Ja ni me’n recordava, dels improvisats. Però existeixen, ara, en un moment de lucidesa entre la broma, hi he caigut. La broma, no sé si s’entén el que vull dir. La boira mental. Un improvisat. Ja sóc aquí.
Per fer què? Què diré? Ni idea. Però estava caient, o sigui, em queia el cap, de fet m’ha caigut. I no tinc ningú que me l’aguanti i voldria preservar el teclat. No és que sigui gaire bo, però és. I ara s’entén que em caigui el cap, perquè estic corregint un llibre de filosofia. Més o menys. Per això sortia el tema de ser. O d’ésser, que a la filosofia els agrada molt l’ésser. I esclar, tu et poses a corregir una cosa sobre l’ésser i encara que no prenguis còctels pots destrossar teclats. Ara hi caic, potser no és culpa del còctel. Potser és culpa de... No, ara no li donaré la culpa al client, ell ha complert el seu deure de donar-me feina, que no és un deure, però parlo filosòficament. Si vols tenir feina, si l’ésser humà té dret a treballar, és perquè algú té el deure de donar-li alguna feina. I ja som al cap del carrer, per això parlava de complir el deure. Però encara m’embolicaré i prendrem mal, val més que anem per una altra banda.
Quina altra banda? No ho sé, de debò que no ho sé, hi ha amics meus que em deien que Cerdà havia planificat l’Eixample barceloní guiant-se per no sé quins números o nombres, que no sé mai quan és una cosa o és l’altra, per exemple a mi que es digui nombre primer em sona fatal, però es veu que és així com es diu, nombre primer. Bé, doncs els números del pla Cerdà. I es veu que això tenia a veure amb la càbala jueva. Per mi, un dels misteris més misteriosos, em declaro ignorant impossible, o sigui, incapaç d’entendre’n res. De debò, per bona voluntat que hi posi, no ho entenc ni sé què es vol dir. O sigui, estic a favor dels misteris, però no sé quins misteris em resolen les càbales. Ara no ho sé dir, perquè estic mig adormit. Haha.
No sé per què venia això. Sí, perquè no sabia què dir i llavors m’ha sortit això. Es veu que han trobat no sé quin manuscrit que diu alguna cosa sobre el tema. Parlant de trobar, però, a mi el que m’apassiona és el tema dels vaixells enfonsats. O no enfonsats, qualsevol cosa humana abandonada m’apassiona, em fa pensar en tot d’històries, no ho sé, m’engega la imaginació. Crec que podria estar-me moltes hores visitant un poble abandonat, un vaixell abandonat, un avió abandonat. Qualsevol cosa abandonada. Un misto no, és massa petit, té poca història. Ha de ser una cosa grossa, ja ho tinc, un habitacle humà, és això, un lloc on hagi viscut gent, si només hi ha passat gent, em penso que no em distreu tant.
I parlant de llocs abandonats, tinc pendent una visita a S., que fa temps que no hi vaig, i l’altre dia va sortir als diaris, tu, que em vaig quedar ben parat perquè sortia al costat de llocs molt famosos. Doncs hi haurem d’anar, i viure-hi tantes històries, a veure si quan torna el bon temps, el bon temps no, de bon temps ja en fa ara, vull dir quan no faci tant de fred, que tampoc, ara no en fa gaire, tot i que allà deunidó el que en deu fer. Vull dir quan vingui la caloreta, que és el que m’agrada a mi. La caloreta, ara de fet m’he comprat..., no això no, redaccions d’escola no, home si em sortís una cosa com la d’aquest nano que va predir amb un any o dos de temps el que passaria amb A, llavors potser sí que valdria la pena, però per a això has de ser molt espavilat, i no és el cas.
I llavors què. Llavors puc dir que m’ha arribat una gramàtica i un diccionari del dialecte del Capcir, i m’ha fet iŀlusió, perquè aquestes coses cada cop em fan més gràcia. De fet no sé res sobre la Catalunya del Nord, i com s’ho han fet per preservar mínimament el català —determinada gent— i no ser menjats pel francès o fins i tot l’occità. Que hi ha influències, esclar, però és que si no seria un miracle massa gros. El cas és que es conserven, i a més amb prou personalitat perquè es pugui parlar de capcirès, com parlem d’aranès respecte a l’occità, o sigui un subdialecte. I ara m’he ficat en un rotllo que no em desvetllarà pas, és més, m’havia desvetllat una mica amb no sé què que deia abans i ara ja em tornava a adormir. Maleïts improvisats.
dilluns, 14 de desembre del 2015
divendres, 27 de novembre del 2015
Improvisat 320
Vinc poc per aquí i em sap greu. Hi ha raons per fer-ho, o per no fer-ho, no totes les culpes són meves. O sí, les responsabilitats de les nostres decisions són nostres. Sempre? No. Però ara hauríem d’entrar en filosofies, i això alentiria el ritme. I si alenteixo alguna cosa la guàrdia urbana ens faria abandonar no ja la calçada, sinó la vorera. Escolti, està entorpint el passeig dels guiris. Faci el favor d’anar cap a una banda o cap a una altra, però no es quedi aturat. Us ho imagineu? Jo sí, sóc capaç d’imaginar-me qualsevol cosa.
Bé, qualsevol cosa no, ahir vaig descobrir que el senyor Kelloggs, el dels cereals, era partidari de fer ènemes amb iogurt. I això sí que no. Vull dir, per aquí no passo. Aquest paio era realment molt i molt peculiar. Es veu que eren dos germans, els dels cereals, però n’hi havia un, els dels ènemes, que era particularment racista, eugenista. O eugenesista, no sé com s’ha d’escriure. Partidari de seleccionar el personal. Bé, ara d’aquests n’hi ha molts. No me’n recordo per què vai arribar al senyor Kelloggs, ara, era per una cosa que vaig llegir. Al diari. Recordo que el periodista li deia simpàtic. Sí, simpàtic, sobretot simpàtic. Khod...
Bé, que consti que li deia simpàtic amb ironia, que ho vaig pescar de seguida. Evident. Sí, era un article sobre els nazis, que el tema m’apassiona i quan trobo una cosa sobre això la llegeixo gairebé segur. Buenu, primer miro qui l’ha escrit, perquè segons qui molts cops ja sé si serà un refregit de coses que ja he llegit, i per tant m’ho puc estalviar. Tot i que ja he arribat a aquella edat que pots llegir el que sigui, perquè ja no te’n recordes si ho has llegit o no, o si te’n recordes molts cops és perquè et va agradar molts, i llavors ho retens i no et fa res tornar a llegir-ho, i si no te’n recordes i no t’agrada te n’adones de seguida i ho deixes córrer. No sé per a què serveix això ni quin partit se’n pot treure però ja està dit.
