gros és com un cafè, que ara he pensat que el cafè no em va bé i no n’hauria de prendre, però llavors què faig, dormir tot el dia? I la nit, que a la nit dormo com un nadó? Un nadó dels que no tenen por ni gana ni totes aquelles coses que solen tenir els nadons, que també es poden dir bebès, i la primera vegada que ho vaig veure escrit —en català, vull dir— i amb l’accent obert i tot, o sigui, encara que dugués l’accent obert, vaig pensar que era una mena d’heretgia, un sot en el qual no hauríem d’haver caigut mai, un punt de no-retorn, etc., totes aquelles coses que penses quan et poses a ser maximalista i fonamentalista. I després resultarà segurament que allò ja ho deia Ramon Llull o almenys Alcover, o almenys Moll o almenys algun dels molts savis i alguna de les moltes sàvies que corren per aquí i que fan bloc més interessants i sobretot més fondos que aquest, i que, com tots els catalans però en aquest cas amb una mica més de coneixement, i ara sé que parlava de la gent que fa de lingüista però no recordo per què parlava d’ells, si a més a més rere cada català hi ha un filòleg, i mira quina peça de tòpic que acabo de pescar, grossa, eh? eh?, quantes vegades ho heu sentit a dir, per exemple, avui mateix? Perquè jo és la típica cosa que he sentit mil vegades i que ja no saps a qui atribuir. Bé, en aquests casos lo millor és atrubir-ho a Pla, que va dir de tot del dret i del revés i que em fa molta gràcia quan se l’esmenta com a font d’autoritat, ja sigui en coses lingüístiques com socials, com polítiques, de tot, va dir, i de vegades amb gràcia, i de vegades sense gens de gràcia, i ara els Reis em van portar el tom 12 de les Obres Completes, que havia llegit no sé on que eren el millor de Pla i, mira, em penso que em va durar deu pàgines, quina cosa més insuportable de vaguetats i erudicions o suposades erudicions, que en podríem dir erudi... no ho sé, ara no em surt, em fa l’efecte que un dia em va sortir la paraula justa i ara no em surt, bé, què hi farem la memòria de l’home és limitada, sobretot la d’aquest home que avui té la memòria moooolt limitada, tant que ara mateix no sap què fa aquí escrivint idioteses quan el que hauria de fer era acabar la feina de la setmana i anar a S, que he quedat amb A i a veure què farem —m’ho imagino, però, A sempre vol fer el mateix, ja fa molts anys que conec A, va, tornem-hi
Improvisat 174
Em vaig comprometre a lliurar una feina ahir i ha passat ahir i som a divendres a encara no l’he acabat i m’adormo.
I aquest era el titular, i dit això no tinc res amés a dir, excepte que he de fer això tan burro de teclejar sense sentit, que parlant de sentit la gent diu “en aquest sentit” encara que no toqui, ho diuen contínuament, és interessant fixar-se en el que diu la gent i adonar-se de com tothom utilitza crosses, igual que jo, suposo, encara que les meves crosses suposo que no me les sé, a banda de les de tothom
la de buenu, la de doncs —aquesta sóc conscient que la dic moltíssim—, i aquí, escrivint, no sé si em surten crosses
a banda d’aquesta, de recordar contínuament aquesta regla maleïda de saltar de paràgraf perquè ho diuen les regles, o les normes, que he de mirar si són regles o normes perquè, no ho sé ara pensava que potser era diferent regles de normes, si una era més forta que l’altra, podríem dir, o no, i ara pensant, és un dir, mira, “és un dir”, la primera vegada que ho vaig sentit, de llavis de S, me’n recordo perfectament, em vaig escandalitzar, gairebé, perquè jo sempre havia sentit a dir que s’havia de dir és una manera de dir, i ara estic dient massa dir i potser dir és una crossa, haha, no això era broma, mira, això era broma
potser sí que és una crossa, perquè ho repeteixo bastant, i ara m’adono que els salts de paràgraf els hauria de fer rere un punt i seguit, però em penso que de punts i seguit, he dit punt i seguit?, volia dir punt i a part, esclar, bé, o punt i seguit.
Mira, ara n’he fet un, un punt i seguit que s’ha convertit en punt i a part.
