dilluns, 3 d’agost de 2015

Improvisat 301

No és que em consoli, perquè per mi m’estimo més que la gent faci vacances, però veig que hi ha força gent al carrer, ara mateix hi ha embús davant la porta del despatx i he vist la majoria de comerços oberts. O sigui, que tothom deu estar com tothom, feinejant. O no faran vacances o en faran poques. O en fan a mitges. Vés a saber.

El cas és que el panorama de les meves vacances ha canviat, perquè s’ha mort J i amb això..., bé, serà diferent. Hi haurà altra gent, encara ho hem d’acabar de configurar, però J ja feia anys que hi anava. Que s’hagi mort J m’alegra per J i per la gent de casa seva. Em sap greu, però ho haig de dir així, em surt així, potser si no improvisés ho maquillaria, però ara improviso i no tenia ni tan sols previst parlar de vacances, ni de J, ni de res d’això. Jo no sé si J patia molt o poc, però no era ben bé J des de fa una bona colla d’anys. De vegades penso que si t’alegrés per la mort d’algú que ja no és qui havia sigut potser és una alegria egoista, perquè no sabem mai què sent aquella persona per dins, de quina manera ho viu... O sí que ho sabem, sí, potser ho passa fatal! Però no es planteja altra cosa, toca passar-ho fatal, o no ho sé. Només sé que no vull ser déu per a ningú, ni tampoc vull ser el meu propi déu. Jo no. Tot és molt complicat, però molt. Suposo que no pots evitar que hi hagi gent que vulgui ser déu per a si mateix, esclar, però et sap greu i sempre penses que hi ha alguna cosa que no va a l’hora. Potser sóc jo qui no va a l’hora.

Bé, ja ho veieu, amb tantes filosofies i tantes transcendències no sols no m’he despertat gens sinó que puc haver dit barbaritats des del meu propi punt de vista. Haig de tirar com sigui cap a una altra banda. Però no se m’acut res. No puc deixar aquest improvisat així, malaguanyat, ja que l’hem començat, aprofitem-lo, però no hi ha manera, no surt res, escric un no-res, ja ho veieu, no sé encara què llegiré aquest estiu, encara que la primera pregunta hauria de ser, podré llegir?, tampoc no m’ho vull plantejar, si et planteges massa coses abans de vacances vol dir que les programes massa i jo prefereixo no tenir-ho gaire programat i que vagi sortint, ja prou programats que anem sempre, programats i escopetejats. Si no parem de mirar agendes! És veritat, jo no miro gaire l’agenda, primera perquè no en tinc de les que fan pampallugues, bé, tinc la de l’ordinador del despatx, i després tinc la de paper de casa de tota la vida, i amb això vaig tirant, de moment, i en tinc prou. Em penso que estic aconseguint fer un improvisat avui que no sols no em desvetllaré jo sinó que aconseguiré que qualsevol persona que llegeixi això es clapi de manera rotunda. I ara, sí, rotunda em porta a Josep Maria de Sagarra, que feia servir el rotunda d’una manera molt divertida, com si no vingués a tomb, però hi venia, vull dir, que deia rotund i tu t’imaginaves perfectament el que volia dir, acompanyant tal nom que mai abans havies vist acompanyat de l’adjectiu rotund. Suposo que és això el que fa grans els escriptors, o la gent que viu de la paraula, en general, m’acabo d’empescar una teoria que no sé si me la comprarà algú, perquè segur que el que em crida l’atenció a mi és tan vulgar com comprar sabates a la sabateria. Però mira, a mi em cridaven l’atenció, aquells rotunds d’en Sagarra.

I ara podria estripar una mica en contra de la literatura catalana de finals del segle XX, però això seria improvisar poc, hauria de rumiar una mica qui és qui i de qui parlo i a qui tinc al cap, de manera que ho deixo. Deia del segle XX i volia dir també de començaments del segle XXI. I a més, és un tema que no conec més que d’agafar llibres a les llibreries i mirar-me unes quantes pàgines i deixar-los de nos al prestatges i preguntar en veu alta —però dins meu, però cridant—, que no hi ha ningú? I així. Però deixem-ho.

I deixem-ho tot, que avui no és el dia dels improvisats, no em surt res que sigui pro engrescador.