Parlant d’això de la memòria, també vaig llegir un article sobre l’estètica de les connexions cerebrals, estètica strictu sensu, vull dir, o sigui, com es veu al microscopi, que sembla que es veuen unes figures impressionants, i el científic que en parlava tenia la tesi que els grans artistes el que feien era copiar el que en realitat ja tenien a dins, o sigui que al final serà veritat que ningú no inventa res, ni tan sols els genis, perquè ja ho tens tot a dins i només es tracta de trobar la fitxa i baixar-la. Bé, i en aquest cas saber reproduir-la, que aquí ve quan et maten. Vull dir, aquí ve el mèrit de l’artista. Quin rotllo acabo de clavar, i a més inútil, perquè m’adormo jo mateix i es tracta d’aconseguir el contrari. Sé que no ho aconseguiré, no sé què faig aquí, sí, home, el que faig és intentar-ho, almenys ho intentes, i al qui fa tot el que pot..., no, no penso continuar, em rebenten, els tòpics, tot i que al capdavall el que fem és repetir tòpics, o el que tenim dins del cervell, etc., això ja ho he dit.
És divendres, ho sé, no m’hauria de preocupar gaire perquè el que no pugui acabar avui ja ho faré demà. I un bé negre, si no ho acabo avui no ho acabaré mai de val vida, perquè demà ja tinc el dia ple, en concret dormir tant com pugui i oblidar-me de l’ordinador o en general dels aparells, que també és una feina que requereix esforç, perquè com sabeu ens enganxem als aparells com si fossin una dependència, estic escrivint unes bestieses tan òbvies que em fa vergonya i tot, no ho puc esborrar?, què diuen les normes?, no, no ho puc esborrar, les normes diuen que no es pot esborrar res que no sigui falta estricta d’ortografia o de picatge, i encara, perquè les has de descobrir perquè queden subratllades, com ara picatge, que ara no sé com s’hauria de dir i no ho penso mirar, perquè les normes diuen que no es pot mirar res, si no no serien improvisats, i de fet no sé per què en dic improvisats, d’això, si estic improvisant tot el dia, com aquest matí, o ahir, que de vegades faig unes quantes piulades —que això em salva la vida, gràcies, Déu meu, per aquest invent que vas posar en una de les fitxes del cervell de l’ésser humà, perquè un dia el descobríssim, vull dir el tuiter— i de tan improvisades que són és millor que no les llegeixi després perquè fan vergonya, estan plenes de cag..., o no plenes, però n’hi ha, vull dir que es nota que està improvisat perquè se m’escapen allò que ara no sé com es diu, que confons l’ordre de les lletres i no és que ho escriguis diferent, és que ho penses diferent, o sigui, és més greu.
Però ho deixo perquè m’he allargat.
Bé, qualsevol cosa no, ahir vaig descobrir que el senyor Kelloggs, el dels cereals, era partidari de fer ènemes amb iogurt. I això sí que no. Vull dir, per aquí no passo. Aquest paio era realment molt i molt peculiar. Es veu que eren dos germans, els dels cereals, però n’hi havia un, els dels ènemes, que era particularment racista, eugenista. O eugenesista, no sé com s’ha d’escriure. Partidari de seleccionar el personal. Bé, ara d’aquests n’hi ha molts. No me’n recordo per què vai arribar al senyor Kelloggs, ara, era per una cosa que vaig llegir. Al diari. Recordo que el periodista li deia simpàtic. Sí, simpàtic, sobretot simpàtic. Khod...
Bé, que consti que li deia simpàtic amb ironia, que ho vaig pescar de seguida. Evident. Sí, era un article sobre els nazis, que el tema m’apassiona i quan trobo una cosa sobre això la llegeixo gairebé segur. Buenu, primer miro qui l’ha escrit, perquè segons qui molts cops ja sé si serà un refregit de coses que ja he llegit, i per tant m’ho puc estalviar. Tot i que ja he arribat a aquella edat que pots llegir el que sigui, perquè ja no te’n recordes si ho has llegit o no, o si te’n recordes molts cops és perquè et va agradar molts, i llavors ho retens i no et fa res tornar a llegir-ho, i si no te’n recordes i no t’agrada te n’adones de seguida i ho deixes córrer. No sé per a què serveix això ni quin partit se’n pot treure però ja està dit.
Parlant d’això de la memòria, també vaig llegir un article sobre l’estètica de les connexions cerebrals, estètica strictu sensu, vull dir, o sigui, com es veu al microscopi, que sembla que es veuen unes figures impressionants, i el científic que en parlava tenia la tesi que els grans artistes el que feien era copiar el que en realitat ja tenien a dins, o sigui que al final serà veritat que ningú no inventa res, ni tan sols els genis, perquè ja ho tens tot a dins i només es tracta de trobar la fitxa i baixar-la. Bé, i en aquest cas saber reproduir-la, que aquí ve quan et maten. Vull dir, aquí ve el mèrit de l’artista. Quin rotllo acabo de clavar, i a més inútil, perquè m’adormo jo mateix i es tracta d’aconseguir el contrari. Sé que no ho aconseguiré, no sé què faig aquí, sí, home, el que faig és intentar-ho, almenys ho intentes, i al qui fa tot el que pot..., no, no penso continuar, em rebenten, els tòpics, tot i que al capdavall el que fem és repetir tòpics, o el que tenim dins del cervell, etc., això ja ho he dit.
És divendres, ho sé, no m’hauria de preocupar gaire perquè el que no pugui acabar avui ja ho faré demà. I un bé negre, si no ho acabo avui no ho acabaré mai de val vida, perquè demà ja tinc el dia ple, en concret dormir tant com pugui i oblidar-me de l’ordinador o en general dels aparells, que també és una feina que requereix esforç, perquè com sabeu ens enganxem als aparells com si fossin una dependència, estic escrivint unes bestieses tan òbvies que em fa vergonya i tot, no ho puc esborrar?, què diuen les normes?, no, no ho puc esborrar, les normes diuen que no es pot esborrar res que no sigui falta estricta d’ortografia o de picatge, i encara, perquè les has de descobrir perquè queden subratllades, com ara picatge, que ara no sé com s’hauria de dir i no ho penso mirar, perquè les normes diuen que no es pot mirar res, si no no serien improvisats, i de fet no sé per què en dic improvisats, d’això, si estic improvisant tot el dia, com aquest matí, o ahir, que de vegades faig unes quantes piulades —que això em salva la vida, gràcies, Déu meu, per aquest invent que vas posar en una de les fitxes del cervell de l’ésser humà, perquè un dia el descobríssim, vull dir el tuiter— i de tan improvisades que són és millor que no les llegeixi després perquè fan vergonya, estan plenes de cag..., o no plenes, però n’hi ha, vull dir que es nota que està improvisat perquè se m’escapen allò que ara no sé com es diu, que confons l’ordre de les lletres i no és que ho escriguis diferent, és que ho penses diferent, o sigui, és més greu.