Em direu, quina diferència hi ha entre l’un i l’altre? I us diré que de vegades no ho sé —i ara m’ha sortit un rodolí involuntari, però vam dir que això dels rodolins com allò altre de les contundències?, no, referències?, no, ara no em surt, allò de “amb perdó de la?, ah sí, la redundància, doncs això, no sé què deia de la redundànci, però suposo que era allò que dic sempre de la redundància, que dir “perdó per la redundància” és absurd, o fas redundància o no la fas, i si la fas per què has de demanar perdó?
I ara caic que els interrogants —de vegades, no sempre— poden marcar salt de paràgraf, i quan escrivia “no sempre” —i avui estic posant moltes cometes, vol dir que estic molt normatrivista o com es digui, i crec que fins i tot..., no sé què deia, m’he perdut del tot, m’he perdut tant que ara no sé per on continuar, i m’ha vingut al cap la imatge de travessar una selva i no trobar res i vinga a travessar selva, i llavors ara recordo que vaig fer una perla a l’altre bloc, al seriós, sobre l’explorador del Vargas Llosa comparat amb l’Adriano de Yourcernar, no sé si s’escriu així, i el que deia una escriptora, o una crítica, que la de Llosa no li arribava a la sola de la sabata i que si s’havia de recordar una l’altra valia més oblidar-la, o una cosa així, i ahir es va donar el premi Planeta i sempre que hi ha el premi Planeta penso, doncs no m’interessa gens ni mica
salto, i recordo el que em deia C quan li preguntava si sabia alguna cosa del premi de cada any i C sempre em preguntava, has llegit Els germans Karamàzov, o el Quixot, o ara no me’n recordo, però em deia un clàssic, i encara que li digués que sí C em deia que els tornés a llegir, que els Planeta no valien res, i això de no valdre res em penso que en castellà no ho diuen, o sí, no vale nada, referit a una cosa?, no ho sé, a mi em sona malament, però què vols que et digui, cada cop em sonen malament més coses del castellà i no és perquè no en sàpiga, que en sé molt, de vegades, que divertit, corregeixo coses dels client que m’envien coses per traduir del castellà —o espanyol, a mi m’agrada més dir-li espanyol—, no sé què deia de traduir del castellà, no sé què deia en general, i per tant miro de guanyar yemps
però segueixo sec com una pansa, mira, que divertit, sec com una pansa, això ho diu algú?, es diu?, si no haureu de convindre amb mi que en aquest cas he inventat una expressió, o segurament no, ara estic fent el patètic perquè l’expressió o no és nova o no té cap gràcia, vés a saber
torno a guanyar yemps però veig que fa estona ha saltat la pàgina del word de manera que haig de plegar adéu
I aquest era el titular, i dit això no tinc res amés a dir, excepte que he de fer això tan burro de teclejar sense sentit, que parlant de sentit la gent diu “en aquest sentit” encara que no toqui, ho diuen contínuament, és interessant fixar-se en el que diu la gent i adonar-se de com tothom utilitza crosses, igual que jo, suposo, encara que les meves crosses suposo que no me les sé, a banda de les de tothom
la de buenu, la de doncs —aquesta sóc conscient que la dic moltíssim—, i aquí, escrivint, no sé si em surten crosses
a banda d’aquesta, de recordar contínuament aquesta regla maleïda de saltar de paràgraf perquè ho diuen les regles, o les normes, que he de mirar si són regles o normes perquè, no ho sé ara pensava que potser era diferent regles de normes, si una era més forta que l’altra, podríem dir, o no, i ara pensant, és un dir, mira, “és un dir”, la primera vegada que ho vaig sentit, de llavis de S, me’n recordo perfectament, em vaig escandalitzar, gairebé, perquè jo sempre havia sentit a dir que s’havia de dir és una manera de dir, i ara estic dient massa dir i potser dir és una crossa, haha, no això era broma, mira, això era broma
potser sí que és una crossa, perquè ho repeteixo bastant, i ara m’adono que els salts de paràgraf els hauria de fer rere un punt i seguit, però em penso que de punts i seguit, he dit punt i seguit?, volia dir punt i a part, esclar, bé, o punt i seguit.
Mira, ara n’he fet un, un punt i seguit que s’ha convertit en punt i a part.
