Sí, torno a ser jo, hola a tothom. Ara hauria de continuar escrivint coses sense parar, perquè la gràcia dels improvisats és aquesta, l’activitat frenètica, escriure, escriure i escriure, no parar, vinga i vinga. Hauria de fer això, però no sé com es fan els improvisats si no se t’acut res. Algú ho sap?
—Noooooo!
Doncs jo tampoc, així que estem empatats, ni idea, escric i escric, però, ja ho veieu, no dic res, i quan no tens res a dir el millor seria calla, però ara recordo una trucada d’aquestes de la ràdio que em van fer escoltar l’altre dia —com odio que em facin mirar o escoltar coses superguais, normalment, el 99% de les vegades trobo que no valen gaire la pena o no són cap cosa de l’altre món—, deia que em feien escoltar una trucada a la ràdio i la senyora que trucava no tenia res a dir, i hi ha una conversa kafki... no, ho hauríem de poder dir d’una altra manera, com ho deia la gent abans de Kafka?, és que si no l’adjectiu està molt suat, tothom ho diu contínuament, això és kafkià, una situació kafkiana, etc., és un no parar, una passa, una epidèmia —deia passa en aquest sentit d’epidèmia, però el que passa, veus?, amb aquestes paraules tan comunes i tan equívoques és que les fas servir i no és fàcil d’agafar-li el sentit... i ara no sé què deia. Ah, sí, la trucada absurda, en podríem dir, també literàriament, ionescana, una trucada ionesquiana, no sé com s’hauria d’escriure ni sé si això es fa servir, segur que no sóc el primer, d’una senyora que trucava a la ràdio i quan li demanaven què volia ella deia que res, que només trucar, i el locutor li deia que tallava i la senyora cridava per què ha de tallar, per què hem de trobar raó a tot, per què anem tan estressats per la vida, he trucat i ja està, no passa res si no tinc cap motiu per trucar, i a més, ara ja sóc jo, penso que en aquests programes, i a tot arreu, de vegades hi ha intervencions tan absurdes que tampoc no diuen res, però res, i en canvi el locutor no talla la trucada sinó que segueix el fil de la conversa absurda, o sigui que la senyora tenia raó, però bé, tampoc no m’hauria perdut re de re si no hagués escoltat aquest coi de gravació de la ràdio, ja ho tenia clar abans, que la ràdio és una mica per entretenir-se i per no estar tan sol, com tenir un gos, vaja, que ara és l’època de la festa aquella de no sé quin poble de la Xina que es reuneixen xinesos a milers per menjars gossos, que diuen que els dóna bona sort, però això ho he llegit en un lloc que eren contraris a la cosa i deien que aquesta festa se l’havien inventat fa quatre dies, i que s’havia de reivindicar que deixessin de celebrar-la, però jo no sé què pensar, vull dir em sap greu que la gent mengi gossos però hi ha tantes coses que em saben greu, i moltes més que em saben greu més que aquesta, vull dir, si el gos l’has criat per a això i és com una granja i els tractes bé i sobretot sobretot a l’hora de matar-los no pateixen ni en fas espectacle ni coses d’aquestes, doncs no ho sé, potser ja no em sap tant de greu, o sí, jo què sé ara improviso i potser dic coses que rumiant-les no les diria ni les pensaria, perquè heu de saber que quan improvises no dius el que penses, dius el que se t’acut, i aquest pot ser un bon exemple, he dit el que se m’ha acudit, que no vol dir que sigui el que penso, perquè a mi els gossos m’encanten i ara no sé si està bé que ens dediquem a menjar aquests animals de companyia en comptes d’altres animals que no fan gens de companyia, per exemple, els gats, no, és broma, hi ha gent que els gats els fan molta companyia, jo els odio, en general, i crec que no em faria gaire res... bé deixem-ho. La qüestió és que protestar perquè uns quants milers de xinesos es reuneixen per fer el que sigui és bastant inútil, em sembla, perquè uns quants milers de xinesos els tens, a la Xina, només d’entrar en un lavabo, no, això també és broma, és com l’acudit de no sé quin dirigent europeu que va a la Xina amb una representació d’un fotimer de milers de persones i quan ho diu al xinès que l’està esperant el xinès li demana en quina fonda s’hostatgen, o una cosa així, jo explicant acudits sóc fatal, i explicant-los de manera improvisada encara pitjor, o sigui que ja ho veieu, fatal fatal fatal. El cas és que hem arribat fins al final del full i tot i que encara no ha passat el temps màxim tampoc hem d’arribar al temps màxim, a partir d’ara podríem establir una sèrie especial d’improvisats ràpids, que en realitat ho haurien de ser tots, perquè un improvisat que no sigui ràpid no serveix per a res. Aquest em penso que sí que ha servit.
