dimecres, 1 de juny del 2016

Improvisat 332

Ja tenim una altra vegada aquest pesat aquí. Doncs sí, em sap greu, it’s my fault, I’m so sorry, o com diuen a les peŀlícules, I amb so-so sorry, amb cara de circumstàncies, com aquell cas de la ara no me’n recordo com es diu, aquella noia que feia de coprotagonista a Titanic, però no vull dir Titanic sinó una peŀli de fa pocs anys en què ella fa de mare de família d’un noi que ha fet no sé què a un altre i que llavors la parella va a demanar disculpes als pares de l’altre noi, o noia, no me’n recordo de res, només del so-so sorry i de la vomitada que fa l’actriu aquesta que dic i que no em ve el nom al cap, la vomitada que els fa al damunt de la tauleta de la sala d’estar de manera que ho deixa tot fet una desgràcia, és que és un doll de vòmit que sembla la nena de l’exorcista, t’ho prometo, però en aquest cas no és de color verd sinó de color normal de les vomitades, o sigui, més aviat claret, encara que suposo que si el que has dinat abans són espinacs llavors deu sortir verd, però en qualsevol cas no tan dens com a l’exorcista sinó més claret també, no tan consistent, no sé com dir-ho, i ara perdoneu que parlem d’això però és el que se m’ha ocorregut així improvisant i quan improvises ja se sap el que passa, que aquí a més em vaig prometre que em frenaria en pocs temes i el del vòmit no hi era inclòs, KATE WINSLET, exacte, era l’actriu que us deia, i els altres també són molt coneguts però ara no els tinc presents, vull dir així com d’ella sí que tenia la cara a la memòria i per això me’n recordava de Titanic i tal, en canvi dels altres no em recordo de les cares, només recordo que eren coneguts i que la peŀlícula em va agradar força, perquè passa tot en una habitació, en una sala d’estar —de fet és una obra de teatre passada al cine, i el títol de l’obra de teatre és conegut, també, però esclar, no me’n recordo, com voleu que me’n recordi, ja em van dir que l’alzheimer era hereditari però no em pensava que arribaria tan aviat, tot i que en el meu cas potser encara no és l’alzheimer sinó el còctel, que és veritat que el del migdia és més suau, suau segons com, vull dir comparat amb el de la nit i el del matí, sobretot el de la nit, que és una bomba, però en qualsevol cas mantens els efectes del còctel tot el dia, i ara no sé d’on venia ni per on puc anar, perquè el tema del còctel està bastant suat, si no m’equivoco, jo diria que aquí ja l’hem tractat moltes vegades, i me’n recordo d’això, d’haver-ne parlat, tot i que faci temps que no escrivia aquí, bueno, fa un parell de dies sí que vaig escriure, o va ser ahir?, però el cas és que hi ha coses que te’n recordes i coses que no, i ara no sé d’on ve això, vull dir, sé que parlava dels improvisats però no sé per on havia tirat, la veritat, ah sí, era per allò dels records, que ahir mateix, em penso que va ser ahir, llegia no sé on que era molt important reconstruir la història a partir dels records personals, i tant que és important, però sempre que tinguis un esquelet previ de coses segures, una estructura sòlida prèvia, perquè si no amb records personals pots tenir una macedònia immenjable, vull dir, que no s’aguanti per enlloc, perquè de vegades entre uns quants recordem les mateixes coses de manera tan diversa que en realitat sembla que hàgim viscut en èpoques diferents i en llocs diferents, i mira quin “en lloc” que m’ha sortit ara, que hi ha uns “en lloc” que signifiquen una cosa, uns altres que en volen dir una altra (en comptes) i després hi ha enlloc, que vol dir una cosa lleugerament diferent, perquè de vegades és positiu i de vegades és negatiu, segons com formulis la frase, i és que la llengua és una cosa meravellosa, i que digui això no és normal, encara que sigui veritat, perquè quan estàs en plena digestió de còctel no és gaire habitual que et surtin afirmacions diguem-ne eufòriques, o gaire optimistes en general, sinó que és d’aquells còctels que més aviat causen tristesa, o almenys aquella cosa mig-mig que ara no recordo com es diu, sí, melangia, això, hi ha còctels que provoquen això.

I la veritat és que estic cansat de debò de teclejar tanta estona seguida perquè us prometo que aquest improvisat ha sigut rapidíssim, sense parar ni un segons, i ja no puc més, esperem que hagi servit d’alguna cosa, a veure o, com diu un amic meu, mem.