dimarts, 4 d’agost del 2015

Improvisat 303

Ja ho tinc, podria organitzar un concurs, es podria dir Pencar i Clapar, i consistiria a veure qui aconsegueix posar-se a pencar cada dia més vegades després d’adormir-se. Però adormir-se de debò, no s’hi valdria a fer veure que t’adorms, no, hi hauria comptadors especials, etc. Guanyo segur. Em direu, doncs clapa una estona de debò, fes una bona migdiada, dorm més a la nit. Hahaha. Us penseu que em xuclo el dit? Tot això ja ho he fet, no serveix de res. Clapes i torna a començar el concurs. Pencar i Clapar. Jo crec que podria guanyar.

Total, que m’havia fixat per a avui arribar a la pàgina X i vaig per la X menys 4562, per dir un número. O sigui, fatal. Tal com van les coses, faré vacances al 2019. Això si en l’ínterim no entren encàrrecs nous. Esclar que també tindré un problema a l’hora de facturar, no facturaré gaire, si allarguem quatre anys la feina que hauria de fer en una setmana. A part que se’m pot morir el client, i a més si li lliuro la fenya el 2019 és possible que no em pagui. No sé què fer, estic desesperat, és una llàstima que això no siguin els Estats Units i no hi hagin armes de foc més a mà, perquè llavors tot seria més fàcil. Però aquí t’has de llançar al metro i això fa més mandra. A part que molestes la gent que va amb el metro, amb tota la seva bona voluntat, no en tenen la culpa que els de la tele no hagin organitzat el concurs Pencar i Clapar, que et podria donar autoestima i potser una pasta i llavors ja no caldria fer tot això de l’encàrrec per al 2019.

En fi, no sé gaire què dic, el cas és que dic i ja és molt que digui i que no clapi, tot i que això s’aconsegueix a força de molts dits i molta rapidesa damunt el teclat, fins al punt que ja no saps què escrius ni sobre què escrius. Escrivia sobre un concurs de la tele, sí. És que m’acabo d’adormir, fins i tot no pencant m’adormo, ja em direu, no puc ni escriure tonteries amb tranquiŀlitat, qui ho diria. Ara fa una estona, diguem que fa vint i poques clapades, he llegit que la Gene havia tret unes quantes cançons catalanes per a karaoke i m’he dit, mira, això està bé, crec que a mi no m’hi veuran mai, però si hi ha una cosa suplementària que m’hi frenava, a part de la cosa de la llei natural aplicada al meu cas concret, era que sempre que sortien exemples de karaoke eren cançons en estranger. Doncs mira, ara no tindré ni aquesta excusa, només podré dir, això sí, que no sé ni com va la música, perquè jo em vaig quedar als Beatles, més o menys, potser alguna cosa més després, però pel que fa a lletres, allà mateix. I llavors, si ens hem de remuntar a lletres catalanes, suposo que m’he de quedar en el Pi de Formentor o el Rosa d’Abril. I encara. Però sí, amb karaoke suposo que sortirien. Ara, seria una bona manera de quedar bé, cantar el Rosa d’Abril, vull dir el Virolai de Mn. Cinto, amb karaoke. Seria per penjar-se abans de l’experiment. O fins i tot per llençar-se al metro, sí, davant d’aquestes perspectiva em penso que sí.

Però no s’han de fer bromes amb aquestes coses, i ara ho dic seriosament. No sé per què he fet bromes —si li sento a algú que diu bromejar, us asseguro que m’enfado, són coses que no tolero gaire. Bromejar, quins acudits. Deia de fer bromes sobre determinades coses sobre les quals no s’han de fer bromes. De debò. Ja està dit i suposo que amb això tapo la broma, que m’he quedat amb una mica de nyec-nyec per dins, que no sé si en aquest cas hi va bé, el nyec-nyec, però és el que m’ha sortit, d’esma, segur que no és el que toca. Ostres quina tarda gloriosa. I jo que volia acabar aviat i anar a... deixem-ho, faci el que faci, m’adormiré igual, és el meu sinó.

I ho deixo, a veure si ara aguanto ni que siguin cinc minuts, que ja seria un rècords del dia.