Em direu, quina diferència hi ha entre l’un i l’altre? I us diré que de vegades no ho sé —i ara m’ha sortit un rodolí involuntari, però vam dir que això dels rodolins com allò altre de les contundències?, no, referències?, no, ara no em surt, allò de “amb perdó de la?, ah sí, la redundància, doncs això, no sé què deia de la redundànci, però suposo que era allò que dic sempre de la redundància, que dir “perdó per la redundància” és absurd, o fas redundància o no la fas, i si la fas per què has de demanar perdó?
I ara caic que els interrogants —de vegades, no sempre— poden marcar salt de paràgraf, i quan escrivia “no sempre” —i avui estic posant moltes cometes, vol dir que estic molt normatrivista o com es digui, i crec que fins i tot..., no sé què deia, m’he perdut del tot, m’he perdut tant que ara no sé per on continuar, i m’ha vingut al cap la imatge de travessar una selva i no trobar res i vinga a travessar selva, i llavors ara recordo que vaig fer una perla a l’altre bloc, al seriós, sobre l’explorador del Vargas Llosa comparat amb l’Adriano de Yourcernar, no sé si s’escriu així, i el que deia una escriptora, o una crítica, que la de Llosa no li arribava a la sola de la sabata i que si s’havia de recordar una l’altra valia més oblidar-la, o una cosa així, i ahir es va donar el premi Planeta i sempre que hi ha el premi Planeta penso, doncs no m’interessa gens ni mica
salto, i recordo el que em deia C quan li preguntava si sabia alguna cosa del premi de cada any i C sempre em preguntava, has llegit Els germans Karamàzov, o el Quixot, o ara no me’n recordo, però em deia un clàssic, i encara que li digués que sí C em deia que els tornés a llegir, que els Planeta no valien res, i això de no valdre res em penso que en castellà no ho diuen, o sí, no vale nada, referit a una cosa?, no ho sé, a mi em sona malament, però què vols que et digui, cada cop em sonen malament més coses del castellà i no és perquè no en sàpiga, que en sé molt, de vegades, que divertit, corregeixo coses dels client que m’envien coses per traduir del castellà —o espanyol, a mi m’agrada més dir-li espanyol—, no sé què deia de traduir del castellà, no sé què deia en general, i per tant miro de guanyar yemps
però segueixo sec com una pansa, mira, que divertit, sec com una pansa, això ho diu algú?, es diu?, si no haureu de convindre amb mi que en aquest cas he inventat una expressió, o segurament no, ara estic fent el patètic perquè l’expressió o no és nova o no té cap gràcia, vés a saber
torno a guanyar yemps però veig que fa estona ha saltat la pàgina del word de manera que haig de plegar adéu
dijous, 16 d’octubre del 2014
improvisat 173
El títol d’aquest improvisat és: Dormir. I em direu, o em deia jo fa un moment, uns segons, quan obria el word, però si d’això, de dormir, ja n’has parlat, segur, un munt de vegades. Clar, diré, però és que de vegades, hi ha algú al món que no es repeteixi, eh eh, si coneixes una persona i t’hi fas i tal i al cap de poc ja veus que es repeteix, i si el que repeteix t’agrada, com ara si el que repeteix és t’estimo, doncs llavors vas i t’hi cases i si només és això doncs allò dura poc, clar, perquè a més de t’estimo s’ha de fer el dinar, el sopar, s’han de comprar coses que valen una pasta i per tenir aquesta pasta has de pencar i per pencar has de tenir feina, i feina de debò,
i salto par..., ah no, que vam dir que no ho diria, doncs salto de paràgraf i què deia, parlàvem de l’amor i no sé què més. Però si parlàvem de l’amor doncs què vols que et digui, és bonic, parlar de l’amor, i ara que parlem de l’amor avui és un d’aquells dies que els dits em tremolen i clar, mai no saps per què hi ha dies que et tremolen els dies i dies que no, i llavors què fas
