Improvisat (20)

Les depressions, llegeixo ara en una notícia. X fa dos anys que té una depressió.

(Aquí quan digui X normalment serà una X d’anònim però de vegades serà perquè vull dir Xavi, Xènia, Xesca o... no ho sé, ara volia afegir una X d’home per equilibrar i no me’n ve cap al cap.) Cap al cap, que bonic. I quin maldecap, suposo, per a qui aprèn català o per als traductors automàtics (i memòries de traduccióóóóó, d’acooooord, sempre se m’enfaden els que en saben quan dic traductors automàtics o màquines de traduir, i vull dir tot plegat). Cap. En cap cap no cap el que cap al cap del meu cap quan va cap al cap de Creus.

Que idiota, jo fent bromes i parlava de depressions i de X. Fa dos anys. No és d’aquelles depressions de ficar-se al llit (o sota el llit) o de plorar gairebé sense parar, però deunidó.

Quan dic una depressió vull dir una gran depressió, no una depre ni un mal dia ni... Hi ha massa gent ara que fa anar el terme depressió com si fos una cosa com un maldecap o uns galindons. No, no, la depressió és una altra dimensió, és el buit, la mort en vida, és negra, és fosca, és immensa, és acollonant, no té res a veure amb res. He llegit molt sobre aquest tema i a més alguna experiència propera (per això he llegit, esclar). Tan propera que..., bé, deixem-ho. Un altre dia.

Fa dos anys i no pot ni treballar. No funciona, no li funciona res, per més que ho intenti. Ja dic que no es fica sota el llit. O potser no es fica sota el llit perquè té una força de voluntat increïble i... No, això no seria una depressió com la que té X.

Conec un cas... No sé si explicar-lo. Ha tingut, segons que diu, i me’l crec perquè parla amb una vivesa del tema que et fa estremir, tres grans depressions. Una als dotze-tretze anys, una altra als vint-i-dos i una altra als vint-i-vuit.

Però he dit que un altre dia, avui no em ve de gust.

Improvisat (19)

L’altre dia M em va dir que tenia el meu costat femení bastant desenvolupat. No em va molestar, al contrari, em va agradar, si el món va cap aquí, i la cosa no és problemàtica per al meu sistema de pensament, jo vaig cap allà. Cap aquí, vull dir, cap al mateix lloc a on va el món. Però la cosa divertida del tema és que no m’ho he proposat, ha anat així, ho ha dit M i M és una de les persones més equilibrades i raonables que conec.

Però ja m’ho havien dit altres.

El món ara va cap a un, com se’n diu? No me’n surto. Una restitució, volia dir, però no és la paraula, n’hi ha una de més precisa. Un rescabalament! Sí, també és això, però no és la que buscava. Com sigui: el món va cap al que sigui de la perspectiva femenina, i ben fet que fa perquè ja era hora.

De manera que m’alegro d’haver avançat ja una mica per aquest camí.

I no sé què més dir. Doncs plego.

Ah, sí!, que no fa ni un mes i mig que vaig llegir un tros d’un llibre de Munro. I avui la fan premi Nobel. Quina vista. Però quina vista de R, perquè va ser R qui me’l va recomanar, o sigui que el mèrit és tot seu.

Ara, ja ho dic, a mi no em va agradar, vaig llegir dos relats i no em van atrapar. De manera que ho vaig deixar córrer.

De tota manera, que el Nobel premiï algú que m’agrada sol ser per pura xamba.

Improvisat (18)

Avui he aguantat bé el matí, fins ara.

Aquesta nit he somiat que estava fent una paella per a força gent a l’aire lliure i que quan ja tenia el sofregit a punt no arribava l’arròs que havia de portar algú, ni l’aigua que havia de portar algú altre, ni el pollastre —havia de ser una paella de pollastre—, ni res. I el sofregit es cremava. No se m’acudia que podia treure el sofregit del foc.

I pensava que allò era la debacle i que, esclar, si la gent no coŀlaborava no hi havia manera. I si es cremava el sofregit hauria de tornar a començar, però ja no tenia més tomàquet, ni ceba, ni pebrot ni res. Quin desastre, quin patir. I m’ha tocat el despertador amb això. Encara sort. I si s’acabava de cremar el sofregit?

