Avui ja improviso abans de posar-me a treballar, perquè estic clapat. Ha sigut allò d’acabar de dinar i pumba.
No és son i prou, és una altra cosa, de manera que no s’arreglaria fent la migdiada. El que haig d’aconseguir és mantenir-me despert i ja està. De vegades he provat de fer la migdiada, que abans eren cinc o deu minuts i t’aixecaves com nou, i en canvi ara et despertes encara amb més son, per molt que et belluguis.
Encara tinc les parpelles a mig obrir. No hi ha manera.
Tot i que al matí he tingut una molt bona notícia. Qui me l’ha explicat desbordava entusiasme, es veia de lluny, i me l’ha encomanat... a mitges, perquè tinc els matins una mica difícils... M’ha explicat què passava —què havia passat a les segones hores de la nit mentre jo feia estona que dormia com una criatura—, m’ha dit que no em volia despertar justament perquè sap que dormo com una soca, però els ulls li lluïen d’aquella manera que sembla que facin llambregades...
No, llambregades no, no són cops d’ull, són cops de llum, el que volia dir jo. I mira que ho hauria de saber de memòria, doncs ara no em ve al cap. Només penso en llampegueigs, que és el que tinc a l’altre bloc i també podria ser, però la paraula que buscava era una altra.
Me n’he anat del tema i ja va bé, perquè ara penso que això tampoc s’ha d’escampar gaire. Em sap greu haver-ho encetat.
I ara sí que m’he quedat sec com com com, com jo mateix, amb el règim aquest mahatma que segueixo per... Ahir mateix m’ho va dir A: què fas, tan prim? Doncs mira.
I això tampoc ho volia explicar. Avui no em surt res que pugui tirar endavant.
Doncs deixem-ho córrer.
Esclar, gairebé un quart. Tantes pauses pensant a veure què escric.