i ara que hi penso, que deia què fas, què fas fent un improvisat a aquestes hores, si gairebé encara no és l’hora de pencar ni res, doncs, et diré què és perquè... què coi, per què us haig d’explicar coses, dic “us haig d’explicar” com si aquí hi hagués algú, hehe, quina bestiesa, bé, sí l’altre dia em va dir H que em llegia i, a veure, també m’ho han dit altres, és veritat, i tal, jo m’ho prenc com un afalac i com que a tothom li agraden els afalacs, doncs mira, doncs mira, doncs mira que no sé per on seguit, ah sí, els afalacs, això és el que jo pretenia quan en alguns blocs o blogs o com carall o carai en vulguin dir, i perdó pel carall, i ara deia alguna cosa dels blocs, i m’ha sortit el renec
però vam dir que aquí no hi escriuríem paraules grolleres, ho diuen les normes, i sabeu per què ara he canviat de paràgraf, perquè quan he pensat en les normes a propòsit de ja no me’n recordo doncs de seguida m’ha vingut al cap aquesta norma dels paràgrafs curts
que no era al principi de les principals , i perdoneu... no, perdoneu, no si em surt una paraula de la mateixa etimologia, oh que bonic, quant que en sap, en Peric... ostres, ara recordo
Les aventures d’en Peric
Una vegada hi havia un cavaller que es deia Peric i que era molt desgraciat, no, molt desgraciat, no, diguem una mica, no una mica no, jo crec que desgraciat no és la paraula, diguem-ne adormit, drogat, o el que vulgueu, però me’n recordo que parlava del cavaller Peric i que aquest era el nostre prota i llavors no sé per on m’he distret, però sé que parlo del cavaller, i llavors ara mateix no sé què coi..., ara!, que n’he parlat abans, de les paraules grolleres, i ara he estat a punt d’escriure’n una, ai, no, ja l’he escrit, però això m’ha fet recordar, els més petits
salto de paràgraf, però no m’oblido del fil principal, que era el cavaller Peric i una altra cosa que ara mateix acabo d’oblidar i no sé si era important o no, però els improvisats és el que tenen, que al ser improvisats, i ara he escrit “al ser” i això fa uns anys estava prohibidíssim, potser alguns no us en recordeu, però et picaven els dits amb el regle, el regle!, ho sabíeu, que era masculí, doncs si no ho sabíeu no us preocupeu gaire, perquè aquest que us parla, o que us escriu
i hem saltat de pàgina, però parlàvem del cavaller Peric, aquest fil no el perdo, el tinc en un racó i de seguida reprendrem la seva història, bé de seguida no ho sé, potser ara, perquè l’altra història no sé quina era, i el problema ara és que no sé què feia el Peric, o què farà a partir d’ara, a part de deixar aquest escrit absurd i anar a treb hehe, adormir sobre el teclat, aquest mateix teclat que tincs al davant, i no sé per què he parlat del teclat
salto de paràgraf, que me’n recordo, i parlant de recordar recordo que dèiem no sé què del Peric, però com què no sé què dèiem i ara no sé què dir doncs ho deixo adéu i salut i tot plegat, ah, salut i peles que el demés són punyetes, que deia no sé qui i ho vaig sentir un munt de vegades a casa, salut i peles, doncs, adéu i salut i peles
i salto par..., ah no, que vam dir que no ho diria, doncs salto de paràgraf i què deia, parlàvem de l’amor i no sé què més. Però si parlàvem de l’amor doncs què vols que et digui, és bonic, parlar de l’amor, i ara que parlem de l’amor avui és un d’aquells dies que els dits em tremolen i clar, mai no saps per què hi ha dies que et tremolen els dies i dies que no, i llavors què fas
i ara que hi penso, que deia què fas, què fas fent un improvisat a aquestes hores, si gairebé encara no és l’hora de pencar ni res, doncs, et diré què és perquè... què coi, per què us haig d’explicar coses, dic “us haig d’explicar” com si aquí hi hagués algú, hehe, quina bestiesa, bé, sí l’altre dia em va dir H que em llegia i, a veure, també m’ho han dit altres, és veritat, i tal, jo m’ho prenc com un afalac i com que a tothom li agraden els afalacs, doncs mira, doncs mira, doncs mira que no sé per on seguit, ah sí, els afalacs, això és el que jo pretenia quan en alguns blocs o blogs o com carall o carai en vulguin dir, i perdó pel carall, i ara deia alguna cosa dels blocs, i m’ha sortit el renec