Però ara que m’havia posat a escriure no volia parlar d’això que acabo de recordar quan he obert el document1 del word sinó d’una altra cosa que se m’acabava d’acudir abans d’obrir-lo i que ara després d’escriure lo de la paella se m’hauria d’haver oblidat, però no. Miracle.

Era una cosa que em penso que no vaig dir l’altre dia quan escrivia sobre les músiques que es repeteixen obsessivament.

I és que de vegades no és música, sinó que són pensaments, records —sobretot això, records— que et vénen al cap una vegada, i una altra, i una altra, i sense parar. De vegades són records bons, agradables, però sovint no.

Molts cops són converses o comportaments que has tingut i que no has resolt de la manera que hauries volgut i llavors, mentalment, se t’acut una sortida airosa —això és el més freqüent—, o aquella resposta que hauries d’haver pronunciat en una discussió en la qual et vas quedar sense paraules. Sí, sobretot això, acabes les discussions mentalment, i et fa ràbia no haver pogut dir allò tan contundent i definitiu que se’t va acudir després.

És això, aquesta ràbia. Com som, tu, com som. Quina mena d’éssers som.

I tornen i tornen i tornen. Voldries tallar-ho, t’adones que son manifestacions d’una supèrbia que no voldries que et dominés. Un egocentrisme que no t’agrada. Però vinga, torna, i torna, i torna.

Encara sort que no ho provoco jo, ve tot sol, no en sóc responsable.

Improvisat (17)

No sé si ja en vaig parlar un altre dia. És allò que tens al cap una dèria musical —normalment musical, hi ha altres modalitats que crec que són minoritàries— i no hi ha manera de fer-la marxar.

És clar, si el que et ronda és Laura —aquella estrofa de “la rialla dels teus dits”, quin prodigi d’expressió—, o Te recuerdo Amanda —“la lluvia en el pelo”, la recordes i llavors no sols “las calles mojadas” sinó també les galtes mullades—, o Tears in Heaven —“I must be strong and carry on”—, o From me to you —“If there's anything that you want”— i tantes altres que ara mateix no recordo i com que estic improvisant tampoc no em pararé a mirar-les. Doncs, dic, si són aquestes cap problema.

I de vegades duren dies! No us ha passat? Doncs que bé. Fantàstic.

Però és que de vegades les que se’t fiquen endins —o ja les tenies dins, és clar, simplement passen d’una banda a l’altra del cervell, les molt dallonses (les molt dallonses en aquest cas, no en l’altre)—, deia que el problema és quan les que no et pots treure del cap no són precisament ni d’èpoques ni d’ambients ni del que sigui que en conservis cap bon record.

Per exemple, del temps que vaig estar presoner de l’exèrcit espanyol, dotze mesos en total repartits en dues tandes. És horrorós. Himnes que vas sentir milers de vegades i que et van quedar gravats: Ardor guerrero, Montañas nevadas, El novio de la muerte i altres hits del moment i del lloc. Atado y bien atado. Ja ho crec: encara em dura.

I quan són tonades sense lletra, com el Txunta txunta tatxunta tatatxunta tatatxun txun txun, tatatatatatxun. Quin horror, Déu meu! I si quan em faci (més) gran i repapiegi de debò el que em ve al cap és tota aquesta cosa? Què pensaran? Que aquest és el Pere autèntic, que s’amagava sota mil capes?

Per no parlar de records, normalment flaixos ràpids però que et fan posar la pell de gallina perquè penses que aquell dia vas a estar a punt de... Buf.

Encara que sigui dissabte, aquest ha sortit ràpid de debò.

Improvisat (16)

M’ha vingut al cap, ara de sobte, la imatge del meu pare dient-me, carinyós: “Periiic!” No situo el record, sí que sé que no era d’un dia, sinó que es repetia de tant en tant, o potser sovint. Potser quan era l’últim que em llevava i em venia a espolsar la son? Cap als 8-10 anys?

Doncs com ara. M’ha “despertat” aquest record, o m’he despertat i al mateix temps he recordat això.

I res més.

Improvisat (15)

Ja hi tornem a ser. Si això no em deixa treballar, no facturo, si no facturo no cobro, si no cobro no tinc pasta, si no tinc pasta no menjo, si no menjo... ah, ja és això, el mètode mahatma.