Però ho deixo perquè m’he allargat.
dimecres, 18 de novembre del 2015
Improvisat 319
El que no pot ser no pot ser, i a més és impossible. Doncs hauria de ser impossible i hauria de no poder ser, però és. Tinc feina més o menys entretinguda i m’adormo. No ho sé, no és com entretenir-te jugant, però gairebé. Us heu adormit mai caminant. Jo sí. I ara estic pensant que només em passava a mi, però crec que no, quan caminàvem de nit fent aquelles caminades absolutament imprudents —vistes des dels ulls d’ara—, perquè érem criatures, érem molt petits! I ens deixaven, tu. Ara sembla mentida. Quants anys tenia jo quan me n’anava tot sol amb la bicicleta i feia quaranta o cinquanta quilòmetres i em quedava a dormir a cals cosins, on no tenien telèfon, i després, potser al cap de dos o tres dies, arribava el cotxe amb tota la colla? O tornava jo pel meu compte. Això ho feia tothom, vull dir, totes les famílies eren així? El que és clar és que anàvem més sueltos que ara, o solts que ara, em sembla. I no sé si el món d’aleshores era més segur que el d’ara. Desapareixien nanos? No ho sé, suposo que sí, però no hi havia la informació que hi ha ara, hi havia El Caso, però era per a gent molt especial, quines ganes, comprar El Caso, que tot era truculent.
Doncs no sé què deia, però hem dit alguna cosa. Ara, m’he despertat? No. Estic com estava, mig clapat. I em clapo del tot si deixo de teclejar. I com que no sé què més dir, em claparé, ho veig a venir. De manera que se m’hauria d’acudir alguna cosa per dir, i ràpid, que això s’acaba. Vam dir que de política res, d’explicar el que vas fer ahir res, tot i que seria interessant, més que el que vaig fer ahir el que vaig fer abans-d’ahir, perquè avui ja és dimecres, tu, com passa la setmana, de fet ni me’n recordo, del que vaig fer ahir, l’interès de la setmana se centra en abans-d’ahir, que hi ha dues coses importants importants importants, però ara no les explicaré, elis-elis, no, no les explicaré perquè no són per explicar-les aquí. Però sí que n’hauré de prendre notes, perquè una l’explicaré en un altre lloc i l’altra l’escriuré per si un dia explico tota aquesta altra història.
I qui dia passa anys empeny, que és una frase que comença a estar suada, de tant que la fem servir. Hi ha locucions, refranys i frases fetes que les fem servir massa perquè enhs semblen originals, i també perquè no volem que es perdin i llavors ens pensem que som el capità Enciam o el superheroi català que ara no sé qui és —el Super López?— i com que tothom ha sentit a casa seva una paraula o una expressió que li sembla supernostrada i superoriginal i supercatalana i supertal, doncs, la repeteix a tort i dret perquè se salvi, perquè tots som salvadors de mots. Però ara no em referia als idiolectalismes, i em sap greu però em penso que se’n diuen així, trets de l’idiolecte de cadascú, idiolecte, sí, ja dic que em sap greu, sinó a coses més generals, que hem sentit aquí o allà o que hem llegit en un llibre o al diari i que ens sembla que s’han de salvar com sigui. Per no parlar d’aquella lliçó que ens van donar una vegada i que consistia en una cosa com: en català això es diu així, mai aixà. I escolta’m, com si fos el papa de Roma, tu defenses aquell manament a peu i a cavall —se m’ha escapat, aquesta, però és bonica, eh?—, vull dir que defenses aquell dogma com si fos dos més dos són quatre i mai dels mais són cinc ni tres i mig. I un dia et van explicar que segons com facis les operacions resulta que sí, que et pot sortir més o menys de quatre, però ja era massa tard, per tu, i per mi també, seran sempre quatre, i a més les operacions aquestes sempre tenen trampa. El que és difícil és descobrir-la. Bé, el que deia: que defensem aquesta cosa del català o aquell tret i ens és difícil baixar del burro, o del cavall, ja que parlàvem de cavalls. Sempre m’han agradat els cavalls, tot i que de menut me’ls mirava de lluny, i després també, perquè no he tingut ocasió gaires vegades d’estar a prop d’un cavall, però sembla que ha de ser interessant tenir un cavall i que sigui amic teu i cuidar-lo i que et cuidi i tot això. O un gos, esclar, però per tenir un cavall no has de viure a Barcelona, i per tenir un gos, què vols que et digui, has de tenir al teu voltant unes circumstàncies favorables que no sempre tens. Jo, per exemple, no les tinc. Quan dic circumstàncies vull dir persones, espais, etc. Ara, això sí, jo si tinc mai un gos, serà un gos gros, eh?, res de gossets d’aquests de joguina, un gossarro, tu, que faci goig, que sigui el que s’assembli més a un cavall, no per muntar-lo, però sí per passejar-hi i que estigui a l’altura, no sé si m’explico.
I ja m’he enrotllat bastant i a més em penso que ho he aconseguit una mica.
Doncs no sé què deia, però hem dit alguna cosa. Ara, m’he despertat? No. Estic com estava, mig clapat. I em clapo del tot si deixo de teclejar. I com que no sé què més dir, em claparé, ho veig a venir. De manera que se m’hauria d’acudir alguna cosa per dir, i ràpid, que això s’acaba. Vam dir que de política res, d’explicar el que vas fer ahir res, tot i que seria interessant, més que el que vaig fer ahir el que vaig fer abans-d’ahir, perquè avui ja és dimecres, tu, com passa la setmana, de fet ni me’n recordo, del que vaig fer ahir, l’interès de la setmana se centra en abans-d’ahir, que hi ha dues coses importants importants importants, però ara no les explicaré, elis-elis, no, no les explicaré perquè no són per explicar-les aquí. Però sí que n’hauré de prendre notes, perquè una l’explicaré en un altre lloc i l’altra l’escriuré per si un dia explico tota aquesta altra història.