però vam dir que aquí no hi escriuríem paraules grolleres, ho diuen les normes, i sabeu per què ara he canviat de paràgraf, perquè quan he pensat en les normes a propòsit de ja no me’n recordo doncs de seguida m’ha vingut al cap aquesta norma dels paràgrafs curts
que no era al principi de les principals , i perdoneu... no, perdoneu, no si em surt una paraula de la mateixa etimologia, oh que bonic, quant que en sap, en Peric... ostres, ara recordo
Les aventures d’en Peric
Una vegada hi havia un cavaller que es deia Peric i que era molt desgraciat, no, molt desgraciat, no, diguem una mica, no una mica no, jo crec que desgraciat no és la paraula, diguem-ne adormit, drogat, o el que vulgueu, però me’n recordo que parlava del cavaller Peric i que aquest era el nostre prota i llavors no sé per on m’he distret, però sé que parlo del cavaller, i llavors ara mateix no sé què coi..., ara!, que n’he parlat abans, de les paraules grolleres, i ara he estat a punt d’escriure’n una, ai, no, ja l’he escrit, però això m’ha fet recordar, els més petits
salto de paràgraf, però no m’oblido del fil principal, que era el cavaller Peric i una altra cosa que ara mateix acabo d’oblidar i no sé si era important o no, però els improvisats és el que tenen, que al ser improvisats, i ara he escrit “al ser” i això fa uns anys estava prohibidíssim, potser alguns no us en recordeu, però et picaven els dits amb el regle, el regle!, ho sabíeu, que era masculí, doncs si no ho sabíeu no us preocupeu gaire, perquè aquest que us parla, o que us escriu
i hem saltat de pàgina, però parlàvem del cavaller Peric, aquest fil no el perdo, el tinc en un racó i de seguida reprendrem la seva història, bé de seguida no ho sé, potser ara, perquè l’altra història no sé quina era, i el problema ara és que no sé què feia el Peric, o què farà a partir d’ara, a part de deixar aquest escrit absurd i anar a treb hehe, adormir sobre el teclat, aquest mateix teclat que tincs al davant, i no sé per què he parlat del teclat
salto de paràgraf, que me’n recordo, i parlant de recordar recordo que dèiem no sé què del Peric, però com què no sé què dèiem i ara no sé què dir doncs ho deixo adéu i salut i tot plegat, ah, salut i peles que el demés són punyetes, que deia no sé qui i ho vaig sentir un munt de vegades a casa, salut i peles, doncs, adéu i salut i peles
dilluns, 13 d’octubre del 2014
improvisat 172
Títol de l’improvisat: És dilluns. No sé si és un bon títol però és el que se m’ha acudit, i ara no hi ha més remei que considerar aquest fet, constatar que és veritat, sí que és dilluns, i si és dilluns vol dir que falten moltts dies, volia dir moooooolts dies perquè arribi divendres i llavors arribi aquell Thanks God it’s friday, que es veu que els americans diuen moolt sovint quan és divendres, fins i tot amb la sigla, però ara quan he dit “els americans” m’adono
que he dit una cosa que odio bastant que és dir els americans, com els catalans, com els no sé què i llavors afegir que diuen, fan, pensen, tenen tal costum, i tot això és fals perquè aquesta mena de generalitzacions primer responen moltes vegades a apreciacions subjectives d’una persona, o d’acord de diverses persones i no tenen en compte les minories que sumades poden ser més que els americans
i ara m’estava adonant que feia un discurs massa coherent i això vol dir que no vaig prou de pressa, i si no vaig prou de pressa vol dir que faig trampa i faig trampa en un dels articles més importants dels improvisats jo diria que é el primer, que diu que els improvisats no poden no sé què no poden, m’he perdut.