Ara sento els nois i noies de l’escola que hi ha aquí dalt. I em fa l’efecte que se sent sempre la seva xerrera, és a dir tota l’estona, que sempre hi són. No tenen classes? Entren i surten quan volen? S’ho fan per torns?

No molesten, més aviat acompanyen, perquè és una cantarella de fons més aviat animant. En aquesta edat, fora d’algun moment que renyeixen, les converses són disteses i més aviat alegres. Altra cosa pot ser què passa a casa els pares d’aquesta jovenalla. En aquesta edat...

Això em porta a les botigues de sota el despatx. No paren de canviar els negocis, sobretot a l’altra banda del carrer. La banda dreta (baixant) és comercial, la banda esquerra és, pel que es veu, bastant penosa, i és per allà per on hi ha més obertures i cloendes ràpides. Munten el negoci, veus que hi ha iŀlusió per la iniciativa que se’ls ha acudit i, esclar, no goses dir-los que per aquella banda del carrer, si no és que encerten molt i molt el negoci, no hi ha res a fer.

Encertar el negoci vol dir que no depengui dels vianants i passavolants, sinó que vagi adreçat a un públic que va allà expressament.

Quan no és així, que és la majoria de vegades, papereries, fleques, bars, cases de menjars, fruiteries, colmados, carnisseries, tot això dura quatre dies —la majoria.

I és curiós, perquè aquesta maledicció de la banda esquerra del carrer (baixant) ve gairebé del capdamunt de República Argentina —des del pont de Vallcarca, si fa no fa, o una mica més amunt—, baixa fins a Lesseps, després continua per Príncep d’Astúries i encara per la Via Augusta gairebé fins a la Diagonal. Algú ho hauria d’estudiar, per què la gent no passa per aquella vorera esquerra.

Hi ha excepcions, eh?, en algun tram en què no hi ha comerços ni en una banda ni en l’altra, o en algun altre tram, com l’últim de República Argentina per dalt, que la cosa va al revés: a la banda dreta no hi ha res que duri gaire i en canvi a la banda esquerra és un bé de Déu de comerços de tota mena.

I prou, ja m’he eixorivit. A veure si aguanto uns minuts més corregint aquest rotllo. Almenys fins a dos quarts d’una, va.

Improvisat (14)

Avui ja improviso abans de posar-me a treballar, perquè estic clapat. Ha sigut allò d’acabar de dinar i pumba.

No és son i prou, és una altra cosa, de manera que no s’arreglaria fent la migdiada. El que haig d’aconseguir és mantenir-me despert i ja està. De vegades he provat de fer la migdiada, que abans eren cinc o deu minuts i t’aixecaves com nou, i en canvi ara et despertes encara amb més son, per molt que et belluguis.

Encara tinc les parpelles a mig obrir. No hi ha manera.

Tot i que al matí he tingut una molt bona notícia. Qui me l’ha explicat desbordava entusiasme, es veia de lluny, i me l’ha encomanat... a mitges, perquè tinc els matins una mica difícils... M’ha explicat què passava —què havia passat a les segones hores de la nit mentre jo feia estona que dormia com una criatura—, m’ha dit que no em volia despertar justament perquè sap que dormo com una soca, però els ulls li lluïen d’aquella manera que sembla que facin llambregades...

No, llambregades no, no són cops d’ull, són cops de llum, el que volia dir jo. I mira que ho hauria de saber de memòria, doncs ara no em ve al cap. Només penso en llampegueigs, que és el que tinc a l’altre bloc i també podria ser, però la paraula que buscava era una altra.

Me n’he anat del tema i ja va bé, perquè ara penso que això tampoc s’ha d’escampar gaire. Em sap greu haver-ho encetat.

I ara sí que m’he quedat sec com com com, com jo mateix, amb el règim aquest mahatma que segueixo per... Ahir mateix m’ho va dir A: què fas, tan prim? Doncs mira.

I això tampoc ho volia explicar. Avui no em surt res que pugui tirar endavant.

Doncs deixem-ho córrer.

Esclar, gairebé un quart. Tantes pauses pensant a veure què escric.