Les depressions, llegeixo ara en una notícia. X fa dos anys que té una depressió.
(Aquí quan digui X normalment serà una X d’anònim però de vegades serà perquè vull dir Xavi, Xènia, Xesca o... no ho sé, ara volia afegir una X d’home per equilibrar i no me’n ve cap al cap.) Cap al cap, que bonic. I quin maldecap, suposo, per a qui aprèn català o per als traductors automàtics (i memòries de traduccióóóóó, d’acooooord, sempre se m’enfaden els que en saben quan dic traductors automàtics o màquines de traduir, i vull dir tot plegat). Cap. En cap cap no cap el que cap al cap del meu cap quan va cap al cap de Creus.
Que idiota, jo fent bromes i parlava de depressions i de X. Fa dos anys. No és d’aquelles depressions de ficar-se al llit (o sota el llit) o de plorar gairebé sense parar, però deunidó.
Quan dic una depressió vull dir una gran depressió, no una depre ni un mal dia ni... Hi ha massa gent ara que fa anar el terme depressió com si fos una cosa com un maldecap o uns galindons. No, no, la depressió és una altra dimensió, és el buit, la mort en vida, és negra, és fosca, és immensa, és acollonant, no té res a veure amb res. He llegit molt sobre aquest tema i a més alguna experiència propera (per això he llegit, esclar). Tan propera que..., bé, deixem-ho. Un altre dia.
Fa dos anys i no pot ni treballar. No funciona, no li funciona res, per més que ho intenti. Ja dic que no es fica sota el llit. O potser no es fica sota el llit perquè té una força de voluntat increïble i... No, això no seria una depressió com la que té X.
Conec un cas... No sé si explicar-lo. Ha tingut, segons que diu, i me’l crec perquè parla amb una vivesa del tema que et fa estremir, tres grans depressions. Una als dotze-tretze anys, una altra als vint-i-dos i una altra als vint-i-vuit.
Però he dit que un altre dia, avui no em ve de gust.