I qui dia passa anys empeny, que és una frase que comença a estar suada, de tant que la fem servir. Hi ha locucions, refranys i frases fetes que les fem servir massa perquè enhs semblen originals, i també perquè no volem que es perdin i llavors ens pensem que som el capità Enciam o el superheroi català que ara no sé qui és —el Super López?— i com que tothom ha sentit a casa seva una paraula o una expressió que li sembla supernostrada i superoriginal i supercatalana i supertal, doncs, la repeteix a tort i dret perquè se salvi, perquè tots som salvadors de mots. Però ara no em referia als idiolectalismes, i em sap greu però em penso que se’n diuen així, trets de l’idiolecte de cadascú, idiolecte, sí, ja dic que em sap greu, sinó a coses més generals, que hem sentit aquí o allà o que hem llegit en un llibre o al diari i que ens sembla que s’han de salvar com sigui. Per no parlar d’aquella lliçó que ens van donar una vegada i que consistia en una cosa com: en català això es diu així, mai aixà. I escolta’m, com si fos el papa de Roma, tu defenses aquell manament a peu i a cavall —se m’ha escapat, aquesta, però és bonica, eh?—, vull dir que defenses aquell dogma com si fos dos més dos són quatre i mai dels mais són cinc ni tres i mig. I un dia et van explicar que segons com facis les operacions resulta que sí, que et pot sortir més o menys de quatre, però ja era massa tard, per tu, i per mi també, seran sempre quatre, i a més les operacions aquestes sempre tenen trampa. El que és difícil és descobrir-la. Bé, el que deia: que defensem aquesta cosa del català o aquell tret i ens és difícil baixar del burro, o del cavall, ja que parlàvem de cavalls. Sempre m’han agradat els cavalls, tot i que de menut me’ls mirava de lluny, i després també, perquè no he tingut ocasió gaires vegades d’estar a prop d’un cavall, però sembla que ha de ser interessant tenir un cavall i que sigui amic teu i cuidar-lo i que et cuidi i tot això. O un gos, esclar, però per tenir un cavall no has de viure a Barcelona, i per tenir un gos, què vols que et digui, has de tenir al teu voltant unes circumstàncies favorables que no sempre tens. Jo, per exemple, no les tinc. Quan dic circumstàncies vull dir persones, espais, etc. Ara, això sí, jo si tinc mai un gos, serà un gos gros, eh?, res de gossets d’aquests de joguina, un gossarro, tu, que faci goig, que sigui el que s’assembli més a un cavall, no per muntar-lo, però sí per passejar-hi i que estigui a l’altura, no sé si m’explico.
I ja m’he enrotllat bastant i a més em penso que ho he aconseguit una mica.
dijous, 5 de novembre del 2015
Improvisat 318
Hi ha dies que no puc fer ni feines de gestió i avui és un d’aquests dies. M’haig de distreure anant cap aquí cap allà. De manera que no veig gens clar que pugui fer ni un improvisat.
Però com que ja ha passat altres vegades, que m’adormo davant un improvisat, no ve d’una.
El problema és que et vingui al cap alguna cosa per dir. I això no és fàcil quan tens el cap a tres quarts de quinze. Us puc dir, això sí, que he caigut a les grapes de la tecnologia de la immediatesa, vull dir una cosa del tipus uatsap però que no és uatsap sinó que és el telegram, i que no el faig servir amb un mòbil d’aquells superguais de pantalla supergrossa i que sempre em fa por que caiguin a terra i es trenquin, no ho sé, els telèfons sempre els he vist més sòlids, però aquestes pantalletes... Bé, no faig servir aquests estris perquè no en tinc, però sí que el tinc a l’ordinador. No sé com funciona el uatsap, però la gent que ha provat el telegram diu que el telegram és molt millor, entre altres coses per això, perquè el pots fer anar des de l’ordinador. I llavors és com el messenger aquell de fa mil anys, us en recordeu, però força millorat. Doncs això. Ho he incorporat a la meva vida, i quan connecto l’ordinador això se’m connecta sol. Però ho faig servir per a coses de feina i similars, contubernis diversos que també em donen feina ara que en tinc més aviat poca —el procés fa que tothom vagi al ralentí, o això sembla—, i tal. És pràctic, us el recomano.
Ahir em van dir que m’havia tocat un sopar per a dues persones en una mena de rifa. Està bé. Hi anirem, per descomptat, un sopar és un sopar. Però espero que em deixin triar el dia, perquè si ha de ser enmig de la setmana serà horrorós, tret del cas que ens posem a sopar a quarts de nou, que també és una bona solució. I europea, a més a més. “¿Y de Europa?” Ara tothom, i que sigui per molts anys, quan pensa en Europa se’n recorda del moment màgic aquell. Ens ho estan posant en safata. I és que Madrid, en els moments transcendentals, no ens falla mai. Això no sé qui ho va dir un dia, però és una frase que s’hauria de picar en alguna pedra i posar-la a la plaça Catalunya, ben grossa, que es vegi, quan tot això hagi acabat. Gràcies, Madrit! Esperem que a l’últim moment no ens falli, esclar. Confiem molt en la seva capacitat.
També haurem de posar alguna pedrota ben grossa en algun lloc dedicada al primer país que reconegui la declaració de dilluns. Jo m’ensumo que serà algun país africà. A veure, que potser Lituània o Dinamarca o... s’hi avancen. Pedrota ben grossa amb lletres de pam.
I llavors... Malament, perquè hem parlat de política, ni que sigui una mica, i això no està ben vist als improvisats. Però això no és política, és el país, tu tot ho veus com política? Bé, no, perdona, només m’ho ha semblat.... M’ha semblat, m’ha semblat, parles massa de pressa! De seguida tens el roc de la condemna a la faixa! Ets un intolerant! Bé, no escolta, disculpes, no he dit re, parla del que vulguis. És clar que parlaré del que vulgui!, qui ets tu per dir-me de què puc parlar o de què no, eh, eh? D’acord, d’acord, perdona, I a més quan em doni la gana faré redaccions escolars i explicaré el que vaig fer ahir i tot això, estic fart de tantes limitacions, explicaré el que em doni la gana, ja pots tremolar, aquí sortirà tot!, ho diré tot! Home, tot tot... Tot, ho diré tot, tot el que em doni la gana i em passi pels dallonses. Veus, no, et frenaràs, ara anaves a dir una altra paraula i has dit dallonses. Doncs dic dallonses perquè em passa pels dallonses, és així com ho dic, i tu calla. Bueno, bueno, ja callo, vés fent. I estic fins els dallonses que diguis bueno. Però a veure, tu pots escriure el que et surt dels dallonses i jo no puc escriure bueno? Això què és, què t’has cregut?, tu ets l’únic que pots reivindicar i queixar-te i imposar regles? Habrase visto! Bé, d’acord, fem les paus, ja continuarem demà, o aquesta tarda, o quan sigui, que ara hem de plegar. Sí, perquè ho dius tu! No, hem de plegar perquè jo haig de plegar. Doncs jo no! Jo plego no perquè m’ho diguis tu, sinó perquè em surt dels
Però com que ja ha passat altres vegades, que m’adormo davant un improvisat, no ve d’una.
El problema és que et vingui al cap alguna cosa per dir. I això no és fàcil quan tens el cap a tres quarts de quinze. Us puc dir, això sí, que he caigut a les grapes de la tecnologia de la immediatesa, vull dir una cosa del tipus uatsap però que no és uatsap sinó que és el telegram, i que no el faig servir amb un mòbil d’aquells superguais de pantalla supergrossa i que sempre em fa por que caiguin a terra i es trenquin, no ho sé, els telèfons sempre els he vist més sòlids, però aquestes pantalletes... Bé, no faig servir aquests estris perquè no en tinc, però sí que el tinc a l’ordinador. No sé com funciona el uatsap, però la gent que ha provat el telegram diu que el telegram és molt millor, entre altres coses per això, perquè el pots fer anar des de l’ordinador. I llavors és com el messenger aquell de fa mil anys, us en recordeu, però força millorat. Doncs això. Ho he incorporat a la meva vida, i quan connecto l’ordinador això se’m connecta sol. Però ho faig servir per a coses de feina i similars, contubernis diversos que també em donen feina ara que en tinc més aviat poca —el procés fa que tothom vagi al ralentí, o això sembla—, i tal. És pràctic, us el recomano.