Però estic fent una cosa que sí que recordo que és fer punts i a part més o menys freqüents, fins i tot quan hi hagués un punt i seguit i prou.
el problema... El problema, perquè hi havia punt i llavors la següent frase o el que segueixi ha d’anar amb majúscula, majúscula, ésclar, hi ha allò de les majúscules i les minúscules que algunes estan clares, com les dels noms propis i tal, però n’hi ha daltres, i també la majúscula després de punt, però ara tenim problemes perquè què fem si després del punt hi ha una adreça electrònica o una adreça web eh eh, no és fàcil, o sigui que les normes tradicionals —ara no parlo de les normes d’aquest bloc, i ara se m’acut que de vegades m’he trencat el cap per veure com s’havia de posar un “eh?” o un “no?”, dins d’una frase que ja és interrogativa, és difícil de resoldre, que ahir vaig
llegia un llibret que em va portar A d’Itàlia sobre G i ahir m’hi vaig passar una bona estona, que curiós, no puc mai llegir i ahir amb aquest ho vaig aconseguir, al reves, vaig aconseguir no adormir-me, i ara no sé perquè, no, per què parlava d’aquest llibre, que ja dic que era italià, d’això me’n recordo, però no sé per què en parlava, Deu meu, cada vegada recordo menys coses, o vaig massa
de pressa, ara sí que és veritat que corro, però tot i així m’alenteix, vaig descobrir fa poc que ralentir, bé, o bueno, que jo ho dic i ho escric, com no sé quants milions de catalans, i parlant de milions de catalans ahir n’hi havia uns quants milions al centre de la plaça de Catalunya, que es veu que allà que deu haver-hi, no ho sé, poc més de 25 o 30.000 metres quadrats, i em penso que tiro llarg, doncs parlaven de centenars de milers, i això dels metres quadrats ho calculo a partir de les dimensions d’un camps de futbol, i vist això, un camp de futbol, de cent metres de llarg, o més, tot allò sumaria 100.000 metres quadrats si el camp fos quadrat, i bé, la gent que fos, jo calculo que màxim màxim 4.000 o 5.000, és que és impossible que siguin més perquè no ocupaven, i és curiós que estigui tanta estona parlant de metres quadrats quan no hauria de ser així perquè si ho faig vol dir que no vaig prou de pressa, però tot això
era per celebrar el que abans se’n deia dia de la raza, que me’n recordo que era així, exactament, que alguns tenim memòria, i ja em diràs dia de la raza, a celebrar vés a saber què, pobra gent, que a més no és celebrar res sinó demostrar que la tenen més llarga, i no, no la tenen més llarga, la tenen mooooolts curta, són quatre gats, i ja m’he tornat a enganxar en una cosa però és perquè hi ha coses que m’indignen que hi ha gent que té tot el poder en un país o un estat, i tenen tancs i tenen els diners perquè cobren els impostos i al damunt diuen que estan discriminats i no sé què, per favor, home.
És per això que molts reclamen la independència, que no se n’adonen, però és ben clar que avui estic fent trampa perquè fa estona que m’he enganxat amb això i encara que sigui veritat les normes diuen que si t’enganxes amb un tema concret vol dir que estàs obnubilat
i no pots seguir fent l’improvisat perquè el cap està massa ocupat en una altra cosa, però ara que parlo d’obnubilat recordo que ahir vaig escriure també sobre eltema i deia que això, estar obnubilat, o no ho sé, dia una altra paraula que era més exacta i ara no me’n recordo, però del que no me’n recordo és de què parlava ara exactament i com que fa
estona que hi ha hagut canvi de pàgina, sí, el primer que m’ha vingut al cap ha sigut saltar de pàgina però abans que els dits arribessin a escriure hi ha hagut un pensament més ràpid que m’ha dit, mira, ho escriuràs d’aquesta altra manera, però em penso que això s’està fent molt llarg i no era això el que teníem estipulat, bé, com es digui, perquè no crec que puguis estipular res amb tu mateix, i això no ho diuen les regles però en fi, deia que ho deixo, va, que encara queda una estona per anar a dinar
que he dit una cosa que odio bastant que és dir els americans, com els catalans, com els no sé què i llavors afegir que diuen, fan, pensen, tenen tal costum, i tot això és fals perquè aquesta mena de generalitzacions primer responen moltes vegades a apreciacions subjectives d’una persona, o d’acord de diverses persones i no tenen en compte les minories que sumades poden ser més que els americans
i ara m’estava adonant que feia un discurs massa coherent i això vol dir que no vaig prou de pressa, i si no vaig prou de pressa vol dir que faig trampa i faig trampa en un dels articles més importants dels improvisats jo diria que é el primer, que diu que els improvisats no poden no sé què no poden, m’he perdut.
