Avui he aguantat bé el matí, fins ara.
Aquesta nit he somiat que estava fent una paella per a força gent a l’aire lliure i que quan ja tenia el sofregit a punt no arribava l’arròs que havia de portar algú, ni l’aigua que havia de portar algú altre, ni el pollastre —havia de ser una paella de pollastre—, ni res. I el sofregit es cremava. No se m’acudia que podia treure el sofregit del foc.
I pensava que allò era la debacle i que, esclar, si la gent no coŀlaborava no hi havia manera. I si es cremava el sofregit hauria de tornar a començar, però ja no tenia més tomàquet, ni ceba, ni pebrot ni res. Quin desastre, quin patir. I m’ha tocat el despertador amb això. Encara sort. I si s’acabava de cremar el sofregit?
Però ara que m’havia posat a escriure no volia parlar d’això que acabo de recordar quan he obert el document1 del word sinó d’una altra cosa que se m’acabava d’acudir abans d’obrir-lo i que ara després d’escriure lo de la paella se m’hauria d’haver oblidat, però no. Miracle.
Era una cosa que em penso que no vaig dir l’altre dia quan escrivia sobre les músiques que es repeteixen obsessivament.
I és que de vegades no és música, sinó que són pensaments, records —sobretot això, records— que et vénen al cap una vegada, i una altra, i una altra, i sense parar. De vegades són records bons, agradables, però sovint no.
Molts cops són converses o comportaments que has tingut i que no has resolt de la manera que hauries volgut i llavors, mentalment, se t’acut una sortida airosa —això és el més freqüent—, o aquella resposta que hauries d’haver pronunciat en una discussió en la qual et vas quedar sense paraules. Sí, sobretot això, acabes les discussions mentalment, i et fa ràbia no haver pogut dir allò tan contundent i definitiu que se’t va acudir després.
És això, aquesta ràbia. Com som, tu, com som. Quina mena d’éssers som.
I tornen i tornen i tornen. Voldries tallar-ho, t’adones que son manifestacions d’una supèrbia que no voldries que et dominés. Un egocentrisme que no t’agrada. Però vinga, torna, i torna, i torna.
Encara sort que no ho provoco jo, ve tot sol, no en sóc responsable.
