dissabte, 1 d’agost del 2015

Improvisat 300 (pot ser que sigui 300?)

És dia 1 i això vol dir que a partir d’avui mateix entro en temps de descompte, de manera que quan acabi la feina que em queda per a aquests dies que desconnecto i piro. Per això ara volia avançar una mica, però el senyor Morfeu no em deixa. No em deixa ni un dia. Em deixa fer coses, sí, però coses com ara la de treballar o altres de profitoses —llegir, ai—, no, no hi ha manera. O sigui que vinc a consolar-me aquí, a veure si agafo una mica d’embranzida.

Que també és enganyar-me, per què no dir-ho, perquè la poca embranzida que agafes dura el que dura. Per exemple, fa una estona he anat a comprar fruita —hi ha una botiga boníssima a prop de casa, ara hi ha botigues boníssimes de fruita a prop de tot arreu, la llàstima és que abans has de mirar el saldo del banc— i la corda m’ha durat exactament mitja hora. Mitja hora! N’hi ha per...

—Per què?, per què?

—No ho vulgueu saber, criatures meves, que us espantaríeu. Diguem-ho amb allò de llençar el barret al foc i així queda tot en una mitja fosca. Però és clar, mentrestant no avanço, i si no avanço vol dir que s’endarrereix el moment de plegar. Em direu, però vols dir que has merescut vacances, aquest any, si te l’has passat clapant? I us diré, teniu raó, fillets, però he fet el que he pogut. Fins i tot he obert comptes de twitter per distreure’m de més maneres diferents i poder enganyar el senyor Morfeu. Però ni així.

Que què faré per vacances? Trobo que pregunteu massa, fillets. A més ja ho sabeu, el que faig cada any: desaparèixer, desconnectar, convertir-me en astronauta d’una altra galàxia. Sé que amb això no dic gaire, però és el que pretenia: no dir gaire. I marxem d’aquí, que és terreny minat.

Ahir vaig estar parlant amb J sobre la parada de bus que han plantat davant de casa per les pressions d’uns veïns que segons els plànols —J els té!— ha d’anar al davant de la seva porteria. A més dels plànols, hi ha la prova de la franja dels invidents, aquestes franges de panots de ratlles que se solen posar a terra quan hi ha parada de bus o pas de vianants o coses així, perquè els invidents sàpiguen on són les coses, o en tinguin una primera aproximació. Doncs la franja aquesta és exactament davant de la porteria dels veïns. A mi la veritat és que m’és igual si és davant la nostra porteria o davant la dels veïns, no sé quina diferència hi pot haver en el nostre cas, que és una porteria normal i corrent, vull dir, porteria, un portal, no ens molesta per res la parada, però J està molt entestat a fer-la canviar: si els plànols diuen que és allà, doncs ha de ser allà. Es veu que sí que li molesta. A mi el que em molesta és el tema de la franja dels invidents, que ja ho he denunciat unes quantes vegades i no hi ha manera: ni l’empresa d’autobusos, ni l’ajuntament. No sé què més s’ha de fer. Bé, i això no dóna per més.

Què podria afegir? Poca cosa més, perquè acabem de fer el salt de pàgina, cosa que m’ha sobtat, perquè jo diria que l’ha fet més aviat del que és habitual. I és que depèn de la plantilla. En un descans anterior —és a dir, en una clapada anterior— he anat a llegir el diari i he vist que hi ha científics preocupats perquè les màquines suposadament inteŀligents un dia es poden fer dolentes, o una cosa així, o hi pot haver un accident que podria afectar molta gent si es programessin determinades màquines robot malament. L’article també aclareix que, de tota manera, estem molt lluny d’això, perquè els programes són tots estúpids i no poden resoldre preguntes bàsiques en què intervé la lògica. Aquí he respirat, però després m’he preocupat: si les màquines són estúpides, no podrien ser encara més perilloses?

I és amb això que he tingut corda —terror, en aquest cas— durant un quart o vint minuts, fins que ha arribat la crisi que m’ha portat fins aquí. I que aquest estúpid improvisat no ha contribuït gaire a esvair, com si diguéssim.

En fi, per fer plorar les pedres. Intentarem el twitter, a la pròxima, que em temo que serà d’aquí cinc o deu minuts.