dijous, 2 d’abril de 2015

Improvisat 246

És dijous sant i avui hi escau, perquè diu que els apòstols es van quedar adormits després de sopar, quan Jesús pregava sabent el que se li venia al damunt l’endemà. Doncs jo no he hagut d’esperar a sopar per quedar-me clapat. Ara jo crec que hi he estat una estoneta, perquè quan t’hi estàs una estoneta deixes rastre. A banda dels desastres que produeixes al document on estaves treballant, si per mala sort tenies algun dit damunt del teclat en el moment del coŀlapse —com sempre, sobtat— també deixes rastres més de tipus físic. Ja he acabat d’eixugar el teclat. Us estalvio detalls.

I llavors què. Perquè és clar, vinga a fardar que aquí dijous sant és un dia com qualsevol altre, almenys al matí, que es treballa normal i tal, però aleshores resulta que véns al despatx i et dediques a clapar. Això és trampa, et diran amb raó, tot i que no sàpiguen que clapava. Però ara ho estic explicant. Llavors, m’haig de justificar. He clapat, sí, però sense mala intenció. No pretenia clapar, la meva intenció... ara he apretat una tecla que no tocava, a la perifèria, i m’ha sortit la calculadora. Podria pensar: la màquina és sàvia i sap que et toca fer factures. Doncs no, nena. Ja he fet les factures, les vaig fer ahir. Però és veritat que a la gestoria tenien tan poca confiança que les hagués fet —deuen saber que em dedico a clapar— que em van trucar al migdia demanant-les. I jo, amb aire de sorpresa, però sorpresa serena, com dient “quines preguntes em feu, si no fallo mai?”, hehe, doncs, que els dic —per una vegada que me’n recordo—, però si les he enviat aquest matí, però sense fer veu de protesta, eh?, només dient això, com si digués què estrany que no us hagin arribat, les he enviat a M aquest mateix matí, per sort X ha rectificat —dic X perquè no sé qui era, la veritat, de la gestoria conec, À, M i M, pel nom, i la resta de vista, però la veu de qui m’ha trucat no la reconeixia. Bé, això no dóna per a més. No m’ho ha reconegut X, però estic segur que li han dit: truca a aquest que si no arribarà el 20 i llavors tot són presses.

Escena íntima davant meu, a la cua del banc, aquest matí. Ni tan sols en aquest context d’incògnit sóc capaç de descriure-ho. Només això: una mare angoixada i el seu pare o sogre angoixat per la seva angoixa. I jo, i la gent del darrere el taulell, amb l’angoixa de veure que tens dues persones angoixades davant teu i no saps què fer. Buf. Podria donar molts més detalls, perquè ha durat una bona estona, però me n’estic.

He anat al banc a firmar no sé què que encara no sé per a què serveix i ja ho he firmat. A la vida, t’acabes refiant d’una sèrie de persones, encara que siguin desconegudes, perquè si no suposo que et mors. O has d’anar al desert. I jo al desert no m’hi veig, necessito la farmàcia a prop. Almenys cada quinze dies. I ahir un altre cop, perquè P tenia una inflamació al genoll encara no sap de què i vaig baixar a comprar-li Voltarén. Per a determinades coses sóc un bon metge de CAP, m’ho sé tot. Ara, ho haig de veure, eh?, per telèfon re, o sigui que no em truqueu.

Ha marxat un munt de gent de l’escala. No ho acabo d’entendre. Si no és que treballen a distància. No ho sé, vés a saber. O potser són mestres, tothom, i fan les mateixes vacances que les escoles. Hi ha gent que fa vacances cada poc temps. Més aviat els odio. O els tinc enveja. Per no parlar dels dissabtes, o dels divendres a la tarda. Allò de la setmana anglesa aviat serà la setmana... volia fer un acudit però no em surt, no sé com continuar-lo.

Patètic. És que no sé per on tirar, ara.

Doncs me’n vaig, que són gairebé les dotze. Haig de pencar una estona, abans de tornar a clapar. M’ho haig de guanyar, això de dormir a estones.