He estat bastant entretingut aquests dies, o almenys tinc la sensació que fa dies que no vinc als improvisats, però amb la percepció del temps que gasto últimament vés a saber. I com m’agrada aquest “gastar” amb aquest contingut, es fa servir poc i jo tampoc no gaire, però de vegades me’n recordo i el gasto.
Doncs què. Que he estat entretingut, deia. Que tinc plans i de vegades m’esvero i això ho hauria de controlar, perquè sí, si t’esveres potser et despertes una estona, però després ho pagues. Jo ho pago. Últimament ho pago tot. Fa dies J em preguntava si es nota gaire la diferència entre els 50 i els 55 anys. Ostres si es nota. I quan ja ets més a prop dels 60 que dels 55 encara es nota més. O no, potser als 55 et tornes a estabilitzar una mica. No sé per què parlo de mi com si això pogués ser regla d’alguna cosa. No, era dir per dir, cadascú fa la seva vida i ho porta com pot. N’hi ha que ens queixem més i potser altres també les passen dallonses i no es queixen tant. Vés a saber.
Doncs de moment em controlo bastant. O controlo, “jo controlo”, que és com ho diuen ara. O com ho diuen alguns. Fa una estoneta, anant d’aquí a la plaça de la Llibertat, i això em porta molts records, a veure si hi torno després, he enxampat una conversa impagable entre dos quillos, dos pinxos, més ben dit, uns divuit o vint anys, i més o menys parlaven d’una xurri —sense més o menys, deien xurri— que havien portat a una festa i que a ella no li va agradar i deien que havia estat un muermu perquè s’havia queixat tota l’estona de mal de cap i de soroll i de tal. I deia un a l’altre: esclar si no beus i si no tal, no hi vagis, perquè allò no és música per escoltar tan tranquil a casa, és per a una altra cosa. M’ha sorprès que ho digués així, tan clarament. Ha dit “i si no tal”, que la música aquella horrorosa, que a mi m’ha produït mal de cap sempre i no l’he entès mai, no era per a escoltar música sinó per a beure i per a tal. Ha dit tal. No sé si era un “tal” amb sentit propi o un “tal” crossa. M’ha alegrat que algú ho digués, diguem-ne, imparcial, no solament els de la meva colla més immediata, la colla que de seguida vam fer plans alternatius perquè aquells plans ens semblaven... bé, no ens semblaven re, simplement no eren per a nosaltres. Però érem minoria. O hi havia més gent però érem poca colla perquè la majoria era allà i no s’atrevien a desmarcar-se? Vés a saber. (Ja ho vaig dir, em penso, i en sóc conscient, que “vés a saber” és el que repeteixo més aquí. I no sé si en general a la vida. Espero que a la vida no. Seria molt pesat.)
Les majories i les minories i tot això, quin gran tema. No és el moment, esclar, no tinc el cap gens clar, a més de menys son s’ha de tenir el cap més clar per parlar de segons què. Però segur que us passa que hi ha moltes coses que si les poguéssiu decidir cinc anys després, o deu, o vint, les faríeu completament diferents. Vull dir, que als vint anys no estàs gens preparat per fer les coses que se suposa que toca fer als vint anys. I als vint-i-cinc igual. I així successivament. L’exemple més clar és el que diu sempre R, que les tesis doctorals s’haurien de fer quan et jubiles, no quan comences. Quan et jubiles és quan pots aportar alguna cosa a la teva ciència, allò que vas fer als vint i pocs només va ser una mortificació per als teus pares, pobres, que potser van fer l’esforç de llegir-s’ho, o algun amic o alguna amiga d’allò més íntims. Qui vols que es llegeixi aquells totxos —perquè, a més a més, eren uns totxos...— sobre temes tan estranys com el que et triava normalment qui et dirigia allò, encara que et teledirigia de manera que pensessis, potser, que ho triaves tu...
I aquí estic parlant, o escrivint, com si jo hagués fet una tesi i no, no en vaig fer cap, però vaig estar a punt a punt de posar-m’hi, sort que van venir ofertes de feina d’aquelles que penses o m’hi enganxo ara o mai, i la tesi ja vindrà quan vingui. I et deien que si la deixaves per a més endavant no la faries, i ha estat així, tenia raó, però i què, si no t’has de dedicar a fer classes, i jo com a docent no m’hi he vist mai, perquè una cosa és fer una classe o dues a la setmana —ara cap, des de fa més d’un parell d’anys— i una altra dedicar-t’hi.
En fi, no sé de què parlàvem però ja hem parlat prou. I ara veig que he utilitzat el plural majestàtic i sempre l’he odiat- Buf