Ahir em van dir que m’havia tocat un sopar per a dues persones en una mena de rifa. Està bé. Hi anirem, per descomptat, un sopar és un sopar. Però espero que em deixin triar el dia, perquè si ha de ser enmig de la setmana serà horrorós, tret del cas que ens posem a sopar a quarts de nou, que també és una bona solució. I europea, a més a més. “¿Y de Europa?” Ara tothom, i que sigui per molts anys, quan pensa en Europa se’n recorda del moment màgic aquell. Ens ho estan posant en safata. I és que Madrid, en els moments transcendentals, no ens falla mai. Això no sé qui ho va dir un dia, però és una frase que s’hauria de picar en alguna pedra i posar-la a la plaça Catalunya, ben grossa, que es vegi, quan tot això hagi acabat. Gràcies, Madrit! Esperem que a l’últim moment no ens falli, esclar. Confiem molt en la seva capacitat.
També haurem de posar alguna pedrota ben grossa en algun lloc dedicada al primer país que reconegui la declaració de dilluns. Jo m’ensumo que serà algun país africà. A veure, que potser Lituània o Dinamarca o... s’hi avancen. Pedrota ben grossa amb lletres de pam.
I llavors... Malament, perquè hem parlat de política, ni que sigui una mica, i això no està ben vist als improvisats. Però això no és política, és el país, tu tot ho veus com política? Bé, no, perdona, només m’ho ha semblat.... M’ha semblat, m’ha semblat, parles massa de pressa! De seguida tens el roc de la condemna a la faixa! Ets un intolerant! Bé, no escolta, disculpes, no he dit re, parla del que vulguis. És clar que parlaré del que vulgui!, qui ets tu per dir-me de què puc parlar o de què no, eh, eh? D’acord, d’acord, perdona, I a més quan em doni la gana faré redaccions escolars i explicaré el que vaig fer ahir i tot això, estic fart de tantes limitacions, explicaré el que em doni la gana, ja pots tremolar, aquí sortirà tot!, ho diré tot! Home, tot tot... Tot, ho diré tot, tot el que em doni la gana i em passi pels dallonses. Veus, no, et frenaràs, ara anaves a dir una altra paraula i has dit dallonses. Doncs dic dallonses perquè em passa pels dallonses, és així com ho dic, i tu calla. Bueno, bueno, ja callo, vés fent. I estic fins els dallonses que diguis bueno. Però a veure, tu pots escriure el que et surt dels dallonses i jo no puc escriure bueno? Això què és, què t’has cregut?, tu ets l’únic que pots reivindicar i queixar-te i imposar regles? Habrase visto! Bé, d’acord, fem les paus, ja continuarem demà, o aquesta tarda, o quan sigui, que ara hem de plegar. Sí, perquè ho dius tu! No, hem de plegar perquè jo haig de plegar. Doncs jo no! Jo plego no perquè m’ho diguis tu, sinó perquè em surt dels
divendres, 30 d’octubre del 2015
Improvisat 317
Crec que és injust. Què, és injust? La son, la son és injusta. La son hauria d’estar més repartida. Hi ha gent que no té son, gairebé mai, pateixen insomni, no poden dormir de dia ni de nit. I altres ens adormim de dia i de nit. Per això és injust. És clar que la gent que pateix insomnis potser no pren còctels com els meus. De manera que ja tinc un objectiu a la vida: donar a conèixer els meus còctels a persones que tenen insomni i fer així un bé a la humanitat.
És bonic fer coses bones per la humanitat. Ara ja en sé una. El mal és que no se me n’acudeixen més, i com que l’única que se m’ha acudit és impracticable —ningú voldrà prendre els meus còctels, abans es llançaran a la via del tren segur—, doncs no en faig. Tan bonic com seria salvar la humanitat de les seves mancances.
Per exemple, hi ha una part de la població, important, que passa fam. Doncs no els puc ajudar, a mi em passa el contrari, que m’aprimo. Havia guanyat dos o tres quilos i els he tornat a perdre. Ah, voldríeu saber com ho faig, eh, pillines? Doncs no en tinc ni idea. Em passa i ja està. Jo diria que té a veure, un cop més, amb els còctels miraculosos. Però no vulgueu saber de què es componen, perquè hi ha allò de la via del tren i tal, ja ho he dit.
Què més. Encara estem trasbalsats, pel hàquer que ens va entrar al despatx l’altre dia, fent-se passar per bona persona. Ui, vostè sap molt d’anglès, deia. Ui, vostè segur que podria ser el meu pare, però sembla que tingui trenta anys. Ui, no sé què. En fi, t’ensabonava tota l’estona. I com que sempre estàs baix d’autoestima, o gairebé sempre, doncs el sabó no el rebutges del tot, deies “sure, yes”, com dient “ja, ja”, o sigui, gràcies, però no et crec, i mentrestant el tio anava instaŀlant tota la seva artilleria dins del teu ordinador, fins que et feia el xantatge final. Com hi vam caure? Com hi vaig caure? Només m’ho explico pel còctel. El còctel ho explica tot en aquesta vida. En aquesta vida meva, vull dir. El còctel és com allò que diuen els conspiranoics, que tot ho expliquen a partir d’una dada en què ningú no s’havia fixat, o que si s’hi havia fixat no li havia donat importància, i per al conspiranoic és la clau. Doncs el còctel no té res a veure amb això, encara que em contradigui, però el còctel ho explica tot, com estem demostrant aquest matí un cop i un altre. Per exemple, si plou és pel còctel. Però si no plou també. De manera que ho tens tot controlat. I si algú pensa que estàs com un llum, tu penses que a aquella persona se li han menjat el coco i la pobra és una ingènua que ara beu a galet el que li diuen els diaris. Pobra!, penses. Tothom és un pobre home o una pobra dona tret de tu, que estàs en el nivell 33 de coneixement. I això és una altra cosa, però és el que se m’ha acudit just en aquest moment. Alguna cosa hi deu tenir a veure.
Tota la vida que m’he resistit al uatsap i ara he caigut de quatre grapes a les xarxes del telegram. Per què m’ha passat això? Perquè el telegram es pot fer servir des de l’ordinador, no necessites pantalles d’aquelles inteŀligents ni mòbils de pedals com el meu. No, te’l poses a l’ordinador com un avisador de coses diverses i és molt útil per a la feina i per a resoldre coses instantànies sense necessitat del correu electrònic, que de vegades és molt lent. O sigui, del telegram no en té la culpa el còctel, ves per on hem trobat una cosa de la qual el còctel és innocent. Senyal que no sóc conspiranoic, perquè els conspiranoics viuen en un món tancat on tot té una explicació i tot està previst. Pobra gent, és una mena de malaltia, tampoc s’hi ha de fer sang.