Però estic fent una cosa que sí que recordo que és fer punts i a part més o menys freqüents, fins i tot quan hi hagués un punt i seguit i prou.
el problema... El problema, perquè hi havia punt i llavors la següent frase o el que segueixi ha d’anar amb majúscula, majúscula, ésclar, hi ha allò de les majúscules i les minúscules que algunes estan clares, com les dels noms propis i tal, però n’hi ha daltres, i també la majúscula després de punt, però ara tenim problemes perquè què fem si després del punt hi ha una adreça electrònica o una adreça web eh eh, no és fàcil, o sigui que les normes tradicionals —ara no parlo de les normes d’aquest bloc, i ara se m’acut que de vegades m’he trencat el cap per veure com s’havia de posar un “eh?” o un “no?”, dins d’una frase que ja és interrogativa, és difícil de resoldre, que ahir vaig
llegia un llibret que em va portar A d’Itàlia sobre G i ahir m’hi vaig passar una bona estona, que curiós, no puc mai llegir i ahir amb aquest ho vaig aconseguir, al reves, vaig aconseguir no adormir-me, i ara no sé perquè, no, per què parlava d’aquest llibre, que ja dic que era italià, d’això me’n recordo, però no sé per què en parlava, Deu meu, cada vegada recordo menys coses, o vaig massa
de pressa, ara sí que és veritat que corro, però tot i així m’alenteix, vaig descobrir fa poc que ralentir, bé, o bueno, que jo ho dic i ho escric, com no sé quants milions de catalans, i parlant de milions de catalans ahir n’hi havia uns quants milions al centre de la plaça de Catalunya, que es veu que allà que deu haver-hi, no ho sé, poc més de 25 o 30.000 metres quadrats, i em penso que tiro llarg, doncs parlaven de centenars de milers, i això dels metres quadrats ho calculo a partir de les dimensions d’un camps de futbol, i vist això, un camp de futbol, de cent metres de llarg, o més, tot allò sumaria 100.000 metres quadrats si el camp fos quadrat, i bé, la gent que fos, jo calculo que màxim màxim 4.000 o 5.000, és que és impossible que siguin més perquè no ocupaven, i és curiós que estigui tanta estona parlant de metres quadrats quan no hauria de ser així perquè si ho faig vol dir que no vaig prou de pressa, però tot això
era per celebrar el que abans se’n deia dia de la raza, que me’n recordo que era així, exactament, que alguns tenim memòria, i ja em diràs dia de la raza, a celebrar vés a saber què, pobra gent, que a més no és celebrar res sinó demostrar que la tenen més llarga, i no, no la tenen més llarga, la tenen mooooolts curta, són quatre gats, i ja m’he tornat a enganxar en una cosa però és perquè hi ha coses que m’indignen que hi ha gent que té tot el poder en un país o un estat, i tenen tancs i tenen els diners perquè cobren els impostos i al damunt diuen que estan discriminats i no sé què, per favor, home.
És per això que molts reclamen la independència, que no se n’adonen, però és ben clar que avui estic fent trampa perquè fa estona que m’he enganxat amb això i encara que sigui veritat les normes diuen que si t’enganxes amb un tema concret vol dir que estàs obnubilat
i no pots seguir fent l’improvisat perquè el cap està massa ocupat en una altra cosa, però ara que parlo d’obnubilat recordo que ahir vaig escriure també sobre eltema i deia que això, estar obnubilat, o no ho sé, dia una altra paraula que era més exacta i ara no me’n recordo, però del que no me’n recordo és de què parlava ara exactament i com que fa
estona que hi ha hagut canvi de pàgina, sí, el primer que m’ha vingut al cap ha sigut saltar de pàgina però abans que els dits arribessin a escriure hi ha hagut un pensament més ràpid que m’ha dit, mira, ho escriuràs d’aquesta altra manera, però em penso que això s’està fent molt llarg i no era això el que teníem estipulat, bé, com es digui, perquè no crec que puguis estipular res amb tu mateix, i això no ho diuen les regles però en fi, deia que ho deixo, va, que encara queda una estona per anar a dinar
Subscriure's a:
Missatges (Atom)