Ei, hola, que sóc jo. Em desespera que quan tinc alguna possibilitat d’una feineta amb cara i ulls, més que les habituals, que són de pim-pam i cap a casa, o sigui, que són poca cosa, feines ràpides, i per tant em van bé, per una banda, perquè no hi ha temps perquè et pugui agafar la son, simplement no hi ha temps per a res, pim-pam i ja està, doncs quan en tens alguna amb una mica més d’entitat, com que en aquestes has de rumiar més i has de dedicar estones a pegar voltes si així o això, i llavors, pim-pam, com en l’altre cas, però pim-pam de son. Un minut quiet, diguem-ne, és la mort, és com si t’inoculessin el verí de la son, i ja costa molt de treure-te’l del damunt, i ara ja estic cansat d’explicar la meva vida, que d’altra banda últimament és molt avorrida, perquè és com la de les criatures, clapar, dormir i menjar. No, clapar i dormir és el mateix, volia dir clapar i menjar. Doncs això, ja ho he explicat un munt de vegades i per tant és difícil que a algú li interessi. A mi, almenys, no m’interessa gens, el mal és que haig d’escriure, és el joc, escriure, no parar, a veure si es desperten les neurones, perquè no és un problema del cos, vaig a fer una volta i torno igual, les neurones estan adormides, i d’això no en parla el prospecte, potser ho deia a l’original xinès però quan ho han traduït s’han adormit i s’ho han deixat.
I què més puc dir?, poca cosa, la veritat, o menys que poca cosa, perquè fins ara ja és decebedor, tinc la sensació que aquest experiment ja és mort abans de començar, i de vegades em fa por que hi hagi hagut algun improvisat, o potser molts, que a base d’escriure amb les neurones adormides, els dits hagin escrit alguna cosa inconvenient. Fem un pacte, si trobeu alguna cosa escrita que dieu, ui, això no fa per ell, o per a ell, que no sé com s’ha d’escriure, suposo que amb per a, doncs si no fa per a mi vol dir que no és meu, d’acord? Deixem-ho així, doncs, amb aquest pacte de cavallers i cavalleres, ara no sé quin hauria de ser el femení de cavaller, amazona? Doncs un pacte de cavallers i amazones, i ara em ve al cap que els de l’empresa aquesta de les amazones muntaran per aquí a prop un centre logístic, m’ha semblat entendre, només he vist els titulars, i llavors he vist tot un debat sobre si això era positiu o no, perquè és clar, aquesta gent no paga impostos, o gairebé, paga una misèria, diu que a més no tracta prou bé la gent que hi treballa i no sé quantes malúries o malvestats o mal no sé què, maldats!, això volia dir, i llavors no sé si hem d’alegrar-nos a o no que vinguin aquesta mena d’empreses gegantines a Catalunya, jo no sé què pensar, perquè quan llegeixo un comentari crític em convenç, i llavors llegeixo una contracrítica en la línia de millor això que res i també em convenç, i llavors la rèplica també em convenç, i acabo amb la idea clara que no tinc idees i criteris propis, que em deixo portar, ara cap aquí, ara cap allà, sóc com una barqueta a la deriva, pobre de mi, el vent i les ones se m’emporten i suposo que deu ser bastant patètic trobar-se davant un cagadubtes ventre fluix, però és el que hi ha, o sigui, si no t’agrada és millor fer com Anglaterra, anar-se’n, el problema és que Anglaterra, tret de Londres, se’n vol anar, però ha arrossegat Escòcia i Escòcia no volia anar-se’n pas, i llavors això és un drama, vés que no acabi ensorrant-se l’invent de la Gran Bretanya, al final hi ha un país que funciona de manera federal en tantes coses, o no en tantes però si no t’agrada pots anar-te’n i ja està, i ara resulta que aquest invent tampoc funcionarà. Però tampoc no és cap drama, no us penseu, vull dir, el temps passa i el que avui és un drama demà és una anècdota, en fi, res a veure amb les litres de sang que s’hi van deixar els nostres pares, avis i besavis i rebesavis i fins a Caïm i Abel, que ja se les van tenir per no se sap ben bé quin problema i el desgraciat del Caïm va matar son germà (sum germà), i allà va començar tot, o potser va començar abans, amb aquell episodi de la poma, que vés a saber si era una poma, el trist episodi de la fruita prohibida, que ara en fem molta conya però que si ho mires fredament fos allò o fos una altra cosa la veritat és que l’ésser humà sempre ha tingut problemes amb si mateix i amb la resta de la creació, però ara m’estic posant transcendent i filòsof i això està prohibit de manera terminant a l’estatut d’’autonomia dels improvisats, sigui o no sigui constitucional, que no deu ser-ho, perquè ara per ser constitucional s’han de complir uns requisits que segur que jo no compleixo, de manera que deixem-ho, no fos cas que em posessin una querella i encara prendríem mal, a més no hauria de parlar de política, no vull.