A veure, hi ha alguna cosa més? Alguna cosa per aquí? Alguna cosa per allà? Ningú ofereix res més. Tanquem a la una, tanquem a les dues... aquella senyora deia alguna cosa? No, ha estat un gest involuntari. Doncs tanquem la paradeta, no se m’acut res més.
És bonic fer coses bones per la humanitat. Ara ja en sé una. El mal és que no se me n’acudeixen més, i com que l’única que se m’ha acudit és impracticable —ningú voldrà prendre els meus còctels, abans es llançaran a la via del tren segur—, doncs no en faig. Tan bonic com seria salvar la humanitat de les seves mancances.
Per exemple, hi ha una part de la població, important, que passa fam. Doncs no els puc ajudar, a mi em passa el contrari, que m’aprimo. Havia guanyat dos o tres quilos i els he tornat a perdre. Ah, voldríeu saber com ho faig, eh, pillines? Doncs no en tinc ni idea. Em passa i ja està. Jo diria que té a veure, un cop més, amb els còctels miraculosos. Però no vulgueu saber de què es componen, perquè hi ha allò de la via del tren i tal, ja ho he dit.
Què més. Encara estem trasbalsats, pel hàquer que ens va entrar al despatx l’altre dia, fent-se passar per bona persona. Ui, vostè sap molt d’anglès, deia. Ui, vostè segur que podria ser el meu pare, però sembla que tingui trenta anys. Ui, no sé què. En fi, t’ensabonava tota l’estona. I com que sempre estàs baix d’autoestima, o gairebé sempre, doncs el sabó no el rebutges del tot, deies “sure, yes”, com dient “ja, ja”, o sigui, gràcies, però no et crec, i mentrestant el tio anava instaŀlant tota la seva artilleria dins del teu ordinador, fins que et feia el xantatge final. Com hi vam caure? Com hi vaig caure? Només m’ho explico pel còctel. El còctel ho explica tot en aquesta vida. En aquesta vida meva, vull dir. El còctel és com allò que diuen els conspiranoics, que tot ho expliquen a partir d’una dada en què ningú no s’havia fixat, o que si s’hi havia fixat no li havia donat importància, i per al conspiranoic és la clau. Doncs el còctel no té res a veure amb això, encara que em contradigui, però el còctel ho explica tot, com estem demostrant aquest matí un cop i un altre. Per exemple, si plou és pel còctel. Però si no plou també. De manera que ho tens tot controlat. I si algú pensa que estàs com un llum, tu penses que a aquella persona se li han menjat el coco i la pobra és una ingènua que ara beu a galet el que li diuen els diaris. Pobra!, penses. Tothom és un pobre home o una pobra dona tret de tu, que estàs en el nivell 33 de coneixement. I això és una altra cosa, però és el que se m’ha acudit just en aquest moment. Alguna cosa hi deu tenir a veure.
Tota la vida que m’he resistit al uatsap i ara he caigut de quatre grapes a les xarxes del telegram. Per què m’ha passat això? Perquè el telegram es pot fer servir des de l’ordinador, no necessites pantalles d’aquelles inteŀligents ni mòbils de pedals com el meu. No, te’l poses a l’ordinador com un avisador de coses diverses i és molt útil per a la feina i per a resoldre coses instantànies sense necessitat del correu electrònic, que de vegades és molt lent. O sigui, del telegram no en té la culpa el còctel, ves per on hem trobat una cosa de la qual el còctel és innocent. Senyal que no sóc conspiranoic, perquè els conspiranoics viuen en un món tancat on tot té una explicació i tot està previst. Pobra gent, és una mena de malaltia, tampoc s’hi ha de fer sang.
A veure, hi ha alguna cosa més? Alguna cosa per aquí? Alguna cosa per allà? Ningú ofereix res més. Tanquem a la una, tanquem a les dues... aquella senyora deia alguna cosa? No, ha estat un gest involuntari. Doncs tanquem la paradeta, no se m’acut res més.
dijous, 29 d’octubre del 2015
Improvisat 316
Com era allò? Em cauen els ulls. Deu ser la frase més repetida en aquests improvisats. La podria patentar, perquè no sé si ja existia. Ho haig de buscar a l’Espinal. L’Espinal és un dels meus llibres preferits, és un diccionari de sinònims de frases fetes, que és un títol complicat que jo tampoc no vaig entendre a la primera, no us preocupeu. No calia dir sinònims, i potser es podria haver posat al darrere: Diccionari de frases fetes i (els seus) sinònims. Una cosa així, no ho sé, caldria pensar-ho molt i aquest no és el lloc per pensar molt res.
El cas és que deia allò de caure’m els ulls. Em cauen els ulls, que és diferent d’allò de la caiguda d’ulls —era així?— amb que se suposa que determinada gent sedueix altra gent. Era caiguda d’ulls o era una altra cosa similar, potser caiguda de parpelles, però no, això no em sona. Un dia hi pensaré, però no ara, perquè ara em caurien els ulls definitivament, i no per seduir.
Ahir ens van intentar robar al despatx. Per internet. En anglès, mira que té mèrit. Al començament hi vaig caure de quatre grapes. Esclar, no era el meu ordinador i jo estava zombi. Bé, ara no us ho explicaré, el cas és que vaig acabar parlant amb un paio que em deia que parlava en nom de Windows i que m’havia d’arreglar la protecció de l’ordinador perquè estava molestant amb els meus virus —bé, no eren meus, però deixem-ho en meus— altres usuaris de la xarxa. I em va arribar a tenir a les seves mans, però vaig aconseguir ser prou hàbil per desconnectar l’ordinador en un moment de distracció seu. I de seguida, l’ordinador a cal metge, que el netegessin ben net, sobretot del que li havia entrat en la darrera hora i mitja.
Però ja estem fent redacció d’escola i no és això. A més, com que ho explico tot de manera improvisada no ho preciso prou i no queda ben explicat, de manera que poden entendre’s coses que no van ser així. Bé, deixem-ho, sempre m’estic excusant. Va bé excusar-se, però de vegades notes que et fas embafador, amb tanta excusa, i que produeixes incomoditat. Esteu incòmodes? Doncs deixeu de llegir, perquè aquí improviso i faig el que em surt de dins, i per dins tendeixo a això, a embafar demanant excuses per no res. Així que ja ho sabeu.
Faig pocs improvisats últimament i és perquè tinc altres coses en què distreure’m. Afortunadament el dia a dia em fa estar pendent de multitud de qüestions que em criden l’atenció i que m’ocupen el temps. No llegint, precisament, sinó actuant, fent coses, de manera que ja em va bé. De tant en tant hi hauria d’haver un procés d’independència, que així m’eixoriveixo i em desvetllo. Que si un article per a un blog de per aquí, que si unes piulades per allà, que si puc revisar o traduir això o allò, etc. En fi, que m’adormo igual però tinc més improvisats per fer com a mesura d’urgència a més d’aquest.
Que, a més, aquest ja fa massa temps que dura i suposo que ja no dec tenir res més a dir que sigui interessant i que es pugui dir aquí —perquè aquesta és una altra, l’autocontrol, l’autocensura—, perquè ja no hi disfruto tant. Que ja sabeu que disfrutar no es pot dir, aquí ho dic perquè improviso. Però també hauríem de limitar molt el gaudir, que de vegades diem gaudir en comptes de disfrutar —pecat de traductor— i allà no hi toca gaudir sinó simplement tenir, moltes vegades, o bé passar-s’ho bé i prou. Estic cada cop més avorrit del disfrutar dels anuncis. Del gaudir, vull dir. Que no ho veuen, que no hi va bé? Esclar que molts cops el que passa és que és la mateixa agència la que insisteix en les traduccions paraula per paraula, una sota l’altra, és a dir, no-traduccions, es nota tant! Has de tornar a traduir a l’idioma de procedència per entendre aquell text, quin horror. Això ens passa molt, però molts cops és veritat que és el client, o l’agència que fa d’intermediària, que són capaços d’acceptar traduccions creatives si vénen de l’anglès o del francès o de l’italià, però si són català-castellà han de ser traslacions de paraules —ara no sé com es diu això que vull dir de les traslacions, veus?, la diglòssia—, és a dir una paraula per una altra paraula, respectant la construcció de l’original, la sintaxi, etc. Em barallo contínuament per aquesta qüestió, ja pots fer-ho com vulguis, ja pots fer la traducció de la teva vida que no te la respectaran.
I així.
El cas és que deia allò de caure’m els ulls. Em cauen els ulls, que és diferent d’allò de la caiguda d’ulls —era així?— amb que se suposa que determinada gent sedueix altra gent. Era caiguda d’ulls o era una altra cosa similar, potser caiguda de parpelles, però no, això no em sona. Un dia hi pensaré, però no ara, perquè ara em caurien els ulls definitivament, i no per seduir.
Ahir ens van intentar robar al despatx. Per internet. En anglès, mira que té mèrit. Al començament hi vaig caure de quatre grapes. Esclar, no era el meu ordinador i jo estava zombi. Bé, ara no us ho explicaré, el cas és que vaig acabar parlant amb un paio que em deia que parlava en nom de Windows i que m’havia d’arreglar la protecció de l’ordinador perquè estava molestant amb els meus virus —bé, no eren meus, però deixem-ho en meus— altres usuaris de la xarxa. I em va arribar a tenir a les seves mans, però vaig aconseguir ser prou hàbil per desconnectar l’ordinador en un moment de distracció seu. I de seguida, l’ordinador a cal metge, que el netegessin ben net, sobretot del que li havia entrat en la darrera hora i mitja.
Però ja estem fent redacció d’escola i no és això. A més, com que ho explico tot de manera improvisada no ho preciso prou i no queda ben explicat, de manera que poden entendre’s coses que no van ser així. Bé, deixem-ho, sempre m’estic excusant. Va bé excusar-se, però de vegades notes que et fas embafador, amb tanta excusa, i que produeixes incomoditat. Esteu incòmodes? Doncs deixeu de llegir, perquè aquí improviso i faig el que em surt de dins, i per dins tendeixo a això, a embafar demanant excuses per no res. Així que ja ho sabeu.
Faig pocs improvisats últimament i és perquè tinc altres coses en què distreure’m. Afortunadament el dia a dia em fa estar pendent de multitud de qüestions que em criden l’atenció i que m’ocupen el temps. No llegint, precisament, sinó actuant, fent coses, de manera que ja em va bé. De tant en tant hi hauria d’haver un procés d’independència, que així m’eixoriveixo i em desvetllo. Que si un article per a un blog de per aquí, que si unes piulades per allà, que si puc revisar o traduir això o allò, etc. En fi, que m’adormo igual però tinc més improvisats per fer com a mesura d’urgència a més d’aquest.
Que, a més, aquest ja fa massa temps que dura i suposo que ja no dec tenir res més a dir que sigui interessant i que es pugui dir aquí —perquè aquesta és una altra, l’autocontrol, l’autocensura—, perquè ja no hi disfruto tant. Que ja sabeu que disfrutar no es pot dir, aquí ho dic perquè improviso. Però també hauríem de limitar molt el gaudir, que de vegades diem gaudir en comptes de disfrutar —pecat de traductor— i allà no hi toca gaudir sinó simplement tenir, moltes vegades, o bé passar-s’ho bé i prou. Estic cada cop més avorrit del disfrutar dels anuncis. Del gaudir, vull dir. Que no ho veuen, que no hi va bé? Esclar que molts cops el que passa és que és la mateixa agència la que insisteix en les traduccions paraula per paraula, una sota l’altra, és a dir, no-traduccions, es nota tant! Has de tornar a traduir a l’idioma de procedència per entendre aquell text, quin horror. Això ens passa molt, però molts cops és veritat que és el client, o l’agència que fa d’intermediària, que són capaços d’acceptar traduccions creatives si vénen de l’anglès o del francès o de l’italià, però si són català-castellà han de ser traslacions de paraules —ara no sé com es diu això que vull dir de les traslacions, veus?, la diglòssia—, és a dir una paraula per una altra paraula, respectant la construcció de l’original, la sintaxi, etc. Em barallo contínuament per aquesta qüestió, ja pots fer-ho com vulguis, ja pots fer la traducció de la teva vida que no te la respectaran.
I així.
divendres, 16 d’octubre del 2015
Improvisat 315
Tornem a estar en zona de deadline de feina, com cada divendres, i tornem a estar en zona de deadline de son, a punt de caure o, més ben dit, havent caigut ja unes quantes vegades damunt el teclat, amb les conseqüències que se’n deriven. I doncs, torno aquí, a veure què puc fer. I no crec que pugui fer res perquè no tinc res al cap ni hi ha res que em desperti cap pensament ni res. No hi ha res de res. El no-res absolut. Gris, com tants d’aquests dies. Quina tardor més fosca. Si haig d’encendre el llum del despatx i tot, i no l’encenc mai. Haig d’aclarir que treballo a tot just un pam de la finestra. O sigui, no caldria. Però molts d’aquestes últims dies l’he hagut d’encendre, perquè no veia el teclat. La pantalla rai, però el teclat, és el que costa de veure. Quan dissenyin un teclat amb les lletres grosses me’l compraré immediatament. Mentrestant, sembla que juguin a veure qui fa els teclat amb les lletres més fines i més esquifides. Deuen anar d’acord amb Endesa, els dels teclats.
Bueno. No se m’acut res. Ahir, quin dia de bojos: amb feina —regular, tampoc no us penseu que fos un dia per tirar coets— i alhora caos de xarxes, un dia d’aquells inoblidable per les coses que van passar al país. No cal que us ho expliqui, i a més està prohibit: perquè aquí no faig dietaris i perquè a més també està prohibit parlar de política, tot i que de vegades se m’escapi alguna cosa, perquè és inevitable i a més m’hi punxa la improvisació.
