divendres, 17 d’octubre de 2014

improvisat 175

Re, t’esforces a distreure’t, fas uns improvisats curt, et poses de nou davant el rotllo de la feina i deu, vint minuts després ja peses figues.
I llavors què més puc dir. Del que es tracta és de fer un improvisat gros, ja que els petits han durant tan poca estona, a veure si amb un de gros és com un cafè, que ara he pensat que el cafè no em va bé i no n’hauria de prendre, però llavors què faig, dormir tot el dia? I la nit, que a la nit dormo com un nadó? Un nadó dels que no tenen por ni gana ni totes aquelles coses que solen tenir els nadons, que també es poden dir bebès, i la primera vegada que ho vaig veure escrit —en català, vull dir— i amb l’accent obert i tot, o sigui, encara que dugués l’accent obert, vaig pensar que era una mena d’heretgia, un sot en el qual no hauríem d’haver caigut mai, un punt de no-retorn, etc., totes aquelles coses que penses quan et poses a ser maximalista i fonamentalista. I després resultarà segurament que allò ja ho deia Ramon Llull o almenys Alcover, o almenys Moll o almenys algun dels molts savis i alguna de les moltes sàvies que corren per aquí i que fan bloc més interessants i sobretot més fondos que aquest, i que, com tots els catalans però en aquest cas amb una mica més de coneixement, i ara sé que parlava de la gent que fa de lingüista però no recordo per què parlava d’ells, si a més a més rere cada català hi ha un filòleg, i mira quina peça de tòpic que acabo de pescar, grossa, eh? eh?, quantes vegades ho heu sentit a dir, per exemple, avui mateix? Perquè jo és la típica cosa que he sentit mil vegades i que ja no saps a qui atribuir. Bé, en aquests casos lo millor és atrubir-ho a Pla, que va dir de tot del dret i del revés i que em fa molta gràcia quan se l’esmenta com a font d’autoritat, ja sigui en coses lingüístiques com socials, com polítiques, de tot, va dir, i de vegades amb gràcia, i de vegades sense gens de gràcia, i ara els Reis em van portar el tom 12 de les Obres Completes, que havia llegit no sé on que eren el millor de Pla i, mira, em penso que em va durar deu pàgines, quina cosa més insuportable de vaguetats i erudicions o suposades erudicions, que en podríem dir erudi... no ho sé, ara no em surt, em fa l’efecte que un dia em va sortir la paraula justa i ara no em surt, bé, què hi farem la memòria de l’home és limitada, sobretot la d’aquest home que avui té la memòria moooolt limitada, tant que ara mateix no sap què fa aquí escrivint idioteses quan el que hauria de fer era acabar la feina de la setmana i anar a S, que he quedat amb A i a veure què farem —m’ho imagino, però, A sempre vol fer el mateix, ja fa molts anys que conec A, va, tornem-hi