M’estic adormint aquí, no vaig prou de pressa i veig que va passant el temps. Demà tinc una cita important a Vilanova. Quan dic Vilanova vull dir Vilanova del costat d’Igualada, que ara no em ve el cognom, sí, Vilanova del Camí. Hi tinc una cita que he estat perseguint des d’abans de l’estiu. I encara no puc cantar victòria, perquè fins que no hi siguem i fins que no fem el fet... no haurem fet el fet. Però espero que sortirà bé. Però això és una mena de dietari i està prohibit. Suposo que explicar el que faràs també és dietari. Sí, esclar.
Llavors què. Llavors, la mort pelada, tu, no tinc res, només se m’acudeixen coses que he fet o coses que faré, no hi ha res que em vingui als dits, que m’inspiri, que... ara anava a dir allò dels gels que tens al congelador i que no sé com es diuen, que són de color blau i que serveixen per reduir les inflamacions, com si fossin els glaçons que es posen els jugadors de bàsquet quan fan un descans, que es veu que va bé, doncs jo no sé si va bé però aquests dies, que n’he fet servir, he vist que eren cold-heat, és a dir, que es poden escalfar, suposo que és això, que es poden fer servir de minimanteta elèctrica, o de bossa d’aigua calenta o de cosa que et poses en determinades ocasions en què el que et convé no és fred ni glaçons sinó una cosa calenta. I no sé com s’escalfen, hi he estat pensant. Es posen al microones? No, no és que ho necessito, ara el que necessito és gel, cosa congelada, però per si de cas. Que, per cert, et poses la cosa congelada aquesta blava i et cremes que deunidó, i ja dic que congelada, o sigui que calenta ni t’ho explico, deu ser. Jo almenys em cremo, em surten unes franges supervermelles a la pell que s’hi queden almenys 24 hores, suposo que és que m’ho poso malament, tot i que em sembla que segueixo les instruccions. Això es posa directament damunt la pell, no? En aquest cas meu al canell i a l’antebraç, ara no sé si es diu antebraç, no es deu dir així perquè m’ho subratlla, com dimonis es diu, avantbraç? Ah, doncs avantbraç no m’ho subratlla, però se’m fa molt estrany, francament. Això dels idiomes és una cosa. Ahir vaig veure molts titulares de premsa en moltíssims idiomes i n’hi havia un en què no entenia res, ni una sola paraula, cosa que sol ser estranya, perquè molts cops reconeixes arrels d’idiomes pròxims, doncs només en vaig reconèixer una que era una arrel grega, que nosaltres també tenim, i que ja es veu que el grec va viatjar molt, que estigui tan lluny i en llengües tan llunyanes. Potser va ser Alexandre el Gran?, que diu que era gran, però em penso que es va morir a vint i pocs anys, o això em sembla recordar. I és una llàstima però ho hauré de deixar córrer, ara que sí que havíem entrat en ritme d’improvisat bo, perquè hi ha improvisats bons i improvisat dolent i aquests ha siguts de les dues maneres, però m’he estat massa estona en el mode 1 i hi he perdut molt temps, de manera que ara haig de plegar, a veure si em dura la corda una estona, que no ho crec.
Bueno. No se m’acut res. Ahir, quin dia de bojos: amb feina —regular, tampoc no us penseu que fos un dia per tirar coets— i alhora caos de xarxes, un dia d’aquells inoblidable per les coses que van passar al país. No cal que us ho expliqui, i a més està prohibit: perquè aquí no faig dietaris i perquè a més també està prohibit parlar de política, tot i que de vegades se m’escapi alguna cosa, perquè és inevitable i a més m’hi punxa la improvisació.
M’estic adormint aquí, no vaig prou de pressa i veig que va passant el temps. Demà tinc una cita important a Vilanova. Quan dic Vilanova vull dir Vilanova del costat d’Igualada, que ara no em ve el cognom, sí, Vilanova del Camí. Hi tinc una cita que he estat perseguint des d’abans de l’estiu. I encara no puc cantar victòria, perquè fins que no hi siguem i fins que no fem el fet... no haurem fet el fet. Però espero que sortirà bé. Però això és una mena de dietari i està prohibit. Suposo que explicar el que faràs també és dietari. Sí, esclar.
Llavors què. Llavors, la mort pelada, tu, no tinc res, només se m’acudeixen coses que he fet o coses que faré, no hi ha res que em vingui als dits, que m’inspiri, que... ara anava a dir allò dels gels que tens al congelador i que no sé com es diuen, que són de color blau i que serveixen per reduir les inflamacions, com si fossin els glaçons que es posen els jugadors de bàsquet quan fan un descans, que es veu que va bé, doncs jo no sé si va bé però aquests dies, que n’he fet servir, he vist que eren cold-heat, és a dir, que es poden escalfar, suposo que és això, que es poden fer servir de minimanteta elèctrica, o de bossa d’aigua calenta o de cosa que et poses en determinades ocasions en què el que et convé no és fred ni glaçons sinó una cosa calenta. I no sé com s’escalfen, hi he estat pensant. Es posen al microones? No, no és que ho necessito, ara el que necessito és gel, cosa congelada, però per si de cas. Que, per cert, et poses la cosa congelada aquesta blava i et cremes que deunidó, i ja dic que congelada, o sigui que calenta ni t’ho explico, deu ser. Jo almenys em cremo, em surten unes franges supervermelles a la pell que s’hi queden almenys 24 hores, suposo que és que m’ho poso malament, tot i que em sembla que segueixo les instruccions. Això es posa directament damunt la pell, no? En aquest cas meu al canell i a l’antebraç, ara no sé si es diu antebraç, no es deu dir així perquè m’ho subratlla, com dimonis es diu, avantbraç? Ah, doncs avantbraç no m’ho subratlla, però se’m fa molt estrany, francament. Això dels idiomes és una cosa. Ahir vaig veure molts titulares de premsa en moltíssims idiomes i n’hi havia un en què no entenia res, ni una sola paraula, cosa que sol ser estranya, perquè molts cops reconeixes arrels d’idiomes pròxims, doncs només en vaig reconèixer una que era una arrel grega, que nosaltres també tenim, i que ja es veu que el grec va viatjar molt, que estigui tan lluny i en llengües tan llunyanes. Potser va ser Alexandre el Gran?, que diu que era gran, però em penso que es va morir a vint i pocs anys, o això em sembla recordar. I és una llàstima però ho hauré de deixar córrer, ara que sí que havíem entrat en ritme d’improvisat bo, perquè hi ha improvisats bons i improvisat dolent i aquests ha siguts de les dues maneres, però m’he estat massa estona en el mode 1 i hi he perdut molt temps, de manera que ara haig de plegar, a veure si em dura la corda una estona, que no ho crec